diumenge, 29 d’agost de 2010

VIGNEMALE, el mirador dels Pirineus (II)





Vignemale (3.298 m) i la cresta del Cervillona al Montferrat, pel Refugi de Baysellance


La cresta i la baixada al refugi
Dissabte 21 d'agost



Després d'assolir el cim baixem amb molt de compte. La roca està molt descomposada i a cada passa es pot desencadenar una caiguda de pedres. Intentem baixar per una ruta que ens sembla més fàcil, diferent que a la pujada. Arribem al peu de la grimpada amb més facilitat de l'esperada i agafem les motxilles que havíem deixat allí. Tornem a la glacera, flanquejant, per anar a buscar el Col de Cervillona (3.195 m). Passem per sota de les coves de Russell (ben bé que cadascú té les seves manies... construir coves a 3.200 m. n'és una d'elles) i arribem amb rapidesa al coll, sense la necessitat de calçar-nos els grampons. Les llagues segueixen fent-me mal. M'he posat un altre Compeed a tots dos peus però no hi ha manera. Aquestes botes em van grans i ho estic pagant car.


L'Albert destrepant cap al peu de la glacera


Una aresta poc pronunciada i sense complicacions ens porta al Pic de Cervillona (3.247 m) (F) i de seguida comencem a baixar per l'altra aresta fins al Col de Lady Lister (3.200 m), la sortida del corredor de Moskowa per la vessant sud. Aquí fem una parada per dinar una mica de pa i fuet, menjar fruits secs, alguna barreta i un gel. L'aresta segueix sense dificultats fins al Pic Central (3.235 m) (F). A partir d'aquí la cosa es complica una mica perquè la cresta és molt aèria tot i que els passos són de I i de II grau. Una extraordinària paret de 300 m. desenvoca al fons del Valle de Ara, la vessant sud.


La paret de la vessant sud és impressionant



Cal anar molt alerta amb els passos. Sobretot prudència. No és complicat però ens ho mirem bé. Poc a poc i bona lletra, anem avançant. Intentem apartar la vista de la cara sud i observar més aviat la que dóna a la glacera, molt més acollidora...

L'Albert i l'Oriol (en primer pla) en plena feina

Seguim avançant, són moments de tensió
El Pic Central i el Cervillona, al fons

La cresta ens regala aquesta vista del Valle de Ara...

... i aquesta del Barrage d'Ossoue i el Circ de Gavarnie

Passos delicats, màxima concentració

Ja quasi ho tenim això titu!!!!!!!!!L'últim pas abans del cim del Montferrat, cal superar una bretxa

Per fi... Montferrat (3.219 m) i 4rt 3.000 del dia

L'Albert dalt del cim del Montferrat F+(I+)


Comencem a desfer la cresta fins on hem deixat les motxilles i enllacem amb la part alta de la glacera. L'Albert te ganes de gresca i vol baixar la glacera de cul.

Avall que fa baixada


L'Oriol i jo ens encordem altra vegada i anem fent tranquil·lament cap al peu de la glacera on hem deixat les gosses lligades. L'Albert ha arribat abans i les deslliga. Algú els ha posat més aigua (encara hi ha gent maca pel món). Ens traiem la corda, els grampons i tot el material i tirem cap avall. Gairebé són les 5h de la tarda. Portem quasi 9 hores caminant per aquests paratges. Seguim el sender que voreja el contrafort del Petit Vignemale i comença a pujar cap el refugi.


