dimecres, 25 d’agost de 2010

VIGNEMALE, el mirador dels Pirineus (I)




Vignemale (3.298 m) i la cresta del Cervillona al Montferrat, pel Refugi de Baysellance




CApartida: Pont d'Espagne (1.460 m)
Itinerari del recorregut. De color groc la pujada al Vignemale i la cresta, de color vermell la baixada al refugi i l'ascens al Petit Vignemale. Alpina Vignemale-Bujaruelo 1:30.000




Camí de Pont d'Espagne
Dijous 19 d'agost del 2010

A última hora de la tarda marxem amb l'Oriol des de Sabadell cap a La Molina on ens esperen l'Albert i la família Aspachs-Bracons per sopar (gràcies Xavi i Pepi pels vostres àpats boníssims). Entre una cosa i l'altra es va fent tard i acabem anant a dormir gairebé a la 1 de la matinada... tocarà dormir poc. Seeeempre passa el mateix... no hi ha manera. Ens posem el despertador a les 5.30h i a les 6h ja som dalt de la furgo per iniciar el viatge. La meteo francesa ha pronosticat pluja a la tarda i nosaltres no volem acabar la primera jornada mullats. Així doncs, toca marxar d'hora. Sortim de La Molina direcció Cauterets. Però no anem sols. La Pica i la Fura ens acompanyen. Després de pensar-s'ho molt, l'Albert i l'Oriol porten les seves respectives gosses. Ai mare... veurem com acaba això...


La Pica (en primer pla) i la Fura, al seu jaç, prop del Refugi de Baysellance

Total, que anem cap a Cauterets... Cauterets, Cauterets... por la C no me viene nada... com coi s'hi anava? Segons el Xavi ens perdrem segur. Bon rollo Aspachs. Consultem el mapa mentre anem avançant camí de Foix... autopista fins a Toulouse o comarcal fins a Lézat-sur-Léze...? Al final decidim anar per la comarcal, però entre la son i els nervis dels primers moments ens saltem la sortida després de Foix. Cap problema perquè ens n'adonem aviat i rectifiquem. La comarcal és millor del que ens pensàvem i podem avançar ràpidament entre els pobles de l'Arieja. Sortosament a aquelles hores no hi ha trànsit i els tractors encara dormen (normal). Parem a comprar croissants i sucs, i de seguida agafem l'autopista direcció Tarbes. Sense més contratemps que una petita equivocació del mendes abans d'arribar a Cauterets... i això que anava amb les ulleres. En fi, sense més entrebancs arribem a Pont d'Espagne on hi ha un macroparking immens de pagament. Ui, ui, ui... que això costarà una pasta. Li preguntem a la senyora de l'uniforme quant costa el tema... en francès??? mmm... les classes a l'Alliance Française em vénen al cap... combien ça coûte? 7 euros només???? i pels tres dies!!!!! titus hem triomfat. La senyora no entén la nostra alegria però no ens entretenim a explicar-li els motius i la deixem enrera amb les seves coses. Fot-li nanu, endavant!!!!! Aparquem al costat d'uns arbres. Anem perfectes de timing, 5h exactes de cotxe.


Aproximació al Refugi de Baysellance
Divendres 20 d'agost del 2010

Sortim de Pont d'Espagne (1.460 m) i comencem a caminar amb la sensació que alguna cosa no quadra en el pes. Entre els piolets, els grampons, els talabards, la corda, els litres d'aigua i tot plegat, la motxilla gairebé arriba als 10 kg. Massa pes per una aproximació llarga fins al Refugi de Baysellance (2.650 m), acostumats com estem a fer les ascensions molt més lleugers. El sender puja suaument fins arribar al Llac de Gaube (1h) on hi ha un bon grapat de turistes francesos fent randonnée. Nosaltres vorajem el llac per la dreta fins a arribar a la seva cua i entrem a la bonica Vall de Gaube seguint el Gr 10.



El Llac de Gaube, al fons s'intueix la cara nord del Vignemale 
Després de salvar uns ressalts considerables arribem al Refugi des Oulettes de Gaube (2.151 m) (2h 50m). La panoràmica que s'obre davant nostre és meravellosa, d'una dimensió desconeguda fins al moment. Ens asseiem a menjar una mica de fuet i pa al costat d'unes roques, mentre ens deixem enlluernar per la visió de la cara nord del Vignemale, una paret vertical de 800 m, una de les clàssiques d'escalada al Pirineu. I a l'esquerra de la paret, el Couloir de Gaube, un corredor dels corredors per antonomàsia dels Pirineus, 600 m, 55-60º i una sortida final amb una cascada de gel de 85º. Un espectacle digne dels Alps, d'una estètica incomparable.



