Qui vol anar al Carib si tenim els Pirineus (IIª part)

 

FITXA TÈCNICA 

Via: Picos del Infierno (3.075, 3.083 i 3.079 metres) pel Collado de Tebarrai i el Cuello del Infierno

Zona: Valle del Tena (Aragó)

Dificultat: PD- (II- un pèl exposat)

Desnivell: + 1.000 m - 1.700 m

Horari: 3h 30min fins al cim des del Refugio Respomuso. 10h pel total de la jornada i tornar al cotxe

Material necessari: no és necessari cap material específic

Allotjament: Refugio Respomuso (2.200 m), FAM, 105 places. 974 33 75 56

Aproximació: Des de l'Embalse i Refugio de Respomuso (2.200 m) seguir el GR-11 remuntant el Valle de la Llena Cantal fins al Collado Tebarrai  i el Cuello del Infierno, per afrontar, després, la Cresta, franca i sense complicacions.

Cartografia: Panticosa-Formigal, 1:25.000. Ed. Alpina

Dissabte 7 de juliol del 2012

L'esmorzar, que l'hem demanat a 2/4 de 8, ens decepciona una mica. Realment per què costa tant trobar refugis amb esmorzars en condicions? ja saben que no anem a fer La Mola... tenim per davant una jornada de 10h i pretenen que comencem el dia amb un parell de torrades i una magdalena... en fi. Entre una cosa i l'altra ens posem a caminar a 2/4 de 9, baixem cap al riu que nodreix l'Embalse de Respomuso i seguim el GR-11 que remunta la Vall de la Llena Cantal. Sembla que el dia s'ha llevat ennuvolat també. Potser s'arregla més tard. Malgrat la pallissa d'ahir tots estem en bona forma i anem pujant a bon ritme.

El primer tram és molt plaent, ressegueix el curs del riu fins arribar a l'Ibon de la Llena Cantal (2.440 m), un estanyó de forma quasi triangular que imagino preciós per passar-hi una tarda infinita d'estiu, estirat a l'herba, observant els núvols, com es desdibuixen i retallen siluetes blanques al cel blau. D'aquests petits plaers de butxaca que agraden als amants de la slow life. Però avui no hi ha cel blau i els núvols, espessos, retallen siluetes grises i fosques sobre sí mateixos. Tanmateix l'indret és molt bonic. L'herba creix arreu, uniforme i verda.

Ascendim una tartera, oblíquament, amb algunes clapes de neu i, al final de la vall, enfilem a la dreta una canaleta de roca trencada (35º) que ens porta al Collado de Tebarrai, 2.780 m (2h). Quan arribem al coll, el vent és tant fort que gairebé ens tomba. No tenim clar si seguir o no, però les ganes són massa grans com per renunciar ara. Decidim baixar a l'Ibon de Terrabai, un indret espectacular, completament lunar, anar fins al Cuello del Infierno (2.720 m), i allà, decidir.

El vent és suportable, que vol dir que en fa força però que és prudent seguir. Arribem al Cuello del Infierno i seguim, afrontant la primera pujada important, amb tendència a l'esquerra, fins al Garmo Blanco (2.975 m).

Arribats dalt del pic ja veiem la primera Marmolera, ambient espectacular, bones vistes i perill de caiguda. La traça creua en diagonal, passos una mica exposats, però amb compte no hi ha cap problema. Aquest sector és molt guapo.

Arribem dalt del cim Occidental (3.075 m) i seguim tota la cresta cap al Central (3.083 m) i Oriental (3.079 m), aèria però fàcil. (3h 30 min)

Desfem la cresta, tornem sobre els nostres passos, una mica més segurs, passos coneguts. Admirem un magnífic exemplar de Silene Acaulis a 3.000 metres. La cresta dels Infiernos és un lloc magnífic, una cresta fàcil, però aèria, amb molt bones vistes i uns canvis de color a les roques, marmoleras, espectaculars.

