En aquest cas, posi'm una carena que porti a la cresta

VOLTA CERETANA A LA VALL DE LA LLOSA: QUAN EL CAMÍ ÉS L'EXCEPCIÓ

FITXA TÈCNICA

Inici i final: Cal Jan de la Llosa (Lles de Cerdanya)

Dificultat: Fàcil

Distància: 20 km
Horari: 8h 
Desnivell acumulat: +2.000 m/-2.000 m

Diumenge 22 de maig 2011
Oriol Aspachs i Lluís Ferrer

Malgrat que la idea original era una altra, les previsions de mal temps ens obliguen a canviar la ruta. Sembla ser que plourà a partir de migdia. De manera que escurcem l'itinerari per fer una matinal. Sortim dissabte al vespre cap a la Cerdanya i arribem a Cal Jan de la Llosa (seguint la carrerera que porta a Viliella). És un mas imponent, que domina la vall des de les seves centenàries parets. Hi aparquem la furgo cap a la 1 de la matinada. El copiós sopar a Cal Ramon, a Terradelles (Bagà) a base de macarrons, xurrasco i couland de xocolata no ajuda a conciliar la son, precisament, però ho intentem.

Diumenge matinem, el despertador sona a 2/4 de 7. Mengem una miqueta i ens posem a caminar cap a les 7h per la pista que remunta el riu de la Llosa, tot seguint les marques vermelles i blanques del GR 11-10 que porta a la Cabana dels Esparvers (2.063 m). De moment el dia pinta bé, i al cap de 5 km arribem al Prat de Xuixirà a 2.011 metres (1h 10m). Realment és un lloc molt bonic i molt assolellat. D'allí hauria de sortir un camí a l'esquerra que s'enfilés cap a les Canals de la Muga. Però no el trobem. Decidim caminar 5 minuts més, potser és més endavant. Error. Passats aquests 5 minuts (deuen ser 20), sortim del camí i ens encigalem entre nerets per una zona impracticable de fort pendent. Segon error de la jornada.






A partir d'aquí, pugem i baixem, travessem tarteres i pugem per les carenes de la Muga fins a arribar a una canal que ens porta a la cresta. El tema no és cosa fàcil i hem de recular, passos delicats sense corda. Tampoc és per aquí. Baixem altra vegada, passem més carenes i quan ja ens estem a punt de rendir, trobem una canal que sembla que és la bona. Tot el matí que ha anat fent sol i núvol, de manera que tirem amunt. Potser ens mullarem, però ens està agradant tot plegat. Aquesta vegada sí que l'encertem i arribem a la carena de la Muga, a uns 2.400 m, després de donar voltes i més voltes (4h). Les vistes són molt boniques, ha valgut la pena intentar-ho després de perdre'ns. Al nord, la vessant sud del Pic de Montmalús i del Pessons, una zona realment privilegiada i solitària. Carenejant, arribem fins al Pic de la Muga (2.860 m). Fem un mos i gaudim del paisatge (5h).




Ara ens queden 1.250 m de baixada. Tirem avall cap als Estanys de la Muga (2.560 m) i l'atracció fatal que l'Aspachs sent cap als estanys, llacs, i d'altres masses d'aigua estancada d'extensió reduïda, torna a manifestar-se. Jo m'ho miro atònit mentre ell fa una capbussada a les gelades aigües de l'Estany Gran de la Muga. Amb prou feines sóc capaç de posar la mà (6h).




El mapa diu que hem de baixar pel costat del riu de la Muga i nosaltres li fem cas, finalment hem après la lliçó. Però ens liem altra vegada, hem vist un sender molt fressat i arreglat i, amb l'emoció, seguim per allí. Però aquest sender planeja i es desvia de la trajectòria del riu, mentre que nosaltres hem de baixar i no deixar-lo. Decidim tornar enrere, escarmentats (més tard ens asssabentarem que ens hagués portat a bon port). Seguim baixant per l'altre sender fins que veiem que creua el riu. Ep!! segons el mapa ens hem de mantenir a la dreta del riu. Què fotem? passem del mapa i seguim el sender (la cartografia està malament i l'últim tros hem de creuar i anar fent ziga-zaga a l'esquerra del riu, just al contrari del que indica el mapa).






Anem baixant i arribem al riu de la Llosa. Per travessar-lo ens trobem amb un pont ceretà, que no és altra cosa que un tronc gruixut. Nosaltres passem bé però la Pica no s'atreveix a creuar. L'hem d'ajudar per una altra banda perquè pugui passar nedant. Com que és molt llesta, ens entén i ens en sortim tots tres.





L'última part, els darrers 3 km, els fem corrent, de baixada. És una sensació de llibertat total, poder córrer per aquests paratges tan bonics i solitaris.



No ens hem trobat a ningú en tot el dia. La primavera ceretana ens obsequia, al llarg del camí, amb ginesta, flors blaves i grogues i paisatges espectaculars. Un autèntic luxe.