dijous, 15 de setembre de 2011

Pinzellades alpines III (Pilar Sud de la Barre dels Écrins)



Pilier Sud de la Barre des Écrins, instint de supervivència

Extret de la web nimp.crew.free.fr

Extret de la web  www.caranorte.com, autor del croquis: Albert Castellet

FITXA TÈCNICA
Via: Pilier Sud de la Barre des Écrins (4.102 m)
Zona: Parc National des Écrins (Oisans)
Dificultat: V+/A0. La via és llarguíssima. Retirada complicada, compromís alt, roca mediocre/dolenta. La sortida, si la neu està bé, potser millor fer-la per un corredor a l'esquerra del pilar.
Dificultat obligada: V+ al Bastió central
Llargada: 1.300 m de desnivell, uns 1.700 de recorregut
Horari: 10-17h
Descens: des del cim al Refuge des Écrins (3.172 m) 3-4 hores, 930 m de desnivell
Material necessari: cintes llargues, joc de friends, tascons, algun pitó, piolet, grampons i material de bivac si no es fa la via en el dia. La via està poc equipada, trobem algun pitó. Només estan equipades les reunions del Bastió central i el llarg clau del Bastió.
Aproximació: des del Prat de Madame Carle (1.874 m), 3h, 1.000 m de desnivell fins al peu del Couloir des Avalanches (2.800 m).
1a ascensió: Jeanne Franco i Jean Franco el 15 d'agost del 1944
Bibliografia: Oisans Noveau, Oisans sauvage. Livre est. 420 escalades. Autoedició



10-11 d'agost del 2011


La meteo dóna previsió de bon temps pels propers tres dies. És el que estàvem esperant. Dimecres, dijous i divendres farà sol i la isozero estarà per sobre dels 4.000m. Esperem que la via estigui neta i que les nevades dels últims dies ja s'hagin fos.


El Pilar Sud de la Barre dels Écrins és d'aquelles vies alpines clàssiques que reuneix unes condicions especialment atraients. Seria la via perfecta si no fos perquè la roca és dolenta en molts trams. Nosaltres ens plantegem, d'entrada, fer la via en dos dies. No podem assumir fer-la en el dia i això comporta escalar amb una motxilla molt pesada, uns 12 o 13 kg. Portem el material de bivac i el material de glacera per la baixada. Sortim del Prat de Mme Carle (1.874m) a 2/4 de 4 del matí. Seguim les indicacions cap al Glacier Noir (totes les pedres i la terra que cauen embruten la glacera de color negre) i ens plantem al peu del Couloir des Avalanches (2.800m) cap a les 7h. Mengem una miqueta i travessem la rimaia per començar pròpiament la via. Els primers trams els fem ensemble, passos de III. Avancem amb bota rígida. Aquesta primera part no té cap dificultat tècnica, cal superar múltiples ressalts, alguns trams d'herba, primer amb tendència a la dreta i després amb tendència a l'esquerra. Cap a les 12h ens posem els peus de gat per afrontar alguns passos de IV i una zona de xemeneies amb major seguretat. La dificultat principal és trobar el camí, tirant per on sembla més fàcil i evident. L'Àlex va de primer tota la via. Als corredors del costat no paren de caure pedres, el so s'amplifica per tota la paret. Se'm posen els pèls de punta només de pensar que pot caure algun pedrot d'aquests on som nosaltres.







En un moment determinat, per posar-me el gore, em trec la motxilla. Normalment porto lligada la càmera a la cinta superior de la motxilla. Això em permet tenir-hi un accés ràpid si vull fer una foto. Fins ara sempre ha estat una manera segura de portar-la. Em trec la nansa dreta i quan em giro, veig volar la funda blava de la càmera. Em quedo bocabadat veient l'escena i processant la informació. La meva càmera està caient. Està caient muntanya avall i s'esberlarà al fons de la glacera. Em sento idiota. Merda. Avui no. Maleeixo aquest moment. En fi, què hi farem. 

