dijous, 29 de novembre de 2012

La Deessa de les collites II (Volta a l'Annapurna)

Fotografia: Pep Portet

Divendres 12 d'octubre del 2012
DIA 4: Mugje (3.450 m)-Ice Lake (4.565 m)-Manang (3.540 m)
Desnivell acumulat: +1.350 metres/-1.245 metres 
Horari: 7h

Ahir vam decidir que la millor manera d'aclimatar, de cara al Thorung La, és fent avui una excursió fins a l'Ice Lake, a 4.565 m. Cada vespre hem anat reprogramant el pla que teníem perquè hem vist que cada dia anem per sobre dels horaris de la guia i estem fent més d'una etapa. De manera que, a 2/4 de 8 del matí, comencem l'ascensió cap al llac amb la companyia de dos nois georgians (Geòrgia del Càucas, no dels U.S.A.) que vam conèixer ahir a la tarda.

El Giorgi i el Beka són dos joves de Tiblisi, la capital de Geòrgia. Els vaig conèixer de casualitat, com passa tot sovint en aquests casos. Jo era just a la sortida del Lodge, ells passaven per allà, i vaig començar a xerrar amb el Giorgi (potser va ser el seu bigoti dalinià que em cridà l'atenció) mentre el Beka comprava una espècie de punyal a la botiga de davant i en sortia, també, amb una pasta de xocolata entre mans. Vaig explicar-los el nostre pla per l'endemà i els va encantar. Van decidir quedar-se i acompanyar-nos. Abans de sopar ja ens havien fet tastar un parell de cops un licor anomenat Chacha (georgian homemade vodka). M'expliquen que van estudiar Economia i que no els va acabar de fer el pes la carrera, en això estem d'acord. Tot i que la van acabar... vaja, això també em sona... es podria dir que som ànimes bessones... El Giorgi ara estudia Direcció fílmica però li encanta l'Antropologia. O sigui que quan li explico que després d'estudiar Economia vaig decidir-me per l'Antropologia, tenim tema de conversa per estona. El Beka, per la seva part, va obrir un Hostel a Tiblisi, al qual hi estem convidats. Hauré de buscar un cap de setmana llarg per fer-li una visita.


De camí cap al llac hi ha un monestir budista construït l'any 1885. Truquem a la porta i preguntem si el podem visitar. Surt una noia d'uns 19 anys. Ens explica que aquest monestir està habitat exclusivament per dones, que estan meditant i que en aquest moment no és possible la visita. No obstant, ens deixa entrar al recinte i visitem el jardí. Ella és de Katmandú i està estudiant budisme i cultura tibetana, durant un any, en aquest monestir anomenat "Sher Gompa". Ens explica que el monestir és autosuficient, cultiven verdures a l'hort. A 3.700 m l'hivern deu ser molt dur... però quines vistes que tenen, tot el massís de l'Annapurna davant mateix del jardí. Ens acomiadem agraint la visita.


Seguim amunt. La natura és espectacular, àrida i polsegosa. Ja hem deixat la zona de bosc i la pujada, forta, segueix unes ziga-zaga molt pronunciades. Els georgians es queden una mica enrere però sempre els tenim a la vista. Avui només portem una motxilla per cada dos amb una mica d'aigua i el paravent. Jo en porto una per al pare i per mi, i el Pep porta l'altra per a ell i el Jordi. Cap als 4.200 m el Pep i jo decidim tirar fort. Comencem a pujar a ritme alt i, després d'un flanqueig a l'esquerra, el massís dels Annapurna, una vegada més, ens sorprèn per la seva majestuositat i immensitat. Tenim un panorama realment privilegiat: Annapurna II, III i IV, Ganggapurna i Tilicho, al fons de la vall.


Arribem a un primer llac, petit, que ens indica que l'Ice Lake és molt a prop, i al cap de pocs minuts veiem la silueta d'un Gompa. L'Ice Lake és allà. Hem arribat molt bé, 2h 30m. El lloc és increïble. Les vistes són espectaculars, sobretot si girem el cap enrere. Ens asseiem i contemplem un paisatge de somni. De seguida arriben el pare i el Jordi. Mica en mica, també, els georgians i altres grups. 





