Noruega a la italiana

Dimarts 8 de febrer de 2011

Només baixar de l'avió i recollir l'equipatge, carregat amb tot el material d'escalada, veig el Sergi que m'espera al vestíbul de l'aeroport de Rygge (Oslo). La veritat és que li agraeixo moltíssim que m'hagi vingut a buscar, després de llevar-me a les 5h del matí per agafar l'avió a l'aeroport del Prat. Fa una temperatura, relativament, freda, -5ºC i el sol de les 11h del matí brilla amb força. El Sergi viu a Løvlia, 50 km. al nord d'Oslo, en una cabana de fusta al mig d'uns boscos impressionants, entre el blanc immaculat de la neu. Treballa de cuiner a 150 m de la seva bufona cabana, a l'hotelet-refugi de la Federació Noruega d'esquí. La cabana, que també és propietat de la Federació, no té aigua corrent ni nevera ni calefacció. Ens escalfem amb unes estufes. Tampoc hi ha dutxa i el lavabo és a fora, a una construcció contigua. Els caps de setmana l'hotel s'omple d'esquiadors que vénen esquiant des d'Oslo, uns 18 km de tracks entre boscos nevats. Alguns es queden a dormir i d'altres tornen el mateix dia. Hi ha km i km de pistes d'esquí a tot el país. De fet, és l'esport nacional.

L'hotel el porta una família encantadora: la Rita i el Bidar, i els seus fills, el Brage i la Betina, de 6 i 12 anys respectivament. La Rita i el Bidar són dues persones extraordinàriament hospitalàries, amb qui un es troba a gust de seguida. A més, són molt divertits. La Rita aprèn italià des de fa un temps, és una enamorada d'Itàlia i tots els estius, amb el Bidar, passen una setmana al Lago di Garda, als Alps italians. Són una parella molt fanàtica de l'esport. Els dos havien competit de joves amb l'equip nacional d'esquí i encara conserven les ganes d'entrenar: esquí, córrer i bicicleta. Estan ben fibrats. A les zones rurals, amb un clima tan dur com el de Noruega, la joventut o bé tira cap a activitats esportives o bé s'enganxa a l'alcohol. L'alcoholisme és un problema força greu. De fet, Noruega té la taxa de consum més alta de tot Europa. I això que l'alcohol és un monopoli de l'estat i es paguen uns impostos enormes. que fan pujar molt el preu. Els fills de la Rita i del Bidar van pel mateix camí que ells, competeixen en algunes proves d'esquí.

Sortim de l'aeroport i el Sergi m'informa que ens n'anem directament a escalar sense passar per casa seva. Caram, d'això sí que se'n diu aprofitar el temps. Prop de Løvlia, a Jaklefoss, hi ha unes casacades de gel que ens aniran la mar de bé per començar. El Sergi no sap ben bé on són i ens estem una bona estona buscant la zona, caminant, això sí per uns paratges impressionants plens de neu pols... quan trobem les cascades ja és força tard i ens dediquem a practicar avalakovs i a provar els cargols de gel. Les vistes són esplèndides.

Des de dalt de tot de les cascades de Jaklefoss veiem el Tyrifjorden, el cinquè llac més gran de Noruega, que està gelat. De fet és un fjord però sense sortida al mar. Quan acabem, desfem el camí cap a Løvlia i sopem amb la Rita i el Bidar.

Dimecres 9 de febrer de 2011

Al matí anem a Oslo. El Sergi vol canviar els piolets que es va comprar ahir. Ell volia els Nomic de la Petzl però no hi ha manera de trobar-los. Després de comprar-se uns Black Diamond, no n'està convençut i vol canviar-los pels Quark de la Petzl. Excel·lent canvi. La botiga de muntanya és molt gran i molt guapa. Aquí la gent es gasta molts diners amb roba de muntanya i les botigues són impressionants. Tornem a Jaklefoss i escalem una cascada de 40 m, probablement un WI 3. Se'ns fa tard i hem de marxar perquè el Sergi treballa a les 16h.

