dimecres, 21 de desembre del 2011

Solitud hivernal al sostre dels Pirineus




L'Aneto pel corredor Estasen + Petit Black





FITXA TÈCNICA

Via: Corredor Estasen i variant Petit Black (oest)
Zona: Massís Aneto-Maladeta
Dificultat: D/D+, 60º-65º, III mixt
Desnivell: +/- 1.454 m
Horari: 11h
Material necessari: Grampons i piolets tècnics (segons condicions). Cargols de gel i bagues per merlets.
Aproximació: 8 km per la pista de Ballivierna fins al Refugi de Pescadores o de Coronas 1.950 m (no guardat). Des d'allí en direcció als Ibones de Coronas i al Collado de Coronas. Bastant abans d'arribar al Collado, girar a l'est per anar a trobar la base del corredor Estasen. La sortida Petit Black és una variant a la part alta del corredor a l'Agulla Daviu (3.350 m). 
1a ascensió: Corredor Estasen, Lluís Estasen i Josep Rovira l'any 1930. Petit Black, P. Busquets i Joan Miquel Dalmau l'1 de maig de 1984. 
Bibliografia: Aneto 3.404 m de Joan Miquel Dalmau. Editorial Barrabés


6 i 7 de desembre del 2011
Alex Presas, Ricard Wender i Lluís Ferrer


Dimarts al migdia recollim el Ricard a Castejón de Sos i amb el Niva de l'Alex pugem la pista de Ballivierna fins al Refugi de Pescadores (1.950 m). Volem començar la temporada hivernal fent una de les ascensions més boniques i clàssiques a l'Aneto, el corredor Estasen variant Petit Black. Creiem que hi ha prou neu i ens enduem els esquís de muntanya per fer l'aproximació i el descens per la cara sud. El Ricard finalment no s'ha endut els esquís perquè venia amb el bus des de Barcelona. Un cop preparat el material, sortim a 2/4 de 4 amb els esquís a l'esquena perquè la neu està força alta, a uns 2.400 m. Portem la tenda nova de l'Alex i la volem plantar a l'Ibonet de Coronas (2.230 m) on hi arribem després d'1h seguint el camí que puja per la tartera, a la dreta del torrent. Tenim temps d'instal·lar-nos bé i sopar abans que es pongui el sol i comenci a fer fred.



Foto: Ricard Wender



Foto: Ricard Wender






La lluna apareix mentre ens preparem per anar a dormir i ens acompanya en aquest indret tan fantàstic i solitari del pirineu aragonès.




Foto: Ricard Wender


Dimecres ens despertem cap a 2/4 de 6 i esmorzem una mica. A fora de la tenda el fred és intens. Enfilem cap a l'Ibon inferior (2.620 m) flanquejant pel vessant oest i superem també l'Ibon de Coronas, a 2.750 m on podem començar a foquejar. El dia és gèlid però fantàstic. Les vistes a la Vall de Ballivierna justifiquen per si soles la sortida.


Foto: Ricard Wender



Foto: Ricard Wender



Foto: Ricard Wender


A l'entrada del corredor Estasen, PD, 250 m (50º) ens encordem i ens posem els esquís a l'esquena. Pugem amb rapidesa a l'ensamble. Les condicions de la neu són òptimes. Com que ens veiem bé, decidim tirar cap al Petit Black D/D+, 100 m (60º-65º), on només trobem un petit ressalt de roca de III com a única dificultat destacable. Un corredor curt però força sostingut. El fort vent que bufa ens ha deixat glaçats.


Foto: Ricard Wender


Un cop a dalt, voregem l'Agulla Daviu flanquejant un pendent nevat pel vessant oriental fins trobar la sortida del corredor Estasen, que té una bona cornisa de neu. Ens alegrem d'haver fet la variant del Petit Black. Des d'allà, un ressalt de neu d'uns 65º ens porta a resseguir una curta però afilada cresta fins al cim de l'Aneto (3.404 m). Són aprox. 3/4 d'1 del migdia. Estem absolutament sols, no hi ha ningú ni dalt del cim ni pujant. Increïble. Fa moltíssim vent i la tª és d'uns -10. La sensació tèrmica deu rondar els -15º. Fem les fotos de rigor i ens disposem a creuar el Pas de Mahoma que està força ventat i que superem sense dificultats.


