diumenge, 16 d’octubre de 2011

Pinzellades alpines VII (Osttirol - Nationalpark Hohe Tauern)







24-27 d'agost del 2011

L'última etapa del viatge als Alps ens porta a Àustria, a l'Osttirol. Sortim de bon matí des del Rifugio Auronzo cap a Dobbiaco per creuar la frontera italo-austríaca. De seguida les valls s'obren, les muntanyes s'arrodoneixen i desapareixen els hotels i apartaments de les Dolomites. Ens endinsem al Tirol, i anem fins a Kals am Großglockner, un poble a la falda del pic més alt d'Àustria, el Gloßglockner, 3.798 m, al Nationalpark Hahe Tauern. Allí s'hi pot fer el Glockner Runde, un trekking de 7 dies al voltant del cim dormint als esplèndids refugis austríacs. En total són uns 77 km i + 6.500/- 6.500 metres de desnivell. Llàstima que ja no tenim tants dies. Anem al Càmping i plantem la tenda. Després surto a entrenar una estona. Córrer per aquests paratges tan fantàstics em dóna molta energia. Boscos d'avets brutals i prats verds. Els pobles semblen tenir activitat més enllà del turisme, no com a les Dolomites. Cases tiroleses de fusta, grans piles de llenya esperen ser consumides a l'hivern per donar escalfor, senders ben indicats, molt poca gent al càmping. Un lloc molt tranquil.



Dijous 25 d'agost surto cap a 2/4 de 10 del matí del càmping de Burg. He decidit fer una ruta de dos dies, tot sol, mentre l'Àlex i la Laura van a pujar el Gloßglockner. El primer dia vull pujar fins al refugi de Salmhütte a 2.644 m., un total de 18'5 km i uns 1.620 metres de desnivell positiu. El segon dia aniré fins al refu de Stüdlhütte, a 2.800 m, per tornar a baixar cap al càmping, 17'5 km. 



Passo per Kals, a 1.325 m, i pujo pel sender 68, després de sortir del poble agafant el 38. El primer pendent és dur fins arribar a Glorer Garten, sender entre el bosc, a uns 1.809 m (1h30min). A partir d'aquí el sender flanqueja la cara sud del Pic Schönleiten Spitze en direcció est fins a Tschadin Alm, a 2.314 m (2h). 



Abans d'arribar a Peischlachtörl, a 2.480 m hi ha un mirador on em trobo assegut un home fumant una pipa. Les vistes són extraordinàries. El saludo i em diu alguna cosa en alemany, li contesto en anglès que no parlo alemany i ell em diu que no parla anglès, en alemany. Així que he de tirar del meu macarrònic alemany per fer-me entendre, unes classes de conversa de dos mesos. Em sembla que pregunta d'on vinc i li dic que del càmping i que vaig a Salmhütte, el mapa facilita la comunicació. Mira el Garmin i el temps que he fet i posa cara de sorpresa. Em pregunta si vaig sol i li dic que sí, que els meus amics estan al Gloßglockner. Entenc que ell viu a Kals i que ha deixat el cotxe una mica més avall, pujant per una altra ruta. Maleeixo no saber alemany... podria fer una mica d'etnografia barata. M'acomiado d'ell i segueixo el camí que em portarà al refu de Glorer Hütte, a 2.642 m (4h). Malgrat que el meu mapa és poc detallat, l'he arreplegat del càmping, els senders estan ben indicats i és difícil perdre's. 