Els primers pendents cap a l'Hourquette d'Ossoue (2.734 m), després d'enfilar el camí per darrera del refugi i cap a l'esquerra fent ziga-zaga, em fan veure que tindré problemes de llagues. Les botes semirígides són massa dures per una aproximació que es podria fer perfectament amb bambes de trail. Paro i hi faig un cop d'ull, ja té mala pinta però decideixo no posar-hi Compeed i em lligo fort els cordons per minimitzar el moviment del peu dins la bota. Al cap de poc m'adono que això no serveix de res i he de tornar a parar. Aquesta vegada em poso Compeed als dos tendons d'Aquiles. Arrossegaré aquests problemes tota la travessa (de fet encara no tinc curades les llagues gairebé una setmana després de tornar). Arribem a l'Hourquette d'Ossoue (4h 40m) després de superar una bona pujada i veiem al final del camí el Refugi de Baysellance, on farem nit. Ens plantegem fer el Petit Vignemale (3.032 m), però veiem que no tindrem temps d'arribar a sopar. Gairebé són les 6h de la tarda i serveixen l'àpat a les 7h del vespre. Potser el podrem fer demà o diumenge abans de tirar avall cap al cotxe. L'Oriol ens acaba prometent que el Petit Vignemale caurà, demà o passat... (aquesta afirmació, aparentment innocent, comportarà serioses conseqüències l'endemà). Comencem a baixar i l'Albert i l'Oriol troben un lloc on deixar les gosses. Arribem al refugi gairebé després de 5h 30m. Sopem a les 19h, em miro les llagues: mala pinta. Trec el Compeed perquè s'airegin i aixeco els ulls cap a l'horitzó. La panoràmica és extraordinària des del refugi, unes vistes molt boniques de Gavarnie i la Brecha de Rolando. Demà serà un gran dia. Anem a dormir molt d'hora, estem cansats del viatge i de l'aproximació. Són les 21'30h quan ens posem al llit. Ep, els taps... que no me n'oblidi, tot i que aquesta vegada no faran falta. Sembla que aquests ganàpies no ronquen.


Cap al cim
Dissabte 21 d'agost


Ens llevem a les 6.30h i preferim, així, poder descansar una mica ja que la nit de La Molina només hem dormit quatre hores. Hem tingut sort de dormir en una habitació de tres. Tot i així no és una nit ideal, voltes i més voltes... els nervis per l'endemà, va nanu! dorm d'una vegada... poso la manta, trec la manta, ara se m'enreda el sac de seda, ara m'enredo jo amb ell... i sona el despertador. Merda. Després d'un esmorzar escàs sortim en direcció al Vignemale. La idea és fer el cim principal , el Vignemale F+(I+) i després crestejar fins a assolir el Pic de Cervillona (F), el Pic Central (F) i el Montferrat F+(I+). El dia és extraordinari i el sol ja brilla de valent. Sortim a 1/4 de 9 passat, decidim deixar els piolets i avançar amb els bastons telescòpics. El sender surt del refugi i segueix el GR 10 baixant la Vall d'Ossoue fins a rodejar un contrafort que cau des del Petit Vignemale (15 m). Des d'allí, comença una pujada sostinguda cap a la base de la glacera d'Ossoue on parem a posar-nos el casc, el talabard, els grampons i ens encordem. Abans de sortir, al refu, parlem de quin material portem. Després de sospesar els pros i els contres, decidim portar tot el material per encordar-nos i així fer una pràctica de cara a situacions més delicades en properes sortides, encara que la glacera no requereixi l'ús de la corda.





La porta a Ordesa. La famosa Brecha de Rolando i la paret nord del Taillon, grandiosa


L'Oriol avançant cap a la base de la glacera d'Ossoue, comença l'espectacle...

Últims preparatius abans d'afrontar la glacera. Corda, casc, talabard, grampons... tot en ordre



Per sort hem lligat les gosses al costat d'unes roques, no podrien pas caminar per aquí. La glacera és enorme, avancem per l'esquerra i un cop superada la primera rampa ens dirigim cap al centre per anar a buscar la base del Vignemale i afrontar la grimpada final. Anant encordats i avançant ensemble anem força lents, però no tenim pressa. Parem sovint per gaudir de les vistes i fer fotos. És un indret meravellós. La neu està tova i anem fent molt bé. Les esquerdes es veuen al llarg de la glacera, n'hi ha un munt però no són gens profundes. Algunes, però, són molt llargues. Impressiona de veure que la glacera, d'alguna forma, està viva. Arribem al peu de la grimpada (3h), després d'avançar una bona estona per un pendent molt més suau.



La glacera d'Oussoue, en primer terme, i el Marboré al fons amb el Circ de Gavarnie


L'Oriol observant el "seu" Marboré, les altres cordades ja s'apleguen a la base de la grimpada

L'Albert disfrutant com un nen



La cresta, impressionant, del Petit Vignemale al Pitón Carré
El cim del Vignemale està considerat com a Fàcil sup (I+) i la grimpada final és l'única part una mica tècnica de l'ascensió. La roca està molt descomposada i l'ús del casc és imprescindible. Hi ha perill de despreniment de pedres constantment. No hi ha una ruta fixada, cada grup va trepant una mica instintivament per un lloc o altre. Així doncs, després d'una bona estona de grimpada no gaire tècnica però on cal anar alerta, arribem al cim i es desfermen les emocions contingudes durant l'ascensió. Molta emoció per part de tots, estem molt contents. Abraçades, petons i foto de rigor. Tothom es recorda dels seus. Hem fet un gran cim i ens envaeix una sensació de tranquil.litat i un punt de relax després dels moments de tensió. Gaudim d'unes vistes impressionants de tot el pirineu central. Això sí que és el Pirineu, eh Aspachs!!!!! Traiem el mapa i comencem a identificar cims. Al sud tenim el circ de Gavarnie, els Astazu, el Marboré, la Brecha de Rolando i el Taillon, fins i tot sembla que treu el cap la punta del Mont Perdut. Al nord, al fons, es retalla la silueta del Midi d'Ossau, a l'oest el Balaitous i a l'est el Midi de Bigorre. Quina passada, quina alegria poder estar en un lloc com aquest. Curiosament, a gairebé 3.300 m, no fa gens de fred sinó tot el contrari, gairebé ens sobra el Gore.





El Refugi de Baysellance vist des de l'Hourquette d'Ossoue

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada