divendres, 9 de setembre de 2011

Pinzellades alpines I (Vallée de la Drôme - Vercors)




La Voie des Parisiens, verticalitat dolomítica a la Vallée de la Drôme


Croquis de la via, dibuixat per l'Àlex

Roche Courbe (La Pelle), a Les Trois Becs, 1.545 metres. Línia aproximada de la via



FITXA TÈCNICA

Via: Voie des Parisiens
Zona: Vercors-Vallée de la Drôme
Dificultat: 6b (MD sup)
Dificultat obligada: 6a/A1
Llargada: 390 m
Horari: 6-10h
Material necessari: Un joc de friends i tascons, via semiequipada amb pitons. Les reunions estan equipades amb pitons i algun spit.
Accés: Des de Saillans, agafar la carretera que puja al Col de la Chaudière. Aparcar el cotxe una mica a l'esquerra de la vertical de la paret, al costat de la pista forestal.
Aproximació: Agafem la pista forestal i al cap de poca estona trenquem  a mà esquerra i agafem el camí que porta al Pas de la Picourere. Travessar una pedrera fins a accedir a la vira (força aèria) que porta al peu de via. Passar per sota d'uns enormes blocs (túnel) que permet arribar a peu de via. 
1a ascensió: L. Bérardini, M. Gicquel, R. Paragot i E. Troskiar l'1 i 2 de juliol del 1961
Bibliografia: Desnivel núm. 301 i 233 escaladas de dificultad en los Alpes, Jordi Lluch i Ramon Samarra, Ediciones Desnivel





Diumenge 31 de juliol del 2011
Àlex Presas i Lluís Ferrer

Un mes per endavant. 30 dies i 30 nits. Per descobrir. Per escalar. Per caminar. Per somiar. Una regió: els Alps. Muntanyes amb majúscules al cor del vell continent. I una primera vegada...

Camí dels Alps parem a Vercors, a la Vallée de la Drôme. Una zona vinícola i rural de la regió de Rhone-Alps. Saillans, un petit poblet d'aquesta tranquil·la vall, serà el nostre camp base. Ens instal·lem al càmping St. Pierre i anem a provar la roca calcària la tarda abans. Passem per l’oficina de turisme, on es pot aconseguir per 10 euros la guia “El topo St. Moirans”. Tirem cap a les Gorges de St. Moirans-Chastel Arnaud al sector Dalle de la Baume a fer una mica d’esportiva, orientació sud. De seguida ens adonem que el grau pica, és a dir, que les vies estan decotades. Provem 5 vies. La roca és excel·lent. 

Biberon acidulé (4c/30m)
Capitain fracasse (5b/20 m)
Rouge safran (5c+/25 m)
Alineá (6a/25 m)
Un océan d’incertitude (4c/10 m)

L'endemà diumenge ens llevem d’hora i esmorzem al càmping. Anem a Saillans a comprar i després, a Les Trois Becs, a la Roche Courbe (La Pelle). Allí hi ha una de les vies de referència a la Vallée de la Drôme, la Voie des Parisiens. L’escalada es desenvolupa en plaques i fissures de bona roca calcària amb incrustacions de sílex, orientació est. Escalada amb ambient i vertical, la Travessa Sílex, la fissura desplomada. A nosaltres ens van sortir 13 llargs, exposició alta, retirada complicada. Segons la ressenya original de l'època, la dificultat màxima és V obligat, dos llargs de VI en lliure. A nosaltres ens va semblar bastant més dur i així s'expressa al croquis que va dibuixar l'Àlex.






L'aproximació ens costa més del que havíem previst. Tot comença malament perquè no aparquem al pàrquing correcte. Això ens porta a perdre'ns durant la pujada i a no trobar el peu de via fins al cap de molta estona. Ens liem per canals boscoses i perdedores. Deixem les motxilles i anem a investigar. El bosc no ens deixa veure la paret. Pugem per una canal d'on després no sabem baixar. Finalment, trobem la vira (aèria) que ens porta al túnel i comencem a escalar a les 2/4 d'1 del migdia. Tard. L'Àlex li tira al primer llarg. I jo al segon, un diedre de V però ho passo fatal. Trobo 2 o 3 claus en 30 metres, poso algun friend i passo por. Això serà durillo. 







