dimarts, 5 de febrer de 2013

Qui és l'últim?



Diedre Blanqueta (intent) i Esperó Remacha


A les carnisseries en venen de tot tipus, de xai, de vedella, de porc... fins i tot de pollastre. Segons els meus pares, de petit en menjava dotzenes, d'arrebossades. En deien turmes. Ara començo a dubtar-ho. Suposo que per escalar, se'n necessiten de bou i jo les menjava de xai. O aquesta és la sensació que tinc en tornar a escalar després de 6 mesos. Com canvia la percepció del risc! Els escaladors d'altres èpoques eren fets d'una altra pasta, ja venia amb el pack... o els tenies ben posats o allí no hi pintaves res. Nosaltres ho tenim millor, el material ha canviat molt. Però, per sort, hi ha coses que la tecnologia mai podrà substituir... i aquesta és la gràcia de l'escalada. Perquè la confiança per a fer un pas, al final, la tens o no la tens. Apte o no apte. I és que tornar a estar fi de "coco", després d'una llarga aturada sense tastar la roca, és el que més costa. Quina ràbia perdre certes capacitats. Cal tornar a aprendre. Ens hi posarem. I, per si de cas, passarem per la carnisseria i preguntarem a la cua, allò de.. qui és l'últim?  


Aleix Gil i Lluís Ferrer
2 i 3 de febrer del 2013

Divendres havia de marxar a fer el Perdiguero amb uns amics, però l'avís de forts vents i nevades al Pirineu, va fer que a mitja setmana ja veiés que la cosa no tiraria endavant. Canvi de plans. Vaig trucar al Sr. Aleix, que acabava d'estrenar llicenciatura d'Arquitectura i, de ben segur, voldria escampar la boira després de les setmanes passades tancat a casa. Així, amb un parell de trucades ja teníem un munt de ressenyes interessants per anar a descobrir. Com que el Pirineu no ens deixava començar la temporada d'alpinisme, vam triar la Noguera i la seva roca. És la sort de viure en aquest petit país, farcit de parets assolellades per anar a escalar un cap de setmana d'hivern, quan el vent del nord bufa amb força i ens allunya de la neu. Un privilegi a l'abast de poques contrades. Neu i roca.  

Dissabte 2 de febrer del 2013

Decidim arribar-nos a la Serra de Mont-roig, a fer el Diedre Blanqueta de la Pala Alta. De bon matí, les terres de Lleida fan molt de goig. Ni rastre de boira a la plana. El sol lluu al cel blau i els camps són d'un verd intens, talment un paisatge irreal. Deixem el cotxe i enfilem la curta aproximació fins a la via. Les vistes del pantà de Sant Llorenç de Montgai i tota la plana de Lleida són espectaculars. Què dic? si es veu Montserrat al fons!! mitja Catalunya als nostres peus. Privilegis del gremi grimpaire. Després de tants mesos sense escalar no sé si me'n recordaré, que això de la verticalitat, quan ho deixes un temps, es nota. 


L'Aleix enfila el primer llarg (IV+, 30 m) i se'n surt prou bé amanint al gust amb tascons i friends els tres parabolts.


Jo, el segon (V-, 30 m), no sense passar per alguns moments de patiment, dubtes i canguelis en el flanqueig amb tendència a la dreta per anar a buscar un muret vertical. Un parell de tascons i un friend, ajuden. 



A partir d'aquí la cosa es complica. Al tercer llarg, no tenim clar si hem d'afrontar la placa, directament, o bé, flanquejar fins a la fissura. La ressenya que portem diu que cap a l'esquerra, a la fissura. L'Aleix ha xapat un parabolt just damunt la R2 i flanqueja per anar a buscar el pont de roca de la fissura. La segueix i es desplaça a la dreta on troba una altra R, encara que no és la que toca. Ens reunim i ell segueix cap al diedre. 


En arribar al primer parabolt del diedre dubta, i xapa també un altre parabolt una mica a l'esquerra que no és de la via. Intenta fer el pas però no ho veu clar. Si cau, es menja la repisa. Un altre intent en A0, però no es decideix. Així que em diu que el baixi i que ho provi jo, si vull.


