TRAVESSA AMB ESQUÍS DE MUNTANYA AL GRAN PARADISO
 |
| De color : 1er dia. Des de Pont, l'aproximació al Rifugio Vittorio Emmanuelle II. De color : 2on dia. L'ascensió al Gran Paradiso i baixada al refugi. De color : 3er dia. L'ascens al Colle di Moncorvé, travessa fins al Vallone di Seiva i tornada a Pont |
FITXA TÈCNICA
Via: Travessa d'esquí de muntanya al Parco Nazionale Gran Paradiso
Zona: Vall d'Aosta, Alps italians
Itinerari: Gran Paradiso (4.061 m) i Colle di Moncorvé (3.294 m)
Zona: Vall d'Aosta, Alps italians
Itinerari: Gran Paradiso (4.061 m) i Colle di Moncorvé (3.294 m)
Dificultat global: F + (35º/II+). Cresta final molt aèria al cim del Gran Paradiso. Hi ha 3 parabolts als darrers passos.
Dificultat d'esquí: S3, puntualment
Dificultat d'esquí: S3, puntualment
Desnivells: 1er dia +775 m. 2on dia +1.326 m/-1.326 m. 3er dia +559 m/-1.334 m
Horaris: 1er dia, 1h 30 min. 2on dia, 8h. 3er dia, 6h
Material necessari: Material habitual per a esquí de muntanya i progressió sobre glacera. Algunes bagues per a la cresta.
Allotjament: Rifugio Vittorio Emmanuelle II, 2.735 metres (Tlf. 0039016595920). Mitja pensió 38 euros.
Aproximació: Des de Pont, Valsavarenche (1.960 m), agafar el camí que surt del pàrquing i creuar el riu. Seguir les indicacions fins al Rifugio Vittorio Emmanuelle II.
Cartografia: 101 Gran Paradiso. 1:25.000. Instituto Geografico Centrale
Cost total del viatge en furgoneta (pel túnel del Mont Blanc): 480 euros
Albert Boada i Lluís Ferrer
Del 19 al 23 de juny del 2013
Les condicions de neu que tenim aquest any, poc comunes per a l'època, fan que ens sorgeixin alguns dubtes a l'hora de preparar aquesta sortida. Només tenim clar que volem anar als Alps, però a on i a fer-hi què? Després de valorar diverses possibilitats, Saas Fee (Suïssa) i Gran Paradiso (Itàlia) queden com a finalistes. La idea inicial és fer alpinisme però la realitat s'imposa i acabem decantant-nos pels esquís de muntanya. Hem contactat amb el refugi de Britannia Hütte, a Saas Fee, i ens diuen que obren un dia després de la nostra arribada. Així doncs, el Gran Paradiso acaba sent la zona escollida. I sembla ser que hi ha prou neu com per endur-nos els esquís, segons el guarda del Rifugio Vittorio Emmanuelle.
De manera que el dimecres 19 de juny, de bon matí, sortim amb la furgo en direcció a la Vall d'Aosta on hi arribem després d'unes 9 hores de viatge. Fem una parada al bonic poble de Courmayeur, menys turístic que el seu homòleg francès, Chamonix. L'Albert condueix tot el viatge, ja que un servidor encara no té carnet.
Dijous, 20 de juny del 2013
Cost total del viatge en furgoneta (pel túnel del Mont Blanc): 480 euros
Albert Boada i Lluís Ferrer
Del 19 al 23 de juny del 2013
Les condicions de neu que tenim aquest any, poc comunes per a l'època, fan que ens sorgeixin alguns dubtes a l'hora de preparar aquesta sortida. Només tenim clar que volem anar als Alps, però a on i a fer-hi què? Després de valorar diverses possibilitats, Saas Fee (Suïssa) i Gran Paradiso (Itàlia) queden com a finalistes. La idea inicial és fer alpinisme però la realitat s'imposa i acabem decantant-nos pels esquís de muntanya. Hem contactat amb el refugi de Britannia Hütte, a Saas Fee, i ens diuen que obren un dia després de la nostra arribada. Així doncs, el Gran Paradiso acaba sent la zona escollida. I sembla ser que hi ha prou neu com per endur-nos els esquís, segons el guarda del Rifugio Vittorio Emmanuelle.
De manera que el dimecres 19 de juny, de bon matí, sortim amb la furgo en direcció a la Vall d'Aosta on hi arribem després d'unes 9 hores de viatge. Fem una parada al bonic poble de Courmayeur, menys turístic que el seu homòleg francès, Chamonix. L'Albert condueix tot el viatge, ja que un servidor encara no té carnet.