El Barrage d'Ossoue, que porta a Gavarnie


Les vistes segueixen sent impressionants mentre tornem al refugi


Mentre pugem les últimes ziga-zaga que porten al refugi recordem que encara ens queda el Petit Vignemale per fer cim. Quan el farem, demà abans de tornar cap al cotxe? demà quina mandra, no? i si el fem ara? proposa l'Albert. L'Oriol i jo no ens ho pensem ni un moment. Portem caminant un munt d'hores i jo tinc les llagues fatal però així és la vida... Tenim el sopar reservat a les 7h del vespre però segur que ens el poden canviar pel torn de les 8h. Ara són gairebé 2/4 de 6 de la tarda, tindrem temps de pujar-lo amb calma. Arribem al refugi i gerro d'aigua freda!!! No ens poden canviar el torn del sopar. Hi hem de ser a les 7h. o no sopem. I un be negre no sopem!!!!!!!! Portem tot el putu dia caminant. A veure, merda... quina hora és? les 5'40h. Això vol dir que tenim 1h 20m per pujar i baixar. Normalment, segons la guia, es tarda 1h30m només pujar. Uffffff!!! Haurem d'anar molt ràpid. Què fotem? deixem les motxilles i ho provem? tots tres ho tenim clar. Falta la cirereta. D'acord, doncs. Entrem al refugi per deixar les motxilles i agafar les corretges de les gosses per lligar-les quan tornem. No podem perdre ni un minut. Agafem els bastons i el gore, la resta sobra, i sortim corrents, però corrents literalment. La penya del refugi no entenen res, ens miren com pensant: estan sonats aquests!!! què foten sortint ara, quan acaben d'arribar i falta tant poc per sopar? correm el primer tram, que és pla. 

De seguida comença la pujada i hem de parar de córrer però imprimim un ritme alt. Miro l'Albert i li dic que no sé si ho aconseguirem, em mira com volent dir que ell tampoc ho té clar. El ritme cardíac s'accelera, i la suor aflora ràpidament. Un-dos-un-dos... Ens ajudem dels bastons per anar més ràpid. Arribem a l'Hourquette d'Ossoue al cap de 10 min. El ritme és trepidant. Comencem a pujar el Petit Vignemale per l'aresta, que no presenta cap dificultat. Cal anar seguint un sender molt dret que va fent esses però que no és tècnic. Li pregunto l'hora a l'Albert. Són les 6'05h, em contesta. Li dic (entretalladament per l'esforç) que, a aquest ritme, a 2/4 de 7 som a dalt. Assenteix amb el cap. Ara comença la part més dura de la pujada. Amb aquestes botes tan dures i tan altes vaig fatal, si tingués les meves de running!!! L'Oriol es queda un pèl enrera i l'Albert també està pagant l'esforç inicial. Vinga nanus, apreteu fort les dents. Estem pujant molt ràpid, però no sé si ho aconseguirem. Se m'ha acabat la bateria del GPS i no sé a quina alçada estic, ni quant falta. Gairebé no aixeco el cap, tinc l'esquena inclinada i la mirada clavada a terra. Només l'aixeco per fer un cop d'ull ràpid i seguir la traça. La roca està força descomposada i hi ha diversos camins per pujar. Procuro respirar rítmicament. Ja no deu faltar gaire. Arribo a un ressalt, sembla que el pic queda a la dreta... no... ara ho veig, cal seguir una mica a l'esquerra. Últim esforç. Arribo dalt i... collons, encara no... ah, ja el veig, és just davant. Només cal carenar tot recte. Per fi, he arribat. Petit Vignemale (3.032 m) (F) i 5è 3.000 de la jornada. Buffffffffff!!! estic mort. Miro el rellotge. Les 6'20h, ostiaaaaaaaaaaaaaa... però si he pujat amb 30 min. De seguida arriba l'Albert i després d'ell, l'Oriol. Ueeueeeeeeeeeeeueeeeeeeeee!!!!!!!!!!!!!!! Ens abracem, petons, més abraçades, més petons... a les gosses també!!! Estem molt i molt contents. Òstia nanus, som uns campions. Quina hora és? 2/4 i 5 de 7. Merda. Hem de baixar. Foto de rigor i cap avall. No s'acaba mai això, sembla una gimcana. Avui dormirem plans. Baixem corrents i arribem al refugi després de gairebé 11 hores caminant. Són les 6'55h... jajajajajaja... La mare que ens va parir!!!!!!!!!!!!!! però si estem fets uns fieres, home!!!! Èpic, titus, èpic.


Autofoto des del cim
Afegeix una imatgeAfegeix una imatgeL'Albert fent l'últim esforç, fotografiat des del cim
Moment emotiu, ja hi som tots!!!!!!!!!
Els tres skyrunners!!!!!!!!!



