Qui vol anar al Carib si tenim els Pirineus (IIª part)

 

FITXA TÈCNICA 

Via: Picos del Infierno (3.075, 3.083 i 3.079 metres) pel Collado de Tebarrai i el Cuello del Infierno

Zona: Valle del Tena (Aragó)

Dificultat: PD- (II- un pèl exposat)

Desnivell: + 1.000 m - 1.700 m

Horari: 3h 30min fins al cim des del Refugio Respomuso. 10h pel total de la jornada i tornar al cotxe

Material necessari: no és necessari cap material específic

Allotjament: Refugio Respomuso (2.200 m), FAM, 105 places. 974 33 75 56

Aproximació: Des de l'Embalse i Refugio de Respomuso (2.200 m) seguir el GR-11 remuntant el Valle de la Llena Cantal fins al Collado Tebarrai  i el Cuello del Infierno, per afrontar, després, la Cresta, franca i sense complicacions.

Cartografia: Panticosa-Formigal, 1:25.000. Ed. Alpina

Dissabte 7 de juliol del 2012

L'esmorzar, que l'hem demanat a 2/4 de 8, ens decepciona una mica. Realment per què costa tant trobar refugis amb esmorzars en condicions? ja saben que no anem a fer La Mola... tenim per davant una jornada de 10h i pretenen que comencem el dia amb un parell de torrades i una magdalena... en fi. Entre una cosa i l'altra ens posem a caminar a 2/4 de 9, baixem cap al riu que nodreix l'Embalse de Respomuso i seguim el GR-11 que remunta la Vall de la Llena Cantal. Sembla que el dia s'ha llevat ennuvolat també. Potser s'arregla més tard. Malgrat la pallissa d'ahir tots estem en bona forma i anem pujant a bon ritme.

El primer tram és molt plaent, ressegueix el curs del riu fins arribar a l'Ibon de la Llena Cantal (2.440 m), un estanyó de forma quasi triangular que imagino preciós per passar-hi una tarda infinita d'estiu, estirat a l'herba, observant els núvols, com es desdibuixen i retallen siluetes blanques al cel blau. D'aquests petits plaers de butxaca que agraden als amants de la slow life. Però avui no hi ha cel blau i els núvols, espessos, retallen siluetes grises i fosques sobre sí mateixos. Tanmateix l'indret és molt bonic. L'herba creix arreu, uniforme i verda.

Ascendim una tartera, oblíquament, amb algunes clapes de neu i, al final de la vall, enfilem a la dreta una canaleta de roca trencada (35º) que ens porta al Collado de Tebarrai, 2.780 m (2h). Quan arribem al coll, el vent és tant fort que gairebé ens tomba. No tenim clar si seguir o no, però les ganes són massa grans com per renunciar ara. Decidim baixar a l'Ibon de Terrabai, un indret espectacular, completament lunar, anar fins al Cuello del Infierno (2.720 m), i allà, decidir.

El vent és suportable, que vol dir que en fa força però que és prudent seguir. Arribem al Cuello del Infierno i seguim, afrontant la primera pujada important, amb tendència a l'esquerra, fins al Garmo Blanco (2.975 m).

Arribats dalt del pic ja veiem la primera Marmolera, ambient espectacular, bones vistes i perill de caiguda. La traça creua en diagonal, passos una mica exposats, però amb compte no hi ha cap problema. Aquest sector és molt guapo.

Arribem dalt del cim Occidental (3.075 m) i seguim tota la cresta cap al Central (3.083 m) i Oriental (3.079 m), aèria però fàcil. (3h 30 min)

Desfem la cresta, tornem sobre els nostres passos, una mica més segurs, passos coneguts. Admirem un magnífic exemplar de Silene Acaulis a 3.000 metres. La cresta dels Infiernos és un lloc magnífic, una cresta fàcil, però aèria, amb molt bones vistes i uns canvis de color a les roques, marmoleras, espectaculars.

Després de passar altra vegada el Garmo Blanco fem una parada per dinar. Hem demanat un picnic al refu, que consisteix en un entrepà, un suc, una taronja, una barreta i un croissant.