Després de passar altra vegada el Garmo Blanco fem una parada per dinar. Hem demanat un picnic al refu, que consisteix en un entrepà, un suc, una taronja, una barreta i un croissant.

I el dia s'obre, un petit regal dels Déus que ens obsequien amb unes vistes esplèndides de la muntanya que vam fer ahir. I així, prenem consciència de la magnitud, tot va prenent cos. Veiem l'espectacle que se'ns ofereix als nostres ulls i donem gràcies per aquests petits moments que ho són tot.

Arribant al Collado de Terrabai ens fa gràcia pujar fins al cim del mateix nom, el Pico de Tebarrai (2.916 m) un pic modest però molt ben situat, davant del Balaitús, amb unes vistes superlatives. En 10 min pugem fins a cim i ens hi quedem una estona embadalits, esbrinant el nom de cada muntanya de formes conegudes.

I la silueta del Midi d'Ossau i de la cara Oest del Vignemale, dos dels mítics del pirineu, es desperten després de la mandra matinal i, amb els primers rajos de sol, donen la benvinguda al dia. I nosaltres, talment com nens encara capaços de meravellar-se per aquests petits encants, observem com els núvols es van obrint i s'alça el món de l'alta muntanya.

Arriba el moment d'anar tirant. Baixem altra vegada fins al Collado de Terrabai i enfilem la canaleta que ens portarà a la tartera, i d'allà altra vegada a l'Ibon de Llena Cantal.

El camí cap al refu es bifurca arribats al riu, nosaltres aquesta vegada seguim el camí de la dreta i passem vora de l'Ibon de Campoplano, a la dreta del refugi lliure de Piedrafita, admirant, una vegada més, el magnífic Balaitús. I mirant endarrere, la silueta piramidal del Pico de Terrabai, al fons de vall.

Passem per un munt de petits estanys i arribem al refu, carreguem tot el material que havíem deixat a les guixetes i tirem cap al cotxe, on arribem després de 10h de caminada. Allí, només arribar, amb els músculs encara tensos, ens tirem al riu Aguas Limpias, d'aigües congelades però summament analgèsiques. D'aquelles coses que si les penses no les fas. 

Un cop recuperats, unes cerveses fresques, unes xurruques i uns talls de llonganissa, ens acaben de posar a to. Decidim tirar altra vegada cap a Sarvisé i sopar allà. La Cafetería Meliz farà els honors i ens deixarem temptar per les seves carns a la brasa i el seu Patxaran del Valle. Tot plegat, un bon final de festa.

Diumenge 8 de juliol del 2012

I com que no en tenim prou, fem la volteta turística, la passejada ocellaire. Anem al Valle de Otal, un ramal que surt del Valle de Ara, després de San Nicolás de Bujaruelo. Un lloc magnífic, relativament solitari.

El nostre expert, l'Albert, amb l'ajuda del Jordi, gran aficionat, ens deleiten amb les seves explicacions sobre el món natural, la flora i sobretot la fauna ornitològica. Una classe magistral en directe. Un gust pels sentits. 

I escoltem un munt d'ocellets cantaires i veiem milans i àguiles daurades, i Trencalòs i no-sé-quantes coses més, un exercici subtil. Tot un món, complex i alhora fascinant, el llenguatge del qual, a mi, se m'escapa..  entre d'altres coses perquè la vista se me'n va muntanyes amunt, crestes enllà, cap als cims. Com la punta de la cara Oest del Vignemale que avui torna a treure el nas, fumant de bon matí. Fa un dia preciós, pur, l'aire és net, el cel blau, les flors exuberants i els ocells canten. Una magnífica jornada per estirar les cames. Arribats altre cop a San Nicolás de Bujaruelo, una capbussada gelada al Río Ara acaba posant els punts sobre les ís. Nus, el cos tremola els primers instants, però tot seguit cessa el tremolor i la temperatura s'equilibra. Llavors, passat aquest primer moment d'esglai, que necessita d'un xiscle, si se supera, llavors, hom pot romandre una estona dins l'aigua gèlida i sentir una pau infinita.

