EL TREKKING DEL SANTUARI DE L'ANNAPURNA
FITXA TÈCNICA
Punt de partida: Tatopani (1.200 m)
Punt d'arribada: Kimche (1.640 m)
Punt més elevat: Camp Base sud de l'Annapurna (4.150 m)
Dificultat: mitjana
Temps estimat: 6-8 dies
Desnivell acumulat positiu: 6.800 m
Desnivell acumulat negatiu: 6.400 m
Distància: 100 km
Observacions: Intentem seguir la guia de Trekking en Nepal de Sergi Lara, però acabem fent les etapes al nostre aire. Aproximadament, una etapa i mitja de la guia per dia. Els horaris inclouen les parades.
Una mica d'història
La cara sud del massís de l'Annapurna és una paret enorme de gairebé 4.000 metres de roca i gel. La primera vegada que s'aconseguí l'ascens d'aquest mur vertical va ser el 1970. Chris Bonington era el líder d'aquella expedició britànica i qui va idear l'escalada d'una paret com aquesta. La ruta per l'Esperó esquerre o Ruta britànica (Ruta 1 del croquis) és una aresta de gel que porta a una franja rocosa, on es concentren les majors dificultats. Un cop superat aquest tram, la línia condueix directament al cim principal de l'Annapurna I (8.091 m). Era el primer cop que s'intentava una escalada d'aquestes característiques a l'Himàlaia i, per tant, fou una gran gesta per a la història de l'alpinisme. No només això, en sí mateix, concebre l'escalada de la paret sud de l'Annapurna ja fou tota una revolució.
L'expedició britànica va ser concebuda com una expedició pesada (utilitzant cordes fixes i aprovisionant campaments d'alçada durant la ruta). 140 portejadors transportaren el material fins al camp base. Dougal Haston i Don Whillans van fer cim, després del treball de tot l'equip, el 27 de maig del 1970. Durant el descens, entre el camp I i el camp II, una allau s'emportà la vida d'Ian Clough, company d'escalada de Bonington a la nord de les Grandes Jorasses i de l'Eiger. L'èxit de l'expedició quedà eclipsat per la pèrdua d'un amic.
El 1981, dues expedicions obrien dues noves rutes a la cara sud, a l'Annapurna Central (8.061 m). El 23 de maig Maciej Berbeka i Boguslaw Probulski arribaren al cim en una expedició polonesa liderada per Ryszard Szafirski (Ruta 4) i el 29 d'octubre, Hiroshiro Aota i Yukihiro Yanagisawa també van fer cim per una nova via (Ruta 3).
El 3 d'octubre del 1984 és una data més que remarcable per a l'alpinisme català. Aquell dia, Enric Lucas i Nil Bohigas arribaren al cim de l'Annapurna Central després d'obrir una nova via (Ruta 5) en estil alpí, ells dos solets. Una activitat, relativament, poc coneguda. Probablement, també, una activitat insuperable, una activitat puntera i futurista, donades les condicions de l'època. Lucas i Bohigas van arribar al Camp Base amb només 200 kg de material i 12 portejadors, sense cap suport extern en l'escalada (excepte les seves companyes que estaven al Camp Base i amb qui parlaven per ràdio cada nit), cap tipus de coneixement de la paret (només unes fotografies del l'expedició japonesa), sense tenir una ruta clara prèviament establerta i sense oxigen. Però la visió futurista va ser, sobretot, fer una escalada en estil alpí (sense muntar cordes fixes ni campaments d'alçada, és a dir, l'escalada es practica de forma autosuficient i l'alpinista transporta tot el material a mesura que va ascendint) i obrint una nova ruta. Dues cordes de 80 metres, una de 8 mm i una altra auxiliar de 7 mm i una hamaca de paret per als vivacs, a més del material necessari per sobreviure durant els dies d'escalada, uns 25 kg cadascú a l'esquena. El descens, rapelant durant dos dies, per la via dels polonesos. Infinits ràpels de 80 metres. Nou dies en total per a una atrevida escalada catalogada com a MD amb un llarg d'A1 i A2 a 7.200 metres.
Dues persones i un gegant de pedra i gel. Una proesa. Un estil pur i genuí que, òbviament, comporta un alt risc. Hermann Buhl en va ser l'iniciador i Reinhold Messner va demostrar que era un model vàlid per a l'himalaisme a finals dels 70. Actualment, Denis Urubko, Simone Moro i Ueli Steck en són el màxim exponent.
