dimarts, 5 de juliol del 2011

Punsola-Reniu, graduat en altura al Cavall Bernat





Via Punsola-Reniu, MD, 240 m, Cavall Bernat (Montserrat)





FITXA TÈCNICA


Via: Punsola-Reniu
Zona: Cavall Bernat (Montserrat)
Dificultat: 6c (MD)
Dificultat obligada: V+/Ae1
Llargada: 240 m
Horari: 5-7h
Material necessari: 25 cintes exprés i algun friend. Estreps per als llargs d'artificial
Llargs: L1 20 m III/L2 30m IV/L3 30 m IV+/L4 30 m V/L5 20 m V+/L6 30 m  6b+/A0 o Ae1/L7 18 m 6c/A0 o Ae1/L8 25 m IV+ 


La vida no entén de planificacions, de construccions socials de l'ordre temporal. Les coses vénen quan han de venir. Ella segueix el seu curs, impassible, mentre nosaltres anem encaixant les seves anades i vingudes el millor que podem.


El Cavall Bernat és, sense cap mena de dubte, el símbol de l'escalada a Catalunya. Defineix per sí sol el massís montserratí. Una agulla altiva que s'enfila cap al cel a la cara nord i que forma part de la identitat vertical de Montserrat. Un monòlit desitjat per escaladors i escaladores i admirat per excursionistes. Durant anys es va creure inexpugnable, fins que el 27 d'octubre del 1935 una cordada formada per Josep Boix, Josep Costa i Carles Balaguer aconseguí arribar fins al cim per la seva cara est. Aquella fita històrica, considerada com l'inici de l'escalada moderna a Catalunya, fou un punt i a part. Anys més tard, el 23 de maig de 1971 Manuel Punsola i Josep Reniu ascendeixen a l'agulla pel seu esperó nord. Una línia vertiginosa de 240 metres (i un dels patis més impressionants de Montserrat) que s'ha convertit en la via més clàssica del massís, La Punsola

Una escalada com aquesta estava reservada, en el millor dels casos, per després de l'estiu, quan tot tornant dels Alps la meva confiança estigués pels núvols i pogués afrontar amb totes les garanties una via com aquesta. Però la cosa es va precipitar aquest cap de setmana ja que les previsions de la meteo donaven mal temps al Pirineu i no podríem anar a escalar la Roca de l'Ordiguer. La Punsola va ser l'alternativa escollida.







Diumenge 3 de juliol del 2011
Àlex Presas, Laura Saula i Lluís Ferrer



Decidim anar a dormir al refugi de Santa Cecília dissabte a la nit per avançar temps i ser els primers en començar la via, de manera que pugem cap a Montserrat quan plego de la feina. La Laura i l'Àlex em passen a buscar per Sabadell i enfilem direcció nord. Arribem al refugi molt tard, passada mitjanit, després d'haver sopat costelles de xai a la brasa a un bar de carretera. La Laura se'n va a dormir d'hora i jo em quedo xerrant amb l'Àlex amb el mapa del massís del Posets obert. La propera setmana hi vaig a fer una ruta i volia comentar-li alguns passos que no veia clars. Mentrestant aprofitem per digerir el xai. Cap a 2/4 de 2 sembla que tenim resolts els dubtes i ens adormim ràpidament.

L'endemà matinem i a 2/4 de 7 sona el despertador. Esmorzem una mica i fem la motxilla. La boira cobreix la muntanya, que té un aspecte fantasmagòric. Sortim del refu i comencem l'aproximació a la via cap a 2/4 de 8.  La muntanya comença a despertar i la silueta del Cavall Bernat m'impacta en aixecar el cap. Per primer cop miro dalt del cim sabent que hi vaig. Seguim el GR que surt del costat de la carretera (Camí de l'arrel) i avancem una mitja hora.







Mentre caminem, la paret de Diables ens queda a la dreta i atrau la meva mirada. Enfilem la canal de drenatge de la cara NE del Cavall, que dóna accés al peu de via de la Punsola, la Gran i·lusió, la Puigmal i la Desirée.








Arribem a peu de via i l'hora de la veritat és aquí. Són 3/4 de 9 quan la Laura comença de primera el primer llarg (L1 20 m III) que està totalment desaquipat. Jo no tinc clar si faré algun llarg de primer, com sempre prefereixo ser prudent i anar veient com em sento mentre escalo. Per mi, escalar el Cavall Bernat és suficient.




L'Àlex fa de primer el segon llarg (L2 30m IV) fàcil però on els seguros allunyen. Arribats a aquest punt em toca decidir. Prendre part de la partida o mirar-s'ho des de fora.


I decideixo provar el tercer llarg de primer (L3 30 m IV+). De moment, la via va agafant cos, tendint a la verticalitat conforme avança. Em sento còmode i arribo bé a la reunió.



També li tiro al quart llarg (L4 30 m V) on la via ja es comença a posar dreta. El pas clau és el sostret que cal superar. Està ben protegit però li poso un friend a la fisura per si de cas. No les tinc totes. És un pas atlètic, però hi ha una bona mà esquerra que em permet alçar-me i superar el sostre. 







De moment m'estic sentint molt bé, ja portem quatre llargs i estic gaudint moltíssim. Quan arriben a la reunió la Laura i l'Àlex, de sobte canvia el temps. Es torna a ennuvolar i se sent algun llamp. Atònits esperem. Comencen a caure quatre gotes i parlem de baixar abans que comenci la tempesta. Però decidim esperar. No té pinta de tempesta, de fet. Al cap d'uns minuts sembla que la boira sigui menys espessa. 