L'Àlex segueix la via. Arribem a la Travessa Sílex. Les vistes són impressionants. L'escalada és dura i exposada. Molts flanquejos.  Desapareix de la meva vista i em quedo sol pensant com passaré aquest tros. No m'agraden les travesses. I s'està fent tard. Després de la Travessa Sílex vénen uns llargs de fissures i alguna xemeneia fins a arribar a la fissura desplomada V+/A0. 




No tenim molt clar on som, no sabem si queden tres llargs o alguns més. Jo allà ja començo a anar justet de forces. Poc després arribem a una gran repisa, després d'una xemeneia. L'Àlex afronta els passos més durs de la via, 6b en lliure, 6a/A1 però s'està fent fosc i jo no tindré temps de pujar. Baixa. Deixem muntades les cordes a la reunió de dalt. Haurem de fer bivac. És com una broma. No portem res, ni menjar ni gairebé aigua ni roba d'abric. Ens hem ben liat. La via és molt més dura del que pensàvem, hem començat tard, i ara tocarà cascar bivac. Ens mirem atònits. Com ha pogut passar?  el cel comença a enfosquir-se, poc a poc la llum ataronjada encén l'horitzó i una posta de sol bestial ens acompanya. Les estrelles sorgeixen a milers i a les valls, les llums de les cases semblen cuques de llum perdudes en la nit. A 2/4 de 10 és fosc i comença a fer fred. La repisa no és res de l'altre món però és la millor reunió que hem trobat fins al moment, o sigui que gràcies. 





Ens disposem a descansar però el fred no ens deixa dormir. L'Àlex porta una samarreta de màniga curta a sota del gore i jo porto un jersei de màniga llarga i una samarreta de màniga curta. Mengem quatre avellanes que teníem. Activem el Hand Warmer per donar-nos una mica de calor, ens el posem a diferents parts del cos perquè ens escalfi. Saltem, fem moviments amb els braços, ens donem cops amb els punys als músculs... així passen les hores. Intentem adormir-nos estirats però fa massa fred. No podem dormir. Una mala nit. Després de moltes hores, cap a les 5h del matí, una tènue claror apareix a l'horitzó. Ens preparem per tornar a escalar, que no és la cosa que ens ve més de gust ara mateix. Però cal sortir. L'Àlex remunta les cordes i després pujo jo. És el pas més difícil de la via. Fem dos llargs més i a 2/4 de 9 sortim a dalt. Finalment han estat 13 llargs molt durs.








Les vistes són espectaculars. La Vallée de la Drôme és la porta dels Alps, una vall magnífica. El record del bivac encara és present, però les ganes de tornar al cotxe i poder fer un mos ens alegren la baixada. El camí de tornada és un sender que surt en direcció sud i que va serpentejant pel bosc fins arribar a la carretera. 



6 comentaris:

  1. vaya tela les condicions del vivac!!! necessitaveu la laura perque us posés una mica de seny quan encara era migdia....ajajaja

    ResponElimina
  2. Cagundeu Lluís!!!!!!!!! ara ja ets un alpinista de veritat.
    A base d'errors s'aprèn...
    Per aquests vivacs imprevistos en vies d'aquest tipus, sempre va bé portar a la motxilla una manta de supervivència i una bossa de basura gran, per fer servir de ponxo, posar-hi les cames, etc.
    Una samarreta de màniga llarga, un buf i malles llargues, no pesen gaire i poden ser de gran ajuda.
    En un moment donat, també es pot portar una funda de vivac per 2 (salewa i ortovox en fan.)
    Això sí, recorda que light is right!!!!!!
    Portar extra menjar també va bé per evitar passar nits del lloro. Les calories del menjar ajuden a mantenir el cos més calent. El formatge, per mi és el millor, ja que porta moltes calories i proteïna en poc volum. A l'hivern, l'ideal és un tipus brie, però a l'estiu, millor manxegos curats, com més % de greix millor.

    ResponElimina
  3. Sergi!! Què passa mestre? ja ho veus, de tot se n'aprèn, aquestes curtides ajuden a posar-te les piles. En el fons van bé. Una abraçada i gràcies pels consells!!

    ResponElimina
  4. Vaja començament Lluís! un viote, d'aventura total i amb bivac inclòs! Els flanquejos es veuen potents potents! Això curteix valents!!

    ResponElimina
  5. Sempre portarem Vercors al cor!

    ResponElimina
  6. jeje... i tant que sí Àlex, aquesta la recordarem.

    ResponElimina