Història amb majúscules

Via Estasen al Pedraforca

FITXA TÈCNICA 

Via: Estasen
Zona: Calderer (2.493 m) - Pedraforca

Dificultat: AD (IV)

Desnivell: 700 m de recorregut

Horari: entre 3-5 hores, en funció dels llargs que fem en ensemble

Material necessari: via poc equipada. Portar tascons i friends mitjans. Tota la via està indicada amb marques de color verd.

Aproximació: Des del Refugi Estasen agafar el caminet que s'aproxima a la cara nord seguint les marques blanques fins a arribar a un torrent sec, el camí s'enfila cap amunt i arriba a un ressalt de roca on hi trobem unes pintades "Estasen" i "Pany". Seguir la direcció que indica fins a la base de la piràmide. La via comença al vèrtex dret. (1h)

Cartografia: Serra del Cadí-Pedraforca, 1:25.000. Ed. Alpina

A la quarta va la vençuda. Després d'un intent fallit a Cabaret Galàctic (Vilanova de Meià), i que la pluja impedís Esperó Xelo-Bam (Roca Narieda) i la cresta del Peiraforca, la cordada Ferrer-Sarabia reeixí, finalment, aquest cap de setmana, a la via Estasen del Pedraforca. Ni més ni menys que una via històrica. La primera ascensió d'escalada a un cim català per una cara nord. Estasen, Puntes, Vila i Rovira, el 30 de juny de 1928, van aconseguir arribar al cim del Calderer, un cim secundari del Pedraforca, i s'inicià, així, l'època daurada de l'escalada a casa nostra. Els intents del 1922, 1924 i 1926 ja havien portat Estasen a reconèixer pràcticament la totalitat de la via. L'objectiu de 1928 era enllaçar l'escalada del 1924 amb l'intent de rapelar la via des de dalt del cim, de l'any 1926. Quedaven, però, uns 200 metres d'incògnita. Li faltava enllaçar la feixa que porta al Dit d'en Riambau amb el Jardí. Després del tercer llarg no veia una sortida aparent i Estasen, flanquejant a l'esquerra, trobà la solució que portava al Jardí i la canal central, on ja havien arribat el 1926. Aquest flanqueig exposat és la clau que portà als escaladors a poder completar la via. L'altra cara de la forca, un documental magnífic, recrea la històrica primera ascensió a la Cara nord del Pedraforca l'any 1928 a càrrec d'Estasen i companyia, i dóna una visió molt interessant del material, les condicions de l'escalada i del que va representar en aquell temps. Del tot recomanable pels amants de la història de l'alpinisme al nostre país.

Andreu Sarabia i Lluís Ferrer
Diumenge 22 de juliol del 2012

El Pedraforca és una muntanya especial, no només pel simbolisme que representa sinó també en tant que fenomen geogràfic o geològic. És un espectacle superlatiu. Ja feia molt de temps que tenia ganes de fer aquesta via. Òbviament, el component històric i l'emplaçament n'eren les seves dues principals motivacions. En aquesta escalada no buscarem dificultat ni continuïtat en els llargs, és la via més assequible a la paret nord. Cerca els seus punts febles, precisament perquè va ser la primera. No l'hem de mirar des d'una perspectiva moderna, tot el contrari. Fer aquest itinerari l'any 28 fou un atreviment immens, sense clavar ni un clau, amb corda de cànyem lligada a la cintura, botes i espardenyes pels trams complicats. L'Estasen i la seva gent els tenien ben posats.

Arribem a peu de paret cap a migdia, després d'1h d'aproximació des del Refugi Lluís Estasen. A la dreta de la piràmide comença la via, amb un diedre molt polit i estrany d'escalar, L0 (IV, 25 m). Hi ha una imnmensa pintada "Estasen" i una fletxa. Sembla que serà la tònica general. Una llàstima perquè es perd el component d'aventura. Comença l'Andreu.

Després del diedre, pleguem cordes, caminem per la feixa i pugem la canal fins arribar a una plataforma, deixant a la dreta el Dit d'en Riambau.

Allí comença pròpiament l'escalada. Em toca a mi i enllaço els dos primers llargs L1 (IV, 30 m) i L2 (IV, 30 m). Torn de l'Andreu al L3 (IV, 25 m), bona fissura.

Arribem així al pas clau de la via. Al famós flanqueig, L4 (IV, 30 m). Em toca a mi i no m'arronso. Li tiro decidit, però un punt nerviós. El pas és aeri i exposat però no és difícil. Poc a poc i bona lletra, vaig flanquejant i guanyant metres. Hi ha molt bona presa, dos ponts de roca i dos pitons per assegurar. Passo i arribo al Jardí.

Pleguem cordes altra vegada i pugem per la canal (I, II) fins arribar a una placa amb una gran fissura. La via continua a la dreta de la fissura, L6 (III+, 60 m) que ens porta ja a la cresta i podem seguir en ensamble.

Passada la cresta seguim una canal (III) en ensamble i anem a buscar l'inici d'un diedre, petit flanqueig a la dreta. Em toca a mi altra vegada L8 (IV, 45 m). Al diedre no trobo cap clau però tampoc poso res perquè  és un pas curt. Vaig tirant amunt i anem en ensamble fins que arribo a una petita repisa. Des d'allí les vistes sobre la sud del Cadí són espectaculars. Pleguem cordes i busquem el camí més fàcil, marques verdes, per afrontar els darrers metres (II) de la via.

Arribem molt satisfets al cim del Calderer, 2.493 m (3h). Vistes a la Serra d'Ensija, a La Mola, a Montserrat, al Montseny. Un privilegi ser aquí dalt.

Mengem una miqueta i afrontem la baixada, primer desgrimpant i després per la tartera que cada any es troba en pitjors condicions. En 1h 30 min arribem al refu.

Primera via de la cordada Ferrer-Sarabia, finalment ens hem estrenat després d'un diumenge ben aprofitat. I així, de camí cap a casa, anem pensant en projectes futurs que ens portin moments tan bons com els que hem viscut avui.