Tocant sostre, gel a la Vall de Benasque

Mamporros para todos III/4+

Sector aigualluts
Mamporros para todos III/4+ màx 90º (100 m)

Diumenge 6 de febrer 2011

Aleix Gil, Àlex Presas i Lluís Ferrer

La primera idea és anar a fer la cara sud del Pic de Tempestades amb esquís, però el butlletí d'allaus ho desaconsella. Busquem, doncs, una alternativa: una cascada de gel. Caldrà canviar els esquís pels piolets i els grampons. Dirigim els nostres passos cap a la Vall de Benasque i, en concret, cap al sector d'aigualluts. Ens hem decidit per una de les cascades més clàssiques del Pirineu Mamporros para todos III/4+ (100m).

L'aproximació, per sí sola, ja val la pena. Hem passat pel Forau d'Aigualluts i ara ens trobem en un indret preciós, just davant de la glacera de l'Aneto.

Normalment aquesta via es fa en dos llargs, però nosaltres l'acabem fent amb tres ja que el primer llarg és força dur i molt dret. L'Àlex obra tota la via, i l'Aleix i jo ens anem tornant per desmuntar les reunions i recuperar els cargols de gel. La reunió del primer llarg és incòmoda, molt vertical. Val a dir que suem la cansalada, perquè la cascada és dura i perquè ens enxampa un sol de justícia a partir del segon llarg. Un cop a dalt, rapelem dos llargs amb el temps just. Es fa de nit mentre pleguem el material a peu de via. 

Desfem el camí d'aproximació fins al cotxe enmig de la foscor més absoluta. Mentre camino, repasso el dia. Les sensacions han estat bones... però he passat fred, calor, m'he cansat un munt, he estat incòmode a la reunió, m'ha fet mal l'esquena i he patit... tot i així hi tornaria, perquè m'agrada el que hi trobo i les sensacions que em dóna. Penso que avui he tocat sostre. Aquí he trobat el meu límit, he posat el llistó alt perquè he escalat (de segon) una cascada difícil (pel meu nivell) i he patit força en els trams verticals. Però hi he reeixit. Content, camino guiat pel frontal entre la foscor de la nit, enmig d'un cel estrellat... i em sé privilegiat de trobar-me en un indret tan bell com aquest.

Per a una crònica més detallada, vegeu el blog d'El príncep de les maduixes

Aprenent l'ofici. Mixt i gel

Curs d'escalada en gel i mixt a la Vall de Boí

27-30 de gener 2011
De vegades intueixes que les coses aniran bé, gairebé hi posaries la mà al foc i per això les fas. Aquest curs ha estat una d'elles. Per moltes raons. Han estat quatre dies escalant en un dels entorns més bonics del Pirineu català, quatre dies de solitud hivernal, quatre dies amb la companyia del Sergi. Un intensiu difícil d'oblidar. Llàstima que ens va nevar i no vam poder practicar massa el mixt. La neu cobria totes les repises i les regletes, de manera que vam acabar donant més importància a les pràctiques de gel, escàs i força humit. Els dos primers dies, vaig assentar les bases de l'escalada en gel i mixta. Moviments, nusos, reunions, dinàmica de cordada, anclatges en roca, cargols de gel i una infinitat de consells. Els dos últims, vaig posar en pràctica els aprenentatges assolits amb un resultat excel·lent. Una experiència fantàstica, vibrant, però exigent físicament, que ha superat les meves expectatives. Un bateig ideal, perquè la propera setmana marxo a Rjukan (Noruega), la meca de l'escalada en gel.

Cascades de gel escalades

Sector Roques Negres
Via: Guillem s'escapa
Dificultat: II / WI 4, ressalts de 80º
Llargada: 40 m







Sector La CanteraVia: Salto del mandril
Dificultat: I / WI 4, gel sobre ressalts, màx 80º
Llargada: 20 m





Sector La CanteraVia: Salto del mandril (variant)
Dificultat: I /WI 4, gel sobre ressalts, màx 75º
Llargada: 20 m





Sector La CanteraVia: Amigos de lo ajeno
Dificultat: I /WI 4+, gel sobre ressalts, passos aïllats de 90º
Llargada: 30 m

Via Badalona, clàssica del Gorro Frigi

LA PRIMERA VIA LLARGA A MONTSERRAT

Topo extreta de la web escalatroncs.wordpress.com

FITXA TÈCNICA

Via: Badalona

Zona: Montserrat-Gorros
Dificultat: V- (D)
Dificultat obligada: IV+
Llargada: 200 m
Material necessari: 5 cintes exprés i una plaqueta recuperable


Diumenge 16 de gener 2011
Àlex Presas, Tim Ulrich i Lluís Ferrer

Si no recordo malament, l'última vegada que vaig anar a escalar via llarga va ser, també, a Montserrat, però aleshores tenia 16 anyets. Com que d'aquella jornada tal dia farà 15 anys, es pot dir que aquesta serà la meva primera vegada. Després d'un parell de diumenges de tardor d'esportiva, toca un pas més enllà. Un petit neguit em puja estómac amunt mentre fem l'aproximació a la via. Iniciar-se comporta certs rituals i l'iniciat experimenta sensacions que no ha viscut fins aquell moment. Em sento com un nen petit, ple d'excitació. Tot un món per descobrir. Quines ganes...

