Allà on es troben els actes lliures (II)

Dissabte 9 de juliol del 2011 (2on dia)

De color groc, la ruta que vam seguir

FITXA TÈCNICA 

Inici: Refugi d'Estós (1.890 m)

Final: Refugi d'Estós (1.890 m)

Punt més alt: Pic de Gourgs Blancs (3.129 m)

Dificultat: PD- (II-)

Horari: 7h
Desnivell acumulat: +1.300 m/-1.300 m aprox.

La nit ha estat més plàcida del que prevèiem, tenint en compte l'amenaça roncadora d'un senyor que dorm a la mateixa habitació i que ahir ens va advertir de la possibilitat de fortes tronades de matinada. Algú li havia picat la cresta el dia anterior, i el bon home, sentint-se culpable, ens va anunciar, per avançat, els seus problemes respiratoris nocturns. Jo, per si de cas, sempre porto els taps, que ja m'ho conec això dels refugis. 

Esmorzem i sortim cap a 2/4 de 8. Avui pujarem als Gourgs Blancs, seguint les indicacions del guarda que ahir ens va recomanar una ruta molt disfrutona, cito textual. Abans de sortir mirem el mapa, sembla evident que el camí surt de darrere del refu, de la zona dels lavabos, però nosaltres anem a la nostra i agafem el camí principal, que és un altre. No sé ben bé en què pensem, veient claríssim que per allí no hi arribarem pas. Al cap de 15 min hem de creuar camp a través per anar a agafar el camí bo, que se'ns resisteix una mica. La pujada segueix pel costat del Torrente de Gías, bastant dreta, fins a arribar a tocar de l'imponent Pico de Gías (3.011 m) i l'Ibón Superior de Gías (2.640 m). Allà fem una parada tècnica per menjar una barreta i mirar de tu a tu la canal sud que separa el Pic de Gourgs Blancs (3.129 m) del Pic de Jean Arlaud (3.065 m). 

Fa un dia extraordinari de manera que estem tranquils, la meteo és bona. Hem pujat bé, a bon ritme, hem cobert un desnivell de 750 metres amb dues hores. Això sí, avui només portem una motxilla entre els tres, molt poc pes. Continuem el camí prosseguint per un terreny rocós que ens porta a peu de canal. Les vistes són immillorables.

Un cop allí, a 2.800 m, ens topem amb un excursionista francès, el Remi, que també vol pujar per allà i s'afegeix al nostre grup, potser prenent-nos per experts. Ben aviat veurà que no és el cas. L'Oriol comença a pujar, seguit del Remi i l'Oleguer. Jo pujo en últim terme. La canal sud, que ens portarà a la Bretxa (3.006 m), té una dificultat de (PD-) amb passos de (II-) i uns 200 metres de llargada. A la dreta hi ha unes cordes fixes, més pensades per baixar que per pujar. Nosaltres optem per anar pujant lleugerament a l'esquerra després dels primers metres, allà on comencen les cordes fixes. El francès ho té clar i tira amunt mentre nosaltres ens anem mirant per on pujar. Poc a poc i bona lletra. 

El primer tram és una mica més difícil, però un cop superat això, la resta és fàcil. Hi ha moments de dubtes però seguim endavant. Anem progressant fins que la canal s'obre i es converteix en un mar de blocs, molt més assequible. Un cop arribats a la Bretxa, la cresta fins al cim és un passeig. El vessant nord-est del Posets s'alça majestuós davant nostre. Quin tros de muntanya. 

Això de pujar per una canal anomenada Canal Sud no ens acaba de fer el pes, massa vulgar, de manera que decidim batejar-la com a Canal CAD. (El CAD no és altra cosa que el Club Alpí Dominguer, el nostre humil club de muntanya format per 5 persones: l'Albert, el Josep, el Lluís, l'Oleguer i l'Oriol).

Segons el guarda del refu la cresta que segueix fins al Puerto de Gías (2.911 m) és assequible, sempre i quan s'eviti per sota el pas de (III) que hi ha. Ens ho mirem i decidim que és molt aeri i que sense corda no ens hi posarem. Un altre dia. Caldrà doncs, buscar una alternativa, que no és altra que unes fites que voregen la cresta just per sota, una mica exposat. És un itinerari que venint del cim és fàcil de seguir, però que des del Puerto de Gías sembla més complicat de trobar. 

Anem baixant amb compte, no és difícil però sí una mica exposat, en alguns trams la roca està força trencada. A partir d'un cert punt, les fites flanquegen a la dreta i deixem de baixar per mantenir-nos i anar a buscar el Puerto de Gías. 

Des del Puerto de Gías contemplem el vessant nord, allà on la ruta imaginada ens portava cap al refugi lliure de Prat de Cazeneuve. Mirem, amb certa malenconia, aquesta vall poc transitada que ens hagués agradat conèixer. El descens fins a l'Ibón és molt evident i arribem amb ganes de fer una capbussada, abans de dinar, a 2.640 metres.  

