dimecres, 8 de desembre del 2010

Matinal a Andorra, esprement el Pont de la Puríssima



Pic Baix del Cubil (2.704m)


De color vermell la ruta d'ascens per la cara est, de color groc la ruta normal pel descens

FITXA TÈCNICA

Punt de partida: Parquing de l'Estació d'esquí de Grau Roig, Andorra (2.050 m)
Punt més elevat: Pic Baix del Cubil (2.704 m)
Dificultat (Escala UIAA): PD (45º màxim 50º-55º)
Desnivell aproximat: 700 md positiu i 700 md negatiu
Temps estimat: 4h
Material necessari: grampons i 2 piolets

Dimecres 6 de desembre 2010
Àlex Presas i Lluís Ferrer
Arribem a l'estació d'esquí de Grau Roig, una mica tard, amb la intenció de fer el Corredor Nord del Pic dels Pessons (2.865 m). El temps és dolent, plou i està molt emboirat. Tot i així decidim tirar amunt. Només començar ens equivoquem de camí, resseguint una pista d'esquí que no era. Hem perdut una bona estona, ens adonem que ja és massa tard per tornar enrera i agafar el camí correcte. Ha parat de ploure i sembla que millorarà el temps. Traiem el mapa i mirem quin pic tenim davant, és el Pic Baix del Cubil de 2.704 m.




Mentre pujàvem, l'Àlex s'ha fixat en un petit corredor entre dues roques al peu de la cara est. Decidim canviar de plans i acostar-nos a fer una ullada, avui no farem res als Pessons. El petit corredor que dóna pas a la cara est té bona pinta. Ens calcem els grampons i traiem els piolets.




El temps sembla que s'arregla i el sol comença a treure el cap. Tirem amunt. El pendent és constant, uns 45º, tot i que al principi del corredor potser són 50º (no tenim cap ressenya). Al final del primer tram ens trobem amb un petit ressalt de roca que superem sense dificultat.





L'Àlex obre traça des del principi. Després de les pluges dels últims dies i de la pujada de temperatures, la neu està humida, tova i ens enfonsem força, sovint fins més amunt del genoll. Les ràfegues de vent són fortes i la sensació tèrmica arriba ben bé als -7ºC.





Avancem a bon ritme per la cara est fins a arribar al cim sense entrebancs (3h).







El vent és molt fort a dalt. Ens abracem i fem algunes fotos. Estem contents, hem gaudit malgrat que no teníem previst fer aquest pic i que hem hagut d'improvitzar. Primera hivernal de la temporada, ja en teníem ganes. Sobretot, després del mal temps que ha fet aquest pont.



Mengem una mica i bebem, però de seguida decidim marxar. Fa força fred. Flanquejem la cresta per sota i resseguim la carena per baixar per la via normal i arribar-nos al primer telecadira.




Finalment baixem per una pista tancada fins al parquing de l'estació (4h). Ha començat la veda i caldrà veure quines coses bones ens depara l'hivern. Per ganes no serà...

dissabte, 30 d’octubre del 2010

Hem sobreviscut al Kanja La (II)




De color groc, la primera part de la ruta per travessar el pas

DIA 4 i DIA 5: Aclimatació
Després d'arribar a Kyanging, els propers dos dies els dediquem a aclimatar-nos abans d’afrontar el Kanja La, el mateix poble ens serveix de camp base. Finalment podem gaudir de l'extraordinari Langtang Lirung (7.234 m).




Així, el primer dia anem fins a Langshisa Kharka (4.160 m), una pastura de yaks situada més a l’oest, remuntant el riu. L’experiència resultarà ser força dura ja que no ens enduem aigua ni menjar, calculem malament els temps i acabem amb una insolació de cavall, caminant 6h, a bon ritme, entre anar i tornar. Tot i així, la panoràmica i la solitud valen molt la pena.