Dijous, 20 de juny del 2013
DIA 1: Pont (1.960 m)-Rifugio Vittorio Emmanuelle II (2.735 m)
Desnivell acumulat: +775 metres
Horari: 1h 30min
Hem dormit amb la furgo al poble de Plan d'Introd. Ha plogut tota la nit i encara continua. Mandregem una mica i enfilem els últims quilòmetres fins a Pont, inici de l'etapa d'avui. El riu baixa amb molta força, sobrepassant els marges. Arreu s'han format cascades, sembla que la muntanya vessi i escupi l'aigua cap a les valls. A Pont, esmorzem i preparem les coses. Quan gairebé ho tenim tot a punt, arriba un grup de quatre persones al pàrquing. Vénen del refugi, completament xops. Un d'ells parla italià i els altres tres, anglès. Semblen guia i clients. Li preguntem com està la cosa i ens diu que no han pogut veure res, que feia molt de vent i que ha plogut. Que han baixat sense poder fer res. Ens diu que la neu comença just per sota del refu. Una informació molt valuosa. Decidim pujar amb bambes i carregar esquís i botes a la motxilla. Plou. Ens hem deixat les fundes per a la motxilla a casa. Molt llestos. Improvisem unes fundes amb bosses d'escombraries per tapar les botes d'esquí.
A les 11h sortim. Plou. Moltíssim. Pugem ràpid malgrat els quilos a l'esquena. A mig camí comença a tronar, per sort no cauen llamps. Així que accelerem el pas amb el cor encongit. Poc després comença a pedregar. La calamarsa és prou grossa. Completament xops, anem seguint les indicacions que, sense pèrdua, ens porten fins al refugi després d'una hora i mitja de forta pujada.
Al refugi l'espectacle és dantesc. El guarda ha habilitat una sala on assecar tota la roba molla dels excursionistes i hi ha col·locat tres estufes que escalfen l'estança. Hi ha de tot: botes, motxilles, mitjons, samarretes, pantalons, guants, jaquetes. Tot penjat arreu. Contribuïm a la causa amb unes quantes peces més. Demà no hi haurà qui trobi res. La sala està completament plena, o això creiem perquè al llarg de la tarda arriben molts més excursionistes, igual o més xops que nosaltres, que busquen i troben espai on no n'hi ha per assecar les seves preuades peces tècniques. Astorats, veiem com el personal que arriba calça botes d'alpinisme. I un dubte ens assalta... perquè som els únics que anem amb esquís. Serem els únics pringats? Durant el sopar, un guia francès ens comenta que fa un parell de setmanes la neu estava estupenda per a esquiar, però que ara potser és una mica just... Sopem de meravella i acordem l'esmorzar a les 4. A quarts de 10 ja ho tenim tot fet i ens retirem a descansar.
Divendres, 21 de juny del 2013
La claror despunta darrera dels cims nevats i una llum blava i rosada inunda el cel. L'alba és un dels moments especials a la muntanya. Avancem al nostre pas mentre les cordades d'alpinistes arriben a l'inici de la glacera i treuen la corda per a progressar.
Les traces giren a mà dreta i afrontem una forta pujada. És l'inici del Ghiacciaio del Gran Paradiso. Parem i ens encordem. Les esquerdes estan ben tapades però preferim fer les coses bé. La neu continua molt dura i costa avançar malgrat que portem les serretes i les alces. No em sento gaire traçut i penso que si la cosa continua així hauré de treure'm els esquís i posar-me els grampons. Aquesta primera part de la glacera és força dreta. Arribats a 3.500 metres, hem d'afrontar una segona pala també força pronunciada i, aquesta vegada, gelada. Decidim treure'ns els esquís i deixar-los allà. Ens fa mandra carretejar-los sense saber si trobarem algun tram esquiable per sobre d'aquell punt. Ens posem els grampons i seguim pujant. Arribats a aquest punt, les vistes al nostre voltant són superlatives. El Mont Blanc es distingeix, altiu, retallant la seva silueta al cel blau. Així com el cim de la Grande Casse, al Parc Nacional de la Vanoise.