I el dia s'obre, un petit regal dels Déus que ens obsequien amb unes vistes esplèndides de la muntanya que vam fer ahir. I així, prenem consciència de la magnitud, tot va prenent cos. Veiem l'espectacle que se'ns ofereix als nostres ulls i donem gràcies per aquests petits moments que ho són tot.

Arribant al Collado de Terrabai ens fa gràcia pujar fins al cim del mateix nom, el Pico de Tebarrai (2.916 m) un pic modest però molt ben situat, davant del Balaitús, amb unes vistes superlatives. En 10 min pugem fins a cim i ens hi quedem una estona embadalits, esbrinant el nom de cada muntanya de formes conegudes.

I la silueta del Midi d'Ossau i de la cara Oest del Vignemale, dos dels mítics del pirineu, es desperten després de la mandra matinal i, amb els primers rajos de sol, donen la benvinguda al dia. I nosaltres, talment com nens encara capaços de meravellar-se per aquests petits encants, observem com els núvols es van obrint i s'alça el món de l'alta muntanya.

Arriba el moment d'anar tirant. Baixem altra vegada fins al Collado de Terrabai i enfilem la canaleta que ens portarà a la tartera, i d'allà altra vegada a l'Ibon de Llena Cantal.

El camí cap al refu es bifurca arribats al riu, nosaltres aquesta vegada seguim el camí de la dreta i passem vora de l'Ibon de Campoplano, a la dreta del refugi lliure de Piedrafita, admirant, una vegada més, el magnífic Balaitús. I mirant endarrere, la silueta piramidal del Pico de Terrabai, al fons de vall.

Passem per un munt de petits estanys i arribem al refu, carreguem tot el material que havíem deixat a les guixetes i tirem cap al cotxe, on arribem després de 10h de caminada. Allí, només arribar, amb els músculs encara tensos, ens tirem al riu Aguas Limpias, d'aigües congelades però summament analgèsiques. D'aquelles coses que si les penses no les fas. 

Un cop recuperats, unes cerveses fresques, unes xurruques i uns talls de llonganissa, ens acaben de posar a to. Decidim tirar altra vegada cap a Sarvisé i sopar allà. La Cafetería Meliz farà els honors i ens deixarem temptar per les seves carns a la brasa i el seu Patxaran del Valle. Tot plegat, un bon final de festa.

Diumenge 8 de juliol del 2012

I com que no en tenim prou, fem la volteta turística, la passejada ocellaire. Anem al Valle de Otal, un ramal que surt del Valle de Ara, després de San Nicolás de Bujaruelo. Un lloc magnífic, relativament solitari.

El nostre expert, l'Albert, amb l'ajuda del Jordi, gran aficionat, ens deleiten amb les seves explicacions sobre el món natural, la flora i sobretot la fauna ornitològica. Una classe magistral en directe. Un gust pels sentits. 

I escoltem un munt d'ocellets cantaires i veiem milans i àguiles daurades, i Trencalòs i no-sé-quantes coses més, un exercici subtil. Tot un món, complex i alhora fascinant, el llenguatge del qual, a mi, se m'escapa..  entre d'altres coses perquè la vista se me'n va muntanyes amunt, crestes enllà, cap als cims. Com la punta de la cara Oest del Vignemale que avui torna a treure el nas, fumant de bon matí. Fa un dia preciós, pur, l'aire és net, el cel blau, les flors exuberants i els ocells canten. Una magnífica jornada per estirar les cames. Arribats altre cop a San Nicolás de Bujaruelo, una capbussada gelada al Río Ara acaba posant els punts sobre les ís. Nus, el cos tremola els primers instants, però tot seguit cessa el tremolor i la temperatura s'equilibra. Llavors, passat aquest primer moment d'esglai, que necessita d'un xiscle, si se supera, llavors, hom pot romandre una estona dins l'aigua gèlida i sentir una pau infinita.

I és hora de plegar veles, així que agafem el cotxe camí cap a casa. Passem Aínsa. El color blau turquesa de les aigües de l'Embalse de Mediano, els magnífics llacs i els rius de muntanya que hem vist ens porten a preguntar-nos... qui carai vol anar al Carib si tenim els Pirineus?