diumenge, 29 d’agost de 2010

VIGNEMALE, el mirador dels Pirineus (II)





Vignemale (3.298 m) i la cresta del Cervillona al Montferrat, pel Refugi de Baysellance


La cresta i la baixada al refugi
Dissabte 21 d'agost



Després d'assolir el cim baixem amb molt de compte. La roca està molt descomposada i a cada passa es pot desencadenar una caiguda de pedres. Intentem baixar per una ruta que ens sembla més fàcil, diferent que a la pujada. Arribem al peu de la grimpada amb més facilitat de l'esperada i agafem les motxilles que havíem deixat allí. Tornem a la glacera, flanquejant, per anar a buscar el Col de Cervillona (3.195 m). Passem per sota de les coves de Russell (ben bé que cadascú té les seves manies... construir coves a 3.200 m. n'és una d'elles) i arribem amb rapidesa al coll, sense la necessitat de calçar-nos els grampons. Les llagues segueixen fent-me mal. M'he posat un altre Compeed a tots dos peus però no hi ha manera. Aquestes botes em van grans i ho estic pagant car.


L'Albert destrepant cap al peu de la glacera


Una aresta poc pronunciada i sense complicacions ens porta al Pic de Cervillona (3.247 m) (F) i de seguida comencem a baixar per l'altra aresta fins al Col de Lady Lister (3.200 m), la sortida del corredor de Moskowa per la vessant sud. Aquí fem una parada per dinar una mica de pa i fuet, menjar fruits secs, alguna barreta i un gel. L'aresta segueix sense dificultats fins al Pic Central (3.235 m) (F). A partir d'aquí la cosa es complica una mica perquè la cresta és molt aèria tot i que els passos són de I i de II grau. Una extraordinària paret de 300 m. desenvoca al fons del Valle de Ara, la vessant sud.


La paret de la vessant sud és impressionant



Cal anar molt alerta amb els passos. Sobretot prudència. No és complicat però ens ho mirem bé. Poc a poc i bona lletra, anem avançant. Intentem apartar la vista de la cara sud i observar més aviat la que dóna a la glacera, molt més acollidora...

L'Albert i l'Oriol (en primer pla) en plena feina

Seguim avançant, són moments de tensió
El Pic Central i el Cervillona, al fons

La cresta ens regala aquesta vista del Valle de Ara...

... i aquesta del Barrage d'Ossoue i el Circ de Gavarnie

Passos delicats, màxima concentració

Ja quasi ho tenim això titu!!!!!!!!!L'últim pas abans del cim del Montferrat, cal superar una bretxa

Per fi... Montferrat (3.219 m) i 4rt 3.000 del dia

L'Albert dalt del cim del Montferrat F+(I+)


Comencem a desfer la cresta fins on hem deixat les motxilles i enllacem amb la part alta de la glacera. L'Albert te ganes de gresca i vol baixar la glacera de cul.

Avall que fa baixada


L'Oriol i jo ens encordem altra vegada i anem fent tranquil·lament cap al peu de la glacera on hem deixat les gosses lligades. L'Albert ha arribat abans i les deslliga. Algú els ha posat més aigua (encara hi ha gent maca pel món). Ens traiem la corda, els grampons i tot el material i tirem cap avall. Gairebé són les 5h de la tarda. Portem quasi 9 hores caminant per aquests paratges. Seguim el sender que voreja el contrafort del Petit Vignemale i comença a pujar cap el refugi.


El Barrage d'Ossoue, que porta a Gavarnie


Les vistes segueixen sent impressionants mentre tornem al refugi


Mentre pugem les últimes ziga-zaga que porten al refugi recordem que encara ens queda el Petit Vignemale per fer cim. Quan el farem, demà abans de tornar cap al cotxe? demà quina mandra, no? i si el fem ara? proposa l'Albert. L'Oriol i jo no ens ho pensem ni un moment. Portem caminant un munt d'hores i jo tinc les llagues fatal però així és la vida... Tenim el sopar reservat a les 7h del vespre però segur que ens el poden canviar pel torn de les 8h. Ara són gairebé 2/4 de 6 de la tarda, tindrem temps de pujar-lo amb calma. Arribem al refugi i gerro d'aigua freda!!! No ens poden canviar el torn del sopar. Hi hem de ser a les 7h. o no sopem. I un be negre no sopem!!!!!!!! Portem tot el putu dia caminant. A veure, merda... quina hora és? les 5'40h. Això vol dir que tenim 1h 20m per pujar i baixar. Normalment, segons la guia, es tarda 1h30m només pujar. Uffffff!!! Haurem d'anar molt ràpid. Què fotem? deixem les motxilles i ho provem? tots tres ho tenim clar. Falta la cirereta. D'acord, doncs. Entrem al refugi per deixar les motxilles i agafar les corretges de les gosses per lligar-les quan tornem. No podem perdre ni un minut. Agafem els bastons i el gore, la resta sobra, i sortim corrents, però corrents literalment. La penya del refugi no entenen res, ens miren com pensant: estan sonats aquests!!! què foten sortint ara, quan acaben d'arribar i falta tant poc per sopar? correm el primer tram, que és pla. 

