Una clàssica de la muntanya amb esquís

 

Vallter - Vall de Núria - Vallter

FITXA TÈCNICA

Travessa: Vallter - Vall de Núria - Vallter

Zona: Ripollès, Pirineu català
Dificultat global esquí: ME-S2-S3

Orientació: SO, E

Altura màxima: 2.825 metres (Pic Superior de la Vaca)
Desnivell acumulat: +/- 2.266 metres
Distància: 30 km aprox.
Horari: 2 jornades d'entre 5h i 6h

Època de l'any: Recomanat de gener a abril
Cartografia: Vall de Núria - Ulldeter (Hivern) - Editorial Alpina 1:25.000
Bibliografia: Enric Faura i Jordi Longás (2004) Pirineos en esquís. 150 itinerarios para esquí de montaña. Editorial Desnivel

17 i 18 de gener de 2022

Martí Llobet, Moisés Martínez, Ferran Martínez, Jordi Pascual, Dani Sagrera i Lluís Ferrer

La travessa Vallter - Vall de Núria - Vallter és una clàssica de l'esquí de muntanya del Pirineu català. La ruta circular, de poca dificultat però de gran bellesa, desplega la màgia dels grans escenaris, i ens permet gaudir d'unes vistes espectaculars de la Catalunya central i del Circ de Carançà. L'itinerari que seguim, que és adaptable segons les condicions i ofereix la possibilitat d'afegir algun altre cim, consta de dues jornades:    

Dia 1: Vallter (2.000 m) - Coll de la Marrana (2.529 m) - Pic Superior de la Vaca (2.825 m) - Coll de Noucreus (2.775 m) - Núria (1.960 m)

+1.055 m/-1.111 m

13.8 Km    

Dia 2: Núria (1.960 m) - Coll de Torreneules (2.563 m) - Coma de Vaca (1.995 m) - Coll de la Marrana (2.529 m) - Vallter (2.000 m)

+1.200 m/-1.145 m

19.3 Km

Malgrat que les condicions de la neu no són les òptimes, poca innivació en general, fet que ens obliga a carregar els esquís a l'esquena en més d'una ocasió i ens imposa descontinuïtats en el mantell nival, l'experiència de la travessa és molt bona. La solitud d'aquestes valls entre setmana és un tresor que fa de l'excursió a la muntanya una aventura encara més plaent i absoluta. Les dues jornades d'esquí, molt assolellades i de forta calor, especialment la segona, són un bàlsam per afrontar la tornada a la rutina després de les festes de Nadal. 

    La pujada al Coll de la Marrana (2.531 metres) des del pàrquing de Vallter segueix les pistes d'esquí i no presenta cap dificultat, malgrat que la neu està prou dura al tram final, més dret. Contràriament al que ens esperàvem, no venta, en una zona que és coneguda per fortes ràfegues de vent, i disposem d'un dia tranquil. Després d'una pujada que segueix el GR-11 al peu de l'imponent Pic de l'Infern (2.869 metres) i un cop hem arribat al Pic Superior de la Vaca (2.825 metres), ens toca carregar els esquís a l'esquena mentre carenegem els lloms del Pic de la Fossa del Gegant, camí del coll de Noucreus (2.775 metres). Neu escassa en aquesta part del recorregut. Des d'allí, una baixada franca i divertida per la fondalada del Torrent de Noucreus, amb bona neu, ens deixa a Núria (1.960 metres), amb prou feines mitja hora. Després de gairebé tres anys sense esquiar, en comptades ocasions, he de reconèixer que no podia fer més de 5 o 6 girs continuadament. Els quàdriceps em bullen, però he gaudit moltíssim baixant.

Fem nit a l'hotel Vall de Núria, on gaudim d'una bona dutxa, menjar calent i un bon llit, que no és poca cosa en aquestes circumstàncies i, sobretot, permet alleugerir enormement el pes de la motxilla. A les 20h ja fèiem cua al restaurant, que ens hagués agradat que tingués horaris més europeus, i ens passem el sopar puntuant cadascun dels plats del bufet lliure.

    L'endemà al matí, després d'un bon esmorzar, enfilem cap al Coll de Torreneules (2.563 metres). Només sortir de l'estació d'esquí tornem a carregar els esquís a l'esquena perquè no hi ha neu, de manera que fem a peu tota la pujada fins al coll. El Martí s'escapa al cim del Torreneules (2.711 metres) mentre els altres encetem una conversa sobre el sexe dels àngels o l'ús i venda de les dades personals per part de les grans companyies. Encara amb els esquís a l'esquena, flanquegem per anar a buscar la primera pala que ens dugui al Torrent de la Coma de Vaca. La sortida, per un tub, és prou dreta i la neu s'ha endurit amb el fred de la nit, però hi baixem bé, per anar a buscar una neu a trossos gelada, a trossos primavera, en una zona més àmplia. En aquest primer tram de descens, la neu és prou bona, però un cop assolim el torrent, ens hem de cenyir a seguir el curs del riu, perquè l'amplada de neu és d'uns dos metres en alguns trams, i en d'altres, del tot inexistent. Molta discontinuïtat que afegeix caràcter d'aventura a la jornada... fins que suco esquí i bota dins del riu en cedir la petita placa que em sostenia. No hi ha forma d'aixecar-me, tinc la bota i l'esquí entre la neu i el riu. L'ajuda del Dani és primordial per sortir de l'embolic. Un cop acabada l'aventura del torrent arribem a Coma de Vaca (1.995 metres) i afrontem la llarga pujada fins al Coll de la Marrana (2.529 metres), sota un sol de justícia que ens prepara l'última sorpresa del dia. 

Dalt del Coll de la Marrana, el Martí, el Ferran i el Dani baixen per la sortida normal. El Jordi, el Moi i jo decidim baixar per un pas una mica a l'esquerra del coll. Són les 16h de la tarda i la neu s'ha endurit moltíssim. La sortida és molt dreta, mínim 50º, malgrat que al cap d'uns metres tomba una mica. El Jordi hi va primer. Esperonat, m'hi llenço jo després i de seguida m'adono que la neu és pur gel. Flanquejo cap a la dreta, esquivant una pedra i resant perquè no caigui, serrant les dents, fent un crit i pressionant tant com puc amb les cames per tal que els cantells dels esquís em mantinguin dempeus i no acabi al fons de la pala. Me'n surto prou bé, però amb un punt de sort. Probablement, és la neu més dura i amb el pendent més dret que he esquiat mai. M'adono que he tocat un límit i que he estat afortunat de no caure. Després hi va el Moi, que en fer un gir toca amb el cul a terra, però se'n surt amb molta més elegància que jo. 

Ja només ens queda la baixada fins al cotxe a través de l'estació d'esquí, mentre cau la temperatura, tal i com va caient el sol de tarda, per completar una travessa preciosa, amb la millor companyia. No és només el què, sinó el com i amb qui. Gràcies al grup per aquests dos dies magnífics. Una experiència per repetir-la l'any vinent amb més neu i, per què no, intentar-la d'una tirada en un sol dia. 

Nostos, recull fotogràfic

Una absència de més de 6 anys no s'explica per una única raó. El fet és que l'última entrada en aquest blog data de l'octubre de 2015. D'una banda, no m'havia sentit motivat per escriure i vaig perdre la constància que solia tenir, per diversos motius. Me'n vaig cansar, en resum. De l'altra, la meva activitat a la muntanya ha estat erràtica i més escassa en aquests últims anys. 

    L'estiu de 2016 vaig marxar a viure a Montreal (Canadà) per començar un doctorat en Antropologia, i ens els darrers 5 anys he viscut entre Canadà i el Pirineu francès, on vaig passar dos anys fent treball de camp. En aquest període, he tingut l'oportunitat de descobrir les Muntanyes Rocalloses (Canadà), sense dubte un dels llocs més espectaculars on he estat mai, l'escalada en gel a Quebec (Canadà), esquiar a les muntanyes dels Adirondacks, al nord de l'estat de Nova York (USA), caminar pels boscos i les muntanyes de Vermont (USA), i conèixer en profunditat el Pirineu de l'Ariège (França).

    M'agrada pensar que val la pena tornar. Tornar a descriure les sensacions que ens recorren per dins quan fem un cim, quan escalem una paret o esquiem el vessant nevat d'una muntanya. Però, sobretot, i el més important, tornar a escriure per compartir les experiències que vivim a la muntanya amb les persones que estimem.

Refuge de Packe, 2.524 m. (Pirineu francès, juliol 2016)

Tunbridge, Vermont (USA, maig 2017)

The Rockwall Pass, Kootenay National Park (Muntanyes Rocalloses, Canadà, agost 2017) 

Mount Temple, 3.544 m, Banff National Park (Muntanyes Rocalloses, Canadà, agost 2017)

Mount Robson, 3.954 m. (Muntanyes Rocalloses, Canadà, agost 2017)

Cursa de canoes de gel (Montreal, Canadà, febrer 2018)

Adirondack Mountains (Estat de Nova York, USA, febrer 2018)

Mastigouche - Érablière (Quebec, Canadà, març 2018)

Vallée du Biros (Pirineu francès, febrer 2019)

Pic de l'Haute Serre, 2.714 m. (Pirineu francès, abril 2020)

Pica d'Estats, 3.143 m. (Pirineu català, juliol 2021)

Monte Txindoki, el Cervino vasco

Txindoki, 1.346 m

A cavall entre Nafarroa i Gikuzkoa, el Txindoki-Larrunarri s'alça com una muntanya rocosa envoltada de prats verds i suaus,  Des dels seus lloms es gaudeix d'una de de les millors vistes del Goiherri guipuscoà. El Txindoki és un clàssic de l'excursionisme euskaldun, situat a la Sierra de Aralar, bressol de generacions de mendizales, petit paradís de pics modestos en alçada però carregats de simbolisme per a un poble estretament lligat a la natura: el poble basc, que estima la seva terra, els seus boscos humits i les seves muntanyes verdes i salvatges.

North Express

BUJARUELO-TAILLON-BUJARUELO 

Color       la pujada des de Bujaruelo fins a peu de paret, color      l'escalada a la cara nord i color      el descens per la Bretxa de Rolando, el flanqueig fins al Port de Bujaruelo i la tornada al cotxe, a Bujaruelo, altre cop.

FITXA TÈCNICA

Via: Cara nord, Taillon (3.144 m)
Zona: P. N. d'Ordesa i Mont Perdut (Aragó)
Aproximació: Des de Bujaruelo (1.338 m), creuar el pont, dirigir-nos cap al Port de Bujaruelo, 2.273 m, (2h 30 min) i aproximar-nos a la cara nord en direcció sud-est fins a la base de la paret, a l'entrada d'un corredor que surt en diagonal, de dreta a esquerra, a 2.450 m. (3h) des de Bujaruelo.
Dificultat: AD+, 700 m,  (55º/màx 60º)

Desnivell total: +1.900 m/-1.900 m
Horari: 10h (horari d'una cordada amb bones condicions físiques. Aproximació i descens amb esquís)

Material necessari:  1 corda de 60 m, cargols de gel, friends, algun pitó. 

Descens: Cap a la Bretxa de Rolando (2.807 m), el Refugi de Serradets (2.587 m), el Port de Bujaruelo (2.273 m) i la baixada a Bujaruelo (1.338 m). 2h amb esquís. 

Cartografia: Ordesa y Monte Perdido (Ed. Alpina)


Alex Presas i Lluís Ferrer
16 d'abril del 2014

El despertador sona a 2/4 de 4 del matí i sé que, avui, no puc fer el mandra. Tenim una llarga jornada per endavant. Mig esmorzem, si és que a aquestes hores es pot menjar alguna cosa, i sortim a la llum de la lluna. La nit, a Bujaruelo, ha estat tranquil·la. Hem dormit, poc, però bé. El refugi és confortable, a peu de cotxe, i per 14 euros (amb targeta federativa habilitada) es pot disposar d'un llit calent al dormitor comunitari o "Buhardilla". Vam arribar ahir al vespre i aquest migdia, quan arribem de la nord, carretera i manta. Una express. Volem fer la Nord del Taillon des de Bujaruelo i en el dia. Una d'aquelles activitats que fa temps que tinc en ment. La cara nord del Taillon és una paret trapezoidal perfecta. Una de les grans cares nord dels Pirineus.