Foto: Ricard Wender
9788408082910



Foto: Ricard Wender

El Collado s'entreveu al fons a 3.250 m. L'Alex i jo ens calcem els esquís, a la cara nord la neu està molt ventada i dura. El Ricard comença a baixar. Després de fixar els esquís, en el primer gir, se'm treu la fixació de darrera de l'esquí dret. Hi torno, i al següent gir em torna a saltar. A la tercera em dono per vençut, no hi ha manera. Baixo caminant amb els esquís a l'esquena fins al Collado de Coronas on m'esperen l'Alex i el Ricard per fer el ràpel.



Foto: Ricard Wender


Foto: Ricard Wender

Foto: Ricard Wender





L'Alex tira avall esquiant i el Ricard i jo baixem xino-xano cap a la tenda. El vent és molt fort, sobretot a l'alçada de l'Ibon de coronas que està completament gelat.


Foto: Ricard Wender


Foto: Ricard Wender


Foto: Ricard Wender

Arribem a la tenda, que l'Alex ja ha desmuntat, i acabem de recollir els trastos. Ens posem els frontals i desfem el camí per la tartera fins arribar al Refugio de Pescadores on tenim el cotxe. Una jornada esplèndida, molt bona manera de començar la temporada hivernal. 

dilluns, 7 de novembre del 2011

Cavalls del Vent 2011




Cavalls del Vent Salomon Nature Trails




Inici i final: Bagà
Exigència física: molt alta
Distància: 84'5 km
Desnivell acumulat: 12.180 metres
Desnivell positiu: 6.098 metres
Desnivell negatiu: 6.098 metres
Temps màxim: 24 hores

Dissabte 1 d'octubre del 2011


La cursa de Cavalls del Vent és un dels esdeveniments més importants dins del circuit de curses de muntanya a casa nostra. Aquest any, ja ha arribat a la tercera edició, el cartell és immillorable, hi ha tots els grans: Miguel Heras, Kilian Jornet, Txus Ramon, Aitor Leal, Tòfol Castañer i Emma Roca, Núria Picas, Nerea Martínez... És la meva primera participació, així com la primera vegada que corro tants quilòmetres. El mes de juny vaig córrer la Marató de Berga, la meva primera marató. Arribo a la cita amb molts dubtes: quin ritme agafar, quantes hores puc fer, seré capaç d'aguantar. L'experiència de Berga em dóna una pauta, però estem parlant del doble de quilòmetres i de desnivell. El temps màxim per completar la cursa és de 24h, de manera que jo aposto per unes 20h. Tenint en compte que no he pogut entrenar gaire, que no conec el recorregut (només la pujada al Refugi Niu de l'Àliga) i que sóc nou en aquest món dels ultratrails. L'Oriol també ha decidit participar-hi i tots dos intentarem acabar-la. 



Dissabte al matí ens llevem d'hora per esmorzar bé i acabar de preparar el material. Ens hem quedat a dormir a casa del meu tiet i el Pau Zamora també hi és, acompanyarà l'Emma Roca a la segona part de la cursa. L'Emma ve a casa abans de la sortida per parlar amb el Pau i acabar de perfilar l'estratègia, ella juga a una altra lliga. Finalment acabarà tercera. Sortim a la plaça i fem el check de dorsals. A les 10h ja està tothom a punt a la plaça Porxada. 750 participants. L'emoció a flor de pell. Sona la música de El último mohicano






