Bishorn, Just a perfect day

Mossegant el cel a 4.000 metres

Aproximació a la Cabane de Tracuit (3.256 m)

FITXA TÈCNICA

Via: Bishorn (4.153 metres) per la Val d'Anniviers
Zona: Alps de Valais (Suïssa)

Dificultat: F + (45º)

Desnivell: 1r dia  + 1.616 m. 2n dia +1.000 m -2.616 m

Horari: 1r dia 5h. 2n dia 10 h

Material necessari: Material per a progressió sobre glacera

Allotjament: Cabane de Tracuit, 3.256 metres (Tlf. 0041 0 274 751 500). Mitja pensió 67 CHF
Aproximació: Des de Zinal, agafar el camí que surt al final del poble, abans del pàrquing. Està molt ben indicat fins a la Cabane de Tracuit.
Cartografia: 1327 Evolène i 1328 Randa 1:25.000 Swisstopo

Albert Boada, Oleguer Presas i Lluís Ferrer

Del 7 al 10 de juny del 2012

Sovint passa que els plans establerts canvien sobtadament, aleshores cal improvisar amb rapidesa. Un forat  de quatre dies a primers de juny cal aprofitar-lo per fer-ne una de grossa. Així que enredo l'Albert i l'Oleguer per anar als Alps a fer un quatremil. Tenim pocs dies per trobar alguna cosa a fer. Esquí de muntanya o a peu? Gran Paradiso, Écrins o Mont Blanc? Després de donar-hi moltes voltes i mirar opcions, ens decidim pel Bishorn, un pic de 4.153 metres als Alps de Valais, a Suïssa. És un quatremil fàcil, amb una aproximació llarga però bonica, unes vistes espectaculars i, a més, el refugi està obert. Durant la primera quinzena de juny, habitualment, la majoria dels refugis dels Alps tanquen, fan vacances. La raó és que es dóna per tancada la temporada d'esquí de muntanya i el personal vol reposar abans no comenci la temporada d'estiu. Nosaltres tenim sort perquè la Cabane de Tracuit està oberta, així que després de parlar amb el guarda, que ens explica que no hi ha traça feta i que hi ha força neu, decidim que el Bishorn és el nostre objectiu. Jo no he estat mai a Suïssa i ja m'agrada perquè fa molt de temps que hi vull anar. La meteo no és massa bona, donen pluja per divendres, i dissabte sol i núvols, per sort farà poc vent. Però ja se sap, amb aquesta meteo s'ha d'anar als Alps. Un cop allà ja veurem què passa.

Dijous 7 de juny del 2012

Hem calculat unes 10-11 hores de conducció fins a Zinal, a la Val d'Anniviers, punt on deixarem el cotxe per començar l'aproximació al refugi. Farem una primera tirada fins a Albertville i demà acabarem d'arribar a Suïssa. Volem passar per Chamonix, aviam si podem veure el Massís del Mont Blanc que sempre és un goig. Hem quedat a les 15h a la Llibreria Altaïr. La furgo arriba puntual però l'Albert s'ha enredat una mica dinant amb un amic i l'hem d'esperar uns minuts. Quan ens trobem tots tres ens abracem, amb un punt d'excitació, han estat 10 dies intensos de preparatius per tenir-ho tot a punt, i ara comença l'aventura de veritat. Conduïm fins a Albertville on ens perdem una mica a causa d'un petit malentès amb el mapa, fem i desfem la mateixa carretera tres vegades fins que enfilem la bona i aparquem davant d'un restaurant a Flumet, on passarem la nit a la furgo.

Divendres 8 de juny del 2012

Ens llevem cap a les 7h i la furgo torna a posar-se en marxa mentre nosaltres ens despertem. Plou una mica. Al cap d'unes hores arribem a Chamonix però passem de llarg perquè el dia no és bo i està tot tapat, amb prou feines es distingeix l'Aiguille du Midi i les Aiguilles de Chamonix... que n'és de bonic el Massís del Mont Blanc! Llàstima, potser a la tornada. Passem la frontera a través del Col de la Forclaz (1.527 m) i entrem a Suïssa. A sota, al fons de tot, s'obre la vall de Martigny, una vall immensa, que ens deixa bocabadats. Realment juguen una altra lliga aquí. Com que no hem pagat la Vignette que ens habilita a conduir per les autopistes suïsses (cartells verds) utilitzem les carreteres secundàries. Aquest adhesiu de color verd costa uns 44 CHF i es pot comprar a la frontera, a les oficines d'informació, gasolineres, estancs, etc. i caduca a finals de gener de l'any següent. Ens sorprèn la gran quantitat de vinya que hi ha a la vall de Martigny, no sabíem que Suïssa també fos país vinícola. Arribant a Sierre, enfilem cap a Zinal, al final de la Val d'Anniviers, el nostre destí. Una vall poc explotada que encara conserva un punt de tranquil·litat lluny dels remuntadors i dels telefèrics. El guarda ens va dir que arribéssim a les 17h com a molt tard a la Cabane. Normalment la pujada són unes 4h 30min a l'estiu, però avui trobarem neu i segurament tardarem una mica més. Per sort, ja està habilitat el camí d'estiu. El camí d'hivern fa molta volta i ens faria perdre molt de temps.

Després de refer-nos les motxilles comencem a caminar a les 12'15h. Hem deixat la furgo al pàrquing del final de la vall (a la baixada veiem que hi ha indicacions per a un altre pàrquing a un ramal que surt a l'esquerra, baixant, de la carretera que va per dins del poble). Tenim per davant 1.616 m de desnivell i les motxilles pesen més del que voldríem. Plou. El camí fa unes llargues ziga-zaga, primer per un bosc frondós d'avets, amb moltes bifurcacions ben indicades, fins que arriba a un primer plató per sobre dels 2.500 metres, deixant a la dreta el Roc de la Vache. Seguim amunt fins arribar a La Combautanna, una petita cabana de pastors. Cada vegada plou més però la temperatura és agradable. Allà mengem una mica i pugem encara més fins arribar a trepitjar les primeres neus a uns 2.700-2.800 metres. Obrim traça força estona, fins que veiem una traça ja al final de l'última pala. 

El dia comença a aclarir-se i gaudim d'unes primeres vistes sobre els cims de la vall. Ja veiem el lateral de la Glacera de Turtmann, dalt de tot, just al costat de la Cabane. La neu està molt humida per la pluja que ha caigut, però pugem bé. Arribats dalt del coll de Tracuit, una cadena ajuda en un pas curt, trepada fàcil. Així, arribem a la Cabane Tracuit a 3.256 metres (5h). Val a dir que l'última part s'ha fet una mica llarga, la pluja del principi ens ha passat factura i ha endurit els 1.616 metres de desnivell. 

El dia es torna a tapar un cop arribats a la Cabane, on molt amablement ens surten a rebre el Jean-Luc, el guarda, i la Marie, la seva ajudant. Serem els seus únics hostes. Tot un luxe. La Cabane actual serà reemplaçada per una de més nova que ja estan construint al costat mateix, també de 120 places però amb una gran terrassa i més confortable. A nosaltres ja ens agrada aquesta, una mica més rústica. Tenim temps de veure el que demà ens espera mentre la boira va pujant altra vegada cap als cims. 

A les 18'30h ens serveixen el sopar, molt més bo del que ens esperàvem. Parlem amb el guarda de la ruta a seguir demà, ja que no hi ha traça feta, de com esquivar les esquerdes grans i ens explica que fa tres anys que porta el refugi. Normalment obra a mitjans de juny però aquest any ha avançat l'obertura perquè hi ha força neu encara, hem tingut sort. La Marie, que és el primer any que hi treballa, s'asseu a conversar i fem unes partides de cartes mentre degustem un vi blanc a 3.200 metres. A les 22h anem a dormir, que demà tenim feina.


Dissabte 9 de juny del 2012
Hem acordat l'esmorzar a les 4'30h i quan ens llevem el dia està molt emboirat, però no fa fred, 1ºC. Ens ho prenem amb calma perquè si les condicions són aquestes, no sabem si farem res. La visibilitat és quasi nul·la. L'esmorzar, a diferència del sopar, és escàs i l'hem d'allargar amb unes príncipe. Cap a les 5'30h comença a destapar-se el dia i sembla que les condicions milloren. Ho podrem intentar! Sortim a fora i efectivament, la cosa pinta de meravella, la boira queda per sota de la Cabane, a uns 3.000 metres i l'espectacle és meravellós. Cap a les 6'30h ho tenim tot a punt. Ens encordem i sortim.



Itinerari per la Glacera de Turtmann fins al cim

No fa vent, però de tant en tant, puja la boira i oculta els cims. El primer tram de l'ascensió busca remuntar, suaument, el llom que porta al plató de la glacera, tot seguint una orientació sud-est fins a arribar a una alçada d'uns 3.300-3.400 metres. Així s'evita la zona més esquerdada de la glacera que està situada a l'est de la traça. Flanquegem un parell d'esquerdes grans, les petites resten ocultes sota la neu. Arribats al plató, enfilem direcció est passant sota l'aresta nord-est del Bishorn i pugem la llarga pala que porta al cim. Pendent de 25º-30º en aquest primer tram.