L'Àlex va de primer durant tota la via, els cinc llargs, que per això és l'expert de la cordada. Jo l'asseguro, és més senzill així tenint en compte que amb el Tim ens comuniquem en anglès i que, ni ell ni nosaltres, no dominem els tecnicismes en llengua anglesa.








La màxima dificultat és trobar els burils que asseguren la via en aquest mar de pedres i que marquen el camí a seguir. L'Àlex va destriant els diferents anclatges que va trobant per tal de seguir la via i no sempre és fàcil. La Via del Carles i la Magic line la creuen contínuament.

Un cop superat el pas clau de la via (V-) al L3 iniciem la part més agraïda de l'ascensió, el L4. L'R4 és compartida amb la via del Carles i coincidim amb una altra cordada.

Just quan el Tim es disposa a treure el reverso del moscató... ziuuuuuuuuuuuuuu! li rellisca de les mans i el reverso fa un vol de 150 metres fins a caure al bosquet que hi ha a la vora del camí. Adéu reverso... (tot i que el recuperem a la baixada. Una troballa que no servirà de res, després de caure tants metres és millor no tornar-lo a utilitzar). Com que és l'únic que tenim, asseguro l'Àlex amb dinàmic, sort que l'últim llarg és molt senzill (III). Un pur tràmit fins al cim on assegurem des de la creu. Tots els meus dubtes s'esvaeixen en el moment de posar els peus al cim. Tota la tensió acumulada, els nervis passats i el cangueli. Estar penjat de dos burils a 150 metres del terra és tot un què. Però les vistes des del cim són extraordinàries, arribem just per veure la posta de sol i contemplar les últimes llums del dia.










Aquest moment final ja dóna sentit al dia. Encara que només fos per gaudir d'aquesta posta de sol ja hauria valgut la pena pujar fins aquí. Ja friso per tornar a sentir el mateix.

Matinal a Andorra, esprement el Pont de la Puríssima

Pic Baix del Cubil (2.704m)

De color vermell la ruta d'ascens per la cara est, de color groc la ruta normal pel descens

FITXA TÈCNICA

Punt de partida: Parquing de l'Estació d'esquí de Grau Roig, Andorra (2.050 m)
Punt més elevat: Pic Baix del Cubil (2.704 m)
Dificultat (Escala UIAA): PD (45º màxim 50º-55º)
Desnivell aproximat: 700 md positiu i 700 md negatiu
Temps estimat: 4h
Material necessari: grampons i 2 piolets

Dimecres 6 de desembre 2010
Àlex Presas i Lluís FerrerArribem a l'estació d'esquí de Grau Roig, una mica tard, amb la intenció de fer el Corredor Nord del Pic dels Pessons (2.865 m). El temps és dolent, plou i està molt emboirat. Tot i així decidim tirar amunt. Només començar ens equivoquem de camí, resseguint una pista d'esquí que no era. Hem perdut una bona estona, ens adonem que ja és massa tard per tornar enrera i agafar el camí correcte. Ha parat de ploure i sembla que millorarà el temps. Traiem el mapa i mirem quin pic tenim davant, és el Pic Baix del Cubil de 2.704 m.



Mentre pujàvem, l'Àlex s'ha fixat en un petit corredor entre dues roques al peu de la cara est. Decidim canviar de plans i acostar-nos a fer una ullada, avui no farem res als Pessons. El petit corredor que dóna pas a la cara est té bona pinta. Ens calcem els grampons i traiem els piolets.




El temps sembla que s'arregla i el sol comença a treure el cap. Tirem amunt. El pendent és constant, uns 45º, tot i que al principi del corredor potser són 50º (no tenim cap ressenya). Al final del primer tram ens trobem amb un petit ressalt de roca que superem sense dificultat.





L'Àlex obre traça des del principi. Després de les pluges dels últims dies i de la pujada de temperatures, la neu està humida, tova i ens enfonsem força, sovint fins més amunt del genoll. Les ràfegues de vent són fortes i la sensació tèrmica arriba ben bé als -7ºC.





Avancem a bon ritme per la cara est fins a arribar al cim sense entrebancs (3h).






El vent és molt fort a dalt. Ens abracem i fem algunes fotos. Estem contents, hem gaudit malgrat que no teníem previst fer aquest pic i que hem hagut d'improvitzar. Primera hivernal de la temporada, ja en teníem ganes. Sobretot, després del mal temps que ha fet aquest pont.



Mengem una mica i bebem, però de seguida decidim marxar. Fa força fred. Flanquejem la cresta per sota i resseguim la carena per baixar per la via normal i arribar-nos al primer telecadira.




Finalment baixem per una pista tancada fins al parquing de l'estació (4h). Ha començat la veda i caldrà veure quines coses bones ens depara l'hivern. Per ganes no serà...