divendres, 29 de juny del 2012

Excursions amb carmanyola


L'ombra de la cara nord de Montserrat és infinita a les tardes d'estiu, tot i que avui feia calor de la bona. Una vegada més, ens hi hem acostat amb l'Aleix per fer una via de tarda. Avui hem escollit Esperó del Místic, 6a (135 m) a la Pedra d'Esparraguera, zona del Càmping. Sempre a propet del cotxe, que la tarda dóna però tampoc per tant, venint de Sabadell després de treballar. 



Extret de la web La Noche del Loro




Esperó del Místic és una via totalment equipada amb parabolts que demana una escalada, a trams, exigent. Decidim que els llargs guapos deuen ser el segon i el quart, així, ens els repartim amb l'Aleix. Ell fa els dos primers i jo el tercer i el quart. No tindrem temps de fer l'últim, de 15 m. Així que un cop trobat el parabolt rovellat, iniciem la via, que té un començament potent i vertical, després de la rampa de III. L'Aleix ha de treure tot el seu ofici en aquest primer llarg (6a, 25 m). 






El segon llarg (6a, 40 m), també comença fort. És una placa vertical i mantinguda. Les assegurances no estan lluny però tampoc a tocar. L'Aleix torna a sortir-se'n, malgrat que no està del tot a gust escalant. Les vistes ja comencen a ser ben boniques. El Mirador de Sant Miquel i l'Ermita, a tocar.


El tercer llarg (V, 30 m) em toca a mi, jo crec que el millor de la via. Comença lleugerament a la dreta amb bons forats per, després, flanquejar amb molt bona roca cap a l'esquerra i finalment anar a buscar la reunió a la vertical. Les assegurances ja comencen a allunyar una mica.



El quart llarg (V+, 30 m) té unes bones excursions entre xapa i xapa, i també em toca a mi. Sense ser exposat del tot, per mi estan al límit d'allunyades. Sobretot a partir del segon parabolt. Així que agafo la carmanyola i m'ho prenc amb calma, però me'n surto bé. Bon treball mental i satisfacció per haver superat aquest llarg psicològic. El Torrent de Santa Maria té unes vistes impressionants des d'aquí dalt.




Arribats aquí, són 3/4 de 9 i decidim, com ja havíem pensat, saltar-nos l'últim llarg de 15 m. Muntem els dos ràpels i arribem al cotxe, ja de nit, amb la sensació que Monòlit groc ens va agradar més, en general. De tota manera, és una bona via per a les tardes d'estiu. I el més important per a nosaltres, una altra tarda que suma. I que en vinguin moltes més. Montserrat forever.

dimarts, 26 de juny del 2012

Tardes montserratines

Perquè no calen grans coses per ser feliç una tarda de primers d'estiu. Un bon company de cordada, una via interessant, una brisa suau i les ganes d'escalar de sempre. La setmana passada vaig anar a Montserrat, dimecres i divendres, amb l'Aleix. Era el primer cop que fèiem cordada junts en roca, només havíem fet la Mamporros para todos, una cascada de glaç molt guapa, fa un parell d'hiverns. Així que em feia gràcia. I l'experiència va ser molt bona. Dimecres vam fer Camí de l'Alsina (V) i divendres, Monòlit groc (6a). La primera està situada a la Miranda del Pas dels Francesos, a Sant Benet i la segona, al Càmping.

Camí de l'Alsina és una via fàcil, molt equipada, una cremallera de parabolts si ens saltem els dos primers llargs de baix de roca polida (dels 6 que té la via original), continuant una mica més pel camí i entrant pel bosquet intermedi. Com que feia algun temps que no tocava la clàssica i l'últim intent va acabar amb caiguda perquè em va saltar un friend, ja m'anava bé per restaurar el sistema. El tercer llarg no és tan bo, la placa no està malament però n'esperàvem més.



Camí de l'Alsina, V




La Monòlit Groc és més difícil, amb dos llargs de 6a de placa (cinquè i sisè) molt ben parits, on vaig haver d'apretar el culet perquè la cosa es posava fineta i la por assetjava per tot arreu. La via està equipada amb parabolts, però l'escalada és tècnica i mantinguda. La placa es posa vertical sobretot al cinquè llarg, més difícil que el sisè. Els tres primers llargs es poden fer desencordats, com vam fer (II i III) però anant alerta. Fins que no s'arriba a la corda fixa que mana a la quarta reunió, un no se sent tranquil. Se'ns va fer tard i no vam acabar la via, però vam gaudir com a nens petits, que era el més important. En definitiva, una via molt recomanable per a les tardes d'estiu.