Parem poquet, a fer un glop de te i a menjar alguna barreta, preferim no trencar el ritme. Continua sense fer fred i el vent és escàs, cosa que afavoreix una temperatura de sensació força agradable, -3º o -4º. Vaig obrint traça, l'Oleguer al mig i l'Albert tanca la cordada. Avancem bé, malgrat que sempre costa coordinar una cordada de tres, sobretot si és el primer cop que anem plegats com a tal. Per sobre dels 3.500 la neu continua en bon estat, no ens enfonsem tant. L'alçada es va notant. El cim sembla a tocar però encara és lluny. Les vistes són magnífiques, veiem la Dent Blanche, el Mont Rosa, s'intueix el Cerví... ascendim fent ziga-zaga.

Abans d'arribar als 4.000 metres tenim el dubte de quina punta és el cim del Bishorn, mirem el mapa i decidim arribar-nos fins al coll, segur que des d'allà quedarà clar. Però no ens cal arribar-hi, de seguida veiem que el cim és el muret de gel que tenim davant. L'hem de flanquejar cap a l'esquerra i un cop al coll passar la rimaia i accedir a la pala final (45º). La capa de neu torna a fer-se més espessa.

Els darrers metres són un regal, és la part divertida de l'ascensió i gaudim moltíssim del tram més dret. Superat aquest punt, som dalt del cim. 4.153 metres (5h). Ens ha costa 1h 30 min més del que pensàvem, però hi som. Les vistes són realment molt boniques. Abraçades i petons. Moment espectacular. L'Aresta nord del Weisshorn ens deixa bocabadats. És d'una bellesa superlativa. Ens mirem i sabem que hem tingut la sort de fer un quatremil als Alps en la solitud més absoluta, d'haver obert traça, només nosaltres tres i la muntanya. Tot el seu esplendor per a nosaltres. I sabem que és això, precisament, el que ens agrada. Aquests moments d'intimitat amb la natura, aquest sentiment de saber-te petit, insignificant, minúscul, al costat d'aquests gegants de neu. I així, ens sentim afortunats de poder ser avui aquí dalt.

Iniciem el descens, amb compte als primers metres més drets. Desfem el camí, aquesta vegada en línia recta, anant més per feina. Un cop deixat enrrere el tram més dret, aprofitem per fer algunes pràctiques d'autodetenció amb piolet.

Arribats al refu, bastant cansats després de 7h 30min, decidim dinar i reposar una mica. No sabem si fer nit altra vegada aquí o tirar cap al cotxe. Ens espera un desnivell de -1.600 metres. Fa mandra després de la pallissa d'avui, però finalment decidim baixar. Ens acomiadem del Jean-Luc, el guarda, i de la Marie, molt atenta durant tota la nostra estada. Un parell d'hores i mitja i serem al cotxe. 

La baixada es fa ràpida, avancem a gran velocitat a través de la neu de les primeres pales. Després, el camí no té pèrdua fins al gran plató on descansem una estona a La Comautanna. La ziga-zaga ens deixarà al poble de Zinal.

Anem a celebrar-ho a una pizzeria al costat de Sierre i a buscar un aparcament on dormir. Avui ens ho mereixem.


Diumenge 10 de juny del 2012

Hem dormit a prop del poble. Tirem cap a Sion on esmorzem una mica i enfilem cap al Col de la Forclaz i Chamonix. Avui fa molt bon dia o sigui que podrem veure el Massís del Mont Blanc. Efectivament, arribant a Argentière ja podem gaudir de les magnífiques vistes dels Drus, de l'Aiguille Verte, de l'Aiguille d'Argentière, de les Aiguilles de Chamonix, del Mont Blanc, de l'Aiguille du Midi... quines muntanyes tan boniques. Realment és un lloc magnífic. A Chamonix, ens apropem al Bureau des Guides a fer el tafaner i a les botigues de roba de muntanya. Dinem una raclette espectacular i cap a casa. Passant pel costat del Canigó, el dia ens deixa el seu últim regal... 

Slow life als Alps francesos

El Massís dels Écrins amb esquís de muntanya 

Del 5 al 9 d'abril del 2012

La setmana santa és una època ideal per a practicar l'esquí de muntanya als Alps. El dia allarga, la neu és bona i el temps més estable. El Massís dels Écrins és un racó dels Alps francesos, relativament desconegut, allunyat de les clàssiques travesses d'esquí de muntanya, la Chamonix-Zermatt, l'Oberland suís o la Silvretta a Àustria. Les muntanyes dels Écrins són molt escarpades, ideals per a l'escalada, però també contenen enormes glaceres i cims per fer amb esquís. Un lloc amb un ambient extraordinari i unes muntanyes molt boniques que paga la pena visitar a l'estiu i a l'hivern. La nostra intenció és pujar el Pic de Neige Cordier de 3.614 m i la Dôme de Neige de 4.015 m. Malgrat que la meteo no és del tot bona decidim enfilar cap als Alps, perquè en tenim moltes ganes i perquè, com diu un refrany francès, qui regarde trop la méteo, reste au bistrot...