Em dutxo a l'hotel i el Sergi prepara uns Vaffles (gofres) deliciosos. M'estic tota la tarda a l'ordinador, escrivint, mentre provo el Brunost med kardamomme (formatge marró amb cardamom) i la Rita ens prepara uns Lapper (uns creps gruixuts amb gust de vainilla) boníssims. Començo a sentir-me bé aquí. Per sopar, tenim sopa de ceps, hjortefilet (filet de cèrvol) i coulant de xocolata. I un vi italià per regar l'àpat. Definitivament m'hi sento bé. M'estic xerrant amb la Rita fins tard. Parlem de moltes coses i de tant en tant canviem l'anglès per l'italià, hem quedat que aquests dies ella aprofitaria per practicar una mica amb mi.

Dijous 10 de febrer de 2011

Al matí ens llevem d'hora, cap a les 6h. Avui volem anar a escalar a Hemsedal (Hemsedal iceguide), un dels millors llocs per picar gel al sud de Noruega, juntament amb Rjukan. El temps no acompanya gens, neva moltíssim. Sortim cap a 2/4 de 8 i fem unes tres hores de cotxe. Quan arribem para de nevar. Un amic del Sergi li ha recomanat la via Flagetfossen III, 120 m. L'aproximació a la cascada que volem fer es fa eterna. Hi ha moltíssima neu pols i tardem més d'una hora a obrir la traça. La neu ens arriba a la cintura i és molt pesat avançar.

El Sergi fa la via de primer i veiem que hi ha molta neu al llarg de tot el seu curs. Les vistes de la vall són molt boniques. Trobem anclatges a la roca, la qual cosa està molt bé i ens dóna molta seguretat. També trobem una reunió. Escalem 80 m i ens donem per satisfets, no ens volem arriscar a patir una allau a l'útima part, que no es veu massa segura, de manera que rapelem des d'un arbre. Mentre baixem el dia s'aclareix i ens ofereix una panoràmica excel·lent de la zona de Hemsedal. Tornem a Løvlia cap a les 18h, just quan comença a fosquejar.

Divendres 11 de febrer de 2011

El dia es lleva gris i continua nevant, de fet no ha parat en tota la nit. Hi ha molta neu acumulada. Avui el Sergi treballa tot el dia i jo l'acompanyo a l'hotel. M'estic al menjador, llegint fins a mig matí. Després d'una dutxa, ajudo al Bidar a anar a buscar la comanda del menjar de l'hotel. El camió arriba fins a la barrera, 5 km. més avall. Baixem amb el cotxe i carreguem tot el menjar. Fa força fred, uns -10ºC, neva i fa vent. Allà conec el Larss, la persona que neteja la neu de les carreteres a la zona. El Larss té una granja també, i una casa molt bonica com descobriré l'endemà.

A migdia, s'arregla el dia i surt el sol. Baixem a Hønefoss, la capital de la zona, a comprar verdures. El Sergi es queda meravellat a la tenda xinesa que trobem, tenen de tot i més, el paradís per un cuiner. El Bidar ens convida a prendre una xocolata calenta a una cafeteria molt xula. Quan tornem, la posta de sol és alucinant. El cel és clar i el sol s'amaga a l'horitzó darrere de la immensitat dels boscos. Anem a la cabana a dormir després de sopar a l'hotel. De sobte, se'n va la llum. El Sergi intenta posar-la en funcionament altra vegada, però no se'n surt. Alguna cosa passa amb el diferencial. Total, que passarem la nit sense estufes. Ens posem dos nòrdics cadascú, el Sergi em deixa uns peücs de plumes i dormo amb el gorro i el jersei de llana. La tª exterior ronda els -15ºC i l'aïllament de la cabana no seria d'última generació.

Dissabte 12 febrer de 2011 

Un altre dia radiant. A les 9h esmorzo tranquil·lament a l'hotel i escric una estona. El Bidar em convida a esquiar amb ell i el Brage. Em deixa uns esquís de la Rita, unes botes, uns bastons i una jaqueta. Semblo un professional. Només ho semblo. Entre el Bidar i la Rita tenen una gairebé una vintena d'esquís i botes. És molt exagerat. Cap problema: esquís? esquís. Botes? botes. Sortim de l'hotel per fer una volteta de 5 km, la temperatura és bona, uns -8ºc i fa força sol. El Bidar em dóna quatre instruccions per agafar una mica la tècnica, que és el més important. Jo no faig esquí nòrdic des dels 10 o 12 anys, tot i que l'esquí de muntanya s'hi assembla força quan es foqueja. La diferència bàsica és a l'amplada dels esquís, molt més prims en el cas del nòrdic. 