Monòlit groc, 6a+

Les ressenyes són del blog de l'Escalatroncs http://escalatroncs.wordpress.com/ 

dijous, 21 de juny del 2012

Bishorn, Just a perfect day





Mossegant el cel a 4.000 metres



Aproximació a la Cabane de Tracuit (3.256 m)



FITXA TÈCNICA

Via: Bishorn (4.153 metres) per la Val d'Anniviers
Zona: Alps de Valais (Suïssa)
Dificultat: F + (45º)
Desnivell: 1r dia  + 1.616 m. 2n dia +1.000 m -2.616 m
Horari: 1r dia 5h. 2n dia 10 h
Material necessari: Material per a progressió sobre glacera
Allotjament: Cabane de Tracuit, 3.256 metres (Tlf. 0041 0 274 751 500). Mitja pensió 67 CHF
Aproximació: Des de Zinal, agafar el camí que surt al final del poble, abans del pàrquing. Està molt ben indicat fins a la Cabane de Tracuit.
Cartografia: 1327 Evolène i 1328 Randa 1:25.000 Swisstopo



Albert Boada, Oleguer Presas i Lluís Ferrer
Del 7 al 10 de juny del 2012

Sovint passa que els plans establerts canvien sobtadament, aleshores cal improvisar amb rapidesa. Un forat  de quatre dies a primers de juny cal aprofitar-lo per fer-ne una de grossa. Així que enredo l'Albert i l'Oleguer per anar als Alps a fer un quatremil. Tenim pocs dies per trobar alguna cosa a fer. Esquí de muntanya o a peu? Gran Paradiso, Écrins o Mont Blanc? Després de donar-hi moltes voltes i mirar opcions, ens decidim pel Bishorn, un pic de 4.153 metres als Alps de Valais, a Suïssa. És un quatremil fàcil, amb una aproximació llarga però bonica, unes vistes espectaculars i, a més, el refugi està obert. Durant la primera quinzena de juny, habitualment, la majoria dels refugis dels Alps tanquen, fan vacances. La raó és que es dóna per tancada la temporada d'esquí de muntanya i el personal vol reposar abans no comenci la temporada d'estiu. Nosaltres tenim sort perquè la Cabane de Tracuit està oberta, així que després de parlar amb el guarda, que ens explica que no hi ha traça feta i que hi ha força neu, decidim que el Bishorn és el nostre objectiu. Jo no he estat mai a Suïssa i ja m'agrada perquè fa molt de temps que hi vull anar. La meteo no és massa bona, donen pluja per divendres, i dissabte sol i núvols, per sort farà poc vent. Però ja se sap, amb aquesta meteo s'ha d'anar als Alps. Un cop allà ja veurem què passa.






Dijous 7 de juny del 2012
Hem calculat unes 10-11 hores de conducció fins a Zinal, a la Val d'Anniviers, punt on deixarem el cotxe per començar l'aproximació al refugi. Farem una primera tirada fins a Albertville i demà acabarem d'arribar a Suïssa. Volem passar per Chamonix, aviam si podem veure el Massís del Mont Blanc que sempre és un goig. Hem quedat a les 15h a la Llibreria Altaïr. La furgo arriba puntual però l'Albert s'ha enredat una mica dinant amb un amic i l'hem d'esperar uns minuts. Quan ens trobem tots tres ens abracem, amb un punt d'excitació, han estat 10 dies intensos de preparatius per tenir-ho tot a punt, i ara comença l'aventura de veritat. Conduïm fins a Albertville on ens perdem una mica a causa d'un petit malentès amb el mapa, fem i desfem la mateixa carretera tres vegades fins que enfilem la bona i aparquem davant d'un restaurant a Flumet, on passarem la nit a la furgo.