I és hora de plegar veles, així que agafem el cotxe camí cap a casa. Passem Aínsa. El color blau turquesa de les aigües de l'Embalse de Mediano, els magnífics llacs i els rius de muntanya que hem vist ens porten a preguntar-nos... qui carai vol anar al Carib si tenim els Pirineus?

Qui vol anar al Carib si tenim els Pirineus (Iª part)

Pico Balaitús + Cresta dels Infiernos

Oriol Aspachs, Albert Petit, Oleguer Presas, Jordi Serrano i Lluís Ferrer
5 al 8 de juliol del 2012

El dilema està servit. Casa Frauca sí o Casa Frauca no? Amb el record de la darrera vegada encara fresc, el setembre de l'any passat, la idea de tornar a sopar aquell menú deliciós comença a fer-se irresistible mentre fem camí cap als Pirineus la tarda del 5 de juliol. Malgrat que hem jurat i perjurat que aquesta vegada no toca, una trucada ho soluciona tot. Taula per 5. La sortida estival del CAD (Club Alpí Dominguer) és al Valle del Tena, però s'acaba imposant el seny i passem per Sarvisé, al Valle de Broto, a visitar el nostre estimat Hotel Casa Frauca on hem quedat amb l'Albert i el Jordi. Les Migas, el confit d'ànec i la sopa de chocolate blanco ens acaben convencent que hem obrat bé. Tot i això, un parell de dies més tard descobrirem la Cafetería Meliz, la seva fabulosa carn a la brasa i el Patxaran del Valle. Potser el monopoli del Casa Frauca ha arribat a la seva fi. 

La idea inicial de la sortida era una volta circular, començant el primer dia a l'Embalse de La Sarra,  pujant al Balaitús i anant a dormir al Refugio de Respomuso. El segon dia pujàvem el Gran Facha i anàvem a dormir al Refugi lliure de Bachimaña (el refugi guardat l'inauguren avui dissabte 14 de juliol). I el tercer dia fèiem l'ascensió als Infiernos i tornàvem al cotxe, a l'Embalse de La Sarra. La previsió meteorològica no era gaire bona per divendres ni dissabte, de manera que al final vam acabar canviant la ruta prevista. 

FITXA TÈCNICA

Via: Balaitús (3.144 metres) per la brecha Latour
Zona: Valle del Tena (Aragó)

Dificultat: PD (II+/III)

Desnivell: + 1.800 m - 1.000 m

Horari: 2h-2h 30min (Ref. Respomuso) + 3-5h al cim en funció de l'estat de la brecha Latour i l'experiència de la cordada. Total entre 10-12h. Dia llarg, la baixada es fa pesada.

Material necessari: Segons les condicions de la Nevera de la Torrecilla, piolet i grampons. Casc obligatori, caiguda de pedres, molt descompost el tram de la brecha. Cordino optatiu per assegurar els passos exposats. Corda fixa a la brecha.

Allotjament: Refugio Respomuso (2.200 m), FAM, 105 places. 974 33 75 56
Aproximació: Des de l'Embalse de la Sarra, Sallent de Gállego (1.440 m) seguir el GR-11 remuntant el riu Aguas Limpias fins al Refugio de Respomuso.
Cartografia: Panticosa-Formigal, 1:25.000. Ed. Alpina

Divendres 6 de juliol del 2012
Hem dormit a l'aparcament de l'Embalse de La Sarra i l'hora de sortida està fixada a les 7h del matí. Un esmorzar ràpid i amunt, que avui tenim molta feina per fer. Volem pujar el cim del Balaitús, un dels pics més imponents del Pirineu, per la brecha Latour i anar a dormir al Refugio de Respomuso, on hi passarem aquest matí a deixar el material i el menjar que no ens cal per avui, així anem una mica més lleugers.

