diumenge, 23 de gener de 2022

Una clàssica de la muntanya amb esquís

 


Vallter - Vall de Núria - Vallter




FITXA TÈCNICA
Travessa: Vallter - Vall de Núria - Vallter
Zona: Ripollès, Pirineu català
Dificultat global esquí: ME-S2-S3
Orientació: SO, E
Altura màxima: 2.825 metres (Pic Superior de la Vaca)
Desnivell acumulat: +/- 2.266 metres
Distància: 30 km aprox.
Horari: 2 jornades d'entre 5h i 6h
Època de l'any: Recomanat de gener a abril
Cartografia: Vall de Núria - Ulldeter (Hivern) - Editorial Alpina 1:25.000
Bibliografia: Enric Faura i Jordi Longás (2004) Pirineos en esquís. 150 itinerarios para esquí de montaña. Editorial Desnivel

17 i 18 de gener de 2022
Martí Llobet, Moisés Martínez, Ferran Martínez, Jordi Pascual, Dani Sagrera i Lluís Ferrer

La travessa Vallter - Vall de Núria - Vallter és una clàssica de l'esquí de muntanya del Pirineu català. La ruta circular, de poca dificultat però de gran bellesa, desplega la màgia dels grans escenaris, i ens permet gaudir d'unes vistes espectaculars de la Catalunya central i del Circ de Carançà. L'itinerari que seguim, que és adaptable segons les condicions i ofereix la possibilitat d'afegir algun altre cim, consta de dues jornades:    

Dia 1: Vallter (2.000 m) - Coll de la Marrana (2.529 m) - Pic Superior de la Vaca (2.825 m) - Coll de Noucreus (2.775 m) - Núria (1.960 m)
+1.055 m/-1.111 m
13.8 Km    

Dia 2: Núria (1.960 m) - Coll de Torreneules (2.563 m) - Coma de Vaca (1.995 m) - Coll de la Marrana (2.529 m) - Vallter (2.000 m)
+1.200 m/-1.145 m
19.3 Km




Malgrat que les condicions de la neu no són les òptimes, poca innivació en general, fet que ens obliga a carregar els esquís a l'esquena en més d'una ocasió i ens imposa descontinuïtats en el mantell nival, l'experiència de la travessa és molt bona. La solitud d'aquestes valls entre setmana és un tresor que fa de l'excursió a la muntanya una aventura encara més plaent i absoluta. Les dues jornades d'esquí, molt assolellades i de forta calor, especialment la segona, són un bàlsam per afrontar la tornada a la rutina després de les festes de Nadal. 

    La pujada al Coll de la Marrana (2.531 metres) des del pàrquing de Vallter segueix les pistes d'esquí i no presenta cap dificultat, malgrat que la neu està prou dura al tram final, més dret. Contràriament al que ens esperàvem, no venta, en una zona que és coneguda per fortes ràfegues de vent, i disposem d'un dia tranquil. Després d'una pujada que segueix el GR-11 al peu de l'imponent Pic de l'Infern (2.869 metres) i un cop hem arribat al Pic Superior de la Vaca (2.825 metres), ens toca carregar els esquís a l'esquena mentre carenegem els lloms del Pic de la Fossa del Gegant, camí del coll de Noucreus (2.775 metres). Neu escassa en aquesta part del recorregut. Des d'allí, una baixada franca i divertida per la fondalada del Torrent de Noucreus, amb bona neu, ens deixa a Núria (1.960 metres), amb prou feines mitja hora. Després de gairebé tres anys sense esquiar, en comptades ocasions, he de reconèixer que no podia fer més de 5 o 6 girs continuadament. Els quàdriceps em bullen, però he gaudit moltíssim baixant.






Fem nit a l'hotel Vall de Núria, on gaudim d'una bona dutxa, menjar calent i un bon llit, que no és poca cosa en aquestes circumstàncies i, sobretot, permet alleugerir enormement el pes de la motxilla. A les 20h ja fèiem cua al restaurant, que ens hagués agradat que tingués horaris més europeus, i ens passem el sopar puntuant cadascun dels plats del bufet lliure.