El refugi té molt bona pinta, hi faig una parada ràpida. Continuo el camí cap a Salmhütte. Decideixo agafar el camí que surt del refu amunt cap a un turonet, n'hi ha un altre que surt avall. No estic segur de quin és el bo, però per la direcció trio el primer, a més el segon baixa i això no m'agrada. Pujo una miqueta i de seguida veig el refu a l'altra banda de la vall. Enlloc d'agafar el camí que porta al refu i que primer baixa i després puja, decideixo flanquejar per no perdre alçada sota una cresta. Quan arribo a la cruïlla amb el sender principal hi trobo dues indicacions cap al refugi, en sentits oposats, i amb subtítols diferens que no entenc. Deu ser el camí llarg i el camí curt? el camí fàcil i el camí difícil? el bonic i el lleig? decideixo anar a l'esquerra, el que veig a la dreta no té massa res... potser l'altre és més interessant. Al cap de poc, en una petita cabana, hi ha una inscripció que tampoc entenc, però intueixo. El guarda avisa que en aquest camí hi ha 150 metres de dificultats o una cosa semblant. Segueixo caminant i trobo una via ferrata molt senzilla. Cal flanquejar unes roques per un camí una mica descompost i baixar cap al riu, d'un color gris-verdós, per després pujar fins al refu. Arribo a Salmhütte, a 2.644 m. (4h50m).





Parlo amb la guarda i m'indica quin serà el meu llit. El refugi és més petit que Glorer Hütte, però molt acollidor. La mitja pensió costa 27 euros i dormir 8. He arribat al refu força d'hora, no serveixen el sopar fins a les 18h, falten més de 3h. Les vistes són extraordinàries, tant de la vall que s'obre a l'est com del Gloßglockner.




Una de les coses que em crida més l'atenció és l'enorme quantitat de cervesa que es consumeix al refugi. Des del migdia, tots els grups que hi paren una estona beuen, com a mínim, una gerra de mig litre, abans de posar-se en camí altra vegada. A l'hora de sopar conec el Colin, un alemany de Köln, i a un senyor que és de Viena i que ha vingut a arreglar els camins de la zona. El sopar és contundent: una sopa de verdures, una amanida, una barreja de patates i bacon, i una macedònia. Ens quedem xerrant amb el Colin i mirant llibres de muntanya i abans d'anar a dormir surto a fora a veure un dels espectacles més bonics que es poden veure a la muntanya, un cel amb milions d'estrelles.


L'endemà l'esmorzar és a les 7h, esmorzo amb el Colin, avui farem un tros del camí plegats. Només sortir del refu, el pendent és fort. Cal seguir el sender 702 B i el 713. Just abans d'arribar al primer coll, veiem uns Alpensteinbocks o cabra dels Alps (Capra ibex). Hi ha uns sis exemplars magnífics.




Dalt del coll, vistes privilegiades. Mirant endarrere veiem el refu al fons, ja força lluny. Davant nostre, un món per descobrir. El camí flanqueja per anar a buscar la vall que porta a Studlhütte. Just abans de la pujada final, una mica per sobre de Lucknerhütte m'acomiado del Colin i segueixo sol fins a dalt. Ell tira cap avall, té el cotxe a Lucknerhaus. Pujo ràpid i arribo a Studlhütte, a 2.800 m, (2h).




El refugi és un luxe. A la terrassa hi ha molta gent. S'hi serveixen tota mena de plats suculents locals. Sembla un hotel. Mentre miro la carta, exposada a la paret de fora, sense acabar-me de decidir per res en concret i per tot en general, una noia s'acosta i em pregunta si sóc català. La samarreta taronja de "Cavalls del Vent" m'ha deletat. El seu company s'acosta i ens presentem. Ens asseiem a una taula i xerrem una estona. Jo demano un Tiroleseknödelsuppen deliciós. Decideixo acompanyar-los a fer una excursió fins a un 3.000 que hi ha molt a prop, el Schere de 3.031 m. just de camí cap al Gloßglockner per la via Stüdlgrad. De seguida hi arribem i ens endinsem una mica per les primeres àrees del glaciar que està ple de pedres i terra. Darrere nostre ve un home que s'atura al nostre costat i que resulta ser un expert en geologia. És alemany, d'Ulm i ens fa una classe de 10 min sobre geologia i glaciologia de la zona, molt interessant. Des d'allí les vistes són precioses. Al fons s'intueix, entre els núvols, la silueta del Gloßvenediger, de 3.666 m. Tornem al refu amb la sorpresa que l'Àlex i la Laura m'han vist baixar i m'esperen davant de la terrassa. Han fet el Gloßglockner per la via Stüdlgrad. Els presento el Jordi i la Mar. Ells quatre seguiran un camí i jo un altre. Jo agafaré el sender 712 i baixaré fins al poble de Kals/Taurer  i després fins al càmping. Ells baixen cap a Lucknerhaus.