La pujada fins al refu remunta el riu Aguas Limpias fins a l'Embalse de Respomuso, no és una pujada forta i la fem a bon ritme. Passem una fageda espectacular mentre el riu serpenteja al fons i crea unes petites Gorges i uns gorgs molt bonics. Arribem al Refugi de Respomuso (2h). Són les 9h del matí. Parada tècnica i afrontem la pujada cap a la Nevera de la Torrecilla . El dia està ennuvolat però de moment no fa fred. 

La cresta de Diables, una de les difícils del pirineu, s'alça davant nostre majestuosa i infinita. Només veure-la em vénen ganes d'escalar-la, és amor a primera vista. Realment és molt estètica, amb els gendarmes afilats de la part central... però té un aspecte una mica feréstec. Cap a les 11h ens plantem a l'entrada de la Nevera de la Torrecilla. Ens calcem els grampons i traiem el piolet per poder superar un tram de neu d'uns 40º abans d'accedir a la brecha Latour. Una vegada més, el fet que sigui divendres ens assegura que estem sols a la muntanya, un dels grans privilegis en aquest món de masses. 

Superat el nevero arribem al primer ressalt. Un pas curt de II, on hi ha una corda fixa. Prefereixo no utilitzar-la perquè no sé ben bé en quin estat es troba. Anem pujant tots molt bé. Arribem al segon ressalt , una mica més difícil II+/III. Hi ha una altra corda però tampoc no l'utilitzo per la mateixa raó. Un cop a dalt,  verifico el seu estat i pugen l'Oriol i l'Oleguer, l'Albert i el Jordi s'esperen. Fa força fred, tot i que el vent no bufa gaire.

Hem sentit que hi ha un grup que baixa. És un guia amb dos clients, una parella d'escocesos que rapelen, més aviat és el guia que els baixa, ens tiren algunes pedres. La brecha està sumament descomposta i cada passa esdevé una petita esllavissada. Nosaltres som 5 i ja tenim problemes, no vull imaginar-me com deu ser un dia amb 20 persones pujant per aquí. Perillosíssim. Esperem que passin els escocesos, mentre ens amaguem perquè no ens toquin les pedres que ens cauen. El guia ens diu que millor no utilitzar la primera filera de clavijas que trobarem i que surten en diagonal. Millor pujar una mica més, superar un altre ressalt i agafar les que surten verticalment i que ja ens deixen a l'esperó que ens portarà al coll i al cim.
 

Anem pujant d'un en un i arribem a les clavijas, una mica exposat, superem el pas i afrontem l'última trepada abans d'arribar a la carena que ens portarà al coll. L'ambient és brutal, molt alpí. Utilitzo la corda per assegurar un parell de punts a algun company i arribem tots a l'últim tram de l'ascensió.

La darrera part no té cap tipus de dificulat, només carenejar la pala final i trobar el camí fitat per arribar al cim, on arribem a 1/4 de 3. Cim del Balaitús, 3.144 metres (7h). Fa molt de fred i ara el vent bufa més fort, però som a dalt. Ens abracem contents d'haver fet un cim alpí per una ruta que hem gaudit, molt disfrutona. Llàstima perquè està el cel tapat i els núvols no ens deixen veure les vistes que ens imaginem. Mengem una mica i ens abriguem. Ara toca baixar per la Gran Diagonal per anar a buscar els Embalses de Arriel i altra vegada el refu. 

Ens queda encara un bon tros, tot just som a la meitat. La baixada sempre es fa llarga i acaba sent pesada. La Gran Diagonal, F (I+) flanqueja sempre a l'esquerra, destrepant alguns punts. És una ruta que amb neu o gel esdevé molt perillosa.