Dijous 5 d'abril del 2012
Sortim a 2/4 de 10 del matí cap a Les Vigneaux, un bonic i tranquil poblet situat a prop de L'Argentière-La Basse, direcció Ailefroide, referència imprescindible per anar als Écrins. Hem reservat el Gîte Les Carlines on la Sandrine i el Gary ens atenen la mar de bé durant la nostra estada. Hi arribem passsats 3/4 de 6 de la tarda, després de 750 km i unes 8h comptant-hi parades. El nostre cotxe, amb l'Eduardo, el Marc, el Ferran i jo mateix, ha arribat el primer i ens instal·lem a les habitacions que més ens agraden.

Fem una volta pel poble i esperem que arribi el cotxe del Miquel, amb el Lluís i la Gabriela. El cotxe del Pau, amb el Dani, la Fina i el Salva, no arribarà fins a les 3h de la matinada. Ens serveixin el sopar, deliciós, a 2/4 de 7. Quiche, pasta amb estofat de carn i mousse de xocolata. La mitja pensió ens costa 37 euros.


Divendres 6 d'abril del 2012
Esmorzem copiosament i sortim cap a Ailefroide i el Pré de Madame Carle (1.874 m), punt d'inici de totes les rutes estivals. Hem de deixar els cotxes al pàrquing de primavera, no podem arribar al d'estiu ja que la carretera està tallada. Això ens suposa afegir uns 20 minuts al temps previst. Avui ens toca pujar des de 1.850 m fins a 2.542 m, al Refuge du Glacier Blanc. Un dia tranquil que ens prenem amb calma per anar aclimatant. A 2/4 de 12 ens calcem els esquís i comencem a foquejar. Després d'una estona, arribem al Pré de Madame Carle i enfilem el camí que porta al refugi. La cara sud està poc innivada, de manera que ens hem de treure els esquís i carregar-los a l'esquena per sortejar el fort pendent, després de creuar el pont de fusta. Un cop arribats al gran plató que creua el riu, ara totalment cobert per la neu, podem posar-nos els esquís. Parem a dinar cap a les 2h. Una de les fixacions del Marc té un contratemps i l'hem d'arreglar, momentàniament, amb cinta americana. Aguantarà fins al refu?

La tª és bona tot i que el dia no acompanya. La neu està molt humida. Arribem al Glacier Blanc a 2/4 de 5, després de 5h, a ritme suau. El Mont Pelvoux es destapa un moment i podem gaudir de la silueta imponent de la seva cara nord, tan bonica i escarpada. De seguida es tapa i comença a nevar. El guarda del refugi li deixa, molt amablement, uns esquís al Marc, perquè no hem pogut solucionar el problema a la fixació. A 2/4 de 7 sopem i anem a dormir d'hora.

Dissabte 7 d'abril del 2012
Esmorzem a les 5h i acabem sortint a 1/4 de 7. Remuntem la primera pala, força pronunciada, amb el frontal encès. Poc a poc, assistim a un dels moments màgics per a tot amant de la muntanya, les primeres clarors il·luminen tènuement els cims, acaronen les seves arestes i tot cobra vida, molt a poc a poc. Aquest fenomen és conegut com a Alpine Glow o Alpenglow i és la delícia dels fotògrafs de muntanya. El Mont Pelvoux ens ofereix unes vistes de somni a trenc d'alba. Aprofitem per fotografiar la seva cara nord. L'espectacle és superlatiu.

La tª ronda els -8ºC i el sol comença a oferir-nos el seu escalf. Arribant a la glacera ens encordem. El Glacier Blanc és un lloc preciós, s'esberla per la pressió que exerceix en girar cap al sud i deixa veure el seu ventre de glaç esquerdat.

Remuntem el mar de glaç, ara nevat, fins arribar a la base de la pala que porta al Col d'Émile. Intentarem el Pic de Neige Cordier de 3.614 m.

Comença a bufar un vent intens que fa baixar la temperatura ràpidament, aixeca la neu arremolinada i fa pujar la boira de les valls. Mirant enrere, un mar de núvols a l'horitzó. Mirant endavant, comença a retallar-se la silueta de la cara nord de la Barre des Écrins, una de les muntanyes més boniques dels Alps i el meu primer 4.000 per la via del Pilier sud, una escalada compromesa que vam aconseguir l'estiu passat amb l'Alex.