Aquí dalt hi fa fresca i al cap d'una estona decidim tirar avall. Baixem altra vegada a Mugje, al lodge, a buscar les motxilles. El Giorgi i el Beka també baixen amb nosaltres. Són de bona pasta aquests georgians, cada cop em cauen millor.


Un cop a la plana, seguim el curs del riu que, sinuosament, flueix amb paciència mil·lenària. Altiu, potser, de saber-se privilegiat i viure en un indret tan bell. Envejo les seves aigües fresques que roseguen aquest paisatge àrid i alço el cap vers les muntanyes que encara ens acompanyen però que, poc a poc, es van amagant, tímides, entre els núvols que les empaiten i les abracen.   




Aquesta plàcida passejada ens acosta al poble de Bragha, a 3.500 metres d'altitud. Aquest és un indret molt recomanable per diverses raons. La particularitat i les tonalitats de la roca que l'envolta, els seus prats verds, el monestir budista, l'arquitectura de les cases, el Gompa del segle XV i, en conjunt, l'aridesa del paisatge. Ens entretenim una mica al poble i visitem el monestir.  





És tard quan arribem a Manang (3.550 m), la capital de la vall i poble més important de la zona. Manang és un poble antic, situat sota els pics Annapurna III i Gangapurna. Punt de trobada de les mítiques caravanes de l'Himàlaia que travessaven les muntanyes per a intercanviar sal per gra. Aquest és un indret ideal per fer l'aclimatació. Bé quedant-se un dia al poble, bé fent alguna de les excursions que es proposen per guanyar alçada. Fins i tot, hi ha la possibilitat de pujar fins al Tilicho Lake (4.949 m), un dels llacs més alts del món i un indret increïble. Nosaltres pensem que no tenim prou dies perquè també volem fer el trekking del Camp Base de l'Annapurna i el temps és escàs. Posteriorment, parlant amb diferents persones que hi han estat, ens comenten que és una excursió molt i molt recomanable. Llàstima.

Molts allotjaments ja estan plens i toca picar portes i remenar la cua, veurem si queda alguna cosa. Acabem trobant una habitació compartida on normalment hi dormen els portejadors. Paguem 100 Rp cadascú. Els georgians han arribat abans i estan a un altre lodge. Sopem i parlem de l'etapa de demà. La guia ens indica que fins a Ledar (4.250 m) tenim 2h 30m o sigui que mirarem d'arribar a Thorung Phedi (4.540 m), el Camp Base del Thorung La. 



Dissabte 13 d'octubre del 2012
DIA 5: Manang (3.540 m)- Thorung Phedi (4.540 m)
Desnivell acumulat: +1.195 metres/-213 metres 
Horari: 6h

Avui sortim a les 7h del matí. Ens espera una etapa llarga en alçada. El camí puja només sortir de Manang, que veiem desparèixer poc a poc, i va remuntant el riu Marsyangdi.



Arribant a Gunsang (3.950 m) fem una parada merescuda. Just a l'esquerra del camí hi ha un petit lodge que té una terrassa amb vistes fantàstiques. Un te i unes magdalenes ens ajuden a refer-nos de l'esforç i així ho veuen, també, els companys georgians.



Seguim fent camí i passem per Yak Kharka (4.050 m) i Ledar (4.250 m), on fem una altra paradeta per menjar. El sender puja i puja, i l'alçada es comença a notar.




Passat un pont metàl·lic molt llarg, canviem de vessant i enfilem els darrers pendents fins arribar a Thorung Phedi (4.540 m) o Camp Base del Thorung La.





Arribem a Thorung Phedi a la 1 del migdia. Aquesta nit farà fred perquè ja estem a una alçada considerable. Aquí hi ha dos lodges i sort que el Pep i el Jordi, que s'han avançat, han agafat lloc. L'altra opció hagués estat pujar encara més amunt, al High Camp, a 4.850 m, i dormir al gran lodge que hi ha allà. La tarda, la passem escrivint, llegint, prenent te, descansant, etc. Els nostres cossos sembla que estan aclimatats i no hi ha problemes. A mitja tarda, però, començo a notar un cert mal de cap. De primer no em preocupo però a l'hora de sopar el dolor és bastant intens. Em prenc una aspirina. Al menjador del lodge hi ha molta gent i hi fa força calor. L'olor de querosè de l'estufa és gairebé insuportable. Al meu costat un grup de francesos de mitjana edat, esperen el sopar. Aprofito per xerrar amb ells i preguntar-los un dubte de gramàtica que tinc des de fa uns dies.  Sí, què passa? m'he endut quatre apunts de gramàtica al trekking... Curiosament, cap d'ells me'l sap resoldre i és el seu guia, nepalès, que parla un francès excel·lent, qui me l'acaba resolent. Ai, La France...