El camí que surt del refu flanqueja el vessant est de la muntanya, el riu al fons, segueix el seu curs. El sender baixa suaument. Des del refu, a 2.800 m. tinc un desnivell de baixada de 1.400 m. fins al càmping. Començo a trotar i acabo corrent. No m'hi puc resistir. El paisatge m'hi porta. Arribo a la pista que em portarà al poble fent ziga-zaga i després agafo una altra pista fins al càmping, baixo en 1h15m. En total 17'5 km en 5h.









Són 2/4 de 5 i hem quedat amb el Jordi per entrenar a les 18h. Ell també vol córrer la Cavalls del Vent, i quina millor manera per entrenar que córrer per aquests paratges alpins magnífics. Fem una volta pel voltant del càmping cap a Taurer, baixem fins a Gloßdorf i tornem a pujar al càmping. En total uns 8'3 km. Fantàstic. A les 20h anem a sopar tots cinc a Tembler, a un curiós restaurant, l'únic del poble, anomenat Temblerhaus. Allí provo un plat deliciós, el Viener Schnitzel, quatre escalopes de vedella arrebossades de diversa manera, una d'elles amb ametlles. Excel·lent. Llàstima que l'Apfelstrudel no està a l'alçada. Molt millor el que vam menjar al poble de més avall a Kals am Gloßglockner, al restaurant Grodnithof. Ens acomiadem del Jordi i la Mar i tornem al càmping a descansar. L'última nit als Alps bé es mereixia un sopar de gala. L'Osttirol m'ha sorprès molt gratament, segurament un dels racons més tranquils, o al menys així ha estat aquests dies d'agost, i amb més autenticitat dels que hem recorregut en aquest llarg viatge d'un mes per la serralada alpina. Demà toca recollir i tirar cap a Catalunya. Ens quedaran 1.400 km per endavant. Les vacances del 2011 ja són història.

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Pinzellades alpines VI (Dolomites - Tre Cime di Lavaredo)





21-23 d'agost del 2011

Marxem de Colfosco al matí i anem a Cortina d'Ampezzo on dinem una pizza a bon preu, given Cortina standards. La ciutat destil·la un aire... diguem-ne fashion, a la italiana clar. Fem una volta ràpida i sortim corrents, no és el nostre ambient. Busquem el Càmping de Misurina, però un cop allà no ens fa el pes. No ajuda gaire que un anticicló s'hagi instal·lat al nord d'Itàlia l'última setmana. Fa molta calor i el càmping no ofereix cap ombra. Després de molt de debat, decidim provar sort al Rifugio Auronzo, al Parco Naturale de le Tre Cime. Paguem els 22 euros per entrar al parc amb cotxe i ens acostem al refu on hi arriba una carretera. Dormir costa 10 euros pels federats, com que portem menjar, fogonet, etc... ens sortirà barat. Ens deixen cuinar a fora i menjar a dins. Excel·lent. Després de molts dies, dormirem en un llit. La posta de sol des del refu és espectacular. Demà veurem la cara nord. Demà escalarem la Cima Grande.





Cima Grande di Lavaredo, 2.999 metres



Via: Spigolo Dibona (nord-est)
Zona: Tre Cime di Lavaredo
Dificultat: IV+
Desnivell: 500 m
Recorregut: 634 m, un ràpel i 100 m fins al cim
Horari: 6-8h
Descens: per la via normal, cara sud
Material necessari: joc de friends i cordinos. La via està semiequipada amb claus (pocs). Hi ha 18 llargs, dels quals a la majoria no s'hi troba res. Reunions de friends i merlets.
Aproximació: del Rifugio d'Auronzo, 2.320 m, voregem Le Tre Cime per anar a la cara nord. 45 min
1a ascensió: A. Dibona i E. Stübler l'any 1909
Bibliografia: Arrampicare a Cortina d'Ampezzo e dintorni. Mauro Bernardi. Editorial Athesia




Triem una clàssica de la Cima Grande, l'Spigolo Dibona, del gran Angelo Dibona, que ressegueix l'esperó nord-est i que alguna vegada s'aproxima a la vertiginosa cara nord. Quan es dóna la volta al massís tot s'entén. Le Tre Cime di Lavaredo semblen acabades de sorgir del fons de la terra. La seva cara nord és d'una bellesa indescriptible. Autèntiques catedrals de pedra, somnis d'escaladors. De seguida veiem la línia de l'Spigolo Dibona, que ressegueix l'esperó de la torre del mig.