Al cap de poc, però, el Bidar ha de tornar. Li fa mal el taló del peu esquerre, una antiga lesió. M'indica com continuar pel circuit i tornar a Løvlia. De seguida veig que me'n surto, tot i que cansa força. De sobte, comença una baixada bastant pronunciada, s'acaben les traces i els esquís se'm descontrolen. Primera caiguda. És realment difícil baixar amb aquests esquís tan prims. Durant aquesta primera baixada caic tres vegades. Arribo a Løvlia, pit stop. Al Sergi li donen una hora lliure per anar a esquiar. Agafem un altre circuit de 7'5 km, un circuit més tècnic, amb pujades i baixades contínues.
 

Ell, però ha de marxar a mitges. Si no, arribarà tard. Altra vegada em quedo sol i enllaço el circuit de la primera volta. Altra vegada la gran baixada. Aquest cop caic dues vegades. Arribo a Løvlia, hi ha força gent avui, es nota que és dissabte. L'hotel és ple de gom a gom. La gent ve esquiant des d'Oslo, unes dues hores i mitja o tres hores. Hi ha altres maneres, però, d'accedir a l'hotel. Alguns autocars deixen el personal a prop i la gent esquia durant un parell d'hores. Després, els tornen a Oslo altra vegada.

Els esquiadors paren a l'hotel a prendre una xocolata calenta, un waffel, una focaccia, un toddy (una beguda calenta afruitada que de vegades porta una mica d'alcohol) o simplement un te. La Rita fa uns 20 kg de massa de waffel el dissabte i s'arriben a vendre uns 70 litres de toddy. A les 6h toca sauna i dutxa. Un cop renovat, torno a la cuina i ajudo al Sergi a pelar i a tallar les patates del sopar. M'agrada col·laborar. Les patates noruegues són molt bones, tenen una forma allargada i són més primes que, per exemple, les Kennebec, la típica patata de pell clara i grossa. Aleshores arriben el Gaute i la Cristina, dos amics del Sergi que han vingut esquiant des d'Oslo. Ell és noruec i ella de Santander. Diuen que la tª a baix als llacs era de -30ºc... mare meva!!!!! es quedaran a dormir a la cabana, que té lloc per a 10 persones. A les 7h marxem amb el Bidar a casa del Larss a veure el partit del Barça contra l'Sporting de Guijón, el passen a una televisió noruega. De conya. La tª exterior és de -18ºc, tan baixa que s'han gelat els vidres del cotxe, però per dins. La casa del Larss és enorme, té 120 anys, tota de fusta. El Larss deu tenir uns 55 anys, treballa a la granja de la família i treu la neu de les carreteres de la zona. Em presenta la seva dona i el seu fill que, dimarts, marxa a viure 6 mesos a Melbourne. El Larss és un fanàtic del Manchester United, la sala on veiem el partit està plena d'objectes de culte: pòsters, banderes, fotos, etc. Ens dediquem a menjar patates xips, beure cervesa i comentar la jugada. El Larss sembla bon paio. El partit acaba amb empat a 1 gol. Mala sort. De camí cap a casa, la temperatura baixa escandalosament, pel meu gust: -25ºC. 

Diumenge 13 febrer de 2011

Esmorzem a l'hotel amb la Cristina i el Gaute, mentre xerrem sobre Noruega, Barcelona i la vida... A mig matí em calço les bambes per anar a córrer. La tª marca -10ºC. És curiós com ha anat canviant la meva concepció de què és el fred i com es percep la temperatura. El primer dia quan vaig arribar, estàvem a -6ºC i em va semblar molt de fred. Durant aquests dies la temperatura mitjana ha estat de -10ºC, cap al vespre baixant sobre els -14ºC i a hores d'ara ja ho trobo normal.