Un cop al refugi sopem amb molta gana, tot i que la sopa de farigola i romaní (amb branquillons inclosos) és molt salvatge. Tant, que els companys de taula de Biescas, gairebé no la tasten... i això que no tenen massa pinta de gent fina, perquè ens entenguem... Jo ara em fotria el ranxo de la mili, fins i tot (que diuen que era terrorífic). El segon és una vedella estofada que també ens sembla boníssima. Els de Biescas tampoc se la mengen. Caram, els sortirà car el sopar... Un diu que és cuiner i que això no és un sopar. Amic meu, després de caminar 11 hores qualsevol cosa és un sopar. I a més, aquesta vedella està de conya. Nosaltres repetim i deixem els plats escurats. El gavatxo del costat em diu que perquè no em poso mostassa a la carn. Intento fer-li entendre, amb el meu francès de Cambridge, que no veig molt clara la combinació de la mostassa amb la vedella estofada... A mi m'agrada força la mostassa, però si és bona. La de Dijon m'encanta, i aquella és de sobret, com si fos el sobret llarg i prim del cafè amb llet del bar. Però acabo cedint. I la veritat és que és bona. L'Albert vol demanar vi però ni jo ni l'Oriol en tenim ganes... L'Oriol està molt divertit, només mirar-nos ja comencem a riure, després de tot el cansament del dia tenim una tonteria a sobre... que no podem parar de riure. L'Albert acaba parlant amb els gavatxos del costat i li proporcionen vi de la seva ampolla... de tota manera diuen que és vi de Viña-mala, total que és dolent de nassos. El plat fort ve quan la cuinera porta flams de xocolata, tota la taula aplaudeix i crida... ella es queda sorpresa i no sap com prendre-s'ho... això què vol dir, que el primer i el segon eren una merda? tant que s'ha currat la sopa i la vedella. Els de Biescas es foten el flam de cop... pobres nanus, passaran gana avui. Un dels guardes del refugi ens comunica que a la nostra habitació de 3 hi posaran un quart llit. Es veu que el refugi està ple a vessar i que ho sent molt però que hi hauria d'anar una persona més. Cap problema. Després de sopar sortim a fora. Em miro les llagues. Uffffff... la baixada corrents des del Petit Vignemale ha fet estralls. Tinc dues llagues enormes. L'Oriol treu un sobret, que li ha donat la Núria, on hi ha una gassa que no sabem què porta, i em diu que me la posi a les llagues. L'Albert és partidari de, primer, tallar la pell i després posar la gassa. L'Oriol diu que no, que ell ja n'ha passat moltes de llagues i que no ha tallat mai la pell. A mi m'és igual perquè em fot un mal de la ostia i l'únic que vull és que s'acabi. Què doncs, operem o no? el dilema va més enllà del nostre cercle de tres i els de Biescas estan amb l'Albert. Cal operar. A mi que els de Biescas estiguin de part de l'Albert no sé si m'anima gaire, per allò que no eren massa fins... Total, que acabem tallant la pell i posant la gassa. (Gràcies Núria) i cap a dormir.

Les cares ho dieun tot, cansats però feliços



Les últimes llums del dia il·luminen el Circ de Gavarnie, la Brecha de Rolando i el Taillon


Una panoràmica nocturna del Refugi de Baysellance. Darrera, el Petit Vignemale, la Pointe Chausenque i el Vignemale. A l'esquerra, el Montferrat

Diumenge 22 d'agost

Baixada a Pont d'Espagne

Ens llevem a les 5'30h del matí per esmorzar a les 6h. Després de fer la motxilla, sortim del refugi. Són les 7h. Desfem el camí fins a l'Hourquette d'Ossoue. Des d'allí observem el seracs del Petit Vignemale


Els seracs són blocs grans, o columnes, de gel fragmentats per importants esquerdes. Es trenquen pel moviment del gel a les zones de grans pendents


Tornem a veure la cara nord del Vignemale i arribem al Refugi des Oulettes de Gaube. Durant la baixada, l'Oriol va tirant més ràpid i amb l'Albert ens passem l'estona muntant empreses. Que si guies de muntanya en català, que si el sector està així, que si la cosa està aixà... en fi, molta xerremeca. I ens tornem a meravellar amb la llarguíssima cara nord de 800 m. És preciosa. Ens mirem i sabem que desitgem el mateix... escalar aquesta paret brutal. Tot un somni que haurà d'esperar, però que queda pendent.




