dilluns, 23 de desembre de 2013

Le Cirque de la Neige


El Circ de Cambra d'Ase, esplendor hivernal


Corredor Vermicelle i aresta nordoest amb esquís


Cartografia IGN


FITXA TÈCNICA

Via: Corredor Vermicelle
Zona: Cambra d'Ase (Alta Cerdanya)
Dificultat global: PD, 250 m,  (40º-45º. Màx. 50º)
Desnivell: 1.200 m
Horari: 5h
Material necessari: Piolet, grampons i casc. Segons condicions, anclatge per a neu
Aproximació: Des del pàrquing de l'estació d'esquí de Cambra d'Ase, remuntar les pistes seguint el Teleski del Plat. Arribats a dalt de les pistes, ens endinsem en el bosc en direcció sud buscant la paret nord.
Cartografia: Bourg-Madame Mont-Louis 2250 ET (IGN)


Diumenge, 1 de desembre del 2013


Encara que sembli mentida, no havia estat mai a Cambra d'Ase. I, òbviament, me'n moria de ganes. Un circ com aquest, amb una cara nord alpina a petita escala, és molt llaminer. Amb l'Aspachs havíem parlat diverses vegades de fer el Vermicelle, un corredor ideal per a la iniciació que, a més, té la primera d'un grup d'alpinistes i escaladors fenomenals: Anglada, Guillamon, Pons i Riera un mes d'abril del 62. Altra vegada els mestres. Però l'Aspachs no ha pogut venir i aquest matí ens hem ajuntat un bon grup, alguns dels quals no conec, per a fer l'ascensió i inaugurar la temporada hivernal. L'espero amb moltes ganes. L'any passat em vaig trencar el lligament cubital-colateral de la mà esquerra escalant al rocòdrom i em vaig perdre tota la santa temporada. La millor dels últims anys. Ni una sortida hivernal. Però el temps ha passat, m'he recuperat i la cita anual ha tornat. Estic a punt per a gaudir-la amb tota la intensitat que es mereix. L'hivern és l'estació que més m'agrada per a fer muntanya. Els paisatges purs, blancs, gairebé verges... L'estampa hivernal és inigualable, les muntanyes ens regalen la seva solitud, les seves llums, els seus contrastos. El mantell blanc les cobreix, les embolcalla i les adorm. I nosaltres, talment com petits vailets, obrim els ulls i ens endinsem en el seu territori sagrat intentant no trencar el seu son milenari. Observem i aprenem. I tornem a casa amb la sensació de saber-nos prilegiats. Si la gent sabés què se sent pujant una muntanya... I hi tornem. Sense por, amb respecte. Amb humilitat. Perquè sabem que elles decideixen. La seva força és enorme. I és bo que així sigui.




Remuntant les pistes, a primera hora


La traça oberta ens facilita enormement l'ascens


Arribant al circ, la nevada és d'escàndol


Estampa hivernal


A mitja alçada de la base del corredor parem a treure'ns els esquís i ens calcem els grampons


L'Alex va de primer tota l'estona i obre la traça corredor amunt


La neu profunda ens obliga a esforçar-nos de valent


A mitja canal trobem un tall a la neu, una petita rimaia, que hem de superar sortint a la dreta per la roca
Pujant a ple rendiment. El pendent ronda els 50º


Gairebé sortint, només falta el ressalt final


Cares de felicitat dalt del cim del Cambra d'Ase (2.750 m)


Les ventades han deixat pelat el cantó sud de la carena


La Cerdanya, vall de valls


Descens cap al cotxe, hora de calçar-se els esquís. A gaudir de la bona neu

Una jornada fantàstica. El corredor estava amb molt bones condicions després de les nevades de finals de novembre i l'esquiada ha estat antològica. Bona companyia i dia assolellat. Estrena rodona.

dimarts, 17 de desembre de 2013

L'Illa del Tresor



A peu per les muntanyes d'Andorra 


FITXA TÈCNICA

Ruta: Ultra Mític
Zona: Andorra
Desnivells: 1er dia: + 1.793 m - 1.133 m / 2on dia: +1.359 m -1.622 m / 3er dia:  + 1.034 m - 763 m
Distància:1er dia: 15'6 km / 2on dia: 15'7 km / 3er dia: 18'17 km 
Horaris: 1er dia: 7h 30 min / 2on dia: 7h 50 min / 3er dia: 7h 15 min
Allotjament: Refugis lliures: Ref. de Comapedrosa, Ref. de Fontverd i Ref. Pla de les Pedres
Cartografia: Andorra, 1:40.000. Ed. Alpina
Tracks:  http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5584879 (1er dia)
               http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5584903 (2on dia)
               http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5584917 (3er dia)



De l'1 al 4 de novembre del 2013

Aquella era una terra de tardor. Recordo aquest pensament, que em va venir al cap quan, poc després de sortir del poble de Llorts, vam començar a caminar muntanya amunt, al principi de manera suau però de seguida agafant consistència fins arribar al Refugi de l'Angonella. Un indret privilegiat.