De seguida comença la pujada i hem de parar de córrer però imprimim un ritme alt. Miro l'Albert i li dic que no sé si ho aconseguirem, em mira com volent dir que ell tampoc ho té clar. El ritme cardíac s'accelera, i la suor aflora ràpidament. Un-dos-un-dos... Ens ajudem dels bastons per anar més ràpid. Arribem a l'Hourquette d'Ossoue al cap de 10 min. El ritme és trepidant. Comencem a pujar el Petit Vignemale per l'aresta, que no presenta cap dificultat. Cal anar seguint un sender molt dret que va fent esses però que no és tècnic. Li pregunto l'hora a l'Albert. Són les 6'05h, em contesta. Li dic (entretalladament per l'esforç) que, a aquest ritme, a 2/4 de 7 som a dalt. Assenteix amb el cap. Ara comença la part més dura de la pujada. Amb aquestes botes tan dures i tan altes vaig fatal, si tingués les meves de running!!! L'Oriol es queda un pèl enrera i l'Albert també està pagant l'esforç inicial. Vinga nanus, apreteu fort les dents. Estem pujant molt ràpid, però no sé si ho aconseguirem. Se m'ha acabat la bateria del GPS i no sé a quina alçada estic, ni quant falta. Gairebé no aixeco el cap, tinc l'esquena inclinada i la mirada clavada a terra. Només l'aixeco per fer un cop d'ull ràpid i seguir la traça. La roca està força descomposada i hi ha diversos camins per pujar. Procuro respirar rítmicament. Ja no deu faltar gaire. Arribo a un ressalt, sembla que el pic queda a la dreta... no... ara ho veig, cal seguir una mica a l'esquerra. Últim esforç. Arribo dalt i... collons, encara no... ah, ja el veig, és just davant. Només cal carenar tot recte. Per fi, he arribat. Petit Vignemale (3.032 m) (F) i 5è 3.000 de la jornada. Buffffffffff!!! estic mort. Miro el rellotge. Les 6'20h, ostiaaaaaaaaaaaaaa... però si he pujat amb 30 min. De seguida arriba l'Albert i després d'ell, l'Oriol. Ueeueeeeeeeeeeeueeeeeeeeee!!!!!!!!!!!!!!! Ens abracem, petons, més abraçades, més petons... a les gosses també!!! Estem molt i molt contents. Òstia nanus, som uns campions. Quina hora és? 2/4 i 5 de 7. Merda. Hem de baixar. Foto de rigor i cap avall. No s'acaba mai això, sembla una gimcana. Avui dormirem plans. Baixem corrents i arribem al refugi després de gairebé 11 hores caminant. Són les 6'55h... jajajajajaja... La mare que ens va parir!!!!!!!!!!!!!! però si estem fets uns fieres, home!!!! Èpic, titus, èpic.


Autofoto des del cim
Afegeix una imatgeAfegeix una imatgeL'Albert fent l'últim esforç, fotografiat des del cim
Moment emotiu, ja hi som tots!!!!!!!!!
Els tres skyrunners!!!!!!!!!