Aparquem el cotxe als afores del poble, en un parquing habilitat i caminem dos minuts fins a la zona d'escalada que hem escollit. Tot un aconteixement caminar 2 minuts per escalar en gel. Preferim fer esportiva i així poder fer algunes repeticions, i escalar més. Ozzimosis Area és un indret idel per a la iniciació. Fem Presangen/WI 4, Klassik/WI 3 i Svada/WI 2. Aquesta última la faig de primer de cordada. Tot i que la temperatura és d'uns -13ºc el gel està en unes excel·lents condicions i les eines es claven fàcilment. Un autèntic luxe escalar amb aquest gel. Les sensacions són molt bones i gaudeixo molt de la via.

A les tres pleguem veles i tirem cap a Oslo. Quan arribem, encara tenim temps de passejar pel Vigeland Park, molt recomanable. Anem a sopar a casa del Gaute i la Cristina, on ens hi quedarem a dormir. Demà serà dia de comiats, aeroports, vols i tornades. Dia de deixar aquest país de fred i neu, de boscos infinits i de gent hospitalària. Caldrà tornar-hi a la primavera, quan el paisatge esdevingui superlatiu, el verd hagi envaït els camps i l'aigua corri per tot arreu.

M'abrigo força i baixo corrent fins a la valla, a l'entrada de la carretera, i torno a pujar. Anar i tornar són 10 km. Quan torno i obro el gore-tex, tota la suor està congelada a la capa interior. Passo la tarda a l'hotel llegint i a la cuina. El Bidar ens prepara una lassanya amb carn d'ant, boníssima. Una delícia. El Sergi prepra pa amb tomàquet , que té força èxit entre els amics del Bidar i la Rita. És la darrera nit que passaré a Løvlia i ens quedem xerrant amb la Rita, el Bidar i el Sergi una bona estona. Ens fem un tip de riure i parlo amb la Rita una mica en italià. L'acollida que m'han brindat no l'oblidaré fàcilment, ha estat un enorme plaer formar part d'aquesta petita família durant aquests dies.

Dilluns 14 febrer de 2011

Ens llevem d'hora per anar a Rjukan, la meca de l'escalada en gel al sud de Noruega. Tenim unes 2h i mitja de camí fins a allí. El poblet de Rjukan, a la regió de Telemark, està situat a una vall orientada d'est a oest on no hi toca el sol des de finals de setembre fins a principis de març. La raó és que, durant l'hivern, el sol està massa baix i no aconsegueix sobrepassar les muntanyes que rodegen la vall i en especial el Gaustatoppen, un imponent massís de 1.883 m. El dia que el sol aconsegueix entrar a la vall, els seus habitants fan una gran festa. Rjukan viu, per tant, sis mesos a l'ombra, idel per a formar bon gel.

Però Rjukan no només és conegut internacionalment per l'escalada hivernal. En aquest poblet del sud de Noruega va tenir lloc un esdeveniment clau per a la resolució de la IIª GM i la victòria aliada. A finals de febrer de l'any 1942 Alemanya envaeix Noruega. La planta productora d'aigua pesada, que l'empresa noruega Hydro Norsk havia instal·lat a Rjukan el 1934, va ser l'escollida pels nazis per produir l'aigua pesada necessària per abastir Alemanya. L'aigua pesada és una mol·lècula de composició química eqivalent a l'aigua, en la qual els àtoms d'hidrogen són substituïts per deuteri, un isòtop pesat de l'hidrogen. La principal aplicació de l'aigua pesada ha estat com a moderador, en els processos de fisió nuclear, de manera que esdevingué una substància estratègica per a la fabricació dels primers reactors nuclears. Entre 1942 i 1944 els aliats intentaren sabotejar la fàbrica amb l'ajuda de la resistència partisana noruega, i ho aconseguiren, finalment, enfonsant el ferry que portava l'aigua camí d'Alemanya. En aquest ferry hi morien 14 persones del poble."The Telemark heroes", la pel·lícula dirigida el 1965 per Anthony Mann i protagonitzada per Kirk Douglas, n'explica la història.