Ja no sé si el mal de cap és de l'alçada, del querosè o de la gramàtica francesa però s'està tornant realment insuportable. (En aquell moment encara no ho sé, però la causa del mal de cap serà la febre provocada per unes angines. L'endemà ho descobriré en posar-me el termòmetre a Jomsom, 38ºC, i tenir unes amígdales de cavall). Han vingut els georgians a passar una estona, ells dormen a l'altre lodge. Aviam si demà podem fer el coll junts. Sopo amb desgana i me'n vaig  a dormir. A fora neva des de fa una estona i jo em prenc dues aspirines per passar la nit. Collons de mal de cap.



Diumenge 14 d'octubre del 2012
DIA 6: Thorung Phedi (4.540 m)-Thorung La (5.416 m)-Muktinath (3.750 m)
Desnivell acumulat: +900 metres/-1.700 metres 
Horari: 7h 30min

Ahir vam comentar als treballadors del lodge que volíem l'esmorzar a 2/4 de 7 del matí. Ens van dir que on anàvem a aquestes hores. Que la gent surt a les 4 del matí, que sortir a les 7 és massa tard, que la baixada és molt llarga, que patatim que patatam... Vam acabar demanant l'esmorzar per a 2/4 de 6, a les 4 sortirà son pare. Així que, quan aquest matí hem entrat al menjador, gairebé no hi havia ningú.



Després d'esmorzar, bastant justet, sortim a 2/4 de 7. A fora fa fred, al voltant de -2ºC. Però tenint en compte l'alçada, és raonable. El mal de cap ha desaparegut però no me'n refio i, al principi, vaig a poc a poc. El sender puja molt des de l'inici. Al cap d'una hora arribem al High Camp (4.850 m).



A mig camí trobem una casa de te, a 5.100 m. Realment hi ha una infraestructura molt sòlida per a creuar el pas. El sender fa molts revolts i en cap moment es fa dur, es pot anar fent bé. Tot i així, veiem persones molt tocades, pujant. Cal una forma física acceptable i una bona aclimatació per a afrontar aquest trekking. El dia és immillorable i el fred, suportable.







El paisatge és espectacular. Un desert àrid de terra, tacat arreu del blanc de les glaceres que baixen de les muntanyes. Em sento recuperat i amb forces. Cadascú va fent al seu ritme i arribo al Thorung La (5.416 m) a les 9 del matí. De seguida arriba el Pep, el Jordi i el pare. L'alegria és immensa. Ens abracem fort. Hem arribat aquí dalt després de caminar molts quilòmetres i passar per llocs de somni. És, sense dubte, la cirereta del pastís. Cansats i satisfets, fem la foto de rigor a -6ºC. No està malament per a estar a aquesta alçada.


Hi ha qui ha pujat fins aquí amb bici, impressionant!!!!! Ben bé que hi ha gent per a tot...

Fotografia: Pep Portet
Tirem avall. Queda una llarga baixada fins a Muktinath, 1.700 m més avall. El Thorung Peak, de 6.202 m, s'alça imponent a l'esquerra del pas.




Només començar a baixar noto alguna cosa que no va bé. Torna el maleït mal de cap, un lleu mareig i una sensació d'irrealitat (tornava a pujar la febre). Estrany tot plegat, penso. Baixo a poc a poc, al meu ritme. A mitja baixada em quedo sense forces. Tinc fred, calor, però intento no parar massa. La motxilla em pesa un munt, mal a l'esquena, calfreds... en fi. En aquell moment no veig els símptomes claríssims de la febre. Parem a dinar a Chabarbu (4.200 m) i això em reconforta una mica. Coi de baixada, es fa llarga en aquest estat. Fins a Muktinath se'm fa una mica menys dur. Tinc el coll fatal, gairebé no puc ni empassar saliva.





