dilluns, 13 de setembre del 2010

Visualitzant l'Aneto (notable alt quasi excel·lent)






El Pic d'Aneto (3.404 m) pel Portillón Superior i la Glacera d'Aneto
des del Refugi de la Renclusa






FITXA TÈCNICA


Punt de partida: La Besurta (1.905 m)
Punt més elevat: Pic d'Aneto (3.404 m)
Dificultat (Escala UIAA): F+ (I+)
Nits intermitges: dues, al Refugi de la Renclusa
Desnivell aproximat: 240 md positiu (dia 1) + 1.310 md positiu i 1.310 md negatiu (dia 2) + 240 md negatiu (dia 3)
Temps estimat: 35 min. + 11h + 20 min.
Material necessari: grampons i bastons telescòpics (piolet opcional)
Pas més difícil: Pas de Mahoma, just abans del cim
Comentaris: Menció especial al personal del Refugi de la Renclusa (gent encantadora, un ambient molt familiar). Sobretot, agrair el tracte als cambrers i els àpats boníssims de l'Antonio.


Dissabte 11 de setembre 2010
Nati Torres i Lluís Ferrer

Com diria Miriam García Pascual... subimos al Aneto "porque es el más alto", como los niños pequeños. I és que l'Aneto és el pic més alt dels Pirineus i el segon més alt de la Península Ibèrica (després del Mulhacén amb 3.478 m). Està situat a l'imponent Massís de la Maladeta, al bell mig del Parc Natural Posets-Maladeta, a la Vall de Benasque, i la seva glacera és la més gran de la serralada, unes 100 ha. de superfície. És un pic estètic, de gran bellesa i molt freqüentat. La primera ascensió data del 20 de juliol de 1842, quan Platon de Tchihatcheff i Albert de Franqueville van coronar per primer cop el rei del pirineu.


Textures bessones

Objectiu: Refugi de la Renclusa
Divendres 10 de setembre


Tot i que seria el tercer cop que pujaria a l'Aneto no m'ho vaig pensar dues vegades quan em van plantejar aquesta sortida per l'11 de setembre. L'última vegada que hi havia estat, també fou un 11 de setembre però de l'any 1996, amb el pares d'uns amics. La primera vegada havia estat l'any 1994 amb el pare, en aquelles sortides que organitzava el Camarasa (quan estava al c/Zurbano amb c/sol, si la memòria no em falla) i que guiava el Gabriel Portí (guia de muntanya de l'ECAM), una persona a qui dec la meva primera formació en el món de l'escalada i l'alpinisme. Havia plogut força des de llavors i tot plegat em feia il·lusió.


Sortim de Barcelona cap a Benasque, en autobús, a 2/4 de 3 de la tarda amb la intenció d'arribar a sopar al Refugi de la Renclusa. Després d'una odissea de més de 7h i mitja i de pagar 25 euros (!!!!!!) a un taxi per portar-nos a Plan de Hospital, ens plantem al refugi a les 10h de la nit. El refugi està molt canviat des de l'última vegada que hi havia estat i gairebé no en reconec res. L'han ampliat (95 places actualment) i l'han convertit en un espai molt xulo, amb una cuina molt gran i un menjador enorme. Sopem amb molta gana i anem a dormir a 2/4 de 12. L'habitació, que és de 6 llits (tres lliteres de 2), la compartim amb uns nois d'Alcorcón (i de l'Atlético de Madrid, visca el 0-4 al Madrid!!) que resultaran ser la mar de divertits, però també la mar de roncadors. Ni amb els taps en vam tenir prou.

Hao, Hao...
Dissabte 11 de setembre

Ens llevem a 2/4 de 6 i esmorzem abundantment. Entre una cosa i l'altra acabem sortint a les 7h. Enfilem les primeres rampes que surten a la dreta de la vall i que busquen la falda del Portillón Superior. Una pujada tortuosa, molt incòmode a la baixada. Després de crestejar a partir del Falso Portillón, arribem al Portillón Superior (2860m) on esmorzem una miqueta (3h).

