El segon dia pugem al Tsergo Ri (4.987 m) i intentem el Yala Peak (5.500 m) però hem de recular a 5.300 m perquè els últims 200 metres són un mur de gel infranquejable sense material tècnic. Aquest segon dia fem una bona tirada de més de 8h i un desnivell positiu i negatiu de 1.450 m. En tornar al poble estem molt cansats després d’una jornada dura però no tenim cap símptoma de mal d’alçada. Molt bona senyal tenint en compte que hem estat uns 180 metres per sobre de l’alçada del Kanja La. Durant aquests dos dies hem pogut estudiar el patró de comportament del temps. El sol surt a les 6h i el cel és clar durant tot el matí, però a partir de les 3h de la tarda una boira espessa salta la vall per sobre el Kanja La i el Naya Kanga (5.844 m), i els núvols cobreixen els cims nevats. A les 6 de la tarda és fosc. Caldrà tenir-ho en compte. Estem en forma i ens trobem a punt per afrontar el nostre repte, el període d’aclimatació ha acabat.




DIA 6: Kyanging Gumpa-Camp Base
Desnivell: 500 md positiu (3.850 m-4.350m)
Horari: 3h
Dificultat: Baixa

Després d’una bona dormida, que no m'acaba de recuperar del tot del cansament de la jornada anterior, i d’esmorzar pa tibetà amb doble de truita, comencem a caminar a 2/4 de 8 del matí. Ens acomiadem amb una foto de record d'en Superman, el cuiner del lodge que ens ha cuidat aquests dies i d'en Nico, un company francès que està fent la volta al món .


Desfem el camí que arriba al poble per trobar un pont metàl·lic que creua el riu Langtang Khola i dirigim els nostres passos a la dreta, a Chhyona, un kharka (casa de yaks), on preguntem si anem en la direcció correcta. Evidentment enlloc indica el camí. Un home ens orienta, és per l’altre costat, ens hem equivocat després de creuar el pont i hem seguit un camí erroni. Caldrà anar molt alerta a partir d’ara. Tornem endarrere, al pont, i ens mirem el mapa. El camí que ens interessa deixa unes llacunes a l’esquerra. Agafem el camí que surt a l’esquerra però al cap d’uns 15 minuts ens adonem que no és el camí bo, estem deixant les llacunes a mà dreta. Retrocedim una mica i tornem a mirar el mapa per ubicar-nos. Finalment trobem el camí bo, un sender fressat que puja moderadament i s’endinsa cap al bosc. Tot i que el dia s’ha llevat clar, de seguida que hem començat a caminar uns núvols han enteranyinat el cel. Al cap d’una mitja hora sortim del bosc i seguim el camí fins a Ngegang Kharka, una altra pastura de yaks, a 4.150 m. A partir d’aquí el sender planeja. Fem una aturada ràpida per beure una mica i menjar quatre fruits secs i seguim caminant pel plató de roques fins que el camí gira a la dreta per, tot seguit, enfilar a l’esquerra un pendent molt fort que superem fent ziga-zaga. Un cop dalt del coll, veiem el Camp Base (4.350 m) una mica més avall, on hi arribem sense problemes (3h).


Trobem un bon lloc on plantar la tenda i anem buscar aigua per cuinar una sopa. Comença a nevar lleugerament, però finalment queda en res. Ens abriguem i la sopa ens revifa. Al cap d’una estona torna a nevar, més fort, però no qualla. Ja té nassos que fins avui haguem tingut un temps tan bo i just ara que ens acomiadem del benestar del lodge comenci el mal temps.



Fem una volta pel C.B., mentre para de nevar i el cel s’aclareix. Estem a una cara nord i es nota, el sol no ens toca gaire. Comença a fer fred i per escalfar-nos decidim anar a un turonet des d’on les vistes semblen molt boniques. L’escenari és immens, privilegiat, superlatiu. Tornem i encenem un foc amb quatre troncs mal cremats que algú ha deixat, però no acaba de ser el que necessitem, ens falta llenya. Preparem el sopar i a les 6h de la tarda es fa fosc, de manera que aviat entrem a la tenda. Demà serà el gran dia, demà creuarem el pas.


