dijous, 22 de novembre del 2012

La Deessa de les collites I (Volta a l'Annapurna)




LA VOLTA AL MASSÍS DELS ANNAPURNA





FITXA TÈCNICA 

Punt de partida: Chamje (1.450 m)
Punt d'arribada: Muktinath (3.795 m)
Punt més elevat: Thorung La (5.416 m)
Dificultat: mitjana
Temps estimat: 6-8 dies 
Desnivell acumulat positiu: 6.500 m
Desnivell acumulat negatiu: 4.200 m
Distància: 120 km (30 km trasllat amb jeep) / 90 km de trekking
Observacions: Intentem seguir la guia de Trekking en Nepal de Sergi Lara, però acabem fent les etapes al nostre aire. Aproximadament, una etapa i mitja de la guia per dia. Els horaris inclouen les parades.





Una mica d'història

"La conquesta de l'Himàlaia", com s'ha anomenat la cursa per la conquesta dels vuit mils (que probablement es pot considerar com la continuació de l'època de les grans exploracions iniciades al segle XV) va començar a finals del segle XIX, de la mà dels britànics Collie, Hastings i Mummery, els primers en intentar el cim del Nanga Parbat (8.125 m) l'any 1895. Durant els següents anys ningú va gosar apropar-se als vuit mils, després que una allau s'endugué Mummery en aquella expedició. Fou després de la Primera Guerra Mundial, quan la conquesta dels cims més alts de l'Himàlaia esdevingué una qüestió nacional pels diversos estats-nació europeus, que es reactivaren, de nou, les expedicions. L'orgull nacional de ser els primers era la màxima motivació per als estats i els alpinistes. En aquella època, el finançament d'aquestes expedicions era estatal. Eren expedicions pesades, molts portejadors, molts alpinistes, es muntaven camps d'alçada i s'anava aclimatant conforme es muntaven aquests camps. Arribar fins als camps base ja era tota una odissea.

Albert Mummery (1855-1895)

L'any 1921, 1922 i 1924 els britànics intentarien, en tres expedicions diferents, pujar el cim més alt, l'Everest (8.850 m). Encara hi ha dubtes de si Mallory i Irvine van arribar al cim aquell 7 de juny de 1924. El fet és que no s'ha pogut demostrar. Van sortir del Camp 6, a 8.160 m i se'ls va veure superar el segon esglaó de l'aresta nord-est a 8.575 m. Després, van quedar immersos en la boira i no se'n va saber res més. L'any 1999, s'organitzà una expedició dirigida per Eric Simonson per trobar el cos de Mallory. L'1 de maig el localitzaren a uns 521 metres del cim. Els escèptics afirmen que el segon esglaó del vessant nord és massa difícil (l'escalada està qualificada de 6b) perquè Mallory i Irvine el poguessin superar en aquella alçada i amb el material de l'any 24.

Expedició britànica del 1924. Irvine i Mallory, fila posterior, primer i segon a l'esquerra

La rivalitat entre Anglaterra i Alemanya es va accentuar durant la dècada dels anys 30, sobretot després de l'accés al poder d'Adolf Hitler. Així, cada país es va fixar un objectiu. Els britànics tenien entre cella i cella l'Everest i els alemanys el Nanga Parbat. L'elecció d'aquestes muntanyes no és una casualitat. Les fronteres de Nepal estaven tancades i, per tant, les expedicions havien de buscar els seus objectius fora de territori nepalès. Els britànics al Tibet (Everest pel vessant nord) i els alemanys a l'actual Pakistan (Nanga Parbat). Només els britànics tenien accés al Tibet a principis dels anys 30. El 1932, 1934, 1937 i 1938 diferents expedicions alemanyes van intentar fer cim al Nanga Parbat sense èxit. Vint-i-sis persones van morir entre alemanys i portejadors. La Segona Guerra Mundial va deixar en stand by la qüestió de les expedicions a l'Himàlaia. Així que, no fou fins que Nepal obrí les seves fronteres, l'any 1950, que de nou es retornà a les muntanyes més altes de la terra. Però no va ser ni una expedició britànica ni una expedició alemanya.

