dijous, 22 d’agost del 2013

Tercer aniversari


Avui fa tres anys. Va ser d'aquelles coses de la vida que s'inicien amb un rampell, potser gestades durant algun temps a l'inconscient fins que finalment broten amb força i determinació. La raó no és altra que compartir les experiències viscudes en aquest terreny de joc que és la muntanya, sempre canviant, sempre severa, sempre alliçonadora. Poques sensacions són comparables a pujar un cim, escalar una cresta o dormir sota les estrelles. Potser cap. Qui sent aquesta crida no necessita explicacions. El fet és que els éssers humans anem a la muntanya i, després, intentem entendre allò que hem fet. Què s'hi troba allí dalt? potser la llibertat més gran, perquè és allà on els somnis es fan realitat i on la realitat es converteix en somnis. 


Roca de l'Ordiguer a la Serra del Cadí, Catalunya (agost del 2012)
Gran Paradiso, Itàlia (juny del 2013)

Cara nord del Vignemale, França (agost del 2010)
Kanja La, Nepal (octubre del 2010)

Gloßglockner, Àustria (agost del 2011)

Cara sud de l'Annapurna, Nepal (octubre del 2012)

Vivac al Pilar Sud de la Barre des Écrins, França (agost del 2011)

Punsola-Reniu al Cavall Bernat, Montserrat (juliol del 2011)

Glacier Blanc i Barre des Écrins, França (abril del 2012)

Floració a la Vall d'Estós, Aragó (juliol del 2011)

Voie des Parisiens a La Pelle, França (agost del 2011)

Mamporros para todos, Aragó (febrer del 2011)

Coll de la Brenva al Mont Blanc, França (agost del 2011)

Løvlia, Noruega (febrer del 2011)

Mont Pelvoux, França (abril del 2012)

Posets, Aragó (juliol del 2011)

Tre Cime di Lavaredo, Itàlia (agost del 2011)

Vall de Bessiberri, Catalunya (març del 2012)

Petit Vignemale, França (febrer del 2011)

Aresta nord del Weisshorn, Suïssa (juny del 2012)




dijous, 1 d’agost del 2013

Retrobament al Pedra





Homedes al Pedraforca




FITXA TÈCNICA

Via: Homedes
Zona: Pedraforca, Alt Berguedà
Dificultat: D+ (V+/A0)
Llargada: 460 metres
Desnivell: 370 metres
Horari: 3-5 hores
Material necessari: La via està equipada amb alguns pitons als passos clau. A les reunions parabolt i anella. Cal portar joc de friends i tascons, bagues per a ponts de roca i cintes express variades.   
Aproximació: Des del Refugi Lluís Estasen, prendrem el camí que surt a mà dreta tot planejant fins a creuar el primer torrent i cap amunt, al cap d'una estona pujarem per un corda fixa i seguirem un sender més o menys marcat. Arribarem al peu de via de l'Homedes i la Pany, escrits en pintura blanca a l'inici de la paret (1h).


Joan Castella i Lluís Ferrer
Dilluns 29 de juliol del 2013

Escalada clàssica a la Nord del Pedra, una paret que mai deixa indiferent. L'Homedes (o com és coneguda, la Homedes) va ser oberta l'any 1935 per Francesc Homedes, Bernard Boixeda i Ramon Albareda. Homedes va morir en arribar al cim, víctima d'un llamp.

Doncs cap al Pedraforca falta gent, sí senyor. Recuperat de la lesió pel trencament del lligament cubital-colateral del dit gros de la mà esquerra, em disposo a escalar després d'un munt de mesos sense tocar la roca. Sort que el Joan és un valent i anirà davant. Per què coi costa tant recuperar la part psicològica de l'escalada?!!? potser faig algun llarg de primer, si m'hi veig en cor... perquè la nord del Pedra impressiona força.

La via comença a la dreta de la pintada blanca amb el nom Homedes, malgrat que una fletxa a l'esquerra indiqui el contrari... coses del directe. El Joan va davant sense problemes. El primer llarg és una canal-xemeneia (IV+), la roca és bona i s'escala bé. Hi trobem un pitó. Al segon llarg la cosa es posa seriosa, un ressalt atlètic requereix tota la nostra atenció, (V+/A0). Jo aquí ja m'arrossego i m'agafo a tot arreu. Està polit i em sembla el llarg més difícil de la via.


A priori volia intentar el tercer llarg però no ho veig clar. Així que el Joan continua fent feina pels dos. Ascendeix amb un lleuger flanqueig a la dreta, (IV). El llarg és ben bo i la reunió còmoda però amb un pati de nassos. Ambient alpí.



El quart llarg apuntava com el llarg més dur de la via. La sortida de la reunió semblava molt difícil però un cordino beneït que permet posar-hi el peu ens salva de tibar més del compte. És el pas conegut com a Pas de la Z (V+/A0). Després la cosa es posa a lloc i permet arribar-nos fins a la reunió. A partir d'aquí enllacem un parell o tres de llargs a l'ensamble de dificultat III. La roca no és tan bona en aquesta part, força descomposta. 



Així arribem al vuitè llarg. Teòricament un llarg molt fàcil i de transició. Li dic al Joan que el vull fer de primer. Agafo tots els trastos i cap amunt. El primer tram molt bé, poso un parell de friends i em sento còmode. Però després del ressalt veig que la via segueix a la dreta i fa un flanqueig que a mi em sembla bastant exposat i descompost. Una cordada que rapela la Pany m'assegura que és per allà i que he pujat massa, que millor baixar una mica i flanquejar fins arribar a una canal-xemeneia curta. Perfecte, el llarg que he triat és un flanqueig. De les coses que m'agraden menys. Pffff... M'hi poso i vaig avançant a poc a poc, mentre la boca se m'asseca per la tensió. He de posar i reposar un merlet tres vegades perquè no el veig prou segur, tots els friends sembla que caminin i els tascons no entren o queden petits, en fi que estic cagat. Estic a punt de cridar al Joan que monto R i que vingui fins aquí. Però no té cap sentit, cal anar endavant. Res em dóna prou seguretat i aquella veueta interior apareix més del compte per dir-me coses que ara no vull ni puc escoltar. Tardo una eternitat a fer el llarg, palpant cada roca per no fotre'm daltabaix. Quan supero els ressalts (segur que és un III+?) i arribo a la reunió respiro alleujat. Bé, al final me n'he sortit. Coi de llarg, no hi he trobat ni un miserable clau. Coi de psicologia humana. Arriba el Joan i veiem que serà massa tard per a fer els llargs del Gat. Llàstima, entre una cosa i l'altra s'ha fet tard. 


El Joan acaba el llarg que dóna accés al Planell dels Diables i tenim el dubte de si fer els llargs del Gat. Finalment hi posem seny: és massa tard i alguns nuvolots emprenyadors tapen el Cadí i la Cerdanya. Encarem la part que dóna accés al Collet de Gat i sortim per allà. Un altre dia tornarem a fer-los, tenen molt bona pinta. Arribats al Collet la cosa encara no ha acabat, discutim la manera de baixar i finalment tirem avall cap a la tartera per una canal que sembla pitjor del que acaba sent. De seguida enllacem amb la gran tartera i desfem el camí fins a la furgo. Un cop a baix ens abracem. Ara sí que estem salvats. Tot ha anat rodó.


Quin gran dia! l'escalada m'ha encantat. He gaudit, he passat la dosi de por que toca en aquest tipus de parets, m'he retrobat amb la roca i, sobretot, m'he retrobat amb el Joan. Després de tants anys passats junts a l'escola fa bé tornar a connectar amb persones com ell. Segur que en vindran moltes més.