DIA 7: Camp Base-Kanja La-Keldang Kharka
Desnivell: 770 md positiu i 850 md negatiu (4.350m-5.120m-4.270m)
Horari: 8h 15m
Dificultat: Alta

A les 6h del matí ja no aguantem més, després de gairebé 12 hores dins la tenda, i sortim a fora. La nit ha estat molt freda, tot i que dins del sac hem estat al límit del confort. El tendal s’ha glaçat per dins i per fora i el C.B. està cobert per un mantell de neu. Esmorzem un caldo calent, fruits secs, barretes i xocolata mentre esperem que ens toqui el sol. Fa força fred, però al cap d’una estona els primers rajos de sol ens tornen a la vida. M’agrada gaudir de la senzillesa de moments com aquests. Desmuntem la tenda i deixem assecar al sol el tendal encara glaçat. Sortim a 2/4 de 8 sabent que ens espera una jornada llarga i dura que es deixa notar des de l’inici, les primeres rampes són molt pronunciades. El camí va pujant molt empinat fins a 4.800 m, tot i així ens hi plantem en dues hores, caminant a bon ritme. De tant en tant ens girem per observar aquest racó privilegiat i solitari. El paisatge és espectacular, darrere nostre s’alça el Langtang Lirung (7.234 m) i tota la serralada de Langtang.


La silueta del riu al fons de la vall, diminut, ens permet copsar les dimensions d’aquest espai natural. Nosaltres no som res, tan sols un parell de punts invisibles enmig d’aquesta natura salvatge. El cel és blavíssim i fa un dia molt bonic, gairebé calorós. Entrem a una zona on el sender serpenteja entre un caos impressionant de roques que ens dificulta l’avanç. El conjunt de roques està en molt mal estat, molt descompost, tot i que aparentment està compactat per la terra glaçada. Cada passa ha de ser calculada, cada peu que movem pot desencadenar una petita allau de roques. No ens agrada. Som conscients que estem a un dia i mig de camí de qualsevol ajuda possible, de manera que no s’hi val a badar. Una simple torçada de turmell i tot se’n pot anar en orris. Aquí patim un dels moments més delicats de la jornada. Hem d’anar amb compte, avancem lentament, escrutant, prèviament, cada roca amb els bastons telescòpics.


Un cop superat aquest tram arribem dalt de tot de la vall i comencem a pujar sinuosament fins al High Camp, a 4.900 m, des d'allí s'observa, fantàstica, l'estètica silueta del Naya Kanga (5.844 m).

A partir d’aquí, el camí es perd entre el caos de roques, tot i que algunes fites ens orienten sobre la direcció que cal seguir. De seguida comencem a trepitjar neu, que està força dura perquè encara no li ha tocat el sol. Ens ajudem d’unes traces ben definides per seguir pujant.

El camí puja molt, ens falta l’aire perquè hem passat els 5.000 metres i cal tenir en compte que en aquesta alçada hi ha la meitat d’oxigen que a nivell del mar.


Al cap de poc les traces s’acaben o les perdem i hem de ser nosaltres qui obri una nova traça. Com que la neu està dura no hi ha massa problema però uns grampons tampoc no haguessin anat malament. Ens recordem del guia i dels seus consells... L’últim tram és molt pronunciat i anem pujant a bon ritme, sense parar, tot i que s’està fent molt dur, els 16 kg de la motxilla i l’alçada es van notant cada cop més. Aleshores veiem el final de la pujada, un petit corredor, curt, d’uns 45º. Això sí que no ens ho esperàvem. Ha de ser per aquí, no hi ha cap altre camí. No les tenim totes. Sense grampons no ens queda més remei que anar fent esglaons amb la punta de les botes per obrir traça a la neu dura. Sort que la neu no està gelada, altrament no haguéssim pogut pujar sense grampons. De la meitat del corredor surt una traça a l’esquerra flanquejant una cresta força exposada. Intuïm que és per allà.


El cor batega amb rapidesa, tots els sentits en alerta. Continuem fins que arribem dalt de tot. Ja hi som. El Kanja La (5.120 m) (4h 45m). Tot plegat no ens ho esperàvem així, ha estat molt més dur del que ens pensàvem. Fa molt de vent i el fred comença a fer-se notar.