Camp V, Nanga Parbat (22 de juliol del 1938)

El primer pic de vuit mil metres que es va aconseguir pujar a la història de l'alpinisme va ser l'Annapurna  (8.091 m). El 3 de juny del 1950, Maurice Herzog i Louis Lachenal van arribar al seu cim. Herzog va perdre els guants dalt del cim, les congelacions posteriors li afectaren tots els dits de les dues mans. Aquella expedició francesa formada per una generació d'alpinistes formidables, Rebuffat, Terray, Lachenal, Herzog, etc. va aconseguir el que ningú havia fet fins aquell moment. L'ascens a l'Annapurna, desena muntanya més alta de la terra, significava per a l'Estat francès una victòria en el terreny polític. Més tard vindria l'Everest, el 1953,  una expedició britànica aconseguiria el primer ascens; el Nanga Parbat, el 1953, una expedició alemanya; el K2, el 1954, una expedició italiana; el Cho Oyu, el 1954, una expedició austríaca i la resta de vuit mils fins al 1964, quan una expedició xinesa aconseguiria el cim del Shisha Pangma. Així, doncs, l'Annapurna va ser el primer dels catorze, gràcies a la voluntat i la determinació d'una colla d'alpinistes francesos de primer nivell. Maurice Herzog va escriure aquesta gesta al cèlebre llibre "Annapurna. Premier 8000" publicat el 1953. Està traduït per Desnivel. El 1956 es publicà "Carnets du vertige" a partir de les notes de Louis Lachenal amb la col·laboració del fill d'Herzog, traduït també per Desnivel.


Maurice Herzog al cim de l'Annapurna 

La història de l'alpinisme català també està lligada a l'Annapurna. Josep Manuel Anglada, Emili Civís i Jordi Pons van fer el cim de l'Annapurna Est (8.026 m), el cim que forma l'extrem oriental de l'aresta cimera, el 29 d'abril del 1974. Era la primera ascensió mundial a aquest cim, verge fins a aquell dia, la primera ascensió catalana a un vuit mil i també la primera estatal. Anglada i Pons, membres d'una generació excepcional d'escaladors ja havien escalat el primer sis mil, Nevado Huascarán (6.768 m) al Perú i el primer set mil, Istor-o-Nal (7.403 m) a l'Hindu Kush per a l'alpinisme del nostre país. Jordi Pons va escriure el llibre "Annapurna Est un 8.000 verge" explicant aquesta primera ascensió.

Campament Base de l'Annapurna. Expedició catalana 1974


El trekking



La volta al massís dels Annapurna és un dels trekkings més populars de Nepal i del món. L'espectacularitat dels seus paisatges, les facilitats a l'hora d'organitzar-lo per compte propi i la gran quantitat d'allotjaments que es troben al llarg del camí han fet d'aquest trekking una autèntica meca de l'excursionisme en altura.  El sender remunta la vall del riu Marsyangdi Nadi fins arribar al punt culminant de la travessa, el Thorung La (5.416 m). D'allí, quedarà l'arribada al regne del Mustang: la baixada a Muktinath i les extensions del Kali Gandaki. Varietat paisatgística, petits poblets, rius impressionants i la possibilitat de veure fins a tres vuit mils (Annapurna I, Manaslú i Dhaulagiri). Aquests són els seus principals atractius. Actualment, la major part del trekking transcorre per pista.




Dilluns 8 d'octubre del 2012
Trasllat de Katmandú a Chamje (Bus + jeep)

Katmandú no m'agrada. O més ben dit, Thamel no m'agrada. Massa sorollós, massa clàxons, massa caos, massa pol·lució. Fa dos anys, amb el Francesc Bergés vaig fer el meu primer trekking a l'Himàlaia, el Kanja La, a la regió de Langtang. Va ser una experiència molt intensa, solitària i remota. Aquesta vegada hi vaig amb el pare. Segur que l'experiència serà molt bona també, però totalment diferent. El circuit de l'Annapurna és un indret turístic però els seus paisatges de somni ho compensen plenament.

Gairebé no recordava l'aire irrespirable d'aquesta ciutat, fruït, en part, de la gran quantitat de motocicletes que circulen arreu. Aquesta vegada només hi hem estat un dia i mig. El temps necessari per pagar la TIMS (Trekker's Information Management System) o permís de trekking, l'entrada a l'Annapurna Conservation Area, així com, també, comprar el bitllet de bus i veure la Durbare Square i Boudhanath. Tenim ganes de sortir de Katmandú i a 2/4 de 8 del matí agafem el bus en direcció a Besi Sahar. L'estació d'autobusos no és la que pensàvem i el taxista ens deixa a l'antiga estació. Ens toca donar voltes i preguntar fins que trobem la nova. Avui tenim unes quantes hores de trajecte per arribar a la població on comença la volta al massís dels Annapurna, que en sànscrit significa "Deessa de les collites".