Hem intentat sortir d'hora del refu i començar a escalar els primers, però se'ns han avançat dues cordades que ja són a la paret. Tot just són les 8h del matí. Començo jo. Un llarg curt de 20 metres que ressegueix una fissura de III. No trobo cap assegurança i no hi ha res per posar, o sigui que el faig a pèl fins a la reunió. Bon començament.  







Segueix l'Àlex amb una altra fissura de IV on s'hi troben dos claus. Al tercer llarg tinc un ensurt que quasi em glaça la sang. Just al començament del llarg de IV una presa que havia agafat amb la mà esquerra es desencaixa i em quedo amb el tros de roca a la mà, per sort em puc equilibrar bé i no caure. No havia posat  res encara. Faig el llarg més nerviós del compte i acabo muntant la reunió a un punt més a la dreta del previst, tot i que hi ha tres claus. Hauria d'haver continuat amunt una mica més i no desviar-me tant.





Seguim així, llargs de IV i IV+ de roca normalment bona, fins a arribar a la primera terrassa. A partir d'aquí, cada cop trobem menys claus i la roca es va tornant més descomposta. L'escalada realment resulta molt gratificant, però estem a les Dolomites i aquí no es regala res. Costa trobar el camí, no hi ha gaires claus a les reunions i posem el que podem. Sort que el grau afluixa una mica a la meitat de la via. En un dels llargs de III no puc posar res i tiro 50 metres per terrasses descompostes. Sort que no és tan vertical, sinó no ho hauria pogut fer. No trobo res per muntar la reunió i l'Àlex ha de sortir ensemble uns 10 metres perquè jo pugui pujar una mica i muntar una reunió de dos friends. Les vistes cada vegada més espectaculars, conforme anem guanyant alçada. Al fons els llacs de Misurina i Auronzo. 









Després de la Cengia circolare, potser trobem 3 claus en els ùltims 150 metres. Arribem a l'anticima i d'allà fem un ràpel de 25 metres per després, caminar cap a l'oest per uns blocs enormes i després d'un ressalt de II, un sender ens porta al cim pels últims metres de la via normal. Des d'allà dalt el refu és una miniatura. El descens són 9 ràpels amb instal·lació que porten a la canal de la cara sud. L'última instal·lació de ràpel costa de trobar i quasi acabem fent un destrepe força exposat. Contents i satisfets, tornem al Rifugio Auronzo, on tan bé ens estan cuidant aquests dies. 










L'endemà, 23 d'agost, mentre l'Àlex i la Laura van a fer una via a la cara sud de la Cima Ovest, jo començo la meva preparació per la Cavalls del Vent 2011. Faig una volta per tots els refus de la zona sortint des del Rifugio Auronzo i acabant allà mateix. Em surten 5h i uns 25 km, amb un desnivell de + 1.350 m i -1.350 m.

Rif. Auronzo - Rif. Lavaredo: 20 minuts/sense desnivell/sender 101

Rif. Lavaredo - Rif. Pian di Cengia: 1h/+375m -200m/sender 104

Rif. Pian di Cengia - Rif. Zsigmondy-Comici: 40 minuts/-300 m/sender 101

Rif. Zsigmondy-Comici - Rif. Fondo Valle: 1h/-680m/sender 103

Rif. Fondo Valle - Rif. Locatelli: 1h/+900m/sender 102

Rif. Locatelli - Rif. Auronzo: 1h/+90m -175m/sender 105 


dissabte, 8 d’octubre de 2011

Pinzellades alpines V (Dolomites - Val Gardena)