Sortim a les 10:03h del matí. Ens queden 84'5 km i 12.000 metres de desnivell acumulat. L'Oriol i jo anem tranquils durant els primers km. Sabem que els 13 km ens portaran fins al Refugi de Niu de l'Àliga, guanyant un desnivell considerable, de 800 m a 2.520 m. Arribem al primer avituallament al Refugi del Rebost (Km.7'5/1.640 m) amb 1h 25m. Menys del temps esperat, bebem i mengem sense entretenir-nos gaire. Ens queda la pujada dura fins al Niu de l'Àliga. Aquest tram el vam fer un mes abans per conèixer una mica el terreny. A partir d'aquí tot serà nou. Pujant em trobo d'allò més bé. Els paisatges del Cadí són molt bonics. El dia és perfecte, no hi ha ni un núvol. Amb 2h 44m ens plantem al Niu de l'Àliga (Km 13/2.520 m). Les sensacions són bones i el ritme prou alt. Millor del que pensava. Mengem una mica i ens llancem a la baixada. Les cames responen i poc a poc vaig agafant un ritme amb el que em sento còmode. L'Oriol va quedant una mica enrere però sempre a vista, més o menys. Arribant al Refugi de Serrat de les Esposes (Km. 28/ 1.511 m) em trobo l'Òscar, un company de feina. Està animant a tots els corredors i em fa molta il·lusió veure'l. Arribo amb 4h 51m. 



Després de menjar bé i reposar líquid al camelbak espero l'Oriol. Com que no ve, engego altra vegada i el truco. Em diu que abandona. Que no es veu amb forces. Li dono molts ànims. Ara tocarà estar sol tota la cursa. Em veig bé, començo a fer càlculs. Arribo al Refugi de Cortals amb 5h 47m (Km. 33/1.610 m). De moment les forces aguanten bé. La pujada fins a Prat d'Aguiló, que marca la meitat de la cursa se'm fa llarga. M'enganxo a un grup i tirem junts. Finalment, arribo força cansat de coco, sobretot, no s'acaba mai la pujada. Refugi de Prat d'Aguiló 7h 58m (Km. 43/2.010 m). Allà em torno a trobar l'Òscar i xerrem una mica mentre agafo la meva  bossa que l'organització ha pujat aquest matí. Em canvio de samarreta, de mitjons, em poso les compressport i menjo un plat de pasta. En total, m'hi estic gairebé mitja hora, però prefereixo recuperar forces. Estic a la meitat de la cursa i porto un temps magnífic. Es veu que el Kilian ha abandonat. Afronto la pujada al Pas dels Gosolans amb les forces recuperades i la baixada cap al Refugi Estasen. Li envio un sms al meu pare que m'està esperant a l'Estasen. Baixant per la pista em comença a fer mal tot, sobretot el tibial esquerre que no acaba de recuperar-se del tot. Aquesta és la part més dura, se'm fa molt i molt llarga. Una estona estic amb el Marc de Matadepera, després amb un noi de La Sènia i finalment amb el Lluís de Bigues i Riells. Junts arribem al Refugi Estasen. Allí se'ns fa de nit i hem d'encendre els frontals. Refugi Estasen 10h 24m (Km. 55/1.668 m). Allí em trobo el pare i la Montse que han vingut a veure'm. Recupero forces. Ara sí que veig que ho aconseguiré. Falten 30 km i el cap em diu que sí. Les molèsties s'han fet suportables.



La baixada a Gresolet és frenètica, ens llancem amb el Lluís a tota velocitat amb l'única llum del frontal com a guia, amb uns 50 minuts ens hi plantem. Refugi de Gresolet 11h 15m (Km. 59/1.247 m). La pujada al Coll de la Bauma la faig molt bé, pujant cap problema. Em noto fort. Arribo a l'Ermita de Sant Martí amb 12h 54m (Km 67/990 m) després d'una baixada bestial. Els empedrats estan força secs i comencem la pujada al Refugi de Sant Jordi. Em noto molt bé i deixo enrera al grup amb el que vaig i passo alguns corredors. Pujo a tota velocitat, no se'm fa gens pesada la pujada. Arribo al Sant Jordi amb 14h 17m (Km 72/1.565 m). Allí li faig una perduda al Pau Zamora per si em pot venir a acompanyar els últims km. Menjo una mica i m'enganxo a un noi amb qui fem junts la baixada a l'Escriu i la pujada al coll d'Escriu. A partir d'aquí ja només queda baixar per una pista fins a Bagà. Em llanço a ràpid avall i el deixo enrera. Putada: se m'acaba la bateria del Garmin. No sé a quin km estic. No pot faltar gaire. Avanço una noia i em diu que li sembla que queden 5 o 6 km. Jo ja començo a estar bastant cansat. De sobte, veig dues persones que pugen caminant. Són el Pau i el pare que han pujat a buscar-me. Estic salvat. Crec que puc baixar de les 16h. El Pau m'acompanya els últims 5 km. El pare torna amb cotxe cap a Bagà mentre el Pau em guia i m'anima, jo vaig darrere seu seguint-li el ritme.