Bé, doncs ho provarem. No massa convençut, la veritat, enfilo cap al diedre i arribo al punt on era ell. Veig el pas, com ell, veig com fer-lo. El parabolt no és lluny, però cal posar-hi "turmes" perquè si caic, me la fotré bona. Hi vaig tot decidit, però a l'últim moment dubto. Visualitzo el pas, on han d'anar les mans i els peus, però el cos no respon, bloquejat perquè l'ordre no arriba. I ja no ho aconsegueixo. No me la vull jugar, tampoc ho veig clar. Així que li dic a l'Aleix que aquí acaba la nostra aventura. Casumtot. Maillon i cap a baix. Em baixa fins la R2 i des d'allà muntem un rapel de 60 m fins al terra. Cap a la meitat del rapel, toco amb el peu un munt de roques trencades que cauen fent un gran terrabastall. Crido a l'Aleix i li dic que estic bé. Només una rascada a la tíbia. Arribo al terra i, de sobte, un floc de neu cau al meu braç. Astorat, miro enlaire. Sí, està nevant... quatre volves. Arriba l'Aleix i tirem avall cap al cotxe.


El sol de primera hora de la tarda torna a escalfar, després de l'esquizofrènia nival momentània. Agafem el cotxe i tirem cap al Pallars Jussà. Parada obligada a Terradets, a admirar la Paret de les Bagasses, i parada obligada, també, a Tremp a fer una xocolata desfeta. Quan arribem a Isona, l'àvia de l'Aleix ja ens té preparada una truita de patates d'aquelles que només saben fer les àvies. I una coca amb xefla. I aquell caliu que desprèn una conversa amb l'avi sobre com era la vida dels pallaresos i sobre aquest racó o aquell indret de la comarca. Aquella cultura popular que, poc a poc, es va perdent.


Diumenge 3 de febrer del 2013

Ens llevem amb la certesa que el fort vent que ha bufat durant la nit, i que encara continua bufant, no permetrà que puguem anar a Collegats. L'opció d'avui era la via Performance a les Moles del Pessó. Així que esmorzem bé i optem pel pla B, que és anar a Àger a fer la via Silenci al Serrrat de Corones. Però després de començar l'aproximació a la via, ens donem per vençuts. Massa vent. Tornem al cotxe amb la sensació que avui no és el dia. Aquesta també queda pendent. 


On carai podríem anar que no bufés aquest maleït vent? Tornar al Mont-roig? també hi bufarà allà. I Sant Llorenç de Montgai? cap dels dos no hi ha estat mai, així que busquem amb els mòbils alguna opció interessant mentre enfilem cap allí. Un cop passat el pantà, a l'esquerra del Cilindre veiem la Paret de l'Ós, on hi ha la via que en principi volem fer, la via original a l'Esperó Sud. Però un cop allà sota no ens convenç. Així que li preguntem a un tiu que hi ha assegut al nostre costat, si ens pot deixar fer un cop d'ull al llibre de ressenyes que està mirant. I aquest tiu resulta ser el Pete O'Donovan, l'autor de la guia Lleida Climbs. Ironies de la vida. Total, que al final, després de parlar amb ell, ens decidim per la normal de l'Esperó Remacha. Aparquem just a sota, aproximació zero metres. Sant Llorenç de Montgai és un indret preciós, al menys, un matí assolellat d'hivern.








Començo el primer llarg, al costat d'una làpida, (IV+, 30 m). Sense cap dificultat arribo a la reunió, després d'una llastra. L'Aleix fa el segon (V+, 25 m) molt més treballat, però munta la reunió a l'altra via.

 


Així que ens toca fer un flanqueig fins a la reunió de la nostra via, més impressionant que difícil. Em toca a mi l'últim llarg. Afronto els primers passos bé, supero el muret vertical i surto al sostre. No tenim ressenya, però la via ha d'anar a la dreta, flanquejant el sostre. Tiro amunt però no veig res, torno avall, tiro a la dreta i veig un clau però no sé si és o no de la nostra via. Coi de clau! no sé què fer, hi vaig o què foto? total, que m'atabalo i, emprenyat, li dic a l'Aleix que no sé per on collons he de tirar i que em baixi. Que segurament és per a aquell clau però que m'he rallat. Canviem les cordes i l'Aleix remunta la part ja escalada, fa el flanqueig, xapa el clau i em diu que hi ha un parabolt a 1'5 m. Bé, ja ho tenim, doncs. La darrera part de l'últim llarg és una roca mediocre, trencadissa, uns passos verticals però gens agraïts. Un cop dalt, veiem la Serra de Mont-roig al fons i ens fotem una coca amb xefla mentre contemplem aquest racó de món que acabem de descobrir.