Ens posem els grampons i comencem a enfilar la glacera, que presenta unes excel·lents condicions. Un cop arribats al Collado de Corones (3.208 m) encarem l'últim tram, avançant per l'esquerra, per evitar el contrafort de la Punta Oliveras, i entrar a la dreta per finalitzar lúltima pujada de la glacera. Ens traiem els grampons i seguim un sender evident entre roques de granit que ens portarà a l'avantcim, on només ens faltarà superar el Pas de Mahoma (I+) per accedir al cim de l'Aneto. Els més matiners ja baixen del cim mentre nosaltres tot just superem els últims metres de roques. Hi ha una gentada de por i l'habitual embotellament al Pas de Mahoma. El nom prové, segons es creu, de la llegenda musulmana que diu que l'entrada del paradís és tan estreta com el fil d'una simitarra sobre la que només passaran els justos. Tot i que el Pas de Mahoma és molt aeri, no presenta cap dificultat tècnica.





Deixem les motxilles i ens espavilem per anar passant amb facilitat entre els grans blocs. Arribem al cim (3.404 m) després de gairebé 5h i 30 min. Tot ha anat perfecte, cap imprevist d'última hora. Estem molt satisfets i, com que tenim temps, ens fem un munt de fotos en mil i una posicions. Valdria la pena estar-se una estona més estirats al sol, gaudint d'una vista excel·lent... ens encanta la idea però decidim que és més sensat tornar a l'avantcim i dinar un pèl més avall, just on ens haurem de calçar altre cop els grampons.




















Dinem amb la sensació que ens sobrarà pa i ens faltarà fuet. Encara ens resta tornar a travessar la glacera, arribar al Portillón i la baixada fins al refugi, que jo recordo un pal de les altres vegades, d'aquelles que es fan llargues, que vas veient el refugi al fons de la vall, però no hi arribes mai. De manera que no ens entretenim massa. Encara queda feina per fer, però no deixem de riure en cap moment...







Acabem la glacera i ens traiem els grampons. Entre una cosa i l'altra no ens hem adonat que hem baixat una mica massa i no estem al punt on ens pensàvem que estaríem. De manera que travessem algunes zones rocoses i algunes zones de la part baixa de la glacera.






Sortint del Portillón seguim la senda que ens mana tirar avall directament, és la variant del Portillón, enlloc de crestejar com hem fet al pujar. Seguim el mateix camí que tothom i aquí cometem un error. Poc després de començar a baixar ens adonem que hi ha moltes fites que van en direccions contràries o fites aïllades que no tenen cap sentit. Trobem un camí i desapareix al cap de pocs metres. Un caos de roques, aigua, pedres... no trobem una senda clara i hem d'estar molt alerta tota l'estona. Intuïm el refugi al fons i anem baixant cap a aquella direcció però tot és molt confús i acaba cansant. Però com he pogut ser tant estúpid? és exactament el mateix que em va passar l'altra vegada. Per què coi no me n'he adonat? merda. Després d'11 hores caminant, finalment arribem al Refugi de la Renclusa. Són les 6h de la tarda i estem molt contents.
Podeu veure totes les fotos clickant aquí



Quedava un sopar collonut, quin artista l'Antonio, el guarda i cuiner del refugi, i una llarga conversa amb els companys d'Alcorcón que venien preparats amb cocos, mojitos i vi. Vam parlar de Granada, de muntanya, de Flamenco, de la belleza de las Sierras de Cuenca (???) i vam riure d'allò més amb les aventures que ens explicaven aquells tres personatges.




L'últim record d'un magnífic cap de setmana. L'endemà al matí, abans que l'Elena, una terrassenca que treballa al refugi, ens acompanyés amb el seu cotxe a Benasque i gaudíssim, babejant, de les millors botigues de roba de muntanya d'aquesta localitat

2 comentaris:

  1. Hola fill, magnifica cronica i el reportage fotografic presios, m'han fet recordar aquest pic que tal com dius al començament varem pujar junts per primera vegada.
    Que per molts anys pugis seguir explicant ascensions com aquesta....
    LLuis Ferrer (pare)
    PD: Aquesta vegada vas millor acompanyat que amb mi.......

    ResponElimina
  2. Hola crack!!...una activitat ben parida, llàstima de la quantitat de gent que s'hi acumula. En fi, és el preu que s'ha de pagar per pujar d'alt d'aquest meravellós cim!!!...la pròxima si vols la pugem per la Estasen que segur que no trobarem tanta marabunda!!!
    Salut i nusos

    Albert Hortet

    ResponElimina