Aproximació: Des de l'aparcament a l'entrada del congost, creuar el pont i seguir el camí fins a peu de via (20 min).
L'Aleix i l'Arnau sempre diuen allò de...
Terradets és per als nens, Roca Regina per als homes i Mont-Rebei per als superhomes. La frase té una interpretació literal, mundana, malgrat que també se'n podria fer una interpretació nietzscheniana.
L'home és una corda tensa entre la bèstia i el superhome, una corda sobre l'abisme deia el filòsof alemany. Per a Nietzsche, les virtuts del superhome són la voluntat i la fermesa. És l'home que sotmet les coses a la seva voluntat, que afirma la vida. Virtuts, sense dubte, necessàries a l'escalada. Aspirem a la nostra pròpia transformació en
superhomes per escalar parets com les de Mont-Rebei.
Filosofia barata a banda, mentrestant, Terradets ens ofereix un terreny de joc del qual gaudir durant les assolellades jornades de tardor i primavera. El congost de Terradets deixa entreveure, de sobte, una de les parets més impressionants de les nostres contrades, un mur vertical de 500 metres en el que escaladors i no escaladors hi fixen la seva mirada. Allí, el 1959, Josep Manuel Anglada i el seu cosí, Francesc Guillamón, van obrir la primera via a la paret. Plantar-se a peu de via en aquells anys i atrevir-se a desafiar una paret com aquesta està a l'alçada de molt pocs. Diria que només d'uns pocs valents... i una mica folls amb molta determinació i una dosi encara més gran de testosterona. Una vegada més, em trec el barret davant d'Anglada i companyia, i reivindico la memòria d'aquells que ens han obert el camí, una generació que és, per a mi, tot un referent.
Arnau Valls, Aleix Gil i Lluís Ferrer
Diumenge 27 d'octubre del 2013
Em fa especial il·lusió escalar per primer cop a Terradets. Suposo que no cal que digui perquè. Només cal mirar la foto. 500 metres de mur vertical s'alcen davant nostre quan arribem de bon matí al pàrquing del congost. Avui ha tocat matinar, a 2/4 de 6 sortíem des de Sabadell. Sort que amb això del canvi d'hora ens han regalat una estoneta més entre llençols. L'aproximació és curta i de seguida arribem a peu de via. L'Aleix comença la via amb un primer llarg net (IV, 50 m). Jo m'ho miro, entre adormit i
acollonido. Des d'aquí baix es veu molt gran tot això. La via busca les debilitats de la paret, les zones menys verticals.
Arribats a la reunió arbòrea, decidim fer el flanqueig del jardí encordats, tot un rostollam de I grau que ens porta fins a l'inici de la via pròpiament. Allí, l'Aleix, altre cop agafa el cap de cordada. Una feixa en diagonal amb només un burí, i ponts de roca a la reunió L3 (III, 45 m). Ara li toca el torn a l'Arnau, que encara un altre llarg en diagonal, net, i amb algun rostoll pel mig, L4 (III+, 45 m). Després dels mesos que porta sense escalar desequipat, se'n surt prou bé. El següent llarg el fa l'Aleix, de placa i fissures i reunió de sabina, L5 (IV, 35 m). Comencem a estar alts, i les vistes són espectaculars des d'aquest racó de món.
L'Arnau fa el següent llarg. Aquí comença l'escalada i acaba el rostoll. De fet, els últims quatre llargs són escalada pura i dura. Un xic més vertical i sense rostolls pel mig. Un llarg de placa amb un clau podrit i reunió de parabolts. L'Arnau fa bé la feina, L6 (IV+, 35 m). Al llarg de la via trobem diversos espàrrecs de parabolts arrencats i algun clau aixafat.
L'Arnau també es dedica al setè llarg, net, de fissura. Comença molt bé i a l'última part pateix una mica, però se'n surt després de lluitar i passar la sabina podrida, L7 (V, 25 m). Bravo. Jo vaig de segon tota l'estona i m'estic sentint d'allò més bé. Després de molts mesos sense escalar, és un luxe poder ser aquí amb bona companyia i gaudir sense haver de patir per anar de primer. Una posició còmoda, si es vol, però forçada per la falta d'assiduïtat a la roca, últimament, i encara menys en vies pràcticament desequipades. En veritat, envejo l'estat de forma de l'Aleix i la recuperació mental de l'Arnau. Però l'escalada és com una amant esmunyedissa. I cal tenir paciència per reaprendre altre cop.
Estem a la falsa feixa i ja només ens queden dos llargs per acabar. Comencem a pensar que no podrem acabar la via per dalt i que haurem de deixar-ho a la feixa. L'Aleix torna a agafar el relleu i comença la feina. Un dels llargs més espectaculars de la via. D'aquells de mama-caca. Un flanqueig a la dreta amb un parell de parabolts i un diedre de sortida que té el seu punt perquè és prou vertical i un xic polit, que ens deixa a la reunió final, L8 (V+, 45 m). Bona Aleix.
Des de l'última R, una reunió de parabolts penjada, penjada... amb un pati de nassos, mirem com l'Aleix afronta el darrer llarg que farem avui.
Un flanqueig a la dreta, sense poder posar res. Moments de tensió: a la reunió entre l'Arnau i jo, i a la roca, l'Aleix sua, empassa saliva, però se'n surt de conya i troba el lloc adient per a un friend. El llarg també està net, quina novetat. La xemeneia final és més assequible i es pot equipar millor, L9 (IV+, 45 m). Bravo Aleix. Ets un crack. L'Arnau i jo, com a bons deixebles, anem refent els seus passos i arribem a l'alzina salvadora en forma de reunió.
Arribats a la feixa, som conscients, ja n'érem, que és massa tard per a seguir. De manera que ens desvestim d'escaladors i ens calcem les bambes per poder baixar fins al cotxe, tot seguint la feixa que, al cap d'una estona, es converteix en camí.
Mirant les seves cares de felicitat, s'entenen moltes coses. Tot fent via cap al cotxe, em sento content d'haver assolit una via clàssica en tota regla, pionera si es vol. Content d'haver-me estrenat en una paret com Terradets, i d'haver compartit un dia d'escalada amb bona companyia. Satisfet de sentir-me viu en aquests móns verticals de roca i de ferralla on la por és una amiga a qui has de mirar als ulls i acariciar-li les mans, perquè es calmi i, a poc a poc, s'adormi al teu costat.