El pendent se suavitza i fem unes zig-zaga fins arribar a un llom que ens porta fins a un altre plateau, a la nostra esquerra uns grans seracs pengen esperant qui sap què. Ara sí que el cim és a tocar. Ja el podem veure. Les primeres cordades ja baixen i passen pel nostre costat. I les nostres traces s'ajunten amb les que vénen del Rifugio Chabod. La temperatura és suau i no fa vent, una esplèndida jornada d'alpinisme. Virant a l'esquerra, afrontem la pala final que ens mana al cim del Gran Paradiso. L'alçada es comença a notar. Ens acostem als 4.000 metres.
Ja fa estona que hem sobrepassat el cim del Ciarforon (3.642 m), un pic molt estètic del que ja ens n'havia parlat el Martí. Ens hem deixat seduir per la seva cara nord i per la cresta nord-est. En una altra ocasió. Acabem de remuntar la pala final i encarem la part més dreta que ens portarà a la cresta somital. Aquests últims metres s'han fet una mica llargs. Prop de les 10 del matí arribem a la base del rocam de la cresta final. Hi ha algunes cordades que tornen quan arribem a l'aresta. L'espectacle que se'ns obre a l'altra banda no té paraules. Un estimball enorme porta a una glacera immensa i esquerdada. El vent bufa bastant fort i la sensació de fred s'accentua. Un parell de cordades tornen del cim. Esperem que passin i ens avança una cordada amb un guia. Per fi podem passar. Decidim anar a l'ensamble i l'Albert afronta els primers passos.
Després d'uns metres, de sobte ens trobem una mica bloquejats en un pas on la roca fa panxa i tira el cos cap al buit, no hi ha mans segures per agafar-se i ens atabalem una mica. No hem posat cap merlet perquè pensàvem que seria fàcil, no ens ho hem mirat gaire. Entre la neu, el gel, els grampons i els guants no ens acabem de sentir còmodes i passem uns primers metres amb força nervis. L'escalada no és difícil però impressiona molt i ens ha agafat freds. Pensàvem que trobaríem un pas equipat però als primers metres ja hi ha tres passos on cal anar amb compte. La timba és molt gran. Arribem als passos equipats amb tres parabolts i continuem a l'ensamble. Continua bufant el vent i la sensació de cangueli no disminueix, malgrat els parabolts. Un cop a dalt, ens abracem a la Madonna i gaudim fugaçment del moment de cim. Ja ho celebrarem quan haguem tornat a creuar el pas. Fem una foto ràpida i en marxa.
Decidim fer les coses bé i muntar algun merlet de camí. Vaig de primer i l'Albert m'assegura. Torna la confiança i trobo molt més fàcils els passos de tornada. En arribar on havíem deixat els bastons i els piolets ens abracem. Ara sí, contents d'haver fet cim. Són vora les 11. Estem completament sols. Marxem ràpidament. La traça està molt ben feta i la neu s'ha estovat una mica. En un tres i no res baixem la pala final i parem a fer un mos, gairebé no hem menjat en tot el dia. L'Albert treu l'estelada i fem la foto que ens hem oblidat de fer al cim. A partir d'aquí ens desencordem i guardem tot el material a la motxilla. Baixem fins on tenim els esquís i gaudim d'una baixada amb una neu sensacional per a l'època. Ara ens adonem que hem fet molt bé portant els esquís, ens sentim com a nens petits enmig de la solitud més absoluta. A la 1 del migdia arribem al refugi.
Dinem com a reis sota un sol esplèndid i anem a fer una migdiada ben merescuda. Després decidirem què fem, si baixem al cotxe o ens quedem un altre dia aquí dalt. Hem posat a assecar les pells i els grampons a la sala on gairebé no hi queda res.