Amb el Pau avancem 4 o 5 corredors que van absolutament trencats. En arribar a Bagà ell es desvia cap a la plaça i jo faig l'últim km, una pujada força dura i els darrers metres per dins del casc antic. Encara avanço un corredor més, em sento molt fort i entro esprintant a meta. Temps final: 15h 47m 46s i una 151ena posició. Un crono absolutament fantàstic que no m'hagués imaginat de cap de les maneres. Estic molt i molt content i poc a poc van sortint tots els records de la cursa, vaig revivint els bons i mals moments que he passat. Ho he aconseguit. Són gairebé les 2h de la matinada. Després de 84 km les meves cames estan força bé. Per si de cas, vaig a la zona de massatges i em relaxo mentre em posen a lloc tot allò que poden. 



L'experiència no pot haver estat més bona. Un debut en una carrera que transcorre per uns paisatges molt bonics, molt ben organitzada i amb un resultat increïble. Ben segur que l'any vinent hi tornarem. Agrair a l'organització tot el muntatge que fa possible un esdeveniment com aquest.

Resultats finals de la cursa

Els meus parcials: 
1h25:41 (Rebost)
2h44:44 (Niu Àliga)
4h51:46 (Serrat)
5h47:15 (Cortals)
7h58:54 (Prat Aguiló)
10h24:29 (Estasen)
11h15:41 (Gresolet)
12h54:50 (Sant Martí)
14h17:36 (Sant Jordi)
15h47:46 (Bagà)

Aquí podeu veure un video resum molt bonic de la cursa.

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Pinzellades alpines VII (Osttirol - Nationalpark Hohe Tauern)







24-27 d'agost del 2011

L'última etapa del viatge als Alps ens porta a Àustria, a l'Osttirol. Sortim de bon matí des del Rifugio Auronzo cap a Dobbiaco per creuar la frontera italo-austríaca. De seguida les valls s'obren, les muntanyes s'arrodoneixen i desapareixen els hotels i apartaments de les Dolomites. Ens endinsem al Tirol, i anem fins a Kals am Großglockner, un poble a la falda del pic més alt d'Àustria, el Gloßglockner, 3.798 m, al Nationalpark Hahe Tauern. Allí s'hi pot fer el Glockner Runde, un trekking de 7 dies al voltant del cim dormint als esplèndids refugis austríacs. En total són uns 77 km i + 6.500/- 6.500 metres de desnivell. Llàstima que ja no tenim tants dies. Anem al Càmping i plantem la tenda. Després surto a entrenar una estona. Córrer per aquests paratges tan fantàstics em dóna molta energia. Boscos d'avets brutals i prats verds. Els pobles semblen tenir activitat més enllà del turisme, no com a les Dolomites. Cases tiroleses de fusta, grans piles de llenya esperen ser consumides a l'hivern per donar escalfor, senders ben indicats, molt poca gent al càmping. Un lloc molt tranquil.



Dijous 25 d'agost surto cap a 2/4 de 10 del matí del càmping de Burg. He decidit fer una ruta de dos dies, tot sol, mentre l'Àlex i la Laura van a pujar el Gloßglockner. El primer dia vull pujar fins al refugi de Salmhütte a 2.644 m., un total de 18'5 km i uns 1.620 metres de desnivell positiu. El segon dia aniré fins al refu de Stüdlhütte, a 2.800 m, per tornar a baixar cap al càmping, 17'5 km. 