Un cop al refugi sopem amb molta gana, tot i que la sopa de farigola i romaní (amb branquillons inclosos) és molt salvatge. Tant, que els companys de taula de Biescas, gairebé no la tasten... i això que no tenen massa pinta de gent fina, perquè ens entenguem... Jo ara em fotria el ranxo de la mili, fins i tot (que diuen que era terrorífic). El segon és una vedella estofada que també ens sembla boníssima. Els de Biescas tampoc se la mengen. Caram, els sortirà car el sopar... Un diu que és cuiner i que això no és un sopar. Amic meu, després de caminar 11 hores qualsevol cosa és un sopar. I a més, aquesta vedella està de conya. Nosaltres repetim i deixem els plats escurats. El gavatxo del costat em diu que perquè no em poso mostassa a la carn. Intento fer-li entendre, amb el meu francès de Cambridge, que no veig molt clara la combinació de la mostassa amb la vedella estofada... A mi m'agrada força la mostassa, però si és bona. La de Dijon m'encanta, i aquella és de sobret, com si fos el sobret llarg i prim del cafè amb llet del bar. Però acabo cedint. I la veritat és que és bona. L'Albert vol demanar vi però ni jo ni l'Oriol en tenim ganes... L'Oriol està molt divertit, només mirar-nos ja comencem a riure, després de tot el cansament del dia tenim una tonteria a sobre... que no podem parar de riure. L'Albert acaba parlant amb els gavatxos del costat i li proporcionen vi de la seva ampolla... de tota manera diuen que és vi de Viña-mala, total que és dolent de nassos. El plat fort ve quan la cuinera porta flams de xocolata, tota la taula aplaudeix i crida... ella es queda sorpresa i no sap com prendre-s'ho... això què vol dir, que el primer i el segon eren una merda? tant que s'ha currat la sopa i la vedella. Els de Biescas es foten el flam de cop... pobres nanus, passaran gana avui. Un dels guardes del refugi ens comunica que a la nostra habitació de 3 hi posaran un quart llit. Es veu que el refugi està ple a vessar i que ho sent molt però que hi hauria d'anar una persona més. Cap problema. Després de sopar sortim a fora. Em miro les llagues. Uffffff... la baixada corrents des del Petit Vignemale ha fet estralls. Tinc dues llagues enormes. L'Oriol treu un sobret, que li ha donat la Núria, on hi ha una gassa que no sabem què porta, i em diu que me la posi a les llagues. L'Albert és partidari de, primer, tallar la pell i després posar la gassa. L'Oriol diu que no, que ell ja n'ha passat moltes de llagues i que no ha tallat mai la pell. A mi m'és igual perquè em fot un mal de la ostia i l'únic que vull és que s'acabi. Què doncs, operem o no? el dilema va més enllà del nostre cercle de tres i els de Biescas estan amb l'Albert. Cal operar. A mi que els de Biescas estiguin de part de l'Albert no sé si m'anima gaire, per allò que no eren massa fins... Total, que acabem tallant la pell i posant la gassa. (Gràcies Núria) i cap a dormir.

Les cares ho dieun tot, cansats però feliços



Les últimes llums del dia il·luminen el Circ de Gavarnie, la Brecha de Rolando i el Taillon


Una panoràmica nocturna del Refugi de Baysellance. Darrera, el Petit Vignemale, la Pointe Chausenque i el Vignemale. A l'esquerra, el Montferrat

Diumenge 22 d'agost

Baixada a Pont d'Espagne

Ens llevem a les 5'30h del matí per esmorzar a les 6h. Després de fer la motxilla, sortim del refugi. Són les 7h. Desfem el camí fins a l'Hourquette d'Ossoue. Des d'allí observem el seracs del Petit Vignemale


Els seracs són blocs grans, o columnes, de gel fragmentats per importants esquerdes. Es trenquen pel moviment del gel a les zones de grans pendents


Tornem a veure la cara nord del Vignemale i arribem al Refugi des Oulettes de Gaube. Durant la baixada, l'Oriol va tirant més ràpid i amb l'Albert ens passem l'estona muntant empreses. Que si guies de muntanya en català, que si el sector està així, que si la cosa està aixà... en fi, molta xerremeca. I ens tornem a meravellar amb la llarguíssima cara nord de 800 m. És preciosa. Ens mirem i sabem que desitgem el mateix... escalar aquesta paret brutal. Tot un somni que haurà d'esperar, però que queda pendent.




L'última part de la baixada em costa una mica per culpa de les llagues. L'Oriol i l'Albert es banyen al llac i em passen corrent, quina enveja cabrons... jo vaig fent xino xano i l'Albert m'acaba esperant. Arribem al cotxe a les 11h del matí. L'únic que vull és treure'm les botes i posar-me les xancles. Ja només queden unes quantes hores de cotxe fins a casa. Del que estic segur és que alguna cosa ha canviat aquí. Aquest lloc ha estat un punt d'inflexió per tots nosaltres. La màgia d'aquesta muntanya ens ha ensisat, una muntanya de veritat.


El quinto de la victòria... i fresquet! Uri, tu i la teva furgo sou uns cracks. Moltes gràcies, Albert i Oriol, per haver compartit aquests dies de muntanya. Grans companys de viatge.

2 comentaris:

  1. casum tot!! quina enveja mamóns!!! a la propera ja m'hi podeu comptar, peti qui peti!!!

    ResponElimina
  2. Doncs ja saps amb qui et toca parlar-ne...

    ResponElimina