Altres gestes han contribuït a la fama d'aquesta immensa paret. Aquella mateixa tardor, el 24 d'octubre del 84, Erhard Loretan i Nobert Joos aconseguien fer la primera travessa passant pels cims secundaris (Annapurna Est, Annapurna Central) fins arribar al cim principal (Ruta 10), una aresta d'uns 7 km. Un itinerari difícil, tècnic, perillós i enormement llarg. Amb un cargol de gel i una corda de 50 m iniciaren un llarg i perillós descens de dos dies i mig fins al camp base nord (el descens fou per la cara nord perquè no tenien prou material per a tornar a travessar l'aresta est). L'any 2002 Alberto Iñurrategi i Jean Crhistophe Lafaille aconsegueixen la primera repetició però, a més, completant la travessa d'anada i tornada de l'aresta est de l'Annapurna. Aquesta activitat va ser nominada al Piolet d'Or 2002.
Una mica d'història
La cara sud del massís de l'Annapurna és una paret enorme de gairebé 4.000 metres de roca i gel. La primera vegada que s'aconseguí l'ascens d'aquest mur vertical va ser el 1970. Chris Bonington era el líder d'aquella expedició britànica i qui va idear l'escalada d'una paret com aquesta. La ruta per l'Esperó esquerre o Ruta britànica (Ruta 1 del croquis) és una aresta de gel que porta a una franja rocosa, on es concentren les majors dificultats. Un cop superat aquest tram, la línia condueix directament al cim principal de l'Annapurna I (8.091 m). Era el primer cop que s'intentava una escalada d'aquestes característiques a l'Himàlaia i, per tant, fou una gran gesta per a la història de l'alpinisme. No només això, en sí mateix, concebre l'escalada de la paret sud de l'Annapurna ja fou tota una revolució.
 |
| Croquis de les rutes de la cara sud de l'Annapurna |
 |
| La ruta britànica del 70 seguia l'esperó esquerre. Fotografia de Chris Bonington |
El 1981, dues expedicions obrien dues noves rutes a la cara sud, a l'Annapurna Central (8.061 m). El 23 de maig Maciej Berbeka i Boguslaw Probulski arribaren al cim en una expedició polonesa liderada per Ryszard Szafirski (Ruta 4) i el 29 d'octubre, Hiroshiro Aota i Yukihiro Yanagisawa també van fer cim per una nova via (Ruta 3).
 |
| La part inferior de la carena (1981). Fotografia de Maciej Berbeka |
El 3 d'octubre del 1984 és una data més que remarcable per a l'alpinisme català. Aquell dia, Enric Lucas i Nil Bohigas arribaren al cim de l'Annapurna Central després d'obrir una nova via (Ruta 5) en estil alpí, ells dos solets. Una activitat, relativament, poc coneguda. Probablement, també, una activitat insuperable, una activitat puntera i futurista, donades les condicions de l'època. Lucas i Bohigas van arribar al Camp Base amb només 200 kg de material i 12 portejadors, sense cap suport extern en l'escalada (excepte les seves companyes que estaven al Camp Base i amb qui parlaven per ràdio cada nit), cap tipus de coneixement de la paret (només unes fotografies del l'expedició japonesa), sense tenir una ruta clara prèviament establerta i sense oxigen. Però la visió futurista va ser, sobretot, fer una escalada en estil alpí (sense muntar cordes fixes ni campaments d'alçada, és a dir, l'escalada es practica de forma autosuficient i l'alpinista transporta tot el material a mesura que va ascendint) i obrint una nova ruta. Dues cordes de 80 metres, una de 8 mm i una altra auxiliar de 7 mm i una hamaca de paret per als vivacs, a més del material necessari per sobreviure durant els dies d'escalada, uns 25 kg cadascú a l'esquena. El descens, rapelant durant dos dies, per la via dels polonesos. Infinits ràpels de 80 metres. Nou dies en total per a una atrevida escalada catalogada com a MD amb un llarg d'A1 i A2 a 7.200 metres.
 |
| Manel Lucas i Nil Bohigas. La sud de l'Annapurna en estil alpí |
Altres gestes han contribuït a la fama d'aquesta immensa paret. Aquella mateixa tardor, el 24 d'octubre del 84, Erhard Loretan i Nobert Joos aconseguien fer la primera travessa passant pels cims secundaris (Annapurna Est, Annapurna Central) fins arribar al cim principal (Ruta 10), una aresta d'uns 7 km. Un itinerari difícil, tècnic, perillós i enormement llarg. Amb un cargol de gel i una corda de 50 m iniciaren un llarg i perillós descens de dos dies i mig fins al camp base nord (el descens fou per la cara nord perquè no tenien prou material per a tornar a travessar l'aresta est). L'any 2002 Alberto Iñurrategi i Jean Crhistophe Lafaille aconsegueixen la primera repetició però, a més, completant la travessa d'anada i tornada de l'aresta est de l'Annapurna. Aquesta activitat va ser nominada al Piolet d'Or 2002.