Passo per Kals, a 1.325 m, i pujo pel sender 68, després de sortir del poble agafant el 38. El primer pendent és dur fins arribar a Glorer Garten, sender entre el bosc, a uns 1.809 m (1h30min). A partir d'aquí el sender flanqueja la cara sud del Pic Schönleiten Spitze en direcció est fins a Tschadin Alm, a 2.314 m (2h). 



Abans d'arribar a Peischlachtörl, a 2.480 m hi ha un mirador on em trobo assegut un home fumant una pipa. Les vistes són extraordinàries. El saludo i em diu alguna cosa en alemany, li contesto en anglès que no parlo alemany i ell em diu que no parla anglès, en alemany. Així que he de tirar del meu macarrònic alemany per fer-me entendre, unes classes de conversa de dos mesos. Em sembla que pregunta d'on vinc i li dic que del càmping i que vaig a Salmhütte, el mapa facilita la comunicació. Mira el Garmin i el temps que he fet i posa cara de sorpresa. Em pregunta si vaig sol i li dic que sí, que els meus amics estan al Gloßglockner. Entenc que ell viu a Kals i que ha deixat el cotxe una mica més avall, pujant per una altra ruta. Maleeixo no saber alemany... podria fer una mica d'etnografia barata. M'acomiado d'ell i segueixo el camí que em portarà al refu de Glorer Hütte, a 2.642 m (4h). Malgrat que el meu mapa és poc detallat, l'he arreplegat del càmping, els senders estan ben indicats i és difícil perdre's. 




El refugi té molt bona pinta, hi faig una parada ràpida. Continuo el camí cap a Salmhütte. Decideixo agafar el camí que surt del refu amunt cap a un turonet, n'hi ha un altre que surt avall. No estic segur de quin és el bo, però per la direcció trio el primer, a més el segon baixa i això no m'agrada. Pujo una miqueta i de seguida veig el refu a l'altra banda de la vall. Enlloc d'agafar el camí que porta al refu i que primer baixa i després puja, decideixo flanquejar per no perdre alçada sota una cresta. Quan arribo a la cruïlla amb el sender principal hi trobo dues indicacions cap al refugi, en sentits oposats, i amb subtítols diferens que no entenc. Deu ser el camí llarg i el camí curt? el camí fàcil i el camí difícil? el bonic i el lleig? decideixo anar a l'esquerra, el que veig a la dreta no té massa res... potser l'altre és més interessant. Al cap de poc, en una petita cabana, hi ha una inscripció que tampoc entenc, però intueixo. El guarda avisa que en aquest camí hi ha 150 metres de dificultats o una cosa semblant. Segueixo caminant i trobo una via ferrata molt senzilla. Cal flanquejar unes roques per un camí una mica descompost i baixar cap al riu, d'un color gris-verdós, per després pujar fins al refu. Arribo a Salmhütte, a 2.644 m. (4h50m).





Parlo amb la guarda i m'indica quin serà el meu llit. El refugi és més petit que Glorer Hütte, però molt acollidor. La mitja pensió costa 27 euros i dormir 8. He arribat al refu força d'hora, no serveixen el sopar fins a les 18h, falten més de 3h. Les vistes són extraordinàries, tant de la vall que s'obre a l'est com del Gloßglockner.




Una de les coses que em crida més l'atenció és l'enorme quantitat de cervesa que es consumeix al refugi. Des del migdia, tots els grups que hi paren una estona beuen, com a mínim, una gerra de mig litre, abans de posar-se en camí altra vegada. A l'hora de sopar conec el Colin, un alemany de Köln, i a un senyor que és de Viena i que ha vingut a arreglar els camins de la zona. El sopar és contundent: una sopa de verdures, una amanida, una barreja de patates i bacon, i una macedònia. Ens quedem xerrant amb el Colin i mirant llibres de muntanya i abans d'anar a dormir surto a fora a veure un dels espectacles més bonics que es poden veure a la muntanya, un cel amb milions d'estrelles.


L'endemà l'esmorzar és a les 7h, esmorzo amb el Colin, avui farem un tros del camí plegats. Només sortir del refu, el pendent és fort. Cal seguir el sender 702 B i el 713. Just abans d'arribar al primer coll, veiem uns Alpensteinbocks o cabra dels Alps (Capra ibex). Hi ha uns sis exemplars magnífics.