18-20 d'agost del 2011

El massís de les Dolomites (Dolomiti/Dolomiten) és una secció dels Alps italians situat a les regions nord-orientals del país: el Vèneto, el Trentino i l'Alto Adige. L'etimologia de Dolomiti prové del mineralogista francès Déodat Gratet de Dolomieu, el primer en descriure el tipus de roca de la regió, la dolomita, un mineral de carbonat de calci i magnesi. Durant la Iª GM, la línia del front que separava les forces de l'Imperi austrohongarès de les forces italianes va quedar establerta aquí. Prova d'això són les nombroses restes que encara es conserven en forma de túnels, fortificacions i trinxeres. Alguns museus acullen la història d'aquells dies. Administrativament, les Dolomites pertanyen a Itàlia des de 1919, després que el Tractat de Versalles, d'aquell mateix any, establís que Àustria havia de cedir aquest territori a Itàlia. Això comporta que en aquesta regió, històricament austríaca, encara s'hi parli l'alemany. A més del ladí, la llengua pròpia dels habitants de les valls dolomítiques. Un dels atractius més importants de la zona són les via ferrata, filles també de la Iª GM, quan s'equiparen senders amb finalitats militars que ara s'utilitzen com a camins i passos lúdico-esportius. Les Dolomites no són un conjunt de muntanyes en si mateix, més aviat són agulles i cims imponents que s'alcen verticalment, talment sortits de terra, centenars de metres entre nombrosos i aïllats massissos muntanyosos. Les valls són molt més amples i plenes de boscos i prats que a la resta dels Alps, creant uns paisatges únics i espectaculars. Un paradís exquisit per als amants de l'escalada, el senderisme i la natura, amb una excel·lent xarxa de refugis que cobreix tot el territori.



França és un país molt bonic, però després de 18 dies rondant pels Alps francesos ja tenim ganes de travessar la frontera i anar a Itàlia, la verticalitat dolomítica ens espera. La feina ja està feta, els objectius de l'estiu assolits: la Dibona, el Pilar Sud de la Barre dels Écrins i el Mont Blanc. Els últims deu dies seran més relaxats. Avui toca dia de viatge. Creuem el Tunnel du Mont Blanc, una meravella de l'enginyeria que acosta la Vall de Chamonix a la Vall d'Aosta a només 11.6 km pel mòdic preu de 37 euros. Conduïm tot el dia a través de la plana llombarda i el Trentino fins arribar a Val Gardena a l'hora del crepuscle. La idea és trobar un càmping a Ortisei o a Selva Gardena. El busquem però no el trobem. I no el trobem perquè no existeix. No volen campistes en aquesta vall segons que ens informa, molt amablement, un carabinieri. Cal creuar el Passo Gardena (2.136 m) i anar a Val Badia, a Colfosco on n'hi ha un, que efectivament trobem, ja de nit. L'endemà ens dediquem a muntar bé el campament i a fer alguna passejada. Jo me'n vaig a fer una volta. Surto del Càmping de Colfosco,  situat a uns 1.500 m i em deixo seduir pels nombrosos camins. Hi ha una xarxa de senders perfectament indicats. Agafo el 28-645-638. Arribo fins al Lech de Boé (2.250 m), un petit llac camí del Piz Boé (3.152 m). M'agradaria continuar fins al cim, però a la tarda anuncien tempesta i anant sol no m'arrisco. Faig mitja volta i torno al poble de Corvara pel sender 639 i d'allà, al Càmping. Per avui ja n'hi ha prou.

Dissabte 20 d'agost anem a escalar al Grand Cir, 2.592 m, just davant del Gruppo di Sella. Escollim la via Demetz (spigolo sud-est), una clàssica de la zona, roca de bona qualitat i dificultat assequible (V). La ressenya està extreta del llibre Arrampicare in Val Gardena e dintorni de Mauro Bernardi. Editorial Athesia. Un excel·lent llibre de ressenyes de la zona.









És hora d'anar a Cortina d'Ampezzo, volem veure le Tre Cime di Lavaredo.