 |
| Lafaille i Iñurrategi al cim de l'Annapurna. Fotografia de Lafaille
De vegades, però, la sort no ha estat de cara i aquesta paret s'ha endut a alpinistes com el kazakh Anatoli Boukreev (1997) i el navarrès Iñaki Ochoa de Olza (2008). Boukreev estava intentant una ascensió hivernal amb Simone Moro quan una allau es va endur els dos alpinistes. Moro va sobreviure però Boukreev, malauradament, va quedar enterrat sota l'enorme allau que va caure el dia de Nadal. Iñaki Ochoa de Olza va morir d'un edema pulmonar a 7.400 metres, al Camp IV. L'operació de rescat d'Iñaki va ser una mostra de solidaritat i lleialtat a l'amistat enorme, un exemple dels valors que es viuen i s'aprenen a la muntanya. El mes d'octubre del 2012 es va estrenar als cinemes el documental Pura Vida on es reconstrueix el rescat des del punt de vista humà i dels valors que hi ha en els actes dels rescatadors. Canal Plus va fer, també, un documental explicant pròpiament els fets Informe Robinson 1a part i Informe Robinson 2a part.
Iñaki Ochoa de Olza al Camp Base sud de l'Annapurna, al costat de la placa commemorativa en record del seu amic Anatoli Boukreev (2008)
Algunes recomanacions literàries sobre la cara sud de l'Annapurna: El clàssic de Bonington de la primera expedició. L'escalada de Bohigas i Lucas explicada per Edu Sallent. La crònica de l'intent de rescat d'Iñaki Ochoa. I l'expedició hivernal de Moro i Boukreev en la que va morir l'alpinista kazakh. - Bonington, Chris (1971) Annapurna south face: The classic account of survival. London, Cassell & Co. - Sallent, Eduard (2008) Repòquer d'asos. L'Annapurna d'en Nil Bohigas a Cels de Safir. Les ascensions catalanes més emblemàtiques als 14 vuitmils. Valls, Cossetània Edicions. - Nagore, Jorge (2010) Los catorze de Iñaki. Barcelona, Saga Editorial. - Moro, Simone (2011) Estrellas en el Annapurna. Madrid, Editorial Desnivel El trekking La principal atracció del trekking és la paret sud del massís dels Annapurna. Un indret auster on hi regna perpètuament l'hivern. Existeixen una gran varietat d'opcions per fer el trekking en funció dels dies, la forma física i la voluntat que es tingui. Es pot sortir des de Pokhara o bé enllaçar amb la volta als Annapurna. Aquesta va ser la nostra opció, ja que vam arribar a Tatopani amb autobús, resseguint l'impressionant Kali Gandaki. També hi ha trekkings de tres o quatre dies per fer un primer tast d'aquest vessant. Una opció és caminar fins a Ghorepani i veure com els primers rajos de sol il·luminen el Dhaulagiri i l'Annapurna, des d'algun dels turons que hi ha a prop. No cal que sigui Poon Hill, el més famós i massificat, n'hi ha alguns de més tranquils i solitaris. La cara sud dels Annapurna és un indret molt turístic, però sense cap mena de dubte d'una bellesa indescriptible. Un Santuari de biodiversitat. |
Dimarts 16 d'octubre del 2012
DIA 8: Tatopani (1.200 m)-Ghorepani (2.860 m)
Desnivell acumulat: +1.850 metres/-200 metres
Horari: 6h 30min
He passat bé la nit després que la febre es va estabilitzar ahir. Aquest matí no m'he pres l'antibiòtic, potser ja estic recuperat i no em farà falta. Avui toca agafar altra vegada les motxilles després d'un dia i mig de trasllats en jeep i autobús. Veurem com respondrà el cos perquè avui tenim una etapa dura amb força desnivell. Sortint del poble, just abans d'agafar la pista, hi ha un punt de control de documents. Avui no tinc ganes de fer cua i esperar-me per signar el registre, així que passo per darrere de la caseta que és, pròpiament, el punt de control. El Joan i el pare també em segueixen. Agafem la pista que ens porta a un pont llarguíssim i creuem el Kali Gandaki. A partir d'aquí, un camí empedrat puja en ziga-zaga. Les escales se'm fan eternes.
A Shikta (1.950 m) parem a esmorzar. Estic fet pols. L'estratègia de no prendre'm l'antibiòtic es revela nefasta. Em sento dèbil, no tinc forces. Així que, demano un porridge (civada bullida) i em foto l'antibiòtic. Entre tots plegats gairebé ens acabem el pot de mel. Certament, a tot arreu és boníssima. És cèlebre la mel de l'Himàlaia.