Dalt del coll, vistes privilegiades. Mirant endarrere veiem el refu al fons, ja força lluny. Davant nostre, un món per descobrir. El camí flanqueja per anar a buscar la vall que porta a Studlhütte. Just abans de la pujada final, una mica per sobre de Lucknerhütte m'acomiado del Colin i segueixo sol fins a dalt. Ell tira cap avall, té el cotxe a Lucknerhaus. Pujo ràpid i arribo a Studlhütte, a 2.800 m, (2h).




El refugi és un luxe. A la terrassa hi ha molta gent. S'hi serveixen tota mena de plats suculents locals. Sembla un hotel. Mentre miro la carta, exposada a la paret de fora, sense acabar-me de decidir per res en concret i per tot en general, una noia s'acosta i em pregunta si sóc català. La samarreta taronja de "Cavalls del Vent" m'ha deletat. El seu company s'acosta i ens presentem. Ens asseiem a una taula i xerrem una estona. Jo demano un Tiroleseknödelsuppen deliciós. Decideixo acompanyar-los a fer una excursió fins a un 3.000 que hi ha molt a prop, el Schere de 3.031 m. just de camí cap al Gloßglockner per la via Stüdlgrad. De seguida hi arribem i ens endinsem una mica per les primeres àrees del glaciar que està ple de pedres i terra. Darrere nostre ve un home que s'atura al nostre costat i que resulta ser un expert en geologia. És alemany, d'Ulm i ens fa una classe de 10 min sobre geologia i glaciologia de la zona, molt interessant. Des d'allí les vistes són precioses. Al fons s'intueix, entre els núvols, la silueta del Gloßvenediger, de 3.666 m. Tornem al refu amb la sorpresa que l'Àlex i la Laura m'han vist baixar i m'esperen davant de la terrassa. Han fet el Gloßglockner per la via Stüdlgrad. Els presento el Jordi i la Mar. Ells quatre seguiran un camí i jo un altre. Jo agafaré el sender 712 i baixaré fins al poble de Kals/Taurer  i després fins al càmping. Ells baixen cap a Lucknerhaus.





El camí que surt del refu flanqueja el vessant est de la muntanya, el riu al fons, segueix el seu curs. El sender baixa suaument. Des del refu, a 2.800 m. tinc un desnivell de baixada de 1.400 m. fins al càmping. Començo a trotar i acabo corrent. No m'hi puc resistir. El paisatge m'hi porta. Arribo a la pista que em portarà al poble fent ziga-zaga i després agafo una altra pista fins al càmping, baixo en 1h15m. En total 17'5 km en 5h.









Són 2/4 de 5 i hem quedat amb el Jordi per entrenar a les 18h. Ell també vol córrer la Cavalls del Vent, i quina millor manera per entrenar que córrer per aquests paratges alpins magnífics. Fem una volta pel voltant del càmping cap a Taurer, baixem fins a Gloßdorf i tornem a pujar al càmping. En total uns 8'3 km. Fantàstic. A les 20h anem a sopar tots cinc a Tembler, a un curiós restaurant, l'únic del poble, anomenat Temblerhaus. Allí provo un plat deliciós, el Viener Schnitzel, quatre escalopes de vedella arrebossades de diversa manera, una d'elles amb ametlles. Excel·lent. Llàstima que l'Apfelstrudel no està a l'alçada. Molt millor el que vam menjar al poble de més avall a Kals am Gloßglockner, al restaurant Grodnithof. Ens acomiadem del Jordi i la Mar i tornem al càmping a descansar. L'última nit als Alps bé es mereixia un sopar de gala. L'Osttirol m'ha sorprès molt gratament, segurament un dels racons més tranquils, o al menys així ha estat aquests dies d'agost, i amb més autenticitat dels que hem recorregut en aquest llarg viatge d'un mes per la serralada alpina. Demà toca recollir i tirar cap a Catalunya. Ens quedaran 1.400 km per endavant. Les vacances del 2011 ja són història.