Mirem a l’altre cantó i veiem una baixada molt dreta i amb mala pinta. Roca descomposta i neu. Les dificultats encara no han acabat. Ens mirem i tenim clar que hem de tirar avall ràpidament, el temps està començant a canviar dalt del coll. Ni pensem en assaborir aquest moment, instintivament busquem la baixada per sortir d’aquest punt complicat. Trobar el camí en aquesta vessant pot ser molt delicat. Ja hi haurà temps de pensar en el que hem fet quan siguem a Keldang. Comencem a baixar a poc a poc i amb algunes dificultats per la inestabilitat del terreny. Salvem els 100 metres més drets i arribem a un plató de roques on fem una parada per menjar. Obrim el mapa i ens orientem. Hem de vorejar les llacunes i anar a buscar la referència d’unes roques enormes.

Quan hi arribem, divisem una gran fita, això ens tranquil·litza. Anem bé. Ens trobem amb una tartera enorme, pugem una mica a l’esquerra i saltem de vall. A partir d’aquí veiem molt clarament el camí, està molt ben traçat i senyalitzat. Ens espera una baixada força llarga fins al fons de la vall on haurem de creuar un riu. Baixem durant unes hores, es fa dur. El cansament comença a fer-se notar, sobretot a l’esquena pel pes de la motxilla. Arribem a un gran plató amb diversos ramals de riu per tot arreu. En creuem diversos. Quan només falta per creuar l’últim tram, rellisco després de posar un peu en una roca mullada i caic a l’aigua. Genial, només faltava això. Surto del riu, xop, gelat, cabrejat, odiant la maleïda pedra molla i blasfemant a tort i a dret. Tinc les botes, els pantalons i part de la motxilla completament xops. El sac s’ha mullat una mica també. En fi... per sort no m’he fet mal. Cap drama.

Una espessa boira ens envolta i enfilem el camí que ens porta a una altra vall. Durant una hora el sender puja i baixa, el paisatge és espectacular. Anem saltant d’una vall a una altra, la panoràmica em recorda a Escòcia. La boira ens cobreix i el paisatge és fantasmagòric. Els prats són molt bonics. La humitat em cala els ossos, estic xop. Només vull arribar. Al cap de poc, finalment arribem a Keldang Kharka (4.200 m) un assentament d’estiu de pastors (8h 15m). Hi ha una cabana impracticable i prats per tot arreu. Podem triar on plantar la tenda.


Plantem la tenda i cuinem una sopa amb raviolis. Estenc la roba al terra per si pot assecar-se alguna cosa.El Francesc se’n va a descansar una estona i jo me’n vaig a fer una volta, m’apropo a l’altra banda de la vall seguint el camí. El lloc és espectacular. Faig algunes fotos a una stupa situada dalt d’un penya-segat. La solitud em deixa astorat, és un racó ple de màgia, ple d’energia i em sento tan lliure que gairebé fa por. Res ni ningú a molts quilòmetres. La boira puja per la vall i m’envolta en qüestió de minuts. Fa fred.

Torno a la tenda i recullo la roba estesa al terra, que no s’ha assecat. Entro a la tenda i al cap de poc, a les 6h, com sempre, es fa fosc. Repassem la jornada amb el Francesc i coincidim que el Kanja La ens ha impressionat, ha estat un dia molt dur. No ens l’esperàvem tant exposat. Intentem anar a dormir, estem rebentats i demà ens esperen més de 7h de camí fins a Tarkeghyang, penúltima etapa. Cap a les 9h del vespre sentim uns trons una mica lluny. Obrim la cremallera i veiem els llamps que esberlen la nit i ens il·luminen. Tot un espectacle acústic i lumínic. Per sort, la tempesta és lluny però entrem les motxilles al tendal per si de cas. A la 1h de la matinada es posa a nevar, de forma suau.

