dimarts, 29 de març del 2011

Córrer o morir, de Kilian Jornet



Aquest matí he acabat de llegir "Córrer o morir", el llibre que Kilian Jornet acaba de publicar. M'ha sorprès molt gratament, per què diu i per com ho diu, no n'esperava tant. És un diari sincer, que emociona, on descriu, amb molt de detall, les seves vivències i emocions a l'Ultra Trail del Mont Blanc, tot creuant els Pirineus, completant el rècord al Kilimanjaro o al Tahoe Rim Trail. Un relat molt personal, introspectiu, de vegades reflexiu, de vegades descriptiu, sobre el valor relatiu de les victòries, el seu amor per la natura, l'autoconeixement, la motivació i l'autosuperació. Una pinzellada al voltant de la seva filosofia de vida, que sedueix per la visió pura, autèntica i passional de les curses de muntanya. En definitiva, un petit assaig sobre l'art de córrer.

diumenge, 20 de març del 2011

Massís de Vignemale, on els Prineus són els Alps




Hi ha llocs que no s'obliden, indrets amb una màgia especial que marquen emocionalment les persones. Per a mi, la cara nord del Vignemale és un d'aquests racons. Perquè alguna cosa va canviar quan hi vaig venir amb l'Albert i l'Oriol, l'estiu passat. Però, sobretot, perquè aquí hi van néixer els nusos de pedra. És, doncs, un paratge carregat de símbols.




Doble intent al Petit Vignemale: ni la via dels Seracs, 400 metres, AD+ ni la normal amb esquís







5 i 6 de març del 2011

Àlex Presas, Laura Saula i Lluís Ferrer

Sortim foquejant des del pàrquing de Pont d'Espagne, dissabte a primera hora de la tarda, per anar a dormir al Refugi d'Oulettes de Gaube, 2.150 m. Tot i que sabem que anirem una mica justos de temps, no truquem al refugi. Calculem 3h per arribar-hi, potser arribarem uns minuts tard a sopar. Seguim el camí d'estiu que remunta la vall de Gaube, passant per sobre del llac (1h 30m).




De seguida veiem que no arribarem a l'hora al refugi. El temps d'estiu no és el mateix que el d'hivern. Amb els esquís anem més lents. Passat el llac, decidim que jo m'avançaré i que l'Àlex i la Laura aniran venint, així no patiran al refu. Així doncs, m'avanço intentant agafar un bon ritme. Cap a les 7h del vespre es fa fosc. Encara queda un bon tros. Encenc el frontal i continuo foquejant a les fosques. No em fa gaire gràcia això d'haver-me quedat sol, de nit, encara que el camí sigui evident. La foscor és absoluta, el cel s'ha tapat i m'amaga les estrelles. Silenci. De tant en tant miro endarrere però no veig cap senyal dels companys. Se'm comença a fer llarg, no recordava que el camí fos tan dur. Afronto una pujada, jo diria que l'última i sento olor de llenya... el Refu!!!! em giro i veig dos frontals al fons de tot del pla. Ja tinc localitzat l'Àlex i la Laura. Tot va bé.

La temperatura és de -8ºC. L'últim replà em deixa veure la llum del refugi, on hi arribo passades les 8h. El guarda em fot la bronca només entrar... estaven preocupats i han avisat els equips de salvament!! si no s'arriba a sopar es truca, em diu. Comencem bé... m'intento excusar i demano disculpes. L'Àlex i la Laura arriben passats 2/4 de 9. Sopem ràpid i a dormir. A l'única habitació oberta del refu, hi fa fred. Decideixo dormir amb el gorro i el primaloft posats. Damunt del sac de seda hi poso quatre mantes... i no sóc l'únic. L'endemà tenim intenció de fer el Petit Vignemale per la via dels seracs, 400 m, AD+. El guarda diu que la via està molt carregada de neu. Veurem què passa.




Esmorzem a les 7h. La Laura no acaba d'estar fina i prefereix quedar-se al refugi. L'Àlex i jo ens calcem els esquís i sortim a 2/4 de 8. Hi ha una traça d'ahir feta amb raquetes. Hi ha moltíssima neu i el dia és esplèndid. No tenim clar si podrem pujar. Però anem a fer-hi un cop d'ull. Si no, pujarem per la normal.




Quan arribem al peu del corredor, ens posem els esquís a l'esquena i ens calcem els grampons. Traiem els piolets i ens encordem. Vaig de primer. De seguida me n'adono que no podrem pujar. Hi ha molta, molta neu, que ens arriba més amunt del genoll. Obrir traça en aquestes condicions equival a un esforç titànic. Pujo 100 m i estic mort. No tindrem temps, i aquestes no són les circumstàncies ideals per fer un corredor com aquest. Li dic a l'Àlex i de seguida ens posem d'acord.




Fem mitja volta, encara tindrem temps de pujar per la via normal amb els esquís. Ens arribem al coll de l'Hourquette d'Ossoue (2.734 m) per afrontar la pala final del Petit Vignemale. A l'última part, abans del coll, la primera capa de neu està poc compactada. Ens traiem els esquís i pugem més segurs.




Un cop a dalt, veiem la magnífica pala final i el Refugi de Baysellance. Deixem la motxilla i enfilem cap amunt. La neu continua estant inconsistent i no ens la juguem, les capes es trenquen. A mitja pujada en tenim prou, fem marxa enrera. Comença un descens magnífic. Neu exquisida. Esquiant a plaer, i caient unes quantes vegades, arribem altra vegada al refugi, on la Laura, que ja es troba recuperada, ens hi espera amb els braços oberts.