    L'endemà al matí, després d'un bon esmorzar, enfilem cap al Coll de Torreneules (2.563 metres). Només sortir de l'estació d'esquí tornem a carregar els esquís a l'esquena perquè no hi ha neu, de manera que fem a peu tota la pujada fins al coll. El Martí s'escapa al cim del Torreneules (2.711 metres) mentre els altres encetem una conversa sobre el sexe dels àngels o l'ús i venda de les dades personals per part de les grans companyies. Encara amb els esquís a l'esquena, flanquegem per anar a buscar la primera pala que ens dugui al Torrent de la Coma de Vaca. La sortida, per un tub, és prou dreta i la neu s'ha endurit amb el fred de la nit, però hi baixem bé, per anar a buscar una neu a trossos gelada, a trossos primavera, en una zona més àmplia. En aquest primer tram de descens, la neu és prou bona, però un cop assolim el torrent, ens hem de cenyir a seguir el curs del riu, perquè l'amplada de neu és d'uns dos metres en alguns trams, i en d'altres, del tot inexistent. Molta discontinuïtat que afegeix caràcter d'aventura a la jornada... fins que suco esquí i bota dins del riu en cedir la petita placa que em sostenia. No hi ha forma d'aixecar-me, tinc la bota i l'esquí entre la neu i el riu. L'ajuda del Dani és primordial per sortir de l'embolic. Un cop acabada l'aventura del torrent arribem a Coma de Vaca (1.995 metres) i afrontem la llarga pujada fins al Coll de la Marrana (2.529 metres), sota un sol de justícia que ens prepara l'última sorpresa del dia. 










Dalt del Coll de la Marrana, el Martí, el Ferran i el Dani baixen per la sortida normal. El Jordi, el Moi i jo decidim baixar per un pas una mica a l'esquerra del coll. Són les 16h de la tarda i la neu s'ha endurit moltíssim. La sortida és molt dreta, mínim 50º, malgrat que al cap d'uns metres tomba una mica. El Jordi hi va primer. Esperonat, m'hi llenço jo després i de seguida m'adono que la neu és pur gel. Flanquejo cap a la dreta, esquivant una pedra i resant perquè no caigui, serrant les dents, fent un crit i pressionant tant com puc amb les cames per tal que els cantells dels esquís em mantinguin dempeus i no acabi al fons de la pala. Me'n surto prou bé, però amb un punt de sort. Probablement, és la neu més dura i amb el pendent més dret que he esquiat mai. M'adono que he tocat un límit i que he estat afortunat de no caure. Després hi va el Moi, que en fer un gir toca amb el cul a terra, però se'n surt amb molta més elegància que jo. 


Ja només ens queda la baixada fins al cotxe a través de l'estació d'esquí, mentre cau la temperatura, tal i com va caient el sol de tarda, per completar una travessa preciosa, amb la millor companyia. No és només el què, sinó el com i amb qui. Gràcies al grup per aquests dos dies magnífics. Una experiència per repetir-la l'any vinent amb més neu i, per què no, intentar-la d'una tirada en un sol dia. 

dijous, 20 de gener de 2022

Nostos, recull fotogràfic

Una absència de més de 6 anys no s'explica per una única raó. El fet és que l'última entrada en aquest blog data de l'octubre de 2015. D'una banda, no m'havia sentit motivat per escriure i vaig perdre la constància que solia tenir, per diversos motius. Me'n vaig cansar, en resum. De l'altra, la meva activitat a la muntanya ha estat erràtica i més escassa en aquests últims anys. 

    L'estiu de 2016 vaig marxar a viure a Montreal (Canadà) per començar un doctorat en Antropologia, i ens els darrers 5 anys he viscut entre Canadà i el Pirineu francès, on vaig passar dos anys fent treball de camp. En aquest període, he tingut l'oportunitat de descobrir les Muntanyes Rocalloses (Canadà), sense dubte un dels llocs més espectaculars on he estat mai, l'escalada en gel a Quebec (Canadà), esquiar a les muntanyes dels Adirondacks, al nord de l'estat de Nova York (USA), caminar pels boscos i les muntanyes de Vermont (USA), i conèixer en profunditat el Pirineu de l'Ariège (França).

    M'agrada pensar que val la pena tornar. Tornar a descriure les sensacions que ens recorren per dins quan fem un cim, quan escalem una paret o esquiem el vessant nevat d'una muntanya. Però, sobretot, i el més important, tornar a escriure per compartir les experiències que vivim a la muntanya amb les persones que estimem.


Refuge de Packe, 2.524 m. (Pirineu francès, juliol 2016)



Tunbridge, Vermont (USA, maig 2017)



The Rockwall Pass, Kootenay National Park (Muntanyes Rocalloses, Canadà, agost 2017) 



Mount Temple, 3.544 m, Banff National Park (Muntanyes Rocalloses, Canadà, agost 2017)



Mount Robson, 3.954 m. (Muntanyes Rocalloses, Canadà, agost 2017)



Cursa de canoes de gel (Montreal, Canadà, febrer 2018)



Adirondack Mountains (Estat de Nova York, USA, febrer 2018)



Mastigouche - Érablière (Quebec, Canadà, març 2018)



Vallée du Biros (Pirineu francès, febrer 2019)



Pic de l'Haute Serre, 2.714 m. (Pirineu francès, abril 2020)



Pica d'Estats, 3.143 m. (Pirineu català, juliol 2021)