Finalment, a les 2 del migdia arribem a Muktinath. Però el dia no ha acabat: hem de trobar un bus o un jeep que ens porti a Jomsom, la capital del Mustang, i encara poden passar moltes coses...

dijous, 22 de novembre de 2012

La Deessa de les collites I (Volta a l'Annapurna)




LA VOLTA AL MASSÍS DELS ANNAPURNA





FITXA TÈCNICA 

Punt de partida: Chamje (1.450 m)
Punt d'arribada: Muktinath (3.795 m)
Punt més elevat: Thorung La (5.416 m)
Dificultat: mitjana
Temps estimat: 6-8 dies 
Desnivell acumulat positiu: 6.500 m
Desnivell acumulat negatiu: 4.200 m
Distància: 120 km (30 km trasllat amb jeep) / 90 km de trekking
Observacions: Intentem seguir la guia de Trekking en Nepal de Sergi Lara, però acabem fent les etapes al nostre aire. Aproximadament, una etapa i mitja de la guia per dia. Els horaris inclouen les parades.





Una mica d'història

"La conquesta de l'Himàlaia", com s'ha anomenat la cursa per la conquesta dels vuit mils (que probablement es pot considerar com la continuació de l'època de les grans exploracions iniciades al segle XV) va començar a finals del segle XIX, de la mà dels britànics Collie, Hastings i Mummery, els primers en intentar el cim del Nanga Parbat (8.125 m) l'any 1895. Durant els següents anys ningú va gosar apropar-se als vuit mils, després que una allau s'endugué Mummery en aquella expedició. Fou després de la Primera Guerra Mundial, quan la conquesta dels cims més alts de l'Himàlaia esdevingué una qüestió nacional pels diversos estats-nació europeus, que es reactivaren, de nou, les expedicions. L'orgull nacional de ser els primers era la màxima motivació per als estats i els alpinistes. En aquella època, el finançament d'aquestes expedicions era estatal. Eren expedicions pesades, molts portejadors, molts alpinistes, es muntaven camps d'alçada i s'anava aclimatant conforme es muntaven aquests camps. Arribar fins als camps base ja era tota una odissea.

Albert Mummery (1855-1895)

L'any 1921, 1922 i 1924 els britànics intentarien, en tres expedicions diferents, pujar el cim més alt, l'Everest (8.850 m). Encara hi ha dubtes de si Mallory i Irvine van arribar al cim aquell 7 de juny de 1924. El fet és que no s'ha pogut demostrar. Van sortir del Camp 6, a 8.160 m i se'ls va veure superar el segon esglaó de l'aresta nord-est a 8.575 m. Després, van quedar immersos en la boira i no se'n va saber res més. L'any 1999, s'organitzà una expedició dirigida per Eric Simonson per trobar el cos de Mallory. L'1 de maig el localitzaren a uns 521 metres del cim. Els escèptics afirmen que el segon esglaó del vessant nord és massa difícil (l'escalada està qualificada de 6b) perquè Mallory i Irvine el poguessin superar en aquella alçada i amb el material de l'any 24.

Expedició britànica del 1924. Irvine i Mallory, fila posterior, primer i segon a l'esquerra

La rivalitat entre Anglaterra i Alemanya es va accentuar durant la dècada dels anys 30, sobretot després de l'accés al poder d'Adolf Hitler. Així, cada país es va fixar un objectiu. Els britànics tenien entre cella i cella l'Everest i els alemanys el Nanga Parbat. L'elecció d'aquestes muntanyes no és una casualitat. Les fronteres de Nepal estaven tancades i, per tant, les expedicions havien de buscar els seus objectius fora de territori nepalès. Els britànics al Tibet (Everest pel vessant nord) i els alemanys a l'actual Pakistan (Nanga Parbat). Només els britànics tenien accés al Tibet a principis dels anys 30. El 1932, 1934, 1937 i 1938 diferents expedicions alemanyes van intentar fer cim al Nanga Parbat sense èxit. Vint-i-sis persones van morir entre alemanys i portejadors. La Segona Guerra Mundial va deixar en stand by la qüestió de les expedicions a l'Himàlaia. Així que, no fou fins que Nepal obrí les seves fronteres, l'any 1950, que de nou es retornà a les muntanyes més altes de la terra. Però no va ser ni una expedició britànica ni una expedició alemanya.

