Pinzellades alpines VII (Osttirol - Nationalpark Hohe Tauern)

24-27 d'agost del 2011

L'última etapa del viatge als Alps ens porta a Àustria, a l'Osttirol. Sortim de bon matí des del Rifugio Auronzo cap a Dobbiaco per creuar la frontera italo-austríaca. De seguida les valls s'obren, les muntanyes s'arrodoneixen i desapareixen els hotels i apartaments de les Dolomites. Ens endinsem al Tirol, i anem fins a Kals am Großglockner, un poble a la falda del pic més alt d'Àustria, el Gloßglockner, 3.798 m, al Nationalpark Hahe Tauern. Allí s'hi pot fer el Glockner Runde, un trekking de 7 dies al voltant del cim dormint als esplèndids refugis austríacs. En total són uns 77 km i + 6.500/- 6.500 metres de desnivell. Llàstima que ja no tenim tants dies. Anem al Càmping i plantem la tenda. Després surto a entrenar una estona. Córrer per aquests paratges tan fantàstics em dóna molta energia. Boscos d'avets brutals i prats verds. Els pobles semblen tenir activitat més enllà del turisme, no com a les Dolomites. Cases tiroleses de fusta, grans piles de llenya esperen ser consumides a l'hivern per donar escalfor, senders ben indicats, molt poca gent al càmping. Un lloc molt tranquil.

Dijous 25 d'agost surto cap a 2/4 de 10 del matí del càmping de Burg. He decidit fer una ruta de dos dies, tot sol, mentre l'Àlex i la Laura van a pujar el Gloßglockner. El primer dia vull pujar fins al refugi de Salmhütte a 2.644 m., un total de 18'5 km i uns 1.620 metres de desnivell positiu. El segon dia aniré fins al refu de Stüdlhütte, a 2.800 m, per tornar a baixar cap al càmping, 17'5 km. 

Passo per Kals, a 1.325 m, i pujo pel sender 68, després de sortir del poble agafant el 38. El primer pendent és dur fins arribar a Glorer Garten, sender entre el bosc, a uns 1.809 m (1h30min). A partir d'aquí el sender flanqueja la cara sud del Pic Schönleiten Spitze en direcció est fins a Tschadin Alm, a 2.314 m (2h). 

Abans d'arribar a Peischlachtörl, a 2.480 m hi ha un mirador on em trobo assegut un home fumant una pipa. Les vistes són extraordinàries. El saludo i em diu alguna cosa en alemany, li contesto en anglès que no parlo alemany i ell em diu que no parla anglès, en alemany. Així que he de tirar del meu macarrònic alemany per fer-me entendre, unes classes de conversa de dos mesos. Em sembla que pregunta d'on vinc i li dic que del càmping i que vaig a Salmhütte, el mapa facilita la comunicació. Mira el Garmin i el temps que he fet i posa cara de sorpresa. Em pregunta si vaig sol i li dic que sí, que els meus amics estan al Gloßglockner. Entenc que ell viu a Kals i que ha deixat el cotxe una mica més avall, pujant per una altra ruta. Maleeixo no saber alemany... podria fer una mica d'etnografia barata. M'acomiado d'ell i segueixo el camí que em portarà al refu de Glorer Hütte, a 2.642 m (4h). Malgrat que el meu mapa és poc detallat, l'he arreplegat del càmping, els senders estan ben indicats i és difícil perdre's. 

El refugi té molt bona pinta, hi faig una parada ràpida. Continuo el camí cap a Salmhütte. Decideixo agafar el camí que surt del refu amunt cap a un turonet, n'hi ha un altre que surt avall. No estic segur de quin és el bo, però per la direcció trio el primer, a més el segon baixa i això no m'agrada. Pujo una miqueta i de seguida veig el refu a l'altra banda de la vall. Enlloc d'agafar el camí que porta al refu i que primer baixa i després puja, decideixo flanquejar per no perdre alçada sota una cresta. Quan arribo a la cruïlla amb el sender principal hi trobo dues indicacions cap al refugi, en sentits oposats, i amb subtítols diferens que no entenc. Deu ser el camí llarg i el camí curt? el camí fàcil i el camí difícil? el bonic i el lleig? decideixo anar a l'esquerra, el que veig a la dreta no té massa res... potser l'altre és més interessant. Al cap de poc, en una petita cabana, hi ha una inscripció que tampoc entenc, però intueixo. El guarda avisa que en aquest camí hi ha 150 metres de dificultats o una cosa semblant. Segueixo caminant i trobo una via ferrata molt senzilla. Cal flanquejar unes roques per un camí una mica descompost i baixar cap al riu, d'un color gris-verdós, per després pujar fins al refu. Arribo a Salmhütte, a 2.644 m. (4h50m).

Parlo amb la guarda i m'indica quin serà el meu llit. El refugi és més petit que Glorer Hütte, però molt acollidor. La mitja pensió costa 27 euros i dormir 8. He arribat al refu força d'hora, no serveixen el sopar fins a les 18h, falten més de 3h. Les vistes són extraordinàries, tant de la vall que s'obre a l'est com del Gloßglockner.