L'última part de la baixada em costa una mica per culpa de les llagues. L'Oriol i l'Albert es banyen al llac i em passen corrent, quina enveja cabrons... jo vaig fent xino xano i l'Albert m'acaba esperant. Arribem al cotxe a les 11h del matí. L'únic que vull és treure'm les botes i posar-me les xancles. Ja només queden unes quantes hores de cotxe fins a casa. Del que estic segur és que alguna cosa ha canviat aquí. Aquest lloc ha estat un punt d'inflexió per tots nosaltres. La màgia d'aquesta muntanya ens ha ensisat, una muntanya de veritat.


El quinto de la victòria... i fresquet! Uri, tu i la teva furgo sou uns cracks. Moltes gràcies, Albert i Oriol, per haver compartit aquests dies de muntanya. Grans companys de viatge.

dimecres, 25 d’agost de 2010

VIGNEMALE, el mirador dels Pirineus (I)




Vignemale (3.298 m) i la cresta del Cervillona al Montferrat, pel Refugi de Baysellance




CApartida: Pont d'Espagne (1.460 m)
Itinerari del recorregut. De color groc la pujada al Vignemale i la cresta, de color vermell la baixada al refugi i l'ascens al Petit Vignemale. Alpina Vignemale-Bujaruelo 1:30.000




Camí de Pont d'Espagne
Dijous 19 d'agost del 2010

A última hora de la tarda marxem amb l'Oriol des de Sabadell cap a La Molina on ens esperen l'Albert i la família Aspachs-Bracons per sopar (gràcies Xavi i Pepi pels vostres àpats boníssims). Entre una cosa i l'altra es va fent tard i acabem anant a dormir gairebé a la 1 de la matinada... tocarà dormir poc. Seeeempre passa el mateix... no hi ha manera. Ens posem el despertador a les 5.30h i a les 6h ja som dalt de la furgo per iniciar el viatge. La meteo francesa ha pronosticat pluja a la tarda i nosaltres no volem acabar la primera jornada mullats. Així doncs, toca marxar d'hora. Sortim de La Molina direcció Cauterets. Però no anem sols. La Pica i la Fura ens acompanyen. Després de pensar-s'ho molt, l'Albert i l'Oriol porten les seves respectives gosses. Ai mare... veurem com acaba això...


La Pica (en primer pla) i la Fura, al seu jaç, prop del Refugi de Baysellance

Total, que anem cap a Cauterets... Cauterets, Cauterets... por la C no me viene nada... com coi s'hi anava? Segons el Xavi ens perdrem segur. Bon rollo Aspachs. Consultem el mapa mentre anem avançant camí de Foix... autopista fins a Toulouse o comarcal fins a Lézat-sur-Léze...? Al final decidim anar per la comarcal, però entre la son i els nervis dels primers moments ens saltem la sortida després de Foix. Cap problema perquè ens n'adonem aviat i rectifiquem. La comarcal és millor del que ens pensàvem i podem avançar ràpidament entre els pobles de l'Arieja. Sortosament a aquelles hores no hi ha trànsit i els tractors encara dormen (normal). Parem a comprar croissants i sucs, i de seguida agafem l'autopista direcció Tarbes. Sense més contratemps que una petita equivocació del mendes abans d'arribar a Cauterets... i això que anava amb les ulleres. En fi, sense més entrebancs arribem a Pont d'Espagne on hi ha un macroparking immens de pagament. Ui, ui, ui... que això costarà una pasta. Li preguntem a la senyora de l'uniforme quant costa el tema... en francès??? mmm... les classes a l'Alliance Française em vénen al cap... combien ça coûte? 7 euros només???? i pels tres dies!!!!! titus hem triomfat. La senyora no entén la nostra alegria però no ens entretenim a explicar-li els motius i la deixem enrera amb les seves coses. Fot-li nanu, endavant!!!!! Aparquem al costat d'uns arbres. Anem perfectes de timing, 5h exactes de cotxe.


