divendres, 16 de setembre del 2011

Pinzellades alpines IV (Mont Blanc)

Recordo perfectament el primer cop que vaig voler pujar el Mont Blanc. Tenia 16 anys i el Josep Maria, un amic dels pares, em va deixar una cinta de VHS on parlaven de l'ascens per la ruta normal. Hi mostraven el material necessari i alertaven dels perills de la muntanya. Recordo, també, que me'l vaig mirar moltes vegades i que vaig plantejar-me d'anar-hi amb un amic que es deia Omar. Aquest somni adolescent, però, va quedar arraconat i oblidat i gairebé va desaparèixer del calaix dels somnis. No hi havia tornat a pensar seriosament fins a aquest hivern quan em va venir al cap altra vegada, 15 anys més tard. 





Mont Blanc (4.810 m) per la ruta dels quatremils




FITXA TÈCNICA

Via: Ruta dels quatremils
Zona: Massís del Mont Blanc
Dificultat: PD+/AD, 50º-55º segons condicions del Col del Mt. Maudit
Desnivell: +/- 1.500 m
Horari: 5h 15 m fins al cim (horari habitual 6-8h)
Material necessari: roba adequada per l'alta muntanya i el fred intens. Material habitual de progressió sobre glacera i un parell de cargols de gel pel pas del Maudit.
Aproximació: des del peu de l'Aiguille de Midi (3.500m) o des del Refuge de Cosmiques (3.613 m). Telefèric des de Chamonix.
1a ascensió: Jacques Balmat i Michel Gabriel Paccard el 8 d'agost de 1786, per la ruta dels Grands Mulets
Bibliografia: Alpinismo fácil en el Macizo del Mont Blanc, Ediciones desnivel




14 i 15 d'agost del 2011

El nostre viatge pels Alps continua a bon ritme després de descansar del Pilar Sud de la Barre des Écrins. Deixem Ailefroide, un lloc increïble, i camí de Chamoix, passem a saludar uns amics a Embrun que correran l'Embrunman 2011. Chamonix: la meca. Chamonix: l'origen. El bressol de l'alpinisme. Ens instal·lem al Càmping L'Île des Barrats, des d'on podem observar la ruta que seguirem. L'Àlex marxa a Ginebra a buscar la Laura, que ens acompanyarà la resta del viatge. Jo aprofito per passejar per Chamonix i per les seves botigues de material de muntanya. Al vespre, per primer cop, veig el cim del Mont Blanc que havia estat tapat fins aleshores. Les llums de la posta de sol combinen amb els núvols per crear una petita obra d'art. És un racó molt bonic. L'endemà vaig a fer una passejada pels boscos d'avets del voltant, cap al Petit Balcon Sud, un mirador privilegiat del Mont Blanc. Boscos humits preciosos. M'entren ganes de córrer per aquí. Hi conec una parella de jubilats d'Avignon amb qui xerro una estona. Segons ell, la ruta dels 4000's és la més elegant de les rutes normals. Hi estic d'acord. M'assenyala cada pic i m'anomena cada glacera. Hi vénen cada estiu des de fa 40 anys. A mi m'encanta la visa de l'Aiguille de Midi des de Chamonix, és tant estètica.








16 i 17 d'agost del 2011

Paguem catòlicament els 42 euros. A migdia agafem el telefèric des de Chamonix a 1.050 m i ens plantem a l'Aiguille du Midi a 3.776 m en 20 minuts. Això sí que és rapidesa. Hi ha un munt de turistes. És una mica estrany aquest lloc. Gent amb botes i mitjons gruixuts per caminar sobre una plataforma de ciment. D'alguna manera tothom va disfressat d'excursionista. La sortida cap a la glacera és una cresta afilada amb molt de trànsit de cordades que pugen i baixen. Amb uns 20 minuts arribem al peu de la cara sud de l'Aiguille, a sota de la Rebuffat, i plantem les dues tendes a l'esplanada que hi ha a sota del Refuge de Cosmiques, a uns 3.500 m. Són les 4h de la tarda i cau un sol de justícia.





Hi ha molt de moviment al camp base. Cordades que arriben, altres que marxen. Món blanc. Mar de gel. Vallée Blanche. El telefèric que porta a Courmayeur passa per sobre nostre. Totes les muntanyes de les quals tant he sentit a parlar, sobre les que tantes històries he llegit són davant meu. Aiguille Verte, els Drus, Dent du Géant, Grandes Jorasses, Mont Blanc du Tacul, i tantes altres. No sabria com descriure aquest indret. La neu reflecteix gairebé el 100% de la radiació solar i aquest lloc és el més semblant a un desert blanc. Plantem la Salewa on dormiran l'Àlex i la Laura i la North Face on dormiré jo. La Laura no pujarà, va arribar de Ginebra fa dos dies i no està aclimatada. Nosaltres portem molts dies d'activitat i als Écrins vam dormir una nit a 3.300 i una altra a 3.100. Sopem d'hora i cap a les 6 ens retirem a preparar el material per demà. A 2/4 de 8 a dormir. Llàstima, em perdré la posta de sol. Em costa adormir-me però per l'hora, no pels nervis. Havia pensat que en aquest moment estaria més neguitós i en canvi, estic molt tranquil.