Camp V, Nanga Parbat (22 de juliol del 1938)

El primer pic de vuit mil metres que es va aconseguir pujar a la història de l'alpinisme va ser l'Annapurna  (8.091 m). El 3 de juny del 1950, Maurice Herzog i Louis Lachenal van arribar al seu cim. Herzog va perdre els guants dalt del cim, les congelacions posteriors li afectaren tots els dits de les dues mans. Aquella expedició francesa formada per una generació d'alpinistes formidables, Rebuffat, Terray, Lachenal, Herzog, etc. va aconseguir el que ningú havia fet fins aquell moment. L'ascens a l'Annapurna, desena muntanya més alta de la terra, significava per a l'Estat francès una victòria en el terreny polític. Més tard vindria l'Everest, el 1953,  una expedició britànica aconseguiria el primer ascens; el Nanga Parbat, el 1953, una expedició alemanya; el K2, el 1954, una expedició italiana; el Cho Oyu, el 1954, una expedició austríaca i la resta de vuit mils fins al 1964, quan una expedició xinesa aconseguiria el cim del Shisha Pangma. Així, doncs, l'Annapurna va ser el primer dels catorze, gràcies a la voluntat i la determinació d'una colla d'alpinistes francesos de primer nivell. Maurice Herzog va escriure aquesta gesta al cèlebre llibre "Annapurna. Premier 8000" publicat el 1953. Està traduït per Desnivel. El 1956 es publicà "Carnets du vertige" a partir de les notes de Louis Lachenal amb la col·laboració del fill d'Herzog, traduït també per Desnivel.


Maurice Herzog al cim de l'Annapurna 

La història de l'alpinisme català també està lligada a l'Annapurna. Josep Manuel Anglada, Emili Civís i Jordi Pons van fer el cim de l'Annapurna Est (8.026 m), el cim que forma l'extrem oriental de l'aresta cimera, el 29 d'abril del 1974. Era la primera ascensió mundial a aquest cim, verge fins a aquell dia, la primera ascensió catalana a un vuit mil i també la primera estatal. Anglada i Pons, membres d'una generació excepcional d'escaladors ja havien escalat el primer sis mil, Nevado Huascarán (6.768 m) al Perú i el primer set mil, Istor-o-Nal (7.403 m) a l'Hindu Kush per a l'alpinisme del nostre país. Jordi Pons va escriure el llibre "Annapurna Est un 8.000 verge" explicant aquesta primera ascensió.

Campament Base de l'Annapurna. Expedició catalana 1974


El trekking



La volta al massís dels Annapurna és un dels trekkings més populars de Nepal i del món. L'espectacularitat dels seus paisatges, les facilitats a l'hora d'organitzar-lo per compte propi i la gran quantitat d'allotjaments que es troben al llarg del camí han fet d'aquest trekking una autèntica meca de l'excursionisme en altura.  El sender remunta la vall del riu Marsyangdi Nadi fins arribar al punt culminant de la travessa, el Thorung La (5.416 m). D'allí, quedarà l'arribada al regne del Mustang: la baixada a Muktinath i les extensions del Kali Gandaki. Varietat paisatgística, petits poblets, rius impressionants i la possibilitat de veure fins a tres vuit mils (Annapurna I, Manaslú i Dhaulagiri). Aquests són els seus principals atractius. Actualment, la major part del trekking transcorre per pista.




Dilluns 8 d'octubre del 2012
Trasllat de Katmandú a Chamje (Bus + jeep)

Katmandú no m'agrada. O més ben dit, Thamel no m'agrada. Massa sorollós, massa clàxons, massa caos, massa pol·lució. Fa dos anys, amb el Francesc Bergés vaig fer el meu primer trekking a l'Himàlaia, el Kanja La, a la regió de Langtang. Va ser una experiència molt intensa, solitària i remota. Aquesta vegada hi vaig amb el pare. Segur que l'experiència serà molt bona també, però totalment diferent. El circuit de l'Annapurna és un indret turístic però els seus paisatges de somni ho compensen plenament.