Pugem fent ziga-zaga tota la pala. Hi ha un grup de companys que no veuen clar tirar amunt i fan via cap al Refuge des Écrins. El vent ha parat i la temperatura és ara de 16ºC, la pala té orientació sud i està força carregada. Alguns ho veiem clar i tirem amunt. Un cop arribats a la base del Col d'Émile, ens trobem amb una cordada francesa que acaba de baixar rapelant. Per accedir al Col, cal una trepada de II+, ens expliquen, ara la neu no arriba a tapar el coll, cosa que sí que succeïa anys endarrere. Ells no han fet cim, estan baixant per la mateixa raó que baixarem nosaltres, fa massa calor per estar a una cara sud amb la quantitat de neu que hi ha i l'hora que és, millor tirar cap al refugi i no arriscar-se. Avui hem arribat fins a 3.350 m. Fixem els esquis i gaudim d'una neu força irregular per baixar fins al Refuge des Écrins, 3.175 m. on hi arribem a 2/4 de 2.

Una bona migdiada després de menjar quatre ganyips ens recupera de l'esforç del dia. A les 3h es posa a nevar i a bufar el vent altra vegada, amb poc temps cauen uns quants centímetres. A 2/4 de 7 tindrem el sopar. Aprofitem per preguntar com està la rimaia de la Dôme de Neige (4.015 m). El guarda ens ensenya una foto i ens mostra tres punts de perill, no està massa bé la cosa. Ja hem vist que la glacera està molt oberta i que no hi ha traça feta. Ningú ha pogut fer cim els darrers dies. Preparem el material per demà i preguntem la meteo, demà farà sol però molt de vent, ràfegues de 70 km/h. Caldrà veure com es lleva el dia. Ens proveim d'aigua, a 4 euros l'ampolla de 1'5 l. Al Refuge des Écrins no tenen aigua corrent durant els mesos de primavera (a l'estiu sí) i han de fondre aigua per cuinar. Aquesta és la raó per la qual no hi ha aigua a l'abast, ni una sola pica on rentar-se la cara. Només hi ha un parell de vàters fora del refugi, a la intempèrie...

Diumenge 8 d'abril del 2012
Ens despertem cap a 2/4 de 5. Tota la nit ha bufat molt de vent. Ningú no s'ha llevat. Cap cordada té previst sortir cap a la Dôme de Neige. La raó és que fa massa vent. Esmorzem amb calma i esperem que tothom es llevi. Hi ha canvi de plans. Baixarem o farem un altre pic. El dia clareja cap a 2/4 de 7 amb molt de vent i ens regala unes vistes impressionants de la Barre i de la Dôme.

Sortim del refugi cap a 8h i decidim què fem a peu de glacera. Si tirar avall o intentar el Roche Faurio de 3.730 m. Decidim intentar-ho, tot i que fa molt de vent. Ens encordem i tirem glacera amunt.

La progressió és lenta i el vent és molt fort, una vegada caic al terra per una ràfega intensa. Quan arribem al coll que mana a la pala del Roche Faurio decidim tirar avall. Hem arribat a uns 3.300 m.

Ens traiem les pells i ens fixem els esquís. Remem força a la part de la glacera, però després gaudim d'una neu espectacular fins arribar al Refuge du Glacier Blanc. 

Fem una paradeta al refugi i anul·lem la reserva que teníem, preferim baixar cap al cotxe. Canvi de plans, no hem pogut fer la Dôme de Neige i aprofitarem per arribar abans a casa. L'últim tram fins al cotxe el gaudim molt. El Miquel, el Ferran i el Dani s'atreveixen amb una canal molt estreta que els mana fins al Pré de Madame Carle, la resta desfem el camí.

Passant davant de la majestuosa silueta del Pilar Sud de la Barre, afloren molts records d'aquells dos dies que vam estar amb l'Alex en aquesta gran paret l'agost del 2011. Me la miro com si jo no hagués estat allà dalt. És una estranya sensació.

I mirem endarrere i el món del gel i la neu desapareix, l'hivern s'allunya i comença el món de les valls, de les flors, la primavera ens convida a passar.

Arribem sans i estalvis al cotxe cap a les 5h de la tarda. Alguns tiren cap a Barcelona i altres ens quedem altre cop al Gîte de Les Carlines. Demà tornarem a casa tranquil·lament i recordarem tots aquests moments viscuts. Perquè al final es tracta d'això. Slow life, beautiful life.