Durant el trajecte coneixem un parell de catalans, el Jordi i el Pep, que també es disposen a fer el mateix trekking que nosaltres. El Pep, de fet, el vam conèixer la nit que vam arribar a Katmandú i vam mig quedar per sortir junts amb el primer bus. El trajecte és prou confortable malgrat les nombroses aturades. Els ajudants dels conductors intenten pujar a l'autobús tants viatgers com poden, és a dir, paren arreu cridant el destí de l'autobús, intentant convèncer el personal. Així, a 1/4 de 4 de la tarda arribem a Besi Sahar (860 metres). Allí tenim el primer entrebanc al check point. La nostra TIMS és de color verd. La TIMS verda és per als grups amb guia i nosaltres no portem guia. La TIMS individual és blava, de manera que hem de tornar a pagar el permís de trekking. A la tornada, a Katmandú, intentarem reclamar els $ que hem pagat prèviament. Paral·lelament a aquest fet es va gestant un pla per aconseguir un jeep que ens porti fins a Syange i així avançar una mica. Nosaltres som quatre però els jeeps són de catorze. Així doncs, comença l'operació de buscar trekkers que ens ajudin a omplir el jeep i a abaratir costos. Com que tots els busos arriben a Besi Sahar, hi ha força gent.


Comencem pels que hem vist al nostre bus. El Pep i jo parlem amb dos grups de francesos i un grup de moldaus. Després de molta xerrameca i de consultar a diversos conductors, regatejar, canviar de jeep a bus i altre cop a jeep, acordem tres preus per persona en funció del destí: 200 Rp. per una parella de francesos que baixen a Bhulbhule, 600 Rp. per quatre francesos i un portejador que baixen a Syange i 900 Rp. per tres moldaus i nosaltres quatre que, finalment, decidim arribar-nos fins a Chamje. Aconseguim ser catorze. Increïble, hem organitzat tot això en molt poc temps. Val a dir que la parella de francesos ens miren (al Pep i a mi) amb cert recel, com si ens estiguéssim traient alguna comissió o als catalans ens sortís més barat el viatge, només perquè ho hem organitzat tot i recollim els calers dels diversos grups. Res d'això, cadascú paga en funció del destí. A 2/4 de 5 marxem amunt. La pista està en mal estat i el jeep bota força. El grup de darrere va molt encaixonat. Els tres moldaus ocupen el mateix que els 6 francesos. Mentre el jeep avança per la pista, de sobte veiem un massís impressionant que retalla el cel. Què deu ser això? havia llegit que durant els primers dies es pot veure el massís del Manaslú, el cim principal del qual té una altitud de 8.156 m. Li preguntem al conductor i ens confirma que així és. Que bèstia!!!


Anem deixant el personal als pobles corresponents fins que arribem a Chamje (1.450 metres), a 2/4 de 9 del vespre. Increïblement hem arribat sencers després de quatre hores saltant dins del jeep i després que el conductor hagués de parar, ja de nit, a tirar-li aigua al motor, que s'havia sobreescalfat de mala manera. Ràpidament, busquem un lodge on passar la nit.


Dimarts 9 d'octubre del 2012
DIA 1: Chame (1.450 m)-Danakyu (2.250 m)
Desnivell acumulat: +1.450 metres/-650 metres
Horari: 7h 30min

Avui toca, per fi, començar a estirar les cames. Personalment he passat una mica de fred aquesta nit i això m'alerta... he portat un sac massa prim. Veurem què passa a més alçada, hauré de demanar mantes. Un cop esmorzats sortim a caminar a 2/4 de 8. Avui no tenim una etapa massa dura i la major part del dia el passem caminant per una pista que transcorre remuntant el riu Marsyangdi Nadi.



La natura comença a ser desbordant, cascades arreu i la força del riu, que m'impressiona molt. Cap a 2/4 d'11 del matí fem una paradeta a Tal Besi (1.650 m), un petit emplaçament al costat mateix dels meandres del riu. Hi fem un te. Allà, oblido una tovallola blanca i petita, que havia posat a estendre al sol, al costat del banc on ens asseiem. Bé, menys pes hauré de carregar. 