DIA 8: Keldang Kharka-Tarkeghyang
Desnivell: 1.000 md positiu i 2.500 md negatiu (4.350m-2.740m)
Horari: 9h15m
Dificultat: Alta

Ens despertem cap a les 6h, 12 hores llargues dins la tenda, fa mandra sortir a fora. Ha nevat una mica les últimes hores i la nit ha estat freda. Una fina capa de neu cobreix la tenda i la gespa. Fins a les 7h el sol no ens escalfa, i una vegada més tornem a la vida. El dia es lleva blau i serè. Esmorzem el caldo amb els raviolis que va sobrar ahir, recollim i ens posem en camí. La meva roba no s’ha assecat, ni tampoc les botes. Em poso les malles, que és l’única peça que ahir no se’m va mullar, i les xancles. Millor passar fred als peus de bon matí que caminar amb les botes molles.


Pugem i baixem d’una vall a l’altra, sense guanyar o perdre alçada, però sumant un desnivell considerable. Hem sortit de 4.200 m i al cap de 4h estem a 4.200 m. Psicològicament és dur. El mapa indica que anem saltant d’una vall a l’altra, mantenint-nos en alçada. A migdia arribem dalt d’un coll, un dels molts que passem, i parem a descansar. Sembla que a partir d’aquí ja només queda baixada. Hem fet aproximadament uns 1.000 m de desnivell positiu i uns 1.000 m de desnivell negatiu. Segons el mapa, tenim una baixada d’uns 1.500 m. Una bona caminada. Calculem que ens queden unes 3h.

El paisatge canvia amb rapidesa i aviat ens envolta una selva tropical d’alçada, molta humitat, pedres plenes de molsa, camins-rierols. Després d’una patinada, entenc la indirecta i em canvio les xancles per les botes, encara humides. Comencem a estar cansats i els genolls ens fan mal. Baixem i baixem.


Comença a ploure, un lleuger xirimiri al prinicipi, però de seguida s’anima. Anem mirant l’altímetre, no pot faltar gaire. Ja portem més de 7h i ens trobem a la mateixa l’alçada que Tarkeghyang. Xops, cansats, comencem a trobar cruïlles tot sovint. Això no ens agrada. És fàcil perdre’s. Un parell de cops hem de fer marxa endarrere. Veiem un hort, això és bona senyal, ja estem arribant. La casa, que de fet és una granja, està just darrere. Ens hi acostem per preguntar on queda el poble. Ja ho tenim. Les forces comencen a justejar i la pluja ens ha deixat com dos pollets. Arribem a la casa després de saltar una valla i ens trobem amb un home jove i una dona gran. Mare i fill suposem. No parlen anglès ni nosaltres el seu dialecte. Traiem el mapa i preguntem per Tarkeghyang. Ens indiquen la direcció i ens diuen que encara falten dues hores. Quèèèè??? No, no... el nostre Tarkeghyang està aquí al costat. No pot ser... Nosaltres pensàvem que era una granja a les afores del poble. Estem rebentats. D’acord. Avui toca patir. Mengem unes barretes i carreguem aigua. Arriba un home adult i un noi jove. Aquest últim parla una mica d’anglès. Ens confirma que hi ha dues hores fins a Tarkeghyang. Intenta situar casa seva al mapa però és impossible, no comprèn l’alfabet llatí i no pot situar els topònims indicats. Ens assenyalen la direcció que hem d’agafar. Trec el mòbil per si ja hi ha cobertura però no hi ha sort. Portem més d’una setmana sense senyal, a casa deuen estar preocupats. Un dels nois, que està situat darrere meu, mira amb ulls embadalits l’aparell telefònic. Li mostro, fa cara de no haver-ne vist mai cap. L’agafa i se’l mira amb curiositat. Li dic que és per trucar. No sé qui està més xocat, si ell o jo. En fi, els donem les gràcies i enfilem cap a Tarkeghyang. Ara entenem què ha passat. Baixant ens hem desviat a la dreta al peu del Yangri Peak (3.771 m) enlloc d’anar a l’esquerra i això ha fet que hàgim perdut el camí. La primera mitja hora trobem molts camins i bifurcacions, preguntem de nou i seguim caminant.

