diumenge, 15 d’abril de 2012

Slow life als Alps francesos




El Massís dels Écrins amb esquís de muntanya 


Del 5 al 9 d'abril del 2012

La setmana santa és una època ideal per a practicar l'esquí de muntanya als Alps. El dia allarga, la neu és bona i el temps més estable. El Massís dels Écrins és un racó dels Alps francesos, relativament desconegut, allunyat de les clàssiques travesses d'esquí de muntanya, la Chamonix-Zermatt, l'Oberland suís o la Silvretta a Àustria. Les muntanyes dels Écrins són molt escarpades, ideals per a l'escalada, però també contenen enormes glaceres i cims per fer amb esquís. Un lloc amb un ambient extraordinari i unes muntanyes molt boniques que paga la pena visitar a l'estiu i a l'hivern. La nostra intenció és pujar el Pic de Neige Cordier de 3.614 m i la Dôme de Neige de 4.015 m. Malgrat que la meteo no és del tot bona decidim enfilar cap als Alps, perquè en tenim moltes ganes i perquè, com diu un refrany francès, qui regarde trop la méteo, reste au bistrot...

Dijous 5 d'abril del 2012
Sortim a 2/4 de 10 del matí cap a Les Vigneaux, un bonic i tranquil poblet situat a prop de L'Argentière-La Basse, direcció Ailefroide, referència imprescindible per anar als Écrins. Hem reservat el Gîte Les Carlines on la Sandrine i el Gary ens atenen la mar de bé durant la nostra estada. Hi arribem passsats 3/4 de 6 de la tarda, després de 750 km i unes 8h comptant-hi parades. El nostre cotxe, amb l'Eduardo, el Marc, el Ferran i jo mateix, ha arribat el primer i ens instal·lem a les habitacions que més ens agraden.



Fem una volta pel poble i esperem que arribi el cotxe del Miquel, amb el Lluís i la Gabriela. El cotxe del Pau, amb el Dani, la Fina i el Salva, no arribarà fins a les 3h de la matinada. Ens serveixin el sopar, deliciós, a 2/4 de 7. Quiche, pasta amb estofat de carn i mousse de xocolata. La mitja pensió ens costa 37 euros.


Divendres 6 d'abril del 2012
Esmorzem copiosament i sortim cap a Ailefroide i el Pré de Madame Carle (1.874 m), punt d'inici de totes les rutes estivals. Hem de deixar els cotxes al pàrquing de primavera, no podem arribar al d'estiu ja que la carretera està tallada. Això ens suposa afegir uns 20 minuts al temps previst. Avui ens toca pujar des de 1.850 m fins a 2.542 m, al Refuge du Glacier Blanc. Un dia tranquil que ens prenem amb calma per anar aclimatant. A 2/4 de 12 ens calcem els esquís i comencem a foquejar. Després d'una estona, arribem al Pré de Madame Carle i enfilem el camí que porta al refugi. La cara sud està poc innivada, de manera que ens hem de treure els esquís i carregar-los a l'esquena per sortejar el fort pendent, després de creuar el pont de fusta. Un cop arribats al gran plató que creua el riu, ara totalment cobert per la neu, podem posar-nos els esquís. Parem a dinar cap a les 2h. Una de les fixacions del Marc té un contratemps i l'hem d'arreglar, momentàniament, amb cinta americana. Aguantarà fins al refu?






La tª és bona tot i que el dia no acompanya. La neu està molt humida. Arribem al Glacier Blanc a 2/4 de 5, després de 5h, a ritme suau. El Mont Pelvoux es destapa un moment i podem gaudir de la silueta imponent de la seva cara nord, tan bonica i escarpada. De seguida es tapa i comença a nevar. El guarda del refugi li deixa, molt amablement, uns esquís al Marc, perquè no hem pogut solucionar el problema a la fixació. A 2/4 de 7 sopem i anem a dormir d'hora.







Dissabte 7 d'abril del 2012
Esmorzem a les 5h i acabem sortint a 1/4 de 7. Remuntem la primera pala, força pronunciada, amb el frontal encès. Poc a poc, assistim a un dels moments màgics per a tot amant de la muntanya, les primeres clarors il·luminen tènuement els cims, acaronen les seves arestes i tot cobra vida, molt a poc a poc. Aquest fenomen és conegut com a Alpine Glow o Alpenglow i és la delícia dels fotògrafs de muntanya. El Mont Pelvoux ens ofereix unes vistes de somni a trenc d'alba. Aprofitem per fotografiar la seva cara nord. L'espectacle és superlatiu.






La tª ronda els -8ºC i el sol comença a oferir-nos el seu escalf. Arribant a la glacera ens encordem. El Glacier Blanc és un lloc preciós, s'esberla per la pressió que exerceix en girar cap al sud i deixa veure el seu ventre de glaç esquerdat.



Remuntem el mar de glaç, ara nevat, fins arribar a la base de la pala que porta al Col d'Émile. Intentarem el Pic de Neige Cordier de 3.614 m.