Aquest és un petit recull fotogràfic, que tenia pendent, d'aquells magnífics tres dies passats amb bona companyia passejant per terres andorranes. Un tresor amagat.










dimecres, 13 de novembre de 2013

De nens, homes i superhomes



Anglada-Guillamón a la Paret de les Bagasses (fins a la feixa)


Extret d'El Príncep de les Maduixes http://elprincepdelesmaduixes.blogspot.com.es

FITXA TÈCNICA

Via: Anglada-Guillamón
Zona: Paret de les Bagasses. Terradets (Montsec)
Dificultat: V+
Llargada: 325 metres fins a la feixa
Horari: 5-7 hores 
Material necessari: La via busca les debilitats de la paret i, per tant, les parts menys verticals. És una línia de tall clàssic, està molt poc equipada. Molts llargs nets i reunions a sabines. Joc de tascons, friends fins al C3, bagues i cordinos per a sabines i 2 plaquetes recuperables.    
Aproximació: Des de l'aparcament a l'entrada del congost, creuar el pont i seguir el camí fins a peu de via  (20 min).


L'Aleix i l'Arnau sempre diuen allò de... Terradets és per als nens, Roca Regina per als homes i Mont-Rebei per als superhomes. La frase té una interpretació literal, mundana, malgrat que també se'n podria fer una interpretació nietzscheniana. L'home és una corda tensa entre la bèstia i el superhome, una corda sobre l'abisme deia el filòsof alemany. Per a Nietzsche, les virtuts del superhome són la voluntat i la fermesa. És l'home que sotmet les coses a la seva voluntat, que afirma la vida. Virtuts, sense dubte, necessàries a l'escalada. Aspirem a la nostra pròpia transformació en superhomes per escalar parets com les de Mont-Rebei.

Filosofia barata a banda, mentrestant, Terradets ens ofereix un terreny de joc del qual gaudir durant les assolellades jornades de tardor i primavera. El congost de Terradets deixa entreveure, de sobte, una de les parets més impressionants de les nostres contrades, un mur vertical de 500 metres en el que escaladors i no escaladors hi fixen la seva mirada. Allí, el 1959, Josep Manuel Anglada i el seu cosí, Francesc Guillamón, van obrir la primera via a la paret. Plantar-se a peu de via en aquells anys i atrevir-se a desafiar una paret com aquesta està a l'alçada de molt pocs. Diria que només d'uns pocs valents... i una mica folls amb molta determinació i una dosi encara més gran de testosterona. Una vegada més, em trec el barret davant d'Anglada i companyia, i reivindico la memòria d'aquells que ens han obert el camí, una generació que és, per a mi, tot un referent.



Arnau Valls, Aleix Gil i Lluís Ferrer
Diumenge 27 d'octubre del 2013

Em fa especial il·lusió escalar per primer cop a Terradets. Suposo que no cal que digui perquè. Només cal mirar la foto. 500 metres de mur vertical s'alcen davant nostre quan arribem de bon matí al pàrquing del congost. Avui ha tocat matinar, a 2/4 de 6 sortíem des de Sabadell. Sort que amb això del canvi d'hora ens han regalat una estoneta més entre llençols. L'aproximació és curta i de seguida arribem a peu de via. L'Aleix comença la via amb un primer llarg net (IV, 50 m). Jo m'ho miro, entre adormit i acollonido. Des d'aquí baix es veu molt gran tot això. La via busca les debilitats de la paret, les zones menys verticals.


Arribats a la reunió arbòrea, decidim fer el flanqueig del jardí encordats, tot  un rostollam de I grau que ens porta fins a l'inici de la via pròpiament. Allí, l'Aleix, altre cop agafa el cap de cordada. Una feixa en diagonal amb només un burí, i ponts de roca a la reunió L3 (III, 45 m). Ara li toca el torn a l'Arnau, que encara un altre llarg en diagonal, net, i amb algun rostoll pel mig, L4 (III+, 45 m). Després dels mesos que porta sense escalar desequipat, se'n surt prou bé. El següent llarg el fa l'Aleix, de placa i fissures i reunió de sabina, L5 (IV, 35 m). Comencem a estar alts, i les vistes són espectaculars des d'aquest racó de món.


L'Arnau fa el següent llarg. Aquí comença l'escalada i acaba el rostoll. De fet, els últims quatre llargs són escalada pura i dura. Un xic més vertical i sense rostolls pel mig. Un llarg de placa amb un clau podrit i reunió de parabolts. L'Arnau fa bé la feina, L6 (IV+, 35 m). Al llarg de la via trobem diversos espàrrecs de parabolts arrencats i algun clau aixafat.


L'Arnau també es dedica al setè llarg, net, de fissura. Comença molt bé i a l'última part pateix una mica, però se'n surt després de lluitar i passar la sabina podrida, L7 (V, 25 m). Bravo. Jo vaig de segon tota l'estona i m'estic sentint d'allò més bé. Després de molts mesos sense escalar, és un luxe poder ser aquí amb bona companyia i gaudir sense haver de patir per anar de primer. Una posició còmoda, si es vol, però forçada per la falta d'assiduïtat a la roca, últimament, i encara menys en vies pràcticament desequipades. En veritat, envejo l'estat de forma de l'Aleix i la recuperació mental de l'Arnau. Però l'escalada és com una amant esmunyedissa. I cal tenir paciència per reaprendre altre cop.



Estem a la falsa feixa i ja només ens queden dos llargs per acabar. Comencem a pensar que no podrem acabar la via per dalt i que haurem de deixar-ho a la feixa. L'Aleix torna a agafar el relleu i comença la feina. Un dels llargs més espectaculars de la via. D'aquells de mama-caca. Un flanqueig a la dreta amb un parell de parabolts i un diedre de sortida que té el seu punt perquè és prou vertical i un xic polit, que ens deixa a la reunió final, L8 (V+, 45 m). Bona Aleix.


Des de l'última R, una reunió de parabolts penjada, penjada... amb un pati de nassos, mirem com l'Aleix afronta el darrer llarg que farem avui.



Un flanqueig a la dreta, sense poder posar res. Moments de tensió: a la reunió entre l'Arnau i jo, i a la roca,  l'Aleix sua, empassa saliva, però se'n surt de conya i troba el lloc adient per a un friend. El llarg també està net, quina novetat. La xemeneia final és més assequible i es pot equipar millor, L9 (IV+, 45 m). Bravo Aleix. Ets un crack. L'Arnau i jo, com a bons deixebles, anem refent els seus passos i arribem a l'alzina salvadora en forma de reunió.


Arribats a la feixa, som conscients, ja n'érem, que és massa tard per a seguir. De manera que ens desvestim d'escaladors i ens calcem les bambes per poder baixar fins al cotxe, tot seguint la feixa que, al cap d'una estona, es converteix en camí.


Mirant les seves cares de felicitat, s'entenen moltes coses. Tot fent via cap al cotxe, em sento content d'haver assolit una via clàssica en tota regla, pionera si es vol. Content d'haver-me estrenat en una paret com Terradets, i d'haver compartit un dia d'escalada amb bona companyia. Satisfet de sentir-me viu en aquests móns verticals de roca i de ferralla on la por és una amiga a qui has de mirar als ulls i acariciar-li les mans, perquè es calmi i, a poc a poc, s'adormi al teu costat.

dijous, 22 d’agost de 2013

Tercer aniversari


Avui fa tres anys. Va ser d'aquelles coses de la vida que s'inicien amb un rampell, potser gestades durant algun temps a l'inconscient fins que finalment broten amb força i determinació. La raó no és altra que compartir les experiències viscudes en aquest terreny de joc que és la muntanya, sempre canviant, sempre severa, sempre alliçonadora. Poques sensacions són comparables a pujar un cim, escalar una cresta o dormir sota les estrelles. Potser cap. Qui sent aquesta crida no necessita explicacions. El fet és que els éssers humans anem a la muntanya i, després, intentem entendre allò que hem fet. Què s'hi troba allí dalt? potser la llibertat més gran, perquè és allà on els somnis es fan realitat i on la realitat es converteix en somnis. 


Roca de l'Ordiguer a la Serra del Cadí, Catalunya (agost del 2012)
Gran Paradiso, Itàlia (juny del 2013)

Cara nord del Vignemale, França (agost del 2010)
Kanja La, Nepal (octubre del 2010)

Gloßglockner, Àustria (agost del 2011)

Cara sud de l'Annapurna, Nepal (octubre del 2012)

Vivac al Pilar Sud de la Barre des Écrins, França (agost del 2011)

Punsola-Reniu al Cavall Bernat, Montserrat (juliol del 2011)

Glacier Blanc i Barre des Écrins, França (abril del 2012)

Floració a la Vall d'Estós, Aragó (juliol del 2011)

Voie des Parisiens a La Pelle, França (agost del 2011)

Mamporros para todos, Aragó (febrer del 2011)

Coll de la Brenva al Mont Blanc, França (agost del 2011)

Løvlia, Noruega (febrer del 2011)

Mont Pelvoux, França (abril del 2012)

Posets, Aragó (juliol del 2011)

Tre Cime di Lavaredo, Itàlia (agost del 2011)

Vall de Bessiberri, Catalunya (març del 2012)

Petit Vignemale, França (febrer del 2011)

Aresta nord del Weisshorn, Suïssa (juny del 2012)