Seguim endavant superant xemeneies i diedres fins a arribar al bivac a sota de la Tête Rouge, situat a uns 3.300m. Són 2/4 de 6. Aquest és el bivac més còmode de la paret i preferim quedar-nos aquí. Fa 14h que hem sortit del cotxe. Això serà molt llarg. L'escalada és exposada en alguns trams. No hi ha assegurances, algun clau de tant en tant ens indica que anem pel bon camí. Les reunions són merlets o friends. Ens instal·lem i preparem el sopar. L'aigua comença a escassejar i trobem un petit nevero de neu negra per les pedres i la terra. Omplim els camelbak i el resultat és una barreja grisosa de gust particular. No passarem  fred malgrat que dormirem a 3.300. A 2/4 de 8 intentem agafar el son. Encara és de dia. La posta de sol és espectacular. Davant nostre tenim la nord del Pelvoux i del Pic sans Nom. A poc a poc es va fent de nit. I surt la lluna. No estarem sols.







La nit ha estat bona, gairebé hem passat calor amb els sacs i les mantes tèrmiques. Ens llevem a les 7h, esmorzem i recollim. De seguida que surt el sol ens escalfa, aquest bivac té això i que és còmode. A les 8 ens posem en marxa altra vegada. Els kilos a l'esquena es noten i molt. Escalar amb tant de pes mata. La via continua per xemeneies i diedres. L'Àlex m'avisa cada vegada que troba un clau, que no passa gaire, o un cordino, senyal que anem bé i jo respiro alleujat. Trobar el camí és realment complicat. Al cap de 3h hem superat la Tête Rouge (per l'esquerra) i la Tête Gris (per la dreta) i arribem al peu del Bastió, la part més delicada de la via. Continuen caient pedres i trossos de neu i gel dels corredors contigus, fent un soroll terrible. Quina por. El Bastió són uns 300 metres verticals, uns 7 llargs mantinguts, exposats en algun tram. Sobretot un flanqueig al primer llarg. Superat aquest tram, quasi tindrem la via.




Just començar veiem una cordada que vénen per darrera. Són pare i fill de Briançon, han sortit aquest matí i faran la via en el dia. Van a tota ostia, gairebé ni munten reunió ni posen res, merlet i amunt. Ens quedem bocabadats. Quin ritme. Ens passen al tercer llarg del Bastió. I això ens afavoreix perquè ens indiquen una mica el camí. El Bastió comença després d'una bretxa, a 3.500m i la sortida és a 3.800. El primer llarg són uns 15m recte per després flanquejar, expo, a la dreta uns 20m sobre roca mediocre, passos de V. Moments delicats al flanqueig. El segon llarg recorre fissures molt aèries però de millor roca, passos de IV. Així avancem, quan ens passen els francesos.  La roca es torna molt inestable, cauen algunes pedres i alguns trams són exposats. Arribem a l'últim ressalt del Bastió. El llarg de V+, una placa vertical i llisa. Hi ha 4 pitons en aquest llarg, gairebé tants com en tota la resta de la via. Aquest llarg és dur, primer es flanqueja una mica a la dreta i s'ataca la placa. Em quedo anclat a l'últim pitó sense forces, gairebé no puc fer l'últim pas. Però surto, surto al mític "Miroir", el Mirall, una placa de III on s'hi passa caminant. Són 2/4 de 6 de la tarda. Ho hem aconseguit, hem superat el Bastió. Però encara no som dalt. L'ambient de tota la via és brutal. Escalada alpina en estat pur.