A 1/4 de 5 del matí, carreguem els esquís a l'esquena i comencem la caminada, passat el pont. La temperatura és molt bona per l'hora que és, potser massa. Passada la mitja hora, em trec els guants i m'obro el softshell mort de calor. De bon començament, ja veiem que ens tocarà portar els esquís a coll més estona de la que voldríem. A les 6 del matí la neu està massa tova per l'hora que és, no ha fet fred a la nit, tal i com temíem. 

La neu comença a uns 1.900 m de manera contínua i a 3/4 de 7, amb 2h 30 min, hem arribat al Port de Bujaruelo (2.273 m) i ens dirigim a la base de la paret per preparar el material, fer una parada i menjar una mica. Hi arribem a 1/4 de 8. Hem avançat una cordada, just arribar al coll, que havien fet nit a la Cabana de "Eléctricas" i ens diuen que van venir ahir a provar la paret però que van començar massa tard i que van renunciar. A 1/4 de 9 del matí, ens carreguem els esquís a l'esquena, enfilem cap al corredor d'entrada i passem la rimaia, una mica oberta però no complicada. Una passa llarga i alta per aconseguir fer el salt, i llestos. 

L'Alex va davant. Hem decidit anar en ensemble, amb corda, però sense posar assegurances intermitges si no ho veiem necessari i, així, avançar ràpid. La neu està ben transformada i consolidada, ideal. Tenim 700 metres de paret per endavant. El corredor d'entrada és dret i, després d'uns metres, decidim agafar la variant de la dreta i fem un flanqueig a l'alçada del primer terç de la paret. Normalment, quan hi ha molta neu es pot agafar la traça directa que surt del corredor d'entrada, però avui, la banda de roca que travessa la paret a 2/3 ens talla la sortida en aquest punt. La temporada ja està força avançada, ja ho portàvem estudiat de casa. La temperatura és bona, no fa gens de fred. Sort que hem sortit d'hora. 

La pujada és franca i sostinguda a 55º, no és difícil però sí espectacular per les dimensions de l'indret i l'exposició. Una caiguda seria fatal. Seguim avançant a bon ritme, quasi sense parar. La primera dificultat arriba als 2/3 de paret. Cal superar la banda de roca que talla la cara nord per un corredor estret, possible mixt (III+). Allí assegurem els passos amb un parell de friends, protegint el ressalt a l'esquerra del corredor. El pas no és complicat però requereix de certa atenció.

Després d'aquest pas hi ha dues possibilitats, un corredor a l'esquerra i un corredor a la dreta, triem el de la dreta i trobem un parell de ressalts puntuals de gel que, sense ser massa complicats, assegurem amb cargols de glaç. Les vistes comencen a ser grandioses, i la dimensió de la paret nord es va fent evident a cada metre que guanyem. Estem en un dels indrets més alpins del Pirineu.

La cordada que hem deixat enrere al Port de Bujaruelo ha començat una mica més tard que nosaltres. Ja ens han dit, mig en broma, que els obríssim una bona traça i que ens vèiem al cim. La veritat és que no hi ha molta neu i obrir traça no és un gran esforç, tot i que sempre és un desgast. Trobar el camí és, com sempre, el més important en aquest tipus d'ascensions, ja que una errada pot portar a un atzucac.

L'última dificultat del dia és un petit ressalt de roca-gel que superem a l'esquerra, sense molts problemes. En aquest punt, la neu ja comença a estar una mica menys sòlida i ens alegrem d'estar tant amunt a aquestes hores. A la primavera, els canvis tèrmics entre dia i nit fan que calgui extremar les precaucions per les allaus i anar més d'hora del compte. Ja ens queda poca cosa, el sol acarona les roques més altes. Ho tenim a prop. Només cal anar seguint la rampa final que ens portarà a l'avantcim. 