Gairebé no recordava l'aire irrespirable d'aquesta ciutat, fruït, en part, de la gran quantitat de motocicletes que circulen arreu. Aquesta vegada només hi hem estat un dia i mig. El temps necessari per pagar la TIMS (Trekker's Information Management System) o permís de trekking, l'entrada a l'Annapurna Conservation Area, així com, també, comprar el bitllet de bus i veure la Durbare Square i Boudhanath. Tenim ganes de sortir de Katmandú i a 2/4 de 8 del matí agafem el bus en direcció a Besi Sahar. L'estació d'autobusos no és la que pensàvem i el taxista ens deixa a l'antiga estació. Ens toca donar voltes i preguntar fins que trobem la nova. Avui tenim unes quantes hores de trajecte per arribar a la població on comença la volta al massís dels Annapurna, que en sànscrit significa "Deessa de les collites".

Durant el trajecte coneixem un parell de catalans, el Jordi i el Pep, que també es disposen a fer el mateix trekking que nosaltres. El Pep, de fet, el vam conèixer la nit que vam arribar a Katmandú i vam mig quedar per sortir junts amb el primer bus. El trajecte és prou confortable malgrat les nombroses aturades. Els ajudants dels conductors intenten pujar a l'autobús tants viatgers com poden, és a dir, paren arreu cridant el destí de l'autobús, intentant convèncer el personal. Així, a 1/4 de 4 de la tarda arribem a Besi Sahar (860 metres). Allí tenim el primer entrebanc al check point. La nostra TIMS és de color verd. La TIMS verda és per als grups amb guia i nosaltres no portem guia. La TIMS individual és blava, de manera que hem de tornar a pagar el permís de trekking. A la tornada, a Katmandú, intentarem reclamar els $ que hem pagat prèviament. Paral·lelament a aquest fet es va gestant un pla per aconseguir un jeep que ens porti fins a Syange i així avançar una mica. Nosaltres som quatre però els jeeps són de catorze. Així doncs, comença l'operació de buscar trekkers que ens ajudin a omplir el jeep i a abaratir costos. Com que tots els busos arriben a Besi Sahar, hi ha força gent.


Comencem pels que hem vist al nostre bus. El Pep i jo parlem amb dos grups de francesos i un grup de moldaus. Després de molta xerrameca i de consultar a diversos conductors, regatejar, canviar de jeep a bus i altre cop a jeep, acordem tres preus per persona en funció del destí: 200 Rp. per una parella de francesos que baixen a Bhulbhule, 600 Rp. per quatre francesos i un portejador que baixen a Syange i 900 Rp. per tres moldaus i nosaltres quatre que, finalment, decidim arribar-nos fins a Chamje. Aconseguim ser catorze. Increïble, hem organitzat tot això en molt poc temps. Val a dir que la parella de francesos ens miren (al Pep i a mi) amb cert recel, com si ens estiguéssim traient alguna comissió o als catalans ens sortís més barat el viatge, només perquè ho hem organitzat tot i recollim els calers dels diversos grups. Res d'això, cadascú paga en funció del destí. A 2/4 de 5 marxem amunt. La pista està en mal estat i el jeep bota força. El grup de darrere va molt encaixonat. Els tres moldaus ocupen el mateix que els 6 francesos. Mentre el jeep avança per la pista, de sobte veiem un massís impressionant que retalla el cel. Què deu ser això? havia llegit que durant els primers dies es pot veure el massís del Manaslú, el cim principal del qual té una altitud de 8.156 m. Li preguntem al conductor i ens confirma que així és. Que bèstia!!!


Anem deixant el personal als pobles corresponents fins que arribem a Chamje (1.450 metres), a 2/4 de 9 del vespre. Increïblement hem arribat sencers després de quatre hores saltant dins del jeep i després que el conductor hagués de parar, ja de nit, a tirar-li aigua al motor, que s'havia sobreescalfat de mala manera. Ràpidament, busquem un lodge on passar la nit.