Una de les coses que em crida més l'atenció és l'enorme quantitat de cervesa que es consumeix al refugi. Des del migdia, tots els grups que hi paren una estona beuen, com a mínim, una gerra de mig litre, abans de posar-se en camí altra vegada. A l'hora de sopar conec el Colin, un alemany de Köln, i a un senyor que és de Viena i que ha vingut a arreglar els camins de la zona. El sopar és contundent: una sopa de verdures, una amanida, una barreja de patates i bacon, i una macedònia. Ens quedem xerrant amb el Colin i mirant llibres de muntanya i abans d'anar a dormir surto a fora a veure un dels espectacles més bonics que es poden veure a la muntanya, un cel amb milions d'estrelles.


L'endemà l'esmorzar és a les 7h, esmorzo amb el Colin, avui farem un tros del camí plegats. Només sortir del refu, el pendent és fort. Cal seguir el sender 702 B i el 713. Just abans d'arribar al primer coll, veiem uns Alpensteinbocks o cabra dels Alps (Capra ibex). Hi ha uns sis exemplars magnífics.

Dalt del coll, vistes privilegiades. Mirant endarrere veiem el refu al fons, ja força lluny. Davant nostre, un món per descobrir. El camí flanqueja per anar a buscar la vall que porta a Studlhütte. Just abans de la pujada final, una mica per sobre de Lucknerhütte m'acomiado del Colin i segueixo sol fins a dalt. Ell tira cap avall, té el cotxe a Lucknerhaus. Pujo ràpid i arribo a Studlhütte, a 2.800 m, (2h).

El refugi és un luxe. A la terrassa hi ha molta gent. S'hi serveixen tota mena de plats suculents locals. Sembla un hotel. Mentre miro la carta, exposada a la paret de fora, sense acabar-me de decidir per res en concret i per tot en general, una noia s'acosta i em pregunta si sóc català. La samarreta taronja de "Cavalls del Vent" m'ha deletat. El seu company s'acosta i ens presentem. Ens asseiem a una taula i xerrem una estona. Jo demano un Tiroleseknödelsuppen deliciós. Decideixo acompanyar-los a fer una excursió fins a un 3.000 que hi ha molt a prop, el Schere de 3.031 m. just de camí cap al Gloßglockner per la via Stüdlgrad. De seguida hi arribem i ens endinsem una mica per les primeres àrees del glaciar que està ple de pedres i terra. Darrere nostre ve un home que s'atura al nostre costat i que resulta ser un expert en geologia. És alemany, d'Ulm i ens fa una classe de 10 min sobre geologia i glaciologia de la zona, molt interessant. Des d'allí les vistes són precioses. Al fons s'intueix, entre els núvols, la silueta del Gloßvenediger, de 3.666 m. Tornem al refu amb la sorpresa que l'Àlex i la Laura m'han vist baixar i m'esperen davant de la terrassa. Han fet el Gloßglockner per la via Stüdlgrad. Els presento el Jordi i la Mar. Ells quatre seguiran un camí i jo un altre. Jo agafaré el sender 712 i baixaré fins al poble de Kals/Taurer  i després fins al càmping. Ells baixen cap a Lucknerhaus.

El camí que surt del refu flanqueja el vessant est de la muntanya, el riu al fons, segueix el seu curs. El sender baixa suaument. Des del refu, a 2.800 m. tinc un desnivell de baixada de 1.400 m. fins al càmping. Començo a trotar i acabo corrent. No m'hi puc resistir. El paisatge m'hi porta. Arribo a la pista que em portarà al poble fent ziga-zaga i després agafo una altra pista fins al càmping, baixo en 1h15m. En total 17'5 km en 5h.

Són 2/4 de 5 i hem quedat amb el Jordi per entrenar a les 18h. Ell també vol córrer la Cavalls del Vent, i quina millor manera per entrenar que córrer per aquests paratges alpins magnífics. Fem una volta pel voltant del càmping cap a Taurer, baixem fins a Gloßdorf i tornem a pujar al càmping. En total uns 8'3 km. Fantàstic. A les 20h anem a sopar tots cinc a Tembler, a un curiós restaurant, l'únic del poble, anomenat Temblerhaus. Allí provo un plat deliciós, el Viener Schnitzel, quatre escalopes de vedella arrebossades de diversa manera, una d'elles amb ametlles. Excel·lent. Llàstima que l'Apfelstrudel no està a l'alçada. Molt millor el que vam menjar al poble de més avall a Kals am Gloßglockner, al restaurant Grodnithof. Ens acomiadem del Jordi i la Mar i tornem al càmping a descansar. L'última nit als Alps bé es mereixia un sopar de gala. L'Osttirol m'ha sorprès molt gratament, segurament un dels racons més tranquils, o al menys així ha estat aquests dies d'agost, i amb més autenticitat dels que hem recorregut en aquest llarg viatge d'un mes per la serralada alpina. Demà toca recollir i tirar cap a Catalunya. Ens quedaran 1.400 km per endavant. Les vacances del 2011 ja són història.