Es posa a ploure altra vegada, intensament. El camí és molt estret, els marges estan plens de bardisses i plantes, tot està mullat i molt humit. I aleshores succeeix. Veig com una sangonera puja pel bastó telescòpic. Immediatament em miro la part inferior de les malles i els mitjons, n’està ple. No pot ser, avui no. Quin fàstic, maleïts bitxos xucladors. En tinc per tot arreu, cames, peus, esquena (com coi hi han arribat?)... tot és molt llefiscós i fastigós. M’estresso, em rellisquen les mans quan els intento treure. I quan ho aconsegueixo, en surten més. El Francesc també en va ple, però no és la seva primera experiència. Ja s’ho coneix. De manera que es dedica a gravar-me mentre profereixo insults contra els petits vampirs. Molt simpàtic. Ens desempalleguem de totes les sangoneres i caminem amb rapidesa. Després de més de 8h només volem arribar. Travessem una infinitat de rius, rierols, pugem, baixem, tornem a pujar. El cos diu que prou però el cap empeny endavant. Visc una dissociació entre cos i ment. Ja no sé qui mana els meus passos. La motxilla pesa una infinitat i la pluja continua caient. Al cap de poc arribem al poble de Tarkeghyang (2.740 m) (9h 15m). De seguida trobem el hostel, que no és res de l’altre món però que ens sembla un hotel de luxe. El noi que surt a rebre’ns ens pregunta d’on venim. Quan li expliquem fa cara de no creure-s’ho. Deixem les motxilles i demanem dinar. La dutxa no funciona, llàstima. La resta és glòria. Abans de menjar, fem una volta pel poble i ens acostem al monestir, que està a un costat de la plaça. Tothom ens mira i entaulem conversa amb un parell d’homes que ens saluden. Ens pregunten d’on venim i repetim la mateixa història. Els costa d’entendre que hàgim creuat el pas sense guia ni portejadors.


La parella de germans que es cuiden del hostel, ell uns 20 anys ella uns 15, són encantadors. Encara hi ha una altra germaneta petita que ajuda, sobretot a netejar els estris de cuina. Ella renta cada olla, cada paella, cada estri que els germans han utilitzat. Després els asseca amb un drap i els torna a col·locar al seu lloc. Ens preparen l’àpat amb molta cura, delicadament. Uns momos deliciosos acompanyats d’arròs amb verdures. Es nota que s’hi esmercen. No perquè vulguin demostrar res, sinó perquè és com n’han après. És quelcom natural, es nota en la manera de tractar els aliments. És una delícia veure’ls cuinar. L’estança és gran, tota de fusta. La cuina és de pedra i té tres obertures per on surten les flames del foc de llenya. Després d’aquest àpat deliciós, ens retirem a descansar, morts de cansament.

DIA 9: Tarkeghyang-Thimbu
Desnivell: 1.160 md negatiu (2.740m-1.580m)
Horari: 3h
Dificultat: Baixa

Avui acabem el trekking. Segons sembla el bus de Thimbu a Katmandú surt a migdia i tenim 3h de baixada des de Tarkeghyang. Sortim a 2/4 de 9 del matí. Estem molt cansats d’ahir, tornar-se a posar la motxilla és un suplici per les cervicals. El camí és molt estret, rierols, bifurcacions arreu i alguna sangonera més. Anem baixant entre granges i camps de conreu.


No sabem si anem seguint el camí correcte, algunes vegades hem de recular i agafar un altre camí. En definitiva, se’ns fan llargues les 3h fins a Thimbu (1.580 m). Arribem just per agafar el bus que, com per art de màgia, ens porta a Katmandú en 5h, a través de camps d’arròs verdíssims, resseguint el curs del riu. És estrany tornar al caos i al soroll de Katmandú després dels dies que hem passat enmig d’una natura tan verge, però la sensació d’haver gaudit d’una experiència que no oblidarem fàcilment encara ens manté en una bombolla que ens protegeix.


Nepal és un país meravellós, per les seves muntanyes però també per la seva gent. Persones acostumades a viure en condicions molt dures que sobreviuen amb poca cosa, però que no perden mai la dignitat. Persones d’una amabilitat extraordinària, de somriure proper i mirada innocent. Aquesta sensació, encara ara, persisteix als nostres cors.