Dimarts 9 d'octubre del 2012
DIA 1: Chame (1.450 m)-Danakyu (2.250 m)
Desnivell acumulat: +1.450 metres/-650 metres
Horari: 7h 30min

Avui toca, per fi, començar a estirar les cames. Personalment he passat una mica de fred aquesta nit i això m'alerta... he portat un sac massa prim. Veurem què passa a més alçada, hauré de demanar mantes. Un cop esmorzats sortim a caminar a 2/4 de 8. Avui no tenim una etapa massa dura i la major part del dia el passem caminant per una pista que transcorre remuntant el riu Marsyangdi Nadi.



La natura comença a ser desbordant, cascades arreu i la força del riu, que m'impressiona molt. Cap a 2/4 d'11 del matí fem una paradeta a Tal Besi (1.650 m), un petit emplaçament al costat mateix dels meandres del riu. Hi fem un te. Allà, oblido una tovallola blanca i petita, que havia posat a estendre al sol, al costat del banc on ens asseiem. Bé, menys pes hauré de carregar. 

Fotografia: Pep Portet

Sortint de Tal entrem en un congost molt bonic i espectacular, travessant un pont penjat que ens porta a l'esquerra de la vall.




A Karte parem a dinar. I quin dinar... Momos de patata, ous ferrats amb patates i all... un tiberi espectacular. Allí, coneixem un grup format per dues portugueses, una parella de britànics i un australià.


Després de xerrar una estona, el seu guia ens comenta si volem que ens reservi plaça al lodge on ells s'allotjaran. Ens ho pensem i acceptem. Així no hem de patir. Havent dinat, continuem la caminada per la monòtona pista i a les 4 de la tarda arribem a Danakyu (2.250 m). Tal i com hem quedat, el guia ens ha reservat el lodge. Ens informen que l'aigua de la dutxa no està massa calenta... el Pep, el Jordi i jo decidim fer vaga d'higiene. El pare sí que es dutxa. Cap a les 6 de la tarda es pon el sol i comença a ploure, pluja que es convertirà en una lleu nevada a la nit. El Jordi no s'ha trobat massa bé durant el dia, està molt constipat.  Aviam si demà es troba millor. 


Dimeceres 10 d'octubre del 2012
DIA 2: Danakyu (2.250 m)-Dhukur Pokhari (3.160 m)
Desnivell acumulat: +1.450 metres/-550 metres
Horari: 9h

L'etapa d'avui transcorre per una àrea de boscos molt variats ja que és una zona de transició entre l'aire càlid de les valls i l'aire fred de les parts altes. La pujada comença forta des del principi a través d'un camí empedrat en ziga-zaga, després de creuar un torrent. La pista travessa un bosc frondós, humit, dens i màgic, i al cap d'una estona arribem al poble de Timang (2.700 m) on gaudim d'unes excel·lents vistes del massís del Manaslú (8.156 m).



A partir d'aquí el bosc de conífera s'imposa, fet que s'aprofita per explotar-ne la fusta a diverses serradores manuals on treballen els fusters tallant la fusta amb una serra enorme, amb una precisió de bisturí. Centenars de taulons s'apilen esperant ser transportats pels portejadors.


Una miqueta més amunt arribem al poble de Thanchowk (2.750), un poble molt autèntic i bonic que ha conservat la forma de fer pròpia. A Koto (2.650 m), punt d'accés a la remota vall de Naar, fem una paradeta per fer un segon esmorzar. Des d'allí tenim la primera vista de l'Annapurna II (7.937 m). Anem a bon ritme tots quatre, el Jordi segueix tocat però no es queixa.




Seguim cap a Chame, el poble més important d'aquesta part de la vall, on es pot comprar aigua filtrada gràcies a una planta de filtratge construïda amb l'ajuda del govern neozelandès. Aquí em compro uns peücs de llana, les nits són cada vegada més fredes. Des d'aquí fins a Brathang (2.850 m) fem molta pista. Estan construint els murs de contenció i els treballadors carreguen les pedres a l'esquena per transportar-les d'un lloc a un altre. Amb una cinta passada pel cap i una petita taula, que es posen a l'esquena, carreguen dues o tres pedres cada vegada. Molts d'ells són nens.


La duresa de la vida en aquestes valls es fa palesa de cop, violentament, d'una sotregada. Veig nens picant pedra i, d'alguna manera, em sento culpable o, almenys, corresponsable. No sé ben bé com explicar-ho.