Després del Mirall, ens traiem els gats i ens posem les botes, ens abriguem bé. Veiem la traça dels de Briançon, que han baixat una mica i han agafat un couloir a l'esquerra de l'aresta. La ressenya diu que cal seguir l'aresta i és el que fem. El corredor dels de Briançon no ens fa gràcia sense el material adequat. Mengem una mica i comencem a tirar amunt, primer per l'aresta de roca i després travessant un corredor. Però llavors la cosa es complica. La boira puja per la cara sud-oest i ens envolta. No veiem res. Estem en un punt en el qual no ens hi podem quedar perquè no hi ha cap repisa per fer bivac, per altra banda ara no acabem de distingir massa bé on és la traça dels de Briançon per sortir pel corredor. Són les 7h. La boira no escampa. Parlem amb l'Àlex. La neu no és bona però no veiem alternativa. Decidim esperar aviam si amaina la boira i podem veure el què. Moments de certs nervis. Sortosament tenim un moment de claror i distingim bé per on passa la traça. Es torna a tapar però ja hem decidit tirar per allà. Al cap d'uns minuts, escampa la boira i ens llancem a fer el flanqueig i a pujar el corredor. 




La neu no està gaire bé i en alguns trams està molt dura i n'hi ha poca i aflora el gel. Només portem un piolet. Una mica precari per afrontar aquest corredor força empinat, uns 60º puntualment. Avancem amb rapidesa malgrat l'alçada. No podem caure. Assumim aquest compromís. Són uns 100m. Sabem que si sortim a la cresta estem salvats, la traça per la glacera ens menarà al refu. No pensem  fer cim. Llavors l'Àlex crida que és dalt de la cresta i que està molt a prop del cim, uns 50 metres, més amunt del Coll Lory. Jo també surto i l'alegria és indescriptible. Ara sí que estem salvats. Quina emoció, després de dos dies estem a punt d'arribar, és un moment màgic. Decidim fer cim. Flanquegem la cresta i a les 21h som dalt. Hem arribat dalt de la Barre dels Écrins (4.102m), per una ruta difícil i compromesa. El meu primer 4.000 jajaja... L'espectacle és meravellós, el sol tenyeix de vermell i taronja tots els cims de l'horitzó, encès en flames. Ens abracem. Fem una foto ràpida i iniciem el descens. Es fa de nit mentre comencem la cresta. 








A les 11h de la nit arribem al coll després de fer el ràpel. La cresta no és difícil, passos de II+ però de nit i ensemble per anar més ràpid, posant algun merlet puntual, es torna una mica delicat. Desfem el camí de la glacera per una traça evident. Els símptomes de cansament afloren. A 2/4 de 3 de la matinada, després de 18h arribem al Refuge des Écrins, molt i molt cansats. Parlem amb els guardes i ens posem a dormir quan la resta d'alpinistes es lleven per anar a la Barre. Descansem fins a les 11h, esmorzem i parlem amb el guarda, que ha fet la via 5 vegades. Ens diu que és molt llarga, que la gent no s'ho pensa i no ens cobra el dormir. Agraïts pel tracte rebut tirem cap al cotxe. La magnífica cara nord de la Barre ens acompanya a la primera part de la baixada. 




Durant aquests dos dies, la curtida ha estat monumental. Certament, el Pilar Sud dels Écrins quedarà gravat a la meva memòria per sempre. Per ser el meu primer 4.000, per ser la primera via alpina que he fet, per la seva duresa i longitud, per la mala roca i pels moments bons i dolents que hi he passat. De tot se n'aprèn i cal extreure lliçons positives de la sortida. La millor lliçó va ser veure la cordada de Briançon. Com diu el llibre de Mark Twight... escalar ràpid, lleuger i alt. 



4 comentaris:

  1. He tornat a recordar tota la via desde aqui,molt bona!

    ResponElimina
  2. Felicitats Lluís! una ascensió d'envergadura, com bé dius de les que curteix! Amb l'Àngel Artigas fa anys vàrem pujar a la Barre per la glacera, el Coll Lory i la Cresta, que és llarguíssima, aleshores em va semblar molt llarga i pesada, no vegis vosaltres després de la tralla que dúieu!!!

    ResponElimina
  3. Gràcies Jaume, realment va ser una experiència de les que et marquen. La cresta, nosaltres la vam fer de nit i anàvem molt concentrats, la recordo llarga també. Arribar a la traça de la glacera era la "salvació".

    ResponElimina