Via Badalona, clàssica del Gorro Frigi

LA PRIMERA VIA LLARGA A MONTSERRAT

Topo extreta de la web escalatroncs.wordpress.com

FITXA TÈCNICA

Via: Badalona

Zona: Montserrat-Gorros
Dificultat: V- (D)
Dificultat obligada: IV+
Llargada: 200 m
Material necessari: 5 cintes exprés i una plaqueta recuperable


Diumenge 16 de gener 2011
Àlex Presas, Tim Ulrich i Lluís Ferrer

Si no recordo malament, l'última vegada que vaig anar a escalar via llarga va ser, també, a Montserrat, però aleshores tenia 16 anyets. Com que d'aquella jornada tal dia farà 15 anys, es pot dir que aquesta serà la meva primera vegada. Després d'un parell de diumenges de tardor d'esportiva, toca un pas més enllà. Un petit neguit em puja estómac amunt mentre fem l'aproximació a la via. Iniciar-se comporta certs rituals i l'iniciat experimenta sensacions que no ha viscut fins aquell moment. Em sento com un nen petit, ple d'excitació. Tot un món per descobrir. Quines ganes...

L'Àlex va de primer durant tota la via, els cinc llargs, que per això és l'expert de la cordada. Jo l'asseguro, és més senzill així tenint en compte que amb el Tim ens comuniquem en anglès i que, ni ell ni nosaltres, no dominem els tecnicismes en llengua anglesa.








La màxima dificultat és trobar els burils que asseguren la via en aquest mar de pedres i que marquen el camí a seguir. L'Àlex va destriant els diferents anclatges que va trobant per tal de seguir la via i no sempre és fàcil. La Via del Carles i la Magic line la creuen contínuament.

Un cop superat el pas clau de la via (V-) al L3 iniciem la part més agraïda de l'ascensió, el L4. L'R4 és compartida amb la via del Carles i coincidim amb una altra cordada.

Just quan el Tim es disposa a treure el reverso del moscató... ziuuuuuuuuuuuuuu! li rellisca de les mans i el reverso fa un vol de 150 metres fins a caure al bosquet que hi ha a la vora del camí. Adéu reverso... (tot i que el recuperem a la baixada. Una troballa que no servirà de res, després de caure tants metres és millor no tornar-lo a utilitzar). Com que és l'únic que tenim, asseguro l'Àlex amb dinàmic, sort que l'últim llarg és molt senzill (III). Un pur tràmit fins al cim on assegurem des de la creu. Tots els meus dubtes s'esvaeixen en el moment de posar els peus al cim. Tota la tensió acumulada, els nervis passats i el cangueli. Estar penjat de dos burils a 150 metres del terra és tot un què. Però les vistes des del cim són extraordinàries, arribem just per veure la posta de sol i contemplar les últimes llums del dia.










Aquest moment final ja dóna sentit al dia. Encara que només fos per gaudir d'aquesta posta de sol ja hauria valgut la pena pujar fins aquí. Ja friso per tornar a sentir el mateix.