Arribem a Brathang (2.850 m) i dinem. Allí conversem amb un professor austríac que ha demanat un any d'excedència i que està fent la volta al món. El Pep l'assessora sobre sudamèrica i jo li dono quatre pinzellades sobre el trekking del Kanja La que vaig fer fa un parell d'anys. Un cop hem reposat forces, continuem fent camí pel congost i contemplem la impressionant paret de Paungda Danda o Swar Dwar "La Porta del Paradís", una paret rocosa produïda per l'antiga erosió glacial sobre la vall, un desnivell de 1.500 metres de paret inclinada. Arribem a Dhukur Pokari (3.160 m) a les 4 de la tarda.




Dijous 11 d'octubre del 2012
DIA 3: Dhukur Pokhari (3.160 m)-Mugje (3.450 m)
Desnivell acumulat: +900 metres/-600 metres
Horari: 9h

La nit ha estat freda i ha glaçat força. L'habitacle de fusta del logde on hem dormit tenia alguns desajustos entre tauló i tauló, per on entrava un fred glacial. Una fina capa de glaç cobreix la superfície de tot el lodge. Sortim a fora i ens trobem amb l'agradable sorpresa de la visió matinal de l'Annapurna II (7.937 m). Els primers raigs de sol n'il·luminen el cim. Moments màgics.



A les 7 del matí ens posem a caminar cap a Upper Pisang (3.300 m), on hi arribem cap a les 8. Ens adonem que hagués estat millor caminar una mica més ahir, fins aquí, perquè veure sortir el sol des d'aquest indret hagués estat un espectacle majestuós. Les vistes són realment fantàstiques i assaborim amb calma aquests moments. L'Annapurna II (7.937 m) i l'Annapurna IV (7.525 m) s'alcen davant nostre quatre mil metres més amunt. Embadalit, no puc deixar de mirar les seves crestes, els seracs penjats, les arestes afilades que atrauen la meva mirada. Perdo la noció del temps per uns instants.




Sort que no hem decidit fer camí per la pista que passa per Lower Pisang (3.200 m), segueix per Humde (3.400 m), on hi ha un aeròdrom, i arriba a Manang (3.550 m). Val molt la pena enfilar-se fins aquí per gaudir de vistes com aquestes. Passem el poble i, després de travessar un pont, afrontem una forta pujada d'uns 350 metres de desnivell.  El camí que hem fet fins aquí és molt bonic, entre boscos de coníferes. Arribem a un dels miradors més espectaculars de tot el trekking, Ghyaru (3.670 m). Gran panorama del vessant nord dels Annapurna. Aquí, se'ns acaben les paraules davant de tanta immensitat. 




Deixem enrere Ghyaru i encara pugem una mica més fins a sobrepassar els 3.700 metres flanquejant la vall, sovint es veuen manis (murs gravats amb inscripcions d'oracions). Damunt nostre veiem el Pisang Peak, un pic de trekking de 6.091 metres. Després de baixar una mica arribem a Ngawal (3.657 m). Aquest poble de cultura manangi, ens regala carrers i cases de pedra, i una imatge de la seva vida rural que descriu com viu i treballa la seva gent.





Gaudim altra vegada d'unes vistes espectaculars de l'Annapurna II, IV i també del Tilicho Peak (7.135 m). Aquesta etapa m'està agradant molt. Les vistes són fantàstiques, no trepitgem la pista i el dia és esplèndid. A Ngawal parem a dinar. Els lodges, pocs, estan diferenciats del poble, i això li dóna un caràcter més autèntic. És un exemple magnífic d'arquitectura tibetana. El poble està situat sobre un petit llom envoltat d'un paisatge més aviat desèrtic. Damunt, es distingeix el Chulu Far East, un altre pic de trekking de 6.038 metres. 







Gairebé a les 4 de la tarda arribem a una gran esplanada que ens agrada. Allí, hi trobem el bonic poble de Mugje (3.330 m). Només hi ha un logde, però ens encanta. La sorpresa és majúscula quan demanem el sopar. Sense dubte, aquest serà un dels millors llocs on menjarem a tot el trekking. El pare es demana una hamburguesa gegant, el Pep un Dal Bhat que farà història i jo una Thukpa boníssima. El Jordi cada dia es troba millor.