I li tiro de primer al cinquè llarg (L5 20 m V+), com qui no vol la cosa, de primer al Cavall Bernat. Aquest és el punt on la via es posa quasi vertical. La segona xapa la faig d'A0 (segurament un 6a), però la resta l'aconsegueixo en lliure. És el primer llarg d'artificial. El pati ja comença a ser dels bons. Molts metres per sota les cames. 



A partir d'aquí es comença a tallar el bacallà, els següents llargs d'artificial, el 6è i el 7è, ens portaran a la vertiginosa penúltima reunió. Ara li toca el torn a l'Àlex altra vegada. Jo, d'artificial no n'he fet mai, i no crec que sigui el millor lloc el Cavall Bernat per aprendre'n, però ho intentarem. L'Àlex intenta aconsellar-me abans de començar el 6è llarg (L6 30 m  6b+/A0 o Ae1) però no acabo de sortir-me'n amb els estreps. Em falla la tècnica.








Pateixo força, em canso molt i no m'agrada. Trobo a faltar la roca. A la Laura li va una mica millor, tot i que també es cansa força. L'Àlex va molt bé, té ganes de fer l'últim llarg de primer. Jo ni m'ho plantejo, arribant a dalt ja estaré content.





El setè llarg (L7 18 m 6c/A0 o Ae1) que també els fa l'Àlex de primer, encara ho passo pitjor, em sento patós, incòmode i no progresso adequadament. Però cal resistir, ja queda poc. Quan arribo a la 7ena reunió miro avall i... millor no pensar-hi. Ara sí que el pati és al·lucinant. Monistrol de Montserrat es veu al fons, petit, petit, uns 800 metres més avall. A la paret de diables una cordada progressa per la via GAM, i nosaltres penjats com fuets gairebé dalt de tot del Cavall. Com ens deuen veure ells? podríem intercanviar algunes fotos...




I arriba l'hora de la veritat, l'últim llarg. La Laura no les té totes i jo tampoc. És molt aeri i espectacular la sortida de la 7ena reunió. La corda s'enreda de mala manera, d'aquelles coses inexplicables... ara no seria el moment de formar nusos. Intentem desfer l'embolic però no ens en sortim. Tardem una bona estona però gràcies a la paciència i al saber fer de l'Àlex ho aconseguim. Tot a punt pel 8è (L8 25 m IV+). El mestre Presas desapareix a la nostra dreta i ens quedem una mica més orfes. Després és el torn de la Laura. I finalment em quedo sol. Que bèstia, el pati és monumental. 




Penjat de dos parabolts i amb la cua entre cames desfaig la reunió i xapo la primera cinta amb cert temor. No les tinc totes en sortir de la reunió amb artificial. Només són tres xapes però em costa força. A la quarta xapa torna el lliure. No sé si me'n recordaré, després de tres llargs d'artificial. Només és un IV+, però em semblen els passos més difícils que hagi fet mai. No estic tranquil i tinc ganes d'arribar. Després d'un últim ressalt, surto a la superfície plana del cim del Cavall Bernat, a 1.111 metres d'altitud. Una mica d'horitzontalitat, si us plau. 


L'alegria és immensa, després de 7h d'intensa escalada, a 3/4 de 4 de la tarda som tots tres dalt del cim. Li faig un petó a La Moreneta, encara no m'ho acabo de creure. Tot és massa irreal. Fa un moment estava mort de por i ara estic assegut en un repla que no és vertical. Me n'adono que no he menjat res en tota l'estona i que gairebé no he begut. Però sóc a dalt i sóc feliç. Li envio un missatge al meu germà, a l'Aleix i a l'Arnau. Però alguna cosa no funciona i no reben la foto. En aquell moment em truca l'Aleix. Està a Monistrol, ha vingut amb el Miquel a escalar. Responc: "Bona tarda des del cim del Cavall Bernat"... i un somriure enorme de felicitat es dibuixa als meus llavis. 




Rapelem per la via normal i baixem per una canal més aviat lletja, més aviat de mal baixar, amb cordes fixes i pedra descomposta fins al camí que ens porta altra vegada al parquing de Santa Cecília. Mentre baixo, em giro sovint per admirar la figura esbelta del Cavall. Ara conec els seus secrets. Ara em resulta una mica menys altiva però encara més bella. Com diu l'Aleix, mai em tornaré a mirar aquesta agulla amb els mateixos ulls.



9 comentaris:

  1. Molt bé el reportatge!!! :)
    Laura

    ResponElimina
  2. Ens anem curtint pels Ecrins eh?
    Bona piada!
    Alex

    ResponElimina
  3. Com diu el refrany, i si no ho diu me l'invento, la Punsola no està feta fins que no has obert l'últim llarg!!! Algun dia hi tornaràs!

    ResponElimina
  4. Felicitats Lluís! la Punsola també va ser la meva primera via al Cavall, fa il.lusió. Un petit detall, els llargs esl obre qui fa la via per primer cop la resta hi anem de primer o de segon.

    ResponElimina
  5. Jaume, tens tota la raó. Gràcies per la puntualització. Fins aviat!!

    ResponElimina
  6. Hens deixes tan be que t'haig de contestar: GRACIES
    Tinc un bloc que hi escric una mica de l'història montserratina i intentem classificar les agulles.
    agulletescroniques.blogspot.com. Una abraçada

    ResponElimina
  7. Hola Manel,

    Un plaer saludar-te. La història montserratina és realment apassionant, ara hi faré un cop d'ull. Gràcies per llegir el blog.
    Una abraçada,
    Lluís

    ResponElimina
  8. http://joanjover.cat/ressenyes/?p=783

    I a més a més de l'interessant blog de l'artista de Mataró que sí que va obrir les tirades, si us abelleix en aquest altre podeu saber més coses de com va anar tot.

    ResponElimina