Després de la dormida obrim el mapa i mirem opcions. La Tresenta sembla assequible però no tenim referència de dificultat. També temptegem la possibilitat de marxar, tirar cap a Chamonix i l'endemà fer alguna excursió pels Balcons del Mont Blanc... però què carai, estem aquí i no sabem quan hi tornarem. Cal aprofitar. La meteo per a demà és excel·lent i tenim els esquís a punt. Així doncs, se'ns acut que podríem parlar amb el Paolo, el guarda del refu, perquè ens orienti una mica (després veurem que va ser la millor idea que podíem tenir, sense dubte). Li exposem la situació, a migdia volem ser al cotxe, i ens faria gràcia fer La Tresenta o algun altre pic de dificultat similar. De seguida ens diu que la millor opció per a nosaltres és fer una travessa. Arribar-nos fins al Colle di Moncorvé, després iniciar el descens fins a creuar les glaceres de Moncorvé, Monciair i Grant Etret i anar a petar al Vallone di Seiva que ens portarà fins al cotxe. Ens quedem meravellats. Òstres! una circular, la quadratura del cercle. Així ja no passem pel refu ni tornem pel camí que vam pujar des del cotxe. Estem entusiasmats amb la idea. Sobre mapa no sembla complicat. El Paolo ens assenyala l'itinerari, ens dóna cotes d'alçada a tenir en compte, ens descriu punts de referència (aquí heu de passar sota un serac, allà dues pedres grans, més enllà mantenir-vos a la cota 2.700) com si ens revelés un secret molt ben guardat. Com si després de fer el Gran Paradiso, ara tinguéssim premi per haver-nos quedat un altre dia i poguéssim assaborir les delícies més ben guardades de la vall. Ens assegura que hi haurà traça feta. Eufòrics per la solució trobada li donem les gràcies i ens disposem a refer-nos la motxilla altra vegada. Ho deixem tot a punt per a l'endemà. Tenint en compte que avui potser hem sortit massa d'hora (a les 5 del matí) i la neu estava molt dura, acordem amb ell sortir cap a les 7. Es preveu una jornada d'unes 6 hores. Quina emoció.
Dissabte, 22 de juny del 2013
Hem dormit amb la furgo al poble de Plan d'Introd. Ha plogut tota la nit i encara continua. Mandregem una mica i enfilem els últims quilòmetres fins a Pont, inici de l'etapa d'avui. El riu baixa amb molta força, sobrepassant els marges. Arreu s'han format cascades, sembla que la muntanya vessi i escupi l'aigua cap a les valls. A Pont, esmorzem i preparem les coses. Quan gairebé ho tenim tot a punt, arriba un grup de quatre persones al pàrquing. Vénen del refugi, completament xops. Un d'ells parla italià i els altres tres, anglès. Semblen guia i clients. Li preguntem com està la cosa i ens diu que no han pogut veure res, que feia molt de vent i que ha plogut. Que han baixat sense poder fer res. Ens diu que la neu comença just per sota del refu. Una informació molt valuosa. Decidim pujar amb bambes i carregar esquís i botes a la motxilla. Plou. Ens hem deixat les fundes per a la motxilla a casa. Molt llestos. Improvisem unes fundes amb bosses d'escombraries per tapar les botes d'esquí.
A les 11h sortim. Plou. Moltíssim. Pugem ràpid malgrat els quilos a l'esquena. A mig camí comença a tronar, per sort no cauen llamps. Així que accelerem el pas amb el cor encongit. Poc després comença a pedregar. La calamarsa és prou grossa. Completament xops, anem seguint les indicacions que, sense pèrdua, ens porten fins al refugi després d'una hora i mitja de forta pujada.
Al refugi l'espectacle és dantesc. El guarda ha habilitat una sala on assecar tota la roba molla dels excursionistes i hi ha col·locat tres estufes que escalfen l'estança. Hi ha de tot: botes, motxilles, mitjons, samarretes, pantalons, guants, jaquetes. Tot penjat arreu. Contribuïm a la causa amb unes quantes peces més. Demà no hi haurà qui trobi res. La sala està completament plena, o això creiem perquè al llarg de la tarda arriben molts més excursionistes, igual o més xops que nosaltres, que busquen i troben espai on no n'hi ha per assecar les seves preuades peces tècniques. Astorats, veiem com el personal que arriba calça botes d'alpinisme. I un dubte ens assalta... perquè som els únics que anem amb esquís. Serem els únics pringats? Durant el sopar, un guia francès ens comenta que fa un parell de setmanes la neu estava estupenda per a esquiar, però que ara potser és una mica just... Sopem de meravella i acordem l'esmorzar a les 4. A quarts de 10 ja ho tenim tot fet i ens retirem a descansar.
Divendres, 21 de juny del 2013
DIA 2: Rifugio Vittorio Emmanuelle II (2.735 m)- Gran Paradiso (4.061 m)-Rifugio Vittorio Emmanuelle II (2.735 m)
Desnivell acumulat: +1.326 metres/-1.326 metres
Horari: 8 hores
Per aquelles coses de la vida acabem sortint a les 5h del matí. Pràcticament dels últims. A les 4h ja hi ha corredisses a la porta del refugi (no entenc com la gent pot tenir tanta energia a aquestes hores intempestives) però nosaltres no tenim pressa i esmorzem gairebé sols al menjador. Previsors, ahir ja vam col·locar les pells de foca als esquís. A 2/4 de 5 ja clareja de manera que, quan sortim, no ens cal el frontal. Avui és la nit més curta de l'any i la lluna ha brillat amb tota la seva esplandor. Les traces afronten una primera pujada en diagonal per anar a buscar un llom. Només començar ja veiem que la neu està molt dura i parem a posar les serretes. Progressem molt millor i arribem a un primer plateau des d'on sembla definir-se, per primer cop, lluny, el cim.