Fotografia: Pep Portet

Sortint de Tal entrem en un congost molt bonic i espectacular, travessant un pont penjat que ens porta a l'esquerra de la vall.




A Karte parem a dinar. I quin dinar... Momos de patata, ous ferrats amb patates i all... un tiberi espectacular. Allí, coneixem un grup format per dues portugueses, una parella de britànics i un australià.


Després de xerrar una estona, el seu guia ens comenta si volem que ens reservi plaça al lodge on ells s'allotjaran. Ens ho pensem i acceptem. Així no hem de patir. Havent dinat, continuem la caminada per la monòtona pista i a les 4 de la tarda arribem a Danakyu (2.250 m). Tal i com hem quedat, el guia ens ha reservat el lodge. Ens informen que l'aigua de la dutxa no està massa calenta... el Pep, el Jordi i jo decidim fer vaga d'higiene. El pare sí que es dutxa. Cap a les 6 de la tarda es pon el sol i comença a ploure, pluja que es convertirà en una lleu nevada a la nit. El Jordi no s'ha trobat massa bé durant el dia, està molt constipat.  Aviam si demà es troba millor. 


Dimeceres 10 d'octubre del 2012
DIA 2: Danakyu (2.250 m)-Dhukur Pokhari (3.160 m)
Desnivell acumulat: +1.450 metres/-550 metres
Horari: 9h

L'etapa d'avui transcorre per una àrea de boscos molt variats ja que és una zona de transició entre l'aire càlid de les valls i l'aire fred de les parts altes. La pujada comença forta des del principi a través d'un camí empedrat en ziga-zaga, després de creuar un torrent. La pista travessa un bosc frondós, humit, dens i màgic, i al cap d'una estona arribem al poble de Timang (2.700 m) on gaudim d'unes excel·lents vistes del massís del Manaslú (8.156 m).



A partir d'aquí el bosc de conífera s'imposa, fet que s'aprofita per explotar-ne la fusta a diverses serradores manuals on treballen els fusters tallant la fusta amb una serra enorme, amb una precisió de bisturí. Centenars de taulons s'apilen esperant ser transportats pels portejadors.


Una miqueta més amunt arribem al poble de Thanchowk (2.750), un poble molt autèntic i bonic que ha conservat la forma de fer pròpia. A Koto (2.650 m), punt d'accés a la remota vall de Naar, fem una paradeta per fer un segon esmorzar. Des d'allí tenim la primera vista de l'Annapurna II (7.937 m). Anem a bon ritme tots quatre, el Jordi segueix tocat però no es queixa.




Seguim cap a Chame, el poble més important d'aquesta part de la vall, on es pot comprar aigua filtrada gràcies a una planta de filtratge construïda amb l'ajuda del govern neozelandès. Aquí em compro uns peücs de llana, les nits són cada vegada més fredes. Des d'aquí fins a Brathang (2.850 m) fem molta pista. Estan construint els murs de contenció i els treballadors carreguen les pedres a l'esquena per transportar-les d'un lloc a un altre. Amb una cinta passada pel cap i una petita taula, que es posen a l'esquena, carreguen dues o tres pedres cada vegada. Molts d'ells són nens.


La duresa de la vida en aquestes valls es fa palesa de cop, violentament, d'una sotregada. Veig nens picant pedra i, d'alguna manera, em sento culpable o, almenys, corresponsable. No sé ben bé com explicar-ho.


Arribem a Brathang (2.850 m) i dinem. Allí conversem amb un professor austríac que ha demanat un any d'excedència i que està fent la volta al món. El Pep l'assessora sobre sudamèrica i jo li dono quatre pinzellades sobre el trekking del Kanja La que vaig fer fa un parell d'anys. Un cop hem reposat forces, continuem fent camí pel congost i contemplem la impressionant paret de Paungda Danda o Swar Dwar "La Porta del Paradís", una paret rocosa produïda per l'antiga erosió glacial sobre la vall, un desnivell de 1.500 metres de paret inclinada. Arribem a Dhukur Pokari (3.160 m) a les 4 de la tarda.