Aproximació al Refugi de Baysellance
Divendres 20 d'agost del 2010

Sortim de Pont d'Espagne (1.460 m) i comencem a caminar amb la sensació que alguna cosa no quadra en el pes. Entre els piolets, els grampons, els talabards, la corda, els litres d'aigua i tot plegat, la motxilla gairebé arriba als 10 kg. Massa pes per una aproximació llarga fins al Refugi de Baysellance (2.650 m), acostumats com estem a fer les ascensions molt més lleugers. El sender puja suaument fins arribar al Llac de Gaube (1h) on hi ha un bon grapat de turistes francesos fent randonnée. Nosaltres vorajem el llac per la dreta fins a arribar a la seva cua i entrem a la bonica Vall de Gaube seguint el Gr 10.



El Llac de Gaube, al fons s'intueix la cara nord del Vignemale 
Després de salvar uns ressalts considerables arribem al Refugi des Oulettes de Gaube (2.151 m) (2h 50m). La panoràmica que s'obre davant nostre és meravellosa, d'una dimensió desconeguda fins al moment. Ens asseiem a menjar una mica de fuet i pa al costat d'unes roques, mentre ens deixem enlluernar per la visió de la cara nord del Vignemale, una paret vertical de 800 m, una de les clàssiques d'escalada al Pirineu. I a l'esquerra de la paret, el Couloir de Gaube, un corredor dels corredors per antonomàsia dels Pirineus, 600 m, 55-60º i una sortida final amb una cascada de gel de 85º. Un espectacle digne dels Alps, d'una estètica incomparable.



Els primers pendents cap a l'Hourquette d'Ossoue (2.734 m), després d'enfilar el camí per darrera del refugi i cap a l'esquerra fent ziga-zaga, em fan veure que tindré problemes de llagues. Les botes semirígides són massa dures per una aproximació que es podria fer perfectament amb bambes de trail. Paro i hi faig un cop d'ull, ja té mala pinta però decideixo no posar-hi Compeed i em lligo fort els cordons per minimitzar el moviment del peu dins la bota. Al cap de poc m'adono que això no serveix de res i he de tornar a parar. Aquesta vegada em poso Compeed als dos tendons d'Aquiles. Arrossegaré aquests problemes tota la travessa (de fet encara no tinc curades les llagues gairebé una setmana després de tornar). Arribem a l'Hourquette d'Ossoue (4h 40m) després de superar una bona pujada i veiem al final del camí el Refugi de Baysellance, on farem nit. Ens plantegem fer el Petit Vignemale (3.032 m), però veiem que no tindrem temps d'arribar a sopar. Gairebé són les 6h de la tarda i serveixen l'àpat a les 7h del vespre. Potser el podrem fer demà o diumenge abans de tirar avall cap al cotxe. L'Oriol ens acaba prometent que el Petit Vignemale caurà, demà o passat... (aquesta afirmació, aparentment innocent, comportarà serioses conseqüències l'endemà). Comencem a baixar i l'Albert i l'Oriol troben un lloc on deixar les gosses. Arribem al refugi gairebé després de 5h 30m. Sopem a les 19h, em miro les llagues: mala pinta. Trec el Compeed perquè s'airegin i aixeco els ulls cap a l'horitzó. La panoràmica és extraordinària des del refugi, unes vistes molt boniques de Gavarnie i la Brecha de Rolando. Demà serà un gran dia. Anem a dormir molt d'hora, estem cansats del viatge i de l'aproximació. Són les 21'30h quan ens posem al llit. Ep, els taps... que no me n'oblidi, tot i que aquesta vegada no faran falta. Sembla que aquests ganàpies no ronquen.