Això de banyar-se a aquesta altura és una cosa que l'Aspachs té claríssima. Jo, he de confessar, que he estat una mica reticent al respecte fins que ho he provat. Té l'avantatge que és ràpid. Entrar, fer un crit i sortir, poca cosa més pots fer si ets una persona normal. La sensació de capbussar-se i mirar cara a cara el pic que acabes de pujar no té nom, i un cop fora, el benestar i el relaxament que s'experimenta són únics. Els músculs ho agraeixen. El menú consisteix en espaguetis a la carbonara i a la bolonyesa, o això indica l'etiqueta dels sobres liofilitzats. Bullim aigua i omplim els sobres fins a la ratlla indicada. Res de cassoles ni olles, la pasta s'hidrata dins del mateix sobre. Bastant pràctic, veurem si el resultat és l'esperat. Uns 10 min més tard, comprovem que no hi hem posat suficient aigua, en un cas, o que el gust no mata, en l'altre. Però fa el fet i després de recollir, tirem avall seguint el camí de pujada. Com que anem bé de temps, decidim prendre'ns-ho amb calma i baixar xino-xano. 

I ens ho prenem tan relaxadament que decidim parar en un indret, un mirador privilegiat de la Vall d'Estós. I allí, en aquest entorn natural ple de vida sorgeixen converses sobre temes eterns, i parlem d'economia i de política i no intentem arreglar el món perquè ja ho hem provat massa vegades i segueix igual. I allí, donaries per fet que la llibertat es troba uns metres més amunt, pujant aquestes muntanyes amb els amics que estimes... però hi ha cap acte lliure? potser confonem llibertat amb felicitat? 

Cavil·lant aquests pensaments desfem el camí fins al refugi d'Estós, ple de flors de tots colors, on hi arribem abans de sopar. 

Una altra dutxa màgica ens torna a posar a lloc, a punt per sopar. I aquest vespre ens mereixem un vi (mediocre, per cert), que ens desperta més del compte i no ens deixa anar a dormir. Quan tothom marxa seguim al menjador xerrant amb el guarda, i després revisant revistes de muntanya, planejant rutes, buscant pics i somiant travesses. Just quan ens disposem a marxar, descobrim un mapa de tot el Pirineu, Eureka! el que faltava... ara podem situar tot allò sobre el que hem estat parlant. Cap a la 1, una hora intempestiva per un refugi, ens retirem a dormir. 

Diumenge 10 de juliol del 2011 (3er dia)

La tornada pel GR-11, una jornada plàcida i molt bonica

FITXA TÈCNICA 

Inici: Refugi d'Estós (1.890 m)

Final: Refugi de Viadós (1.760 m)

Punt més alt: Puerto de Chistau (2.577 m)

Dificultat: F

Horari: 4h 30m
Desnivell acumulat: +690 m/-820 m aprox.

Esmorzem amb l'últim torn, amb la sensació de qui ja ho té tot fet. Carreguem motxilles i a 2/4 de 9 ens posem en camí. Seguir el GR-11 és tot un plaer després de dos dies de buscar fites entre blocs de roques i crestes. Remuntar la Vall d'Estós és una proposta molt interessant, assequible per a tothom i d'una bellesa extraordinària. Normalment, amb 4h30m es pot arribar al refugi de Viadós, però cobrim l'etapa amb prop menys de 6h. Ens encantem, expressament, i gaudim moltíssim d'un dia serè i tranquil. Marmotes, flors, rierols, fins i tot una cascada, la natura proporciona més del que sembla a primer cop d'ull. 

El GR-11 va pujant suau al primer tram resseguint el Barranc d'Estós, però arribats els 2.200 metres es comença a posar una mica més dur fins al Puerto de Gías. Aquesta pujada la faig a tot gas, tinc ganes de sentir com el meu cos es cansa, un esforç màxim, la respiració entretallada, els batecs del cor, l'aire fred als pulmons, l'harmonia amb la natura que em fa sentir viu... no paro ni un instant durant la pujada per la tartera. Arribo dalt del port i m'estiro a l'herba, el sol em toca la cara i tanco els ulls mentre arriben l'Oriol i l'Oleguer. Quina sensació tan bona.

La baixada cap a Viadós és fantàstica, el Bachimala al fons, primer i després, la cara nord-oest del Posets. Flors arreu i molta vida. Mentre fem el descens imaginem el dinar perfecte: canelons i entrecot o xurrasco i de postres, Coulant de xocolata... seria brutal. Al cap de 6h arribem a la fi de la jornada. 

Sense perdre massa temps li demanem a una parella que ens facin una foto amb el Posets de fons, la noia diu que el seu company és un gran fotògraf, de manera que tranquils. Ens fa tres fotos i, fins i tot, ens mana col·locar així o aixà... l'expectativa creix. Agraïm el gest i mirem com han quedat les fotos... un desastre, en cap hi surt el Posets i en una hi surt un cotxe... total, que ens fem una autofoto prou digne.  

I tirem avall amb la furgo per anar-nos a banyar al riu Zinqueta, que recorre la vall de Chistau. Uns quintos frescos, gràcies a la nevera de la furgo, i unes patates xips són la cirereta a un moment màgic, de plena felicitat.

Després del banyitu restaurador tirem ràpidament cap a San Juan de Plan, amb l'esperança de trobar algun bar que ens faci un entrepà a les 4 de la tarda. Però la providència està de la nostra part i només arribar al poble un cartell ens anuncia menú entrecot. I si encara fos possible? entrem i demanem taula per tres. El menú normal no té entrecot però sí xurrasco, i el menú entrecot no té canelons, de manera que cap problema. Demanem una mica de cada i acabem dinant: canelons, xurrasco i entrecot, de traca i mocador. Llàstima que no tenien Coulant.