Per aquelles coses de la vida acabem sortint a les 5h del matí. Pràcticament dels últims. A les 4h ja hi ha corredisses a la porta del refugi (no entenc com la gent pot tenir tanta energia a aquestes hores intempestives) però nosaltres no tenim pressa i esmorzem gairebé sols al menjador. Previsors, ahir ja vam col·locar les pells de foca als esquís. A 2/4 de 5 ja clareja de manera que, quan sortim, no ens cal el frontal. Avui és la nit més curta de l'any i la lluna ha brillat amb tota la seva esplandor. Les traces afronten una primera pujada en diagonal per anar a buscar un llom. Només començar ja veiem que la neu està molt dura i parem a posar les serretes. Progressem molt millor i arribem a un primer plateau des d'on sembla definir-se, per primer cop, lluny, el cim.
La claror despunta darrera dels cims nevats i una llum blava i rosada inunda el cel. L'alba és un dels moments especials a la muntanya. Avancem al nostre pas mentre les cordades d'alpinistes arriben a l'inici de la glacera i treuen la corda per a progressar.
Les traces giren a mà dreta i afrontem una forta pujada. És l'inici del Ghiacciaio del Gran Paradiso. Parem i ens encordem. Les esquerdes estan ben tapades però preferim fer les coses bé. La neu continua molt dura i costa avançar malgrat que portem les serretes i les alces. No em sento gaire traçut i penso que si la cosa continua així hauré de treure'm els esquís i posar-me els grampons. Aquesta primera part de la glacera és força dreta. Arribats a 3.500 metres, hem d'afrontar una segona pala també força pronunciada i, aquesta vegada, gelada. Decidim treure'ns els esquís i deixar-los allà. Ens fa mandra carretejar-los sense saber si trobarem algun tram esquiable per sobre d'aquell punt. Ens posem els grampons i seguim pujant. Arribats a aquest punt, les vistes al nostre voltant són superlatives. El Mont Blanc es distingeix, altiu, retallant la seva silueta al cel blau. Així com el cim de la Grande Casse, al Parc Nacional de la Vanoise.
El pendent se suavitza i fem unes zig-zaga fins arribar a un llom que ens porta fins a un altre plateau, a la nostra esquerra uns grans seracs pengen esperant qui sap què. Ara sí que el cim és a tocar. Ja el podem veure. Les primeres cordades ja baixen i passen pel nostre costat. I les nostres traces s'ajunten amb les que vénen del Rifugio Chabod. La temperatura és suau i no fa vent, una esplèndida jornada d'alpinisme. Virant a l'esquerra, afrontem la pala final que ens mana al cim del Gran Paradiso. L'alçada es comença a notar. Ens acostem als 4.000 metres.
Ja fa estona que hem sobrepassat el cim del Ciarforon (3.642 m), un pic molt estètic del que ja ens n'havia parlat el Martí. Ens hem deixat seduir per la seva cara nord i per la cresta nord-est. En una altra ocasió. Acabem de remuntar la pala final i encarem la part més dreta que ens portarà a la cresta somital. Aquests últims metres s'han fet una mica llargs. Prop de les 10 del matí arribem a la base del rocam de la cresta final. Hi ha algunes cordades que tornen quan arribem a l'aresta. L'espectacle que se'ns obre a l'altra banda no té paraules. Un estimball enorme porta a una glacera immensa i esquerdada. El vent bufa bastant fort i la sensació de fred s'accentua. Un parell de cordades tornen del cim. Esperem que passin i ens avança una cordada amb un guia. Per fi podem passar. Decidim anar a l'ensamble i l'Albert afronta els primers passos.
Després d'uns metres, de sobte ens trobem una mica bloquejats en un pas on la roca fa panxa i tira el cos cap al buit, no hi ha mans segures per agafar-se i ens atabalem una mica. No hem posat cap merlet perquè pensàvem que seria fàcil, no ens ho hem mirat gaire. Entre la neu, el gel, els grampons i els guants no ens acabem de sentir còmodes i passem uns primers metres amb força nervis. L'escalada no és difícil però impressiona molt i ens ha agafat freds. Pensàvem que trobaríem un pas equipat però als primers metres ja hi ha tres passos on cal anar amb compte. La timba és molt gran. Arribem als passos equipats amb tres parabolts i continuem a l'ensamble. Continua bufant el vent i la sensació de cangueli no disminueix, malgrat els parabolts. Un cop a dalt, ens abracem a la Madonna i gaudim fugaçment del moment de cim. Ja ho celebrarem quan haguem tornat a creuar el pas. Fem una foto ràpida i en marxa.
Decidim fer les coses bé i muntar algun merlet de camí. Vaig de primer i l'Albert m'assegura. Torna la confiança i trobo molt més fàcils els passos de tornada. En arribar on havíem deixat els bastons i els piolets ens abracem. Ara sí, contents d'haver fet cim. Són vora les 11. Estem completament sols. Marxem ràpidament. La traça està molt ben feta i la neu s'ha estovat una mica. En un tres i no res baixem la pala final i parem a fer un mos, gairebé no hem menjat en tot el dia. L'Albert treu l'estelada i fem la foto que ens hem oblidat de fer al cim. A partir d'aquí ens desencordem i guardem tot el material a la motxilla. Baixem fins on tenim els esquís i gaudim d'una baixada amb una neu sensacional per a l'època. Ara ens adonem que hem fet molt bé portant els esquís, ens sentim com a nens petits enmig de la solitud més absoluta. A la 1 del migdia arribem al refugi.
Dinem com a reis sota un sol esplèndid i anem a fer una migdiada ben merescuda. Després decidirem què fem, si baixem al cotxe o ens quedem un altre dia aquí dalt. Hem posat a assecar les pells i els grampons a la sala on gairebé no hi queda res.
Després de la dormida obrim el mapa i mirem opcions. La Tresenta sembla assequible però no tenim referència de dificultat. També temptegem la possibilitat de marxar, tirar cap a Chamonix i l'endemà fer alguna excursió pels Balcons del Mont Blanc... però què carai, estem aquí i no sabem quan hi tornarem. Cal aprofitar. La meteo per a demà és excel·lent i tenim els esquís a punt. Així doncs, se'ns acut que podríem parlar amb el Paolo, el guarda del refu, perquè ens orienti una mica (després veurem que va ser la millor idea que podíem tenir, sense dubte). Li exposem la situació, a migdia volem ser al cotxe, i ens faria gràcia fer La Tresenta o algun altre pic de dificultat similar. De seguida ens diu que la millor opció per a nosaltres és fer una travessa. Arribar-nos fins al Colle di Moncorvé, després iniciar el descens fins a creuar les glaceres de Moncorvé, Monciair i Grant Etret i anar a petar al Vallone di Seiva que ens portarà fins al cotxe. Ens quedem meravellats. Òstres! una circular, la quadratura del cercle. Així ja no passem pel refu ni tornem pel camí que vam pujar des del cotxe. Estem entusiasmats amb la idea. Sobre mapa no sembla complicat. El Paolo ens assenyala l'itinerari, ens dóna cotes d'alçada a tenir en compte, ens descriu punts de referència (aquí heu de passar sota un serac, allà dues pedres grans, més enllà mantenir-vos a la cota 2.700) com si ens revelés un secret molt ben guardat. Com si després de fer el Gran Paradiso, ara tinguéssim premi per haver-nos quedat un altre dia i poguéssim assaborir les delícies més ben guardades de la vall. Ens assegura que hi haurà traça feta. Eufòrics per la solució trobada li donem les gràcies i ens disposem a refer-nos la motxilla altra vegada. Ho deixem tot a punt per a l'endemà. Tenint en compte que avui potser hem sortit massa d'hora (a les 5 del matí) i la neu estava molt dura, acordem amb ell sortir cap a les 7. Es preveu una jornada d'unes 6 hores. Quina emoció.
Dissabte, 22 de juny del 2013
DIA 3: Rifugio Vittorio Emmanuelle II (2.735 m)- Colle di Moncorvé (3.294 m)-Pont (1.960 m)
Desnivell acumulat: +559 metres/-1.334 metres
Horari: 6 hores
El dia es lleva sense ganes. La boira espessa ens deixa esmorzar amb calma. El Paolo, el guarda, ho té clar. No ens hem de preocupar per res, d'aquí a una estona escamparà la boira i lluïrà el sol. Així que el pa amb mantega i melmelada va i ve de valent. Gaudim d'un esmorzar tranquil i solitari. Dit i fet, a les 8 el cel és clar i nosaltres ja estem a punt. Alguns núvols alts que s'aniran descompactant ens acompanyen. Fins al Colle di Moncorvé tenim unes dues hores, així que travessem per sobre el petit llac que abraça el refugi, ens calcem els esquís i enfilem el Ghiacciaio di Moncorvé. Avui serà un gran dia.
La neu està molt bé, és l'hora bona. No cal que posem serretes. Seguim una traça del dia anterior i una traça fresca de raquetes. La pujada fins al coll és agradable, amb alguns trams puntuals més pendents. Una mica abans de les 10 del matí som allà. Grans vistes.
Rodejats de La Tresenta, el Ciarforon i el Gran Paradiso que s'alça imponent davant nostre, traiem les pells i a fixem els esquís. La cosa pinta molt bé. Arriba el moment de la gran baixada. Recordem les instruccions del guarda, mantenir-nos a la cota 3.000 i anar vorejant les crestes. Els descens per la glacera serà de somni. Som-hi!!!!
Anem baixant i flanquejant a l'esquerra. De seguida trobem el punt de creuament cap al Ghiacciaio di Monciair i sortim a la següent vall. Quina meravella poder travessar aquestes valls en la més absoluta solitud. Quan ens aturem, un silenci sepulcral ens corprèn. Òstres, òstres. Sort que vam portar els esquís.
Després de travessar la segona glacera, i passar per sota d'un serac petit, toca remuntar una miqueta, uns metres amunt per a travessar el llom que baixa de la Bca. di Monciair i arribar al Ghiacciaio del Breuil Occidental. Totes aquestes glaceres estan ben tapades i no tenim cap problema per a travessar-les. Cert que són glaceres petites.
Amb el mapa, l'altímetre i les indicacions del guarda, no tenim cap problema per trobar els punts de creuament idoni per a no perdre alçada. Malgrat que no hi ha traça feta, ell ens havia assegurat que sí, anem fent bé i gaudint moltíssim de la travessa, de la solitud i de la immensitat de l'entorn. La neu ja comença a estar bastant humida perquè hem perdut força alçada i perquè el matí ha anat fent el seu camí mentre nosaltres travessàvem valls i glaceres. Cap a les 12h del migdia arribem a la darrera glacera, el Ghiacciaio del Grant Etret, que ens portarà al Vallone di Seiva, i al cotxe. L'hem clavat. Avall que fa baixada, la neu ja està al límit d'una neu esquiable.
El riu neix als nostres peus i es va obrint camí amb força. Les restes d'antigues allaus ens dificulten el pas. Grans grumolls que ens recorden quina és la llei a la muntanya. A uns 2.400 m. decidim treure'ns els esquís i les botes, i calçar-nos les bambes perquè l'últim tram ja no és esquiable. La motxilla pesa entre 16 i 18 kg. amb tot l'equip d'esquí a sobre.
Mirem endarrere. Hem compartit dos dies formidables amb el regne de la neu i del gel i li agraïm aquest acolliment sincer. Tornarem tan aviat com ens sigui possible. Mirem endavant. Enfilem el camí de la vida, del verd, que esclata al nostre pas, la primera flor, el bri de l'herba humida, un salt d'aigua, la paleta de la natura mostra el seu millor repertori. Les tarteres i les congestes deixen pas als rierols i als avets. Beneït bosc alpí.
A punt d'arribar, trobem alguns excursionistes que ens miren com si no acabessin d'entendre què fem amb uns esquís a la motxilla. Però no era estiu? Alguns agosarats ens pregunten d'on venim, encuriosits. Després de deixar el sender, seguim la pista uns centenars de metres, creuem el riu i arribem a l'aparcament de Pont. Són les 2 del migdia. Ens abracem. Quina travessa més bonica, gairebé podria dir que he gaudit més que ahir pujant al Gran Paradiso. La solitud, una certa desconeixença de l'itinerari, entorns salvatges, sensacions úniques... no són aquests els elements que busquem a la muntanya?
El dia es lleva sense ganes. La boira espessa ens deixa esmorzar amb calma. El Paolo, el guarda, ho té clar. No ens hem de preocupar per res, d'aquí a una estona escamparà la boira i lluïrà el sol. Així que el pa amb mantega i melmelada va i ve de valent. Gaudim d'un esmorzar tranquil i solitari. Dit i fet, a les 8 el cel és clar i nosaltres ja estem a punt. Alguns núvols alts que s'aniran descompactant ens acompanyen. Fins al Colle di Moncorvé tenim unes dues hores, així que travessem per sobre el petit llac que abraça el refugi, ens calcem els esquís i enfilem el Ghiacciaio di Moncorvé. Avui serà un gran dia.
La neu està molt bé, és l'hora bona. No cal que posem serretes. Seguim una traça del dia anterior i una traça fresca de raquetes. La pujada fins al coll és agradable, amb alguns trams puntuals més pendents. Una mica abans de les 10 del matí som allà. Grans vistes.
Rodejats de La Tresenta, el Ciarforon i el Gran Paradiso que s'alça imponent davant nostre, traiem les pells i a fixem els esquís. La cosa pinta molt bé. Arriba el moment de la gran baixada. Recordem les instruccions del guarda, mantenir-nos a la cota 3.000 i anar vorejant les crestes. Els descens per la glacera serà de somni. Som-hi!!!!
Anem baixant i flanquejant a l'esquerra. De seguida trobem el punt de creuament cap al Ghiacciaio di Monciair i sortim a la següent vall. Quina meravella poder travessar aquestes valls en la més absoluta solitud. Quan ens aturem, un silenci sepulcral ens corprèn. Òstres, òstres. Sort que vam portar els esquís.
Després de travessar la segona glacera, i passar per sota d'un serac petit, toca remuntar una miqueta, uns metres amunt per a travessar el llom que baixa de la Bca. di Monciair i arribar al Ghiacciaio del Breuil Occidental. Totes aquestes glaceres estan ben tapades i no tenim cap problema per a travessar-les. Cert que són glaceres petites.
Amb el mapa, l'altímetre i les indicacions del guarda, no tenim cap problema per trobar els punts de creuament idoni per a no perdre alçada. Malgrat que no hi ha traça feta, ell ens havia assegurat que sí, anem fent bé i gaudint moltíssim de la travessa, de la solitud i de la immensitat de l'entorn. La neu ja comença a estar bastant humida perquè hem perdut força alçada i perquè el matí ha anat fent el seu camí mentre nosaltres travessàvem valls i glaceres. Cap a les 12h del migdia arribem a la darrera glacera, el Ghiacciaio del Grant Etret, que ens portarà al Vallone di Seiva, i al cotxe. L'hem clavat. Avall que fa baixada, la neu ja està al límit d'una neu esquiable.
El riu neix als nostres peus i es va obrint camí amb força. Les restes d'antigues allaus ens dificulten el pas. Grans grumolls que ens recorden quina és la llei a la muntanya. A uns 2.400 m. decidim treure'ns els esquís i les botes, i calçar-nos les bambes perquè l'últim tram ja no és esquiable. La motxilla pesa entre 16 i 18 kg. amb tot l'equip d'esquí a sobre.
Mirem endarrere. Hem compartit dos dies formidables amb el regne de la neu i del gel i li agraïm aquest acolliment sincer. Tornarem tan aviat com ens sigui possible. Mirem endavant. Enfilem el camí de la vida, del verd, que esclata al nostre pas, la primera flor, el bri de l'herba humida, un salt d'aigua, la paleta de la natura mostra el seu millor repertori. Les tarteres i les congestes deixen pas als rierols i als avets. Beneït bosc alpí.
A punt d'arribar, trobem alguns excursionistes que ens miren com si no acabessin d'entendre què fem amb uns esquís a la motxilla. Però no era estiu? Alguns agosarats ens pregunten d'on venim, encuriosits. Després de deixar el sender, seguim la pista uns centenars de metres, creuem el riu i arribem a l'aparcament de Pont. Són les 2 del migdia. Ens abracem. Quina travessa més bonica, gairebé podria dir que he gaudit més que ahir pujant al Gran Paradiso. La solitud, una certa desconeixença de l'itinerari, entorns salvatges, sensacions úniques... no són aquests els elements que busquem a la muntanya?
Felicitats Lluís i Albert! llàstima de no poder pujar fins dalt amb els esquís, de baixada haguéssiu disfrutat de valent amb la neu transformada. Bona travessa companys.
ResponEliminaHola Jaume, no ens la vam jugar perquè aquell tram estava realment gelat. De tota manera la pala final és molt dreta, potser haguéssim patit haha... Però sí, hagués estat una delícia perquè la neu ja estava molt bé.
EliminaHola fill:
ResponEliminaExcel·lent travessa i extraordinària crònica con sempre.
Felicitats a tos dos.
Espero que el proper any i puguem tornar tots dos.... però sense esquis.