I com per art de màgia, de la cresta oest, des del Coll dels Gabietos, apareix una altra cordada, francesos en aquest cas, i arribem junts al cim. Coses de la muntanya. També apareixen la cordada madrilenyo-asturiana, que anaven seguint les nostres traces. Així, tres cordades celebrem el cim i una de les vistes més espectaculars del Pirineu. Un luxe en un dia com avui, assolellat i calorós. Estic molt content de ser aquí dalt, hem fet una ascensió magnífica i ràpida (3h des de la base). La veritat és que és llarga la paret. Tenia moltes, moltes ganes de tenir-la al sac. He de reconèixer que venia una mica "acollonido" per les fotos que havia vist i per la incertesa de no saber quines condicions ens trobaríem a la paret. Les calorades de l'última setmana ens havien deixat ben despistats. Però les condicions de neu han estat molt bones i la paret no impressiona tant un cop et trobes a les seves entranyes. Tot i així, és una ascensió de categoria sense cap mena de dubte. És 1/4 de 12 del migdia quan fem cim, a 3.144 m. 

Les vistes són impressionants. 360º de muntanyes precioses. Nous projectes, nous somnis neixen a cada ascensió. El Mont Perdut i la seva cara nord també estan entre cella i cella. A les 12 ens calcem els esquís i comencem el descens. La neu a la cara sud ja està molt justeta, pura pasta, la temperatura és força elevada, però gaudim d'una curta baixada fins a la Bretxa de Rolando. 

Creuem la Bretxa, un lloc sempre especial i impressionant per naturalesa. Seguim fins al Refugi de Serradets i arribem al Coll de Serradets. 

Pocs llocs hi ha al Pirineu amb una àurea més especial que la muralla de Gavarnie. El tercer mur és a tocar, però això no està al nostre nivell. Em sento afortunat de ser aquí, avui, i gaudir d'aquest paradís blanc. Flanquegem per sota la cara nord del Taillon, que hem pujat aquest matí, i arribem al Port de Bujaruelo a la 1 del migdia. Només hem tardat una hora des del cim. Ara toca gaudir i lliscar i lliscar amb els esquís port avall. La neu està perfecte.

Aprofitem l'última pala i baixem fins una mica més avall del camí d'estiu, el trobarem de seguida si seguim recte. Ens traiem els esquís i baixem, ràpid, quasi corrents. Amb les botes d'esquí es poden fer meravelles. Passem algunes parelles d'excursionistes mentre perdem alçada i els camins es converteixen en rierols d'aigua fresca. 

Baixem a tota velocitat fins al pont que creua el riu Ara i arribem a Bujaruelo, un lloc idílic. Són les 2 del migdia i hem estat 10h per fer tota l'activitat. Llanço un crit d'alegria mentre creuem el pont i ens abracem amb l'Alex. Ara sí, ara ho tenim. Algunes famílies prenen el sol, tranquil·lament, als prats verds que hi ha a la costat de la riba del riu. Ens veuen arribar carregats amb els esquís i suposo que no entenen d'on venim. Fa un migdia esplèndid i una sensació de felicitat enorme em travessa l'ànima. Deixem les motxilles a les taules de la terrassa del refugi i demanem dues gerres de cervesa, ben merescudes, mentre fem balanç de la jornada.

Anem a refrescar-nos al riu. L'aigua fresca, gelada, que baixa de les muntanyes és un regal. I em ve al cap la cançó de Muntanyes del Canigó i la versió que en va fer en Joan Garriga. La força de la natura brota a cada racó. La verdor dels prats, l'aigua cristal·lina, el cant dels ocells. L'hivern, ja vell, s'acaba i la primavera, jove i bella regnarà en aquestes valls, eterna, fins que la tardor comenci a torrar l'herba dels prats i les primeres volves de neu caiguin, suaument, sobre la terra daurada.