Em desperto a la 1.15h. He quedat amb l'Àlex a la 1.50h. Em vesteixo, esmorzo (tot i que a aquesta hora no m'entra res) i m'acosto a la tenda Salewa. La lluna il·lumina el cel i les primeres cordades ja baixen del Refuge de Cosmiques. Passades les 2h comencem l'ascensió remuntant les rampes del Mt Blanc du Tacul. La fila de frontals ressegueix la traça, que evita les diverses esquerdes fent ziga-zaga, com si es tractés de cuques de llum amagades en la foscor. Avancem algunes cordades, hem sortit dels últims però portem un bon ritme. La pujada és forta. Cap a les 4h arribem al Col du Mt Blanc du Tacul (4.100 m). D'aquí tenim una baixada fins al peu del Col du Mt Maudit. A les 5h ja hi som. Una rampa d'uns 50 metres que segons l'any presenta unes dificultats de 50º-55º de neu i gel. Comencem a pujar. A aquestes hores la rampa està molt gelada. Sort que hem arribat dels primers. Posem un parell de cargols de gel per assegurar el pas. Aquest és el pas (jo diria que és l'únic pas) més difícil de la ruta. Un cop dalt, a 4.345 m, flanquegem una mica i, a cobert del vent, fem una primera parada per menjar una mica i beure te calent. Són les 6h del matí i anem perfectes de temps. De seguida seguim flanquejant lleugerament en descens a l'esquerra fins al mític Col de la Brenva, 4.303 m. I llavors tot un món s'obre davant nostre. El vessant italià al fons, el Cervino i el Mont Rosa. El vent bufa fort quan encarem les primeres rampes. El sol ens toca just per sobre del Col de la Brenva.







Fa molt de fred, la tª deu ser d'uns -10ºC però el fort vent fa que la sensació tèrmica sigui molt més baixa. Remuntem els últims 500 metres de desnivell per l'aresta NE fins al cim. Es nota l'altitud però pugem molt bé. A 2/4 de 8 del matí arribem al cim del Mont Blanc, 4.810 m, el segon cim més alt d'Europa i el sostre dels Alps. La sensació que tinc és d'una emoció incontrolable, tot és molt intens. Alguna llàgrima se m'escapa galtes avall perquè és fantàstic ser aquí dalt. És tan bonica la vista. Mar de núvols a Itàlia, veiem la Barre, el Cervino, el Monte Rosa, en fi, un món de muntanyes i valls als nostres peus. 4.810 m són uns quants metres. També veiem la cua de gent que puja per la ruta normal, pel Gôuter i el Vallot. Hem tardat 5h 15m, un molt bon temps. El vent continua bufant fort. Mengem una miqueta i bebem te.







Però cal baixar. A les 8h tirem avall i veiem encara les cordades que pugen, que són la majoria. Quan arribem al Col du Mt Maudit desfem el pas complicat. Ens assegurem per baixar pel pendent que, ara, ja no està gelat. Hi ha cordades que pugen ara!!! no ens ho podem creure. Tenim algun problema amb algun guia malcarat que puja amb els clients i que no sap esperar-se al seu torn, quan de fet pujar a aquestes hores gairebé és una irresponsabilitat. Desfem el camí fins al Tacul, esquivant les esquerdes, els genolls ja comencen a fer mal, la neu està més tova i cansa més baixar. A 2/4 de 12 del migdia, 9h30m després d'haver sortit ja som altra vegada a les tendes. Un èxit.








La Laura ja ens espera a les tendes. Descansem, mengem una mica i recollim tot el campament. Enfilem cap a l'Aiguille du Midi i altra vegada al telefèric que ens portarà a Chamonix.





3 comentaris:

  1. Lluís, molt bon relat, molt viscut, ja m'hi veia!!
    Felitats, la ruta que heu fet és de categoria i l'estil autèntic, amb tenda i passant de refugi, sí senyor! segur que heu dormit millor que al Refu. Vau tenir un dia de bandera.

    ResponElimina
  2. Les llagrimes dalt del cim deurien ser de gel amb el fred que feia! Fins aviat
    Alex

    ResponElimina
  3. Hola fill, una crònica excel·lent, una travessa fantàstica en un lloc únic, que un dia o altre els muntanyencs em de trepitjar.
    Moltes felicitats a tots dos per la fita aconseguida.
    Jo també vaig plorar quan hi vaig pujar....
    Lluís (pare)

    ResponElimina