Divendres 8 de juny del 2012
Ens llevem cap a les 7h i la furgo torna a posar-se en marxa mentre nosaltres ens despertem. Plou una mica. Al cap d'unes hores arribem a Chamonix però passem de llarg perquè el dia no és bo i està tot tapat, amb prou feines es distingeix l'Aiguille du Midi i les Aiguilles de Chamonix... que n'és de bonic el Massís del Mont Blanc! Llàstima, potser a la tornada. Passem la frontera a través del Col de la Forclaz (1.527 m) i entrem a Suïssa. A sota, al fons de tot, s'obre la vall de Martigny, una vall immensa, que ens deixa bocabadats. Realment juguen una altra lliga aquí. Com que no hem pagat la Vignette que ens habilita a conduir per les autopistes suïsses (cartells verds) utilitzem les carreteres secundàries. Aquest adhesiu de color verd costa uns 44 CHF i es pot comprar a la frontera, a les oficines d'informació, gasolineres, estancs, etc. i caduca a finals de gener de l'any següent. Ens sorprèn la gran quantitat de vinya que hi ha a la vall de Martigny, no sabíem que Suïssa també fos país vinícola. Arribant a Sierre, enfilem cap a Zinal, al final de la Val d'Anniviers, el nostre destí. Una vall poc explotada que encara conserva un punt de tranquil·litat lluny dels remuntadors i dels telefèrics. El guarda ens va dir que arribéssim a les 17h com a molt tard a la Cabane. Normalment la pujada són unes 4h 30min a l'estiu, però avui trobarem neu i segurament tardarem una mica més. Per sort, ja està habilitat el camí d'estiu. El camí d'hivern fa molta volta i ens faria perdre molt de temps.




Després de refer-nos les motxilles comencem a caminar a les 12'15h. Hem deixat la furgo al pàrquing del final de la vall (a la baixada veiem que hi ha indicacions per a un altre pàrquing a un ramal que surt a l'esquerra, baixant, de la carretera que va per dins del poble). Tenim per davant 1.616 m de desnivell i les motxilles pesen més del que voldríem. Plou. El camí fa unes llargues ziga-zaga, primer per un bosc frondós d'avets, amb moltes bifurcacions ben indicades, fins que arriba a un primer plató per sobre dels 2.500 metres, deixant a la dreta el Roc de la Vache. Seguim amunt fins arribar a La Combautanna, una petita cabana de pastors. Cada vegada plou més però la temperatura és agradable. Allà mengem una mica i pugem encara més fins arribar a trepitjar les primeres neus a uns 2.700-2.800 metres. Obrim traça força estona, fins que veiem una traça ja al final de l'última pala. 




El dia comença a aclarir-se i gaudim d'unes primeres vistes sobre els cims de la vall. Ja veiem el lateral de la Glacera de Turtmann, dalt de tot, just al costat de la Cabane. La neu està molt humida per la pluja que ha caigut, però pugem bé. Arribats dalt del coll de Tracuit, una cadena ajuda en un pas curt, trepada fàcil. Així, arribem a la Cabane Tracuit a 3.256 metres (5h). Val a dir que l'última part s'ha fet una mica llarga, la pluja del principi ens ha passat factura i ha endurit els 1.616 metres de desnivell. 



El dia es torna a tapar un cop arribats a la Cabane, on molt amablement ens surten a rebre el Jean-Luc, el guarda, i la Marie, la seva ajudant. Serem els seus únics hostes. Tot un luxe. La Cabane actual serà reemplaçada per una de més nova que ja estan construint al costat mateix, també de 120 places però amb una gran terrassa i més confortable. A nosaltres ja ens agrada aquesta, una mica més rústica. Tenim temps de veure el que demà ens espera mentre la boira va pujant altra vegada cap als cims. 



A les 18'30h ens serveixen el sopar, molt més bo del que ens esperàvem. Parlem amb el guarda de la ruta a seguir demà, ja que no hi ha traça feta, de com esquivar les esquerdes grans i ens explica que fa tres anys que porta el refugi. Normalment obra a mitjans de juny però aquest any ha avançat l'obertura perquè hi ha força neu encara, hem tingut sort. La Marie, que és el primer any que hi treballa, s'asseu a conversar i fem unes partides de cartes mentre degustem un vi blanc a 3.200 metres. A les 22h anem a dormir, que demà tenim feina.


Dissabte 9 de juny del 2012
Hem acordat l'esmorzar a les 4'30h i quan ens llevem el dia està molt emboirat, però no fa fred, 1ºC. Ens ho prenem amb calma perquè si les condicions són aquestes, no sabem si farem res. La visibilitat és quasi nul·la. L'esmorzar, a diferència del sopar, és escàs i l'hem d'allargar amb unes príncipe. Cap a les 5'30h comença a destapar-se el dia i sembla que les condicions milloren. Ho podrem intentar! Sortim a fora i efectivament, la cosa pinta de meravella, la boira queda per sota de la Cabane, a uns 3.000 metres i l'espectacle és meravellós. Cap a les 6'30h ho tenim tot a punt. Ens encordem i sortim.