Dijous 11 d'octubre del 2012
DIA 3: Dhukur Pokhari (3.160 m)-Mugje (3.450 m)
Desnivell acumulat: +900 metres/-600 metres
Horari: 9h

La nit ha estat freda i ha glaçat força. L'habitacle de fusta del logde on hem dormit tenia alguns desajustos entre tauló i tauló, per on entrava un fred glacial. Una fina capa de glaç cobreix la superfície de tot el lodge. Sortim a fora i ens trobem amb l'agradable sorpresa de la visió matinal de l'Annapurna II (7.937 m). Els primers raigs de sol n'il·luminen el cim. Moments màgics.



A les 7 del matí ens posem a caminar cap a Upper Pisang (3.300 m), on hi arribem cap a les 8. Ens adonem que hagués estat millor caminar una mica més ahir, fins aquí, perquè veure sortir el sol des d'aquest indret hagués estat un espectacle majestuós. Les vistes són realment fantàstiques i assaborim amb calma aquests moments. L'Annapurna II (7.937 m) i l'Annapurna IV (7.525 m) s'alcen davant nostre quatre mil metres més amunt. Embadalit, no puc deixar de mirar les seves crestes, els seracs penjats, les arestes afilades que atrauen la meva mirada. Perdo la noció del temps per uns instants.




Sort que no hem decidit fer camí per la pista que passa per Lower Pisang (3.200 m), segueix per Humde (3.400 m), on hi ha un aeròdrom, i arriba a Manang (3.550 m). Val molt la pena enfilar-se fins aquí per gaudir de vistes com aquestes. Passem el poble i, després de travessar un pont, afrontem una forta pujada d'uns 350 metres de desnivell.  El camí que hem fet fins aquí és molt bonic, entre boscos de coníferes. Arribem a un dels miradors més espectaculars de tot el trekking, Ghyaru (3.670 m). Gran panorama del vessant nord dels Annapurna. Aquí, se'ns acaben les paraules davant de tanta immensitat. 




Deixem enrere Ghyaru i encara pugem una mica més fins a sobrepassar els 3.700 metres flanquejant la vall, sovint es veuen manis (murs gravats amb inscripcions d'oracions). Damunt nostre veiem el Pisang Peak, un pic de trekking de 6.091 metres. Després de baixar una mica arribem a Ngawal (3.657 m). Aquest poble de cultura manangi, ens regala carrers i cases de pedra, i una imatge de la seva vida rural que descriu com viu i treballa la seva gent.





Gaudim altra vegada d'unes vistes espectaculars de l'Annapurna II, IV i també del Tilicho Peak (7.135 m). Aquesta etapa m'està agradant molt. Les vistes són fantàstiques, no trepitgem la pista i el dia és esplèndid. A Ngawal parem a dinar. Els lodges, pocs, estan diferenciats del poble, i això li dóna un caràcter més autèntic. És un exemple magnífic d'arquitectura tibetana. El poble està situat sobre un petit llom envoltat d'un paisatge més aviat desèrtic. Damunt, es distingeix el Chulu Far East, un altre pic de trekking de 6.038 metres. 







Gairebé a les 4 de la tarda arribem a una gran esplanada que ens agrada. Allí, hi trobem el bonic poble de Mugje (3.330 m). Només hi ha un logde, però ens encanta. La sorpresa és majúscula quan demanem el sopar. Sense dubte, aquest serà un dels millors llocs on menjarem a tot el trekking. El pare es demana una hamburguesa gegant, el Pep un Dal Bhat que farà història i jo una Thukpa boníssima. El Jordi cada dia es troba millor. 


6 comentaris:

  1. M'agrada el resum sobre la historia del vuitmilisme:).Apart, a la Laura i a mi tambe ens van portar malament a la estació d'autobusos a Kathmandu! Els paisatges brutals!

    ResponElimina
    Respostes
    1. :) Alex, aviam quan anem a fer alguna cosa seriosa per allà...

      Elimina
  2. Enhorabona Lluís i Lluís pare!! quina experiència més maca, molt bon relat, llegin-te ja m'hi veia passejant per allà...

    ResponElimina
  3. Nen, la introducció molt bona, podries fer un article només d’això per l'altre blog, que et sembla la proposta? I la resta....home....que vols que et digui...increïble....dons no.....SON ESPECTACULARS!!!!

    David

    ResponElimina
    Respostes
    1. David, això està fet. Ja saps que la història de l'alpinisme m'encanta. En parlem.
      Una abraçada!

      Elimina