Comença a bufar un vent intens que fa baixar la temperatura ràpidament, aixeca la neu arremolinada i fa pujar la boira de les valls. Mirant enrere, un mar de núvols a l'horitzó. Mirant endavant, comença a retallar-se la silueta de la cara nord de la Barre des Écrins, una de les muntanyes més boniques dels Alps i el meu primer 4.000 per la via del Pilier sud, una escalada compromesa que vam aconseguir l'estiu passat amb l'Alex.




Pugem fent ziga-zaga tota la pala. Hi ha un grup de companys que no veuen clar tirar amunt i fan via cap al Refuge des Écrins. El vent ha parat i la temperatura és ara de 16ºC, la pala té orientació sud i està força carregada. Alguns ho veiem clar i tirem amunt. Un cop arribats a la base del Col d'Émile, ens trobem amb una cordada francesa que acaba de baixar rapelant. Per accedir al Col, cal una trepada de II+, ens expliquen, ara la neu no arriba a tapar el coll, cosa que sí que succeïa anys endarrere. Ells no han fet cim, estan baixant per la mateixa raó que baixarem nosaltres, fa massa calor per estar a una cara sud amb la quantitat de neu que hi ha i l'hora que és, millor tirar cap al refugi i no arriscar-se. Avui hem arribat fins a 3.350 m. Fixem els esquis i gaudim d'una neu força irregular per baixar fins al Refuge des Écrins, 3.175 m. on hi arribem a 2/4 de 2.




Una bona migdiada després de menjar quatre ganyips ens recupera de l'esforç del dia. A les 3h es posa a nevar i a bufar el vent altra vegada, amb poc temps cauen uns quants centímetres. A 2/4 de 7 tindrem el sopar. Aprofitem per preguntar com està la rimaia de la Dôme de Neige (4.015 m). El guarda ens ensenya una foto i ens mostra tres punts de perill, no està massa bé la cosa. Ja hem vist que la glacera està molt oberta i que no hi ha traça feta. Ningú ha pogut fer cim els darrers dies. Preparem el material per demà i preguntem la meteo, demà farà sol però molt de vent, ràfegues de 70 km/h. Caldrà veure com es lleva el dia. Ens proveim d'aigua, a 4 euros l'ampolla de 1'5 l. Al Refuge des Écrins no tenen aigua corrent durant els mesos de primavera (a l'estiu sí) i han de fondre aigua per cuinar. Aquesta és la raó per la qual no hi ha aigua a l'abast, ni una sola pica on rentar-se la cara. Només hi ha un parell de vàters fora del refugi, a la intempèrie...



Diumenge 8 d'abril del 2012
Ens despertem cap a 2/4 de 5. Tota la nit ha bufat molt de vent. Ningú no s'ha llevat. Cap cordada té previst sortir cap a la Dôme de Neige. La raó és que fa massa vent. Esmorzem amb calma i esperem que tothom es llevi. Hi ha canvi de plans. Baixarem o farem un altre pic. El dia clareja cap a 2/4 de 7 amb molt de vent i ens regala unes vistes impressionants de la Barre i de la Dôme.


Sortim del refugi cap a 8h i decidim què fem a peu de glacera. Si tirar avall o intentar el Roche Faurio de 3.730 m. Decidim intentar-ho, tot i que fa molt de vent. Ens encordem i tirem glacera amunt.




La progressió és lenta i el vent és molt fort, una vegada caic al terra per una ràfega intensa. Quan arribem al coll que mana a la pala del Roche Faurio decidim tirar avall. Hem arribat a uns 3.300 m.





Ens traiem les pells i ens fixem els esquís. Remem força a la part de la glacera, però després gaudim d'una neu espectacular fins arribar al Refuge du Glacier Blanc. 




Fem una paradeta al refugi i anul·lem la reserva que teníem, preferim baixar cap al cotxe. Canvi de plans, no hem pogut fer la Dôme de Neige i aprofitarem per arribar abans a casa. L'últim tram fins al cotxe el gaudim molt. El Miquel, el Ferran i el Dani s'atreveixen amb una canal molt estreta que els mana fins al Pré de Madame Carle, la resta desfem el camí.






Passant davant de la majestuosa silueta del Pilar Sud de la Barre, afloren molts records d'aquells dos dies que vam estar amb l'Alex en aquesta gran paret l'agost del 2011. Me la miro com si jo no hagués estat allà dalt. És una estranya sensació.




I mirem endarrere i el món del gel i la neu desapareix, l'hivern s'allunya i comença el món de les valls, de les flors, la primavera ens convida a passar.

Arribem sans i estalvis al cotxe cap a les 5h de la tarda. Alguns tiren cap a Barcelona i altres ens quedem altre cop al Gîte de Les Carlines. Demà tornarem a casa tranquil·lament i recordarem tots aquests moments viscuts. Perquè al final es tracta d'això. Slow life, beautiful life.