Cap al cim
Dissabte 21 d'agost


Ens llevem a les 6.30h i preferim, així, poder descansar una mica ja que la nit de La Molina només hem dormit quatre hores. Hem tingut sort de dormir en una habitació de tres. Tot i així no és una nit ideal, voltes i més voltes... els nervis per l'endemà, va nanu! dorm d'una vegada... poso la manta, trec la manta, ara se m'enreda el sac de seda, ara m'enredo jo amb ell... i sona el despertador. Merda. Després d'un esmorzar escàs sortim en direcció al Vignemale. La idea és fer el cim principal , el Vignemale F+(I+) i després crestejar fins a assolir el Pic de Cervillona (F), el Pic Central (F) i el Montferrat F+(I+). El dia és extraordinari i el sol ja brilla de valent. Sortim a 1/4 de 9 passat, decidim deixar els piolets i avançar amb els bastons telescòpics. El sender surt del refugi i segueix el GR 10 baixant la Vall d'Ossoue fins a rodejar un contrafort que cau des del Petit Vignemale (15 m). Des d'allí, comença una pujada sostinguda cap a la base de la glacera d'Ossoue on parem a posar-nos el casc, el talabard, els grampons i ens encordem. Abans de sortir, al refu, parlem de quin material portem. Després de sospesar els pros i els contres, decidim portar tot el material per encordar-nos i així fer una pràctica de cara a situacions més delicades en properes sortides, encara que la glacera no requereixi l'ús de la corda.





La porta a Ordesa. La famosa Brecha de Rolando i la paret nord del Taillon, grandiosa


L'Oriol avançant cap a la base de la glacera d'Ossoue, comença l'espectacle...

Últims preparatius abans d'afrontar la glacera. Corda, casc, talabard, grampons... tot en ordre



Per sort hem lligat les gosses al costat d'unes roques, no podrien pas caminar per aquí. La glacera és enorme, avancem per l'esquerra i un cop superada la primera rampa ens dirigim cap al centre per anar a buscar la base del Vignemale i afrontar la grimpada final. Anant encordats i avançant ensemble anem força lents, però no tenim pressa. Parem sovint per gaudir de les vistes i fer fotos. És un indret meravellós. La neu està tova i anem fent molt bé. Les esquerdes es veuen al llarg de la glacera, n'hi ha un munt però no són gens profundes. Algunes, però, són molt llargues. Impressiona de veure que la glacera, d'alguna forma, està viva. Arribem al peu de la grimpada (3h), després d'avançar una bona estona per un pendent molt més suau.



La glacera d'Oussoue, en primer terme, i el Marboré al fons amb el Circ de Gavarnie


L'Oriol observant el "seu" Marboré, les altres cordades ja s'apleguen a la base de la grimpada

L'Albert disfrutant com un nen



La cresta, impressionant, del Petit Vignemale al Pitón Carré
El cim del Vignemale està considerat com a Fàcil sup (I+) i la grimpada final és l'única part una mica tècnica de l'ascensió. La roca està molt descomposada i l'ús del casc és imprescindible. Hi ha perill de despreniment de pedres constantment. No hi ha una ruta fixada, cada grup va trepant una mica instintivament per un lloc o altre. Així doncs, després d'una bona estona de grimpada no gaire tècnica però on cal anar alerta, arribem al cim i es desfermen les emocions contingudes durant l'ascensió. Molta emoció per part de tots, estem molt contents. Abraçades, petons i foto de rigor. Tothom es recorda dels seus. Hem fet un gran cim i ens envaeix una sensació de tranquil.litat i un punt de relax després dels moments de tensió. Gaudim d'unes vistes impressionants de tot el pirineu central. Això sí que és el Pirineu, eh Aspachs!!!!! Traiem el mapa i comencem a identificar cims. Al sud tenim el circ de Gavarnie, els Astazu, el Marboré, la Brecha de Rolando i el Taillon, fins i tot sembla que treu el cap la punta del Mont Perdut. Al nord, al fons, es retalla la silueta del Midi d'Ossau, a l'oest el Balaitous i a l'est el Midi de Bigorre. Quina passada, quina alegria poder estar en un lloc com aquest. Curiosament, a gairebé 3.300 m, no fa gens de fred sinó tot el contrari, gairebé ens sobra el Gore.





El Refugi de Baysellance vist des de l'Hourquette d'Ossoue

dilluns, 23 d’agost de 2010

Sobre Nusos de Pedra

Diuen que els nusos de pedra neixen dels moments de debilitat dels humans vers la natura, quan hom se sent insignificant, minúscul, reduït a un punt qualsevol enmig d'un mar de neu i gel, davant de tanta bellesa feréstega que gairebé extasia l'ànima.

Diuen que, aleshores, però no sempre, alguna cosa s'esdevé i que es creen ponts indestructibles entre els que han viscut moments com aquests.

Ancoratge a la canal de l´Ordiguer, a la cara nord del Cadí. Desembre del 2009