Itinerari per la Glacera de Turtmann fins al cim



No fa vent, però de tant en tant, puja la boira i oculta els cims. El primer tram de l'ascensió busca remuntar, suaument, el llom que porta al plató de la glacera, tot seguint una orientació sud-est fins a arribar a una alçada d'uns 3.300-3.400 metres. Així s'evita la zona més esquerdada de la glacera que està situada a l'est de la traça. Flanquegem un parell d'esquerdes grans, les petites resten ocultes sota la neu. Arribats al plató, enfilem direcció est passant sota l'aresta nord-est del Bishorn i pugem la llarga pala que porta al cim. Pendent de 25º-30º en aquest primer tram.












Parem poquet, a fer un glop de te i a menjar alguna barreta, preferim no trencar el ritme. Continua sense fer fred i el vent és escàs, cosa que afavoreix una temperatura de sensació força agradable, -3º o -4º. Vaig obrint traça, l'Oleguer al mig i l'Albert tanca la cordada. Avancem bé, malgrat que sempre costa coordinar una cordada de tres, sobretot si és el primer cop que anem plegats com a tal. Per sobre dels 3.500 la neu continua en bon estat, no ens enfonsem tant. L'alçada es va notant. El cim sembla a tocar però encara és lluny. Les vistes són magnífiques, veiem la Dent Blanche, el Mont Rosa, s'intueix el Cerví... ascendim fent ziga-zaga.











Abans d'arribar als 4.000 metres tenim el dubte de quina punta és el cim del Bishorn, mirem el mapa i decidim arribar-nos fins al coll, segur que des d'allà quedarà clar. Però no ens cal arribar-hi, de seguida veiem que el cim és el muret de gel que tenim davant. L'hem de flanquejar cap a l'esquerra i un cop al coll passar la rimaia i accedir a la pala final (45º). La capa de neu torna a fer-se més espessa.




Els darrers metres són un regal, és la part divertida de l'ascensió i gaudim moltíssim del tram més dret. Superat aquest punt, som dalt del cim. 4.153 metres (5h). Ens ha costa 1h 30 min més del que pensàvem, però hi som. Les vistes són realment molt boniques. Abraçades i petons. Moment espectacular. L'Aresta nord del Weisshorn ens deixa bocabadats. És d'una bellesa superlativa. Ens mirem i sabem que hem tingut la sort de fer un quatremil als Alps en la solitud més absoluta, d'haver obert traça, només nosaltres tres i la muntanya. Tot el seu esplendor per a nosaltres. I sabem que és això, precisament, el que ens agrada. Aquests moments d'intimitat amb la natura, aquest sentiment de saber-te petit, insignificant, minúscul, al costat d'aquests gegants de neu. I així, ens sentim afortunats de poder ser avui aquí dalt.




Iniciem el descens, amb compte als primers metres més drets. Desfem el camí, aquesta vegada en línia recta, anant més per feina. Un cop deixat enrrere el tram més dret, aprofitem per fer algunes pràctiques d'autodetenció amb piolet.




Arribats al refu, bastant cansats després de 7h 30min, decidim dinar i reposar una mica. No sabem si fer nit altra vegada aquí o tirar cap al cotxe. Ens espera un desnivell de -1.600 metres. Fa mandra després de la pallissa d'avui, però finalment decidim baixar. Ens acomiadem del Jean-Luc, el guarda, i de la Marie, molt atenta durant tota la nostra estada. Un parell d'hores i mitja i serem al cotxe. 


La baixada es fa ràpida, avancem a gran velocitat a través de la neu de les primeres pales. Després, el camí no té pèrdua fins al gran plató on descansem una estona a La Comautanna. La ziga-zaga ens deixarà al poble de Zinal.








Anem a celebrar-ho a una pizzeria al costat de Sierre i a buscar un aparcament on dormir. Avui ens ho mereixem.


Diumenge 10 de juny del 2012
Hem dormit a prop del poble. Tirem cap a Sion on esmorzem una mica i enfilem cap al Col de la Forclaz i Chamonix. Avui fa molt bon dia o sigui que podrem veure el Massís del Mont Blanc. Efectivament, arribant a Argentière ja podem gaudir de les magnífiques vistes dels Drus, de l'Aiguille Verte, de l'Aiguille d'Argentière, de les Aiguilles de Chamonix, del Mont Blanc, de l'Aiguille du Midi... quines muntanyes tan boniques. Realment és un lloc magnífic. A Chamonix, ens apropem al Bureau des Guides a fer el tafaner i a les botigues de roba de muntanya. Dinem una raclette espectacular i cap a casa. Passant pel costat del Canigó, el dia ens deixa el seu últim regal...