Anem baixant seguint les fites i arribem a l'Abrigo Michaud (2.700 m, 6 places, vivac rupestre) allí fem una parada per menjar, són les 5 de la tarda (10h). Les forces ja comencen a minvar després de tantes hores d'activitat. És important beure bé i menjar però també seguir un ritme i no parar massa, sobretot baixant quan un té la sensació que ja està tot fet perquè s'ha assolit el cim. Greu error pensar això. A les baixades és on hi ha els accidents, les torçades de turmell, ja no estem tan atents perquè el cansament ens passa factura, baixem la guàrdia. La baixada és una trampa.

Arribem als Embalses de Arriel, després de passar pel Cuello Wallon, amb la sensació que queda poca cosa fins al refu. Però de seguida descobrim que encara queda un bon tros, just sortint a la vall del riu Aguas Limpias.

Així, després de molt caminar arribem al Refugio de Respomuso bastant cansats, amb la sensació que demà no tindrem forces per continuar amb la ruta (12h). El sopar es serveix tot seguit, a les 8 del vespre, ens recomforta i de seguida comencem a planejar els canvis per demà. Donat que a la tarda la meteo no serà massa bona, decidim fer els Infiernos i tirar cap al cotxe. Això ens permetrà anar lleugers perquè podem deixar-ho tot al refu. Anem a dormir a les 10h.

99'9% mental

Aquesta setmana li he fet el salt a l'Aleix, una mica de promiscuïtat sempre va bé. El Sergi ha arribat de les terres del Nord i es mereixia una tarda d'escalada. Era el primer cop que fèiem cordada a roca, havíem escalat en gel quan vaig anar-lo a veure a Noruega fa un parell d'hiverns i tenia ganes de provar la roca conjuntament. Així que dimarts em passa a buscar per l'Altaïr a les 15h i enfilem cap a Montserrat, anem a veure la Montse com en diu ell. Teníem ganes de fer la Gómez-Xalmet però té orientació sud i pensem que ens torrarem. Optem per escalar a la zona del Càmping, propera al pàrquing del Monestir, ben equipada i de dificulat assequible. La Pique Longue, 6a (140 m) és una via interessant per a les tardes d'estiu,  equipada amb parabolts, de dificultat moderada, on hi predomina la bona roca. Per trobar l'inici de la via, seguir les xapes verdes. Té dues parts molt diferenciades, la primera són dos llargs que es poden unir, primer llarg una mica sobat. La segona, l'escalada a l'agulla pròpiament.   

Extret de la web escalatroncs.wordpress.com

El Sergi comença i enllaça els dos primers llargs, V (15 m i 25 m). Jo segueixo amb el tercer llarg que comença al costat del camí, a una fissura. Un llarg de placa molt xulo, V (30 m). Arribats al quart llarg, el Sergi em demana que el faci jo perquè nota molèsties al taló. Faig el llarg, curt i tombat IV+ (20 m) i ell es decideix a fer el cinquè, una placa tombada V (20 m) que porta a una reunió una mica aèria.

Allí, saltem a l'altre costat de la berruga i afronto el sisè llarg, un mur vertical i tècnic de 6a (10 m) un llarg d'esportiva que supero amb alguna dificultat perquè s'hi ha d'escalar, molt guapo i amb bons forats. Arribem dalt del llom i caminem fins a la sisena reunió al peu de l'agulla.

El Sergi fa el darrer llarg, força aeri, potser el millor de la via, V (20 m) amb vistes al vessant del monestir. La reunió està col·locada en un emplaçament una mica rar. 

Rapelem el darrer llarg, desgrimpem per l'esquerra cap al camí del muret de 6a i fem un ràpel llarg de 60 metres que ens deixa al terra, al camí, que prenem a la dreta, en direcció contrària al Monestir.

Mentre xerrem sobre la importància de la preparació mental per a l'escalada ens acabem l'entrepà. Tant de bo poguéssim fer un vivac aquesta nit i quedar-nos a dormir a la nocturnitat montserratina, resguardats pels sentinelles de pedra que ens protegirien de qualsevol mal.