L'esmorzar i l'antibiòtic van fent el seu efecte i em sento millor al llarg de les següents hores. Pugem i pugem escales, passem pobles i pugem més escales. Passem per Chitre (2.400 m) on ens aturem a reposar. Una escena curiosa ens crida l'atenció. Lligada a un arbre, al mig d'un espai de pedra, hi ha una femella de búfal d'aigua. Al seu voltant, diverses persones afilen ganivets i ultimen els preparatius pel que sembla més que evident. Per si de cas, ho preguntem. La mataran d'un moment a l'altre aquí mateix, o això entenem. Hi ha divisió d'opinions dins del grup.
El Jordi no ho vol veure, s'hi nega, jo no estic massa fi i això que ragi sang no m'entusiasma, i el Pep, el Joan i el pare hi semblen interessats. Jo m'ho miro més analíticament. A mi m'agradaria veure qui hi participa, on es portarà a terme la cerimònia, qui pot i qui no pot veure-la i per què, de qui és propietat la búfala, qui s'enduu la millor part, si és un acte públic o privat, etc. Esperem uns minuts, debatent-nos entre si quedar-nos o no. Finalment, deslliguen la búfala de l'arbre i se l'enduen poble endins. Ens quedem amb un pam de nas. El Jordi respira.
Tirem amunt, ens deixem de romanços i travessem boscos selvàtics d'arbres centenaris. Un ramat de cabres ens barra el pas però ens en sortim. L'última pujada és llarga i a les 2 del migdia arribem al poble de Ghorepani (2.850 m). Hi ha molta gent. Ens refugiem a una Bakery a prendre un Hot Chocolate i un pastís fins a l'hora de sopar, no fos cas que tinguéssim dèficit de calories. La llar de foc del lodge congrega la major part dels hostes i tothom pugna per aconseguir un espai aprop. Anirem a dormir d'hora, que demà tenim feina altra vegada i volem pujar a Poon Hiill a contemplar l'alba a l'Himàlaia.
He passat bé la nit després que la febre es va estabilitzar ahir. Aquest matí no m'he pres l'antibiòtic, potser ja estic recuperat i no em farà falta. Avui toca agafar altra vegada les motxilles després d'un dia i mig de trasllats en jeep i autobús. Veurem com respondrà el cos perquè avui tenim una etapa dura amb força desnivell. Sortint del poble, just abans d'agafar la pista, hi ha un punt de control de documents. Avui no tinc ganes de fer cua i esperar-me per signar el registre, així que passo per darrere de la caseta que és, pròpiament, el punt de control. El Joan i el pare també em segueixen. Agafem la pista que ens porta a un pont llarguíssim i creuem el Kali Gandaki. A partir d'aquí, un camí empedrat puja en ziga-zaga. Les escales se'm fan eternes.
A Shikta (1.950 m) parem a esmorzar. Estic fet pols. L'estratègia de no prendre'm l'antibiòtic es revela nefasta. Em sento dèbil, no tinc forces. Així que, demano un porridge (civada bullida) i em foto l'antibiòtic. Entre tots plegats gairebé ens acabem el pot de mel. Certament, a tot arreu és boníssima. És cèlebre la mel de l'Himàlaia.
L'esmorzar i l'antibiòtic van fent el seu efecte i em sento millor al llarg de les següents hores. Pugem i pugem escales, passem pobles i pugem més escales. Passem per Chitre (2.400 m) on ens aturem a reposar. Una escena curiosa ens crida l'atenció. Lligada a un arbre, al mig d'un espai de pedra, hi ha una femella de búfal d'aigua. Al seu voltant, diverses persones afilen ganivets i ultimen els preparatius pel que sembla més que evident. Per si de cas, ho preguntem. La mataran d'un moment a l'altre aquí mateix, o això entenem. Hi ha divisió d'opinions dins del grup.
El Jordi no ho vol veure, s'hi nega, jo no estic massa fi i això que ragi sang no m'entusiasma, i el Pep, el Joan i el pare hi semblen interessats. Jo m'ho miro més analíticament. A mi m'agradaria veure qui hi participa, on es portarà a terme la cerimònia, qui pot i qui no pot veure-la i per què, de qui és propietat la búfala, qui s'enduu la millor part, si és un acte públic o privat, etc. Esperem uns minuts, debatent-nos entre si quedar-nos o no. Finalment, deslliguen la búfala de l'arbre i se l'enduen poble endins. Ens quedem amb un pam de nas. El Jordi respira.
 |
| Fotografia: Pep Portet |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada