dimecres, 9 d’abril del 2014

Pole, Pole: La Chamonix-Zermatt amb esquís (II)

Dimecres 19 de març del 2014
DIA 4: Cabane de Valsorey (3.037 m) - Plateau du Couloir (3.645 m) - Cabane de Chanrion (2.462 m)
Track: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=6433215
Desnivell acumulat: +990 m/-1.550 m
Distància: 15'5 km
Horari: 9h 


Ahir al vespre vaig tenir un bon ensurt. Com cada dia, després de sopar, vaig anar a preparar la motxilla per l'endemà. Als refugis, normalment, es deixa la motxilla i tot el material dur (piolet, casc, arnés amb tots els trastos i la ferralla, etc) a l'entrada, en unes caixes que els guardes habiliten. D'aquesta manera, tot queda bastant controlat i endreçat. Vaig anar al meu racó, a deixar la motxilla llesta i de seguida em vaig adonar que faltava el casc i les ulleres de tempesta (les porto enganxades al casc). Bé, potser ho deixat en alguna altra caixa per equivocació, vaig pensar. Vaig començar a remenar per tot arreu, a buscar per tots els racons. Res. Deuen estar a l'habitació. Tampoc. Potser... m'ho deixat a fora, vaig pensar, estranyat. Vaig sortir a l'estrellada nit alpina i vaig il·luminar cada racó de la terrassa, vaig buscar a la caseta on es deixen els esquís, fins i tot vaig desfer un trosset del camí, però vaig recular abans de prendre mal, estava bastant dura la neu a aquelles hores i els crocs no són el millor calçat del món en aquest cas. Res de res. Vaig tornar a dins i vaig preguntar als companys. Vam revisar les fotos del dia, ja al refugi, per veure si en alguna sortia el casc. No la vam trobar, la qual cosa tampoc volia dir que no hi fos. Però de sobte, ho vaig tenir clar: m'ha caigut mentre pujava, quan me l'he tret per la calor. L'hauríem vist, em diuen, no pot ser. M'ha caigut, m'ha caigut! No hi ha una altra explicació. Sóc bastant endreçat amb les meves coses i no crec que estigui al refu. 

Casum tot!!! Anar sense casc no em fa massa gràcia però no hi haurà més remei. Respecte les ulleres, encara tinc les de sol. Però valien una pasta, aquelles. Merda! Parlo amb les guardes i els pregunto, com a última opció, si algú ha trobat un casc i unes ulleres. Em diuen que no. Uns guies que estan xerrant amb elles, a la taula, tampoc han vist res. Als refugis no s'acostuma a robar el material, diria que seria una situació extraordinària. Hi ha un cert pacte de respecte entre el col·lectiu excursionista-alpinista. A més, qui vol carregar més pes? faig algunes voltes més i ho deixo estar, resignat. Mala sort. No hi pensem més. A dormir.

El despertador ha sonat a 3/4 de 6 i el Sergi em desperta, tustant-me la cama. Vinga nois, ja és hora! Si un s'ha de llevar, es lleva i punt. Res de romanços. Així és el Sergi. Algú amb les idees clares i amb pocs problemes per portar-les a terme. Ja tenim l'esmorzar a punt quan baixem. Però no puc evitar sortir a fora a fer algunes fotos. L'alba és un d'aquells moments màgics per a la fotografia. I la cara sud del Mont Blanc (4.810 m) o la nord del Mont Vélan (3.727 m) no es tenen a tocar cada dia.



Les guardes em pregunten, de nou, si vaig trobar el casc i les ulleres. Els dic que no i que em sembla que em va caure mentre pujava. Em diuen que ho preguntaran, potser algú el troba pujant. Enllestim l'esmorzar i ens preparem per una etapa interessant. Avui pugem al Plateau du Couloir (3.645 m), sota la cara sud del Grand Combin (4.314 m), un lloc realment espectacular. Els primers grups amb guia ja han sortit i veiem que han posat ganivetes. Teníem dubtes de si sortir amb grampons directament o no. Sembla ser que el primer tros es fa amb esquís, fins a l'entrada del corredor. Com diu aquell refrany castellà allí donde fueres haz lo que vieres, ganivetes i cap amunt.


A les 8h del matí comencem a fer via. L'etapa d'ahir ha passat factura a algun dels companys, aquí una mica d'encostipat, allà una mica de veu rogallosa. L'inici d'avui és una mica dret i la neu està prou dura, sense les ganivetes seria molt delicat passar per aquí. Tot i això, anem pujant amb compte perquè el terreny està complicat. El panorama darrere nostre és impressionant. El primer tram voreja un bon tros, tot fent algunes voltes maria, fins a trobar la base del corredor que porta al flanqueig i a la sortida del Plateau du Couloir. Hi ha algun tros una mica exposat, una caiguda, aquí, costaria d'aturar. Sobretot perquè hi ha un tall de roca a mitja baixada. 


Anem pujant a un ritme tranquil i a gust per a tots. El Sergi, tota l'estona, crida: Pole, Pole!! Pole, Pole!! que en suahili vol dir a poc a poc. El suahili és una llengua bantu que es parla a l'Àfrica Oriental i aquesta expressió, el Sergi, la va aprendre quan va estar a Tanzània i va pujar el Kilimanjaro. Pole, Pole! li deien els portejadors, a poc a poc. A les diverses rutes que pugen el cim del Kilimanjaro, amb pocs dies es passa de 2.000 m a gairebé 6.000 m. Això fa que l'aclimatació sigui molt important. Em fa bastanta gràcia anar sentint aquestes històries mentre pugem. El Paulino li recrimina que com pot estar pujant i parlant al mateix temps. El seu bon humor no té preu. Sempre disposat a explicar alguna història divertida o a fer algun comentari agut. Malgrat que a les transicions sempre és l'últim i que ell es queixa que no l'esperem prou, li perdonem de bon grat. Després de tres dies de convivència es pot dir que el grup està en perfecta sintonia. 



Arribem a la base del corredor i guardem els esquís. Ens calcem els grampons i traiem el piolet. El Joan marca el ritme i comencem la pujada al Plateau du Couloir, el pas clau del dia, seguint la traça i fent les ziga-zaga corresponents. Es puja molt bé perquè els esglaons són grans i fan de bon caminar. El matí és bo i sembla que tindrem una altra jornada assolellada. Els primers grups ja estan passant la sortida final i m'avanço una mica per fer algunes fotos. 


















L'última part, abans de la sortida, és un flanqueig que trobem amb molt bona neu però que ha de ser delicat amb neu molt dura o glaçada. Com diu el Paulino: Pá vernos matao, no somos ná!  A la sortida decidim assegurar el pas. Hem vist com alguns guies treien la corda, i ja que la portem, doncs la fem servir. Pujo de primer amb la corda de 30 m. Quedem que el Joan i el Paulino lligaran l'altra si no arriba a dalt, perquè no sabem exactament quants metres són ni com està la part superior per muntar alguna cosa. A la dreta hi ha cornises però la traça, amb bon criteri, passa a l'esquerra de la sortida.


Començo la pujada a bon ritme, la veritat és que em trobo molt bé físicament i no noto l'alçada (ja estem més amunt que l'Aneto, 3.404 m). Diria que el pendent són uns 50º, potser en algun punt 55º com a màxim. Hi ha traça feta (bons esglaons) i només en algun pas la neu està dura i sembla gel, durant un parell de metres. Crido al Joan que vigilin en aquell punt. Vaig molt bé i arribo a dalt: el gran plateau i una perspectiva magnífica s'obren davant meu. Enfonso el piolet i asseguro amb l'esquena, a l'antiga. Crido: ja podeu pujar!! Durant una estona no sé ben bé què fan i no entenc els moviments que fa la corda. No estan pujant perquè està tensa i no la puc recuperar. Al cap d'una llarga estona veig que apareix el Joan. Em diu que han decidit unir les dues cordes i que l'han fet servir com a corda fixa, que el Paulino està pujant. Tot ok. Com que porto molta estona assegut i se m'està gelant el cul, li demano al Joan que em rellevi i vaig a mirar què passa. 



Ja van pujant, així que torno a asseure'm al costat del Joan i em disposo a gaudir d'aquest solet meravellós i d'aquestes vistes infinites. Potser una mica de crema solar no aniria malament. 



Increïble la localització del Bivouac Biagio Musso, just davant nostre a 3.650 m, un refugi lliure del CAI. 9 places per dormir amb matalassos.



Un cop tots a dalt, el Joan i jo ens quedem recollint les cordes i la resta continuen, per anar avançant i trobar el camí a seguir. Hi ha traces amunt, que deuen anar al cim del Grand Combin, i traces que continuen rectes i baixen una mica en direcció sud-est. Aquestes són les que seguim. Baixant una mica ja veiem el camí a seguir. Parem i ens calcem els esquís. 






Sembla que gaudirem d'una curta però excel·lent baixada. Som-hi, que ja toca una mica de diversió.







La neu estava bé, prou satisfactòria. Posem pells i remuntem el Col du Sonadon (3.504 m), als Alps no es regala res. Aquesta frase, ens la repetim una vegada i una altra. Les distàncies són enormes i no ens podem encantar. Encara queda força etapa.





Un cop superem el coll, tindrem una llarga baixada fins al Glacier du Mont Durand i una pujada curta fins a la cota 3.000 just per sota del Mont Avril (3.347 m). Després, baixarem i baixarem fins al fons del Glacier de Fenêtre i, finalment, tindrem una última pujada fins a la Cabane de Chanrion (2.462 m). 


Gairebé com una visió, de sobte veiem la punta del cim del Cerví (4.478 m) i un trosset de l'aresta Lion i de la cara oest, i una emoció indescriptible s'apodera de mi. No per la visió en si mateixa (ja que quasi no es veu), sinó pel que representa. Cap allà volem anar!!





















La neu no està espectacular però tampoc malament comme ci comme ça. Gaudim, a trossos, de la baixada. Toca posar pells, remuntar una mica, deixar el Glacier du Mont Durand i anar a buscar el Glacier de Fenêtre. D'allà venim, sí senyor. Llarga jornada. Torna a fer molta calor avui. Tinc la sensació que les glaceres també suen. 















Al final del Glacier de Fenêtre posem pells i afrontem l'última pujada del dia. En una etapa amb tantes transicions, treure pells, fixar botes, posar pells, afluixar botes... ens adonem de la importància de fer aquestes operacions amb certa celeritat. Sense presses, però anant per feina. A les transicions es pot guanyar temps en cas de mala meteo. 


El soroll del vol d'una avioneta interromp el sileci sepulcral de la vall. Ens mirem astorats l'artefacte vermell que creua el cel. Deu tenir unes vistes brutals aquest trasto, des d'allà dalt. Per un moment, tinc una mica d'enveja.



Seguim foquejant, deuen quedar uns 20 min per arribar a la Cabane de Chanrion (2.462 m) quan se'm trenca la part davantera de la subjecció de la pell d'un dels esquís. Òstia! S'ha perdut un cargol de la subjecció i s'ha desenganxat de davant. Per sort, porto una pell de recanvi. Trec la leatherman i descargolo el cargol de la nova, passo el filferro per la part del plàstic i enrosco el nou cargol. Poca cosa, queda com nova. Em torno a posar la motxilla i, en aquell instant, sento una fiblada a l'esquena, com si m'hagués enganxat la pell amb alguna cosa de la motxilla. Al cap d'un moment, sento una fiblada molt més intensa i faig un crit!!! Què collons és això? intento treure'm la motxilla i veig un bitxo enganxat a l'esquena, enorme, me'l trec de sobre i cau a la neu. Serà possible???? d'on ha sortit això?? Quin mal, òstia!!!! De la ràbia, començo a trepitjar-lo compulsivament. El punt vermell que m'ha deixat em pica bastant i m'hi poso una mica de neu. Arriba el Joan i em pregunta què ha passat. Però d'on carai surt un bitxo com aquest en una extensió nevada tan gran, a mitjans de març!!!??? si no hi ha bestiar, ni flors, ni res. Només neu i gel. Malgrat que al principi ens sembla un tàbac, és un abellot (quan veiem la foto, ho confirmem). Encara sort que no serà res més que una picada. Crec que no portem antiestamínics. M'estic una estona posant neu al punt vermell que m'ha deixat i cagant-me en l'abella que el va parir.  



Sense més entrebancs, acabem de fer la pujada i arribem al refugi poc abans de les 5 de la tarda. Encara no m'he tret els esquís, quan un noi que està a la porta amb el telèfon a la mà crida cap a nosaltres: Lluís? oui, c'est moi contesto. Em diu que vingui, que em truquen de la Cabane de Valsorey. En aquell moment, un bri d'esperança s'obre davant meu: el casc i... Corro cap a ell i agafo el telèfon. Parlo amb la guarda, la Isabelle, i em diu, efectivament, que han trobat el casc i les ulleres. Eureka!!!! Algú que pujava ho ha recollit. Que me les deixaran a Bourg St. Pierre. Li dic que a Bourg St. Pierre no hi he de passar i li proposo Martigny, només perquè està entre Zermatt i Chamonix i potser hi podem passar amb el taxi de tornada. Em diu que m'ho deixaran a una botiga de material de muntanya que hi ha al costat de l'estació de trens. No tinc ni idea de com recuperaré el material però ara, això, no em preocupa. Fantàstic. No hi ha manera millor d'acabar el dia :) 


Avui hem arribat amb temps. La posta de sol torna a ser extraordinària i aprofitem el sopar per xerrar amb un guia alemany sobre l'etapa de demà. Hi ha tres possibles variants que arriben a la Cabane des Vignettes, el nostre següent objectiu. Nosaltres tenim el track d'una d'elles però volem saber com està la cosa. El paio ens diu que la millor manera, la que seguirà ell, és pel Col de la Serpentine. Fins i tot dibuixem amb un llapis la traça a seguir en el nostre mapa. Diu que el nostre track, que va pel Col Nord des Portons és més complicat, i que el Glacier d'Otemma, la tercera variant, és una mica avorrida: una glacera plana de 9 km. Decidim fer-li cas i seguir-lo, com a mínim, tenir el seu grup a vista. Avui estem molt contents, hem passat l'etapa reina i més complicada amb nota, i tot ha anat de cine, una etapa llarga en la que hem invertit 9h. I, a més, hem estat sols (com cada dia) un luxe en una ruta tan coneguda com la Chamonix-Zermatt.







Dijous 20 de març del 2014
DIA 5: Cabane de Chanrion (2.462 m) - Col Nord des Portons (3.369 m) - 
Col du Pigne d'Arolla (3.762 m) - Cabane des Vignettes (3.160 m)
Track: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=6428422
Desnivell acumulat: +1.489 m/-760 m
Distància: 12'9 km
Horari: 10h 


Volem sortir darrere del guia alemany, tal i com havíem previst. No volem que se'ns escapi perquè no tenim el track de la ruta que vol seguir. Així que a les 7 del matí posem pells als esquís, i enfilem amunt. El mantenim sempre a vista. Quan portem una estona, ens adonem que estem seguint el nostre track i que el guia no està anant per on va dir que aniria. Que estrany. Ens volia espantar i fer-nos anar per una variant més fàcil? no volia que el seguíssim? no acabo d'entendre què ha passat. En tot cas, tenim el track i no tindrem problemes. El primer tram és franc i no puja massa fins a l'entrada del primer coll. A partir d'aquí una forta pujada ens portarà fins dalt de tot del Col de la Petite Lire (3.300 m). Espectaculars vistes al Grand Combin (4.314 m) que ja li hem vist totes les cares. 




















Fem una pausa a dalt del Col de la Petite Lire i comencem una breu baixada, fa estona que hem perdut el guia amb el seu grup. Seguim pujant una mica més, passem sota la Pointe des Portons (3.512 m) i afrontem una curta baixada (traiem pells i fixem les botes). Flanquegem a la cota 3.300 i tornem a posar pells. 




La immensitat del Glacier d'Otemma és superlativa. És una planura blanca incommensurable. Quina meravella els Alps. És un espectacle majúscul. Els Pirineus me'ls estimo molt, però els Alps són fantàstics!! Comencem a pujar el Col Nord des Portons (3.369 m). Mirem amunt i no ens podem creure per on passa la traça. Afinem a veure l'últim dels alemanys trepant un tram de roca d'uns 40 m. El guia treu el cap. No pot ser que vagi per allà. Això no ens ho esperàvem.


Doncs sí, el track va per allà. O més ben dit, va per l'esquerra però no hi ha prou neu per passar per allí i la traça nova que han obert els guies va una mica més a la dreta. Ens tocarà fer una curta trepada (II+). Esquís a l'esquena. Comencem a pujar el Joan i jo. Arribem a mitja trepada, havent passat un pas curt de xemeneia i un altre una mica més vertical. Com que no sabem si la corda arribarà des de dalt fins a baix, muntem un merlet en un bloc que no té massa bona pinta. Jo porto una corda, així que el joan comença a pujar i mentrestant arriba el Sergi. El Paulio i l'Oleguer esperen a baix. Jo vaig sense casc i no em fa massa gràcia estar per allà al mig, cau alguna pedra quan el Joan es mou per dalt. El Joan em diu alguna cosa, des de dalt, i al mateix temps el Sergi em diu que vol pujar i que l'asseguri... I el merlet que no fa bona pinta. Aviam, anem a pams que m'esteu atavalant. Decidim que el Sergi puja i després pujo jo, la trepada és fàcil però cal anar alerta perquè es mou tot. Els esquís no ajuden gaire. Un cop sóc a dalt del coll (3.369 m) veig que l'Oleguer comença a pujar amb l'altra corda que portava el Paulino. A dalt, a l'esquerra hi ha un rapel, fantàstic. No teníem ni idea del que ens trobaríem. Tot i que no sabem si ha estat el guia que l'ha muntat (hi ha unes bagues i un maillon) és l'única opció per baixar al Glacier du Brenay. Anem per feina. Veig el que ens queda fins al Col du Brenay (3.639 m), que és molt. I després, encara haurem de pujar el Col du Pigne d'Arolla (3.762 m) i baixar fins al refugi.









El Sergi munta el rapel amb la corda que ha pujat l'Oleguer. El Joan diu que no arribarà fins a baix. El Sergi diu que sí, que és un rapel de 15 m. Tira la corda però no queda clar qui té raó. Així que baixo per resoldre l'enigma. Efectivament, arriba fins a baix. Després baixa el Sergi. I la resta de companys. L'Oleguer té problemes amb el rapel perquè el Sergi li ha muntat malament alguna cosa, però el Paulino ho soluciona ràpidament i pot tirar avall sense dificultat.













Ens calcem els esquís i comencem la llarga pujada al Col du Brenay (3.639 m). El Glacier du Brenay s'estén davant nostre sense fi.





Arribant al coll fa molt de vent i es perd la traça. Segueixo els forats que les punxades dels bastons han anat deixant. La neu dura no ha permès que els esquís deixessin la típica silueta de les dues traces i el rastre es perd.






Última pujada fins al Col du Pigne d'Arolla (3.762 m), on tenim altre cop la visió del Cerví, i baixada fins al refu amb una neu molt i molt glaçada. Gairebé perillosa, diria. 




















El flanqueig sota dels seracs és memorable, la neu és glaç pur. En arribar al collet que hi ha davant del refu veiem que no podem passar amb els esquís o al menys no ens fa bona pinta. Hem de rodejar un esperó rocós per sota. Som a tocar del refu i encara hem de fer transicions. Ens traiem els esquís i seguim fins al refugi amb els grampons posats. El que dèiem, no es regala res. Arribem a la Cabane des Vignettes (3.160 m) després d'una dura i llarga jornada de 10h. L'emplaçament és extraordinari. Un refugi amb vistes a l'infinit penjat, literalment, del buit.




La Cabane des Vignettes és espectacular en tots els sentits. És enorme (125 places), té uns finestrals esplèndids amb vistes a l'etapa de demà, una terrassa a la part posterior amb un tall de vertigen, i s'hi menja de fàbula. Sense cap mena de dubte, culinàriament és la millor de les que hem estat. El nostre espai personal se sent una mica agobiat per la gran quantitat d'esquiadors que trobem al refugi. Acostumats a estar amb tres o quatre grups compartint menjador, més familiar, més acollidor, més tranquil. Aquí s'ajunta la ruta de Verbier amb la ruta que hem seguit nosaltres. Deu haver-hi unes 80 persones. No vull saber com serà aquest lloc en plena temporada, per setmana santa, per exemple.




Ara sí que ja ho tenim. Només falta l'etapa de demà, amb arribada a Zermatt, i haurem completat tota la travessa. El somni és a tocar.



Divendres 21 de març del 2014
DIA 6: Cabane des Vignettes (3.160 m) - Col de l'Evêque (3.392) - Col du Mont Brûlé (3.213) - Col de Valpelline (3.568 m) - Zermatt (1.864 m)
Track: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=6428427
Desnivell acumulat: +1.241 m/-2.687 m
Distància: 30 km
Horari: 9h 


El gran dia, el regal esperat, la cirereta: l'última etapa. Ahir, feia por mirar el mapa que vam obrir sobre la taula.  No sé què tenen els mapes que m'hi passaria hores mirant-los. La ruta d'avui creua de punta a punta, d'oest a est, tota la quadrícula del mapa. Una quilometrada.

Ens llevem abans de les 6 i baixem a esmorzar. Ens trobem amb la sorpresa agradable que hi ha english breakfast!! caram tu, això sí que entrarà bé. Ous remenats, pancakes, bacon, porridge, quin escàndol! Es pot repetir i tot. Avui necessitarem energia i calories. Els primers esquiadors ja han sortit, poc després de les 6. Nosaltres ho fem a les 7, pràcticament dels últims. El refugi és un formiguer de gent que va amunt i avall. Els esquís i les botes estan col·locats just davant dels finestrals i hi ha una mica de cacau, uns a sobre dels altres. La gent baixa amb les motxilles, hi ha nervis i molt de moviment. Es posen els arnesos, es calcen les botes, ajusten els bastons. Nosaltres fem el mateix. I sortim. Durant la nit ha fet molt de vent però a primera hora del matí ja ha amainat. Veiem els primers grups que ja enfilen la pujada al Col de l'Evêque (3.392 m), talment com si fossin una munió de centpeus.




Desfem el camí fins al collet amb els esquís a les mans i ens disposem per a la primera baixada del dia fins al Glacier du Mont Collon. La fixació dels esquís està gelada i no m'entra la bota. S'obre tota l'estona. Finalment, entra i puc esquiar. La neu està molt dura i baixo ràpid.

 







En un moment de descontrol, un esquí se m'en va i vaig a parar sobre la neu, prèvia volta de campana. Un noi que venia darrere meu cau just al meu costat. Quan ens aixequem, ens mirem amb complicitat i amb un mig somriure. Els dos hem caigut per anar massa ràpid. Per sort no m'he fet res, però s'ha trencat la subjeccció del piolet a la motxilla. Es deu haver enganxat en fer la voltereta. Canvio de costat el piolet i llestos. Posem les pells de foca i comencem la pujada al Col de l'Evêque (3.392 m). Sostinguda però no gaire dreta.


















Un cop a dalt, repetim les operacions de sempre. Treure pells i fixar botes. Avui estem especialment atents a l'horari, el ritme és més alt i intentem no parar tant. Això fa que el Paulino rondini de tant en tant, però s'ho pren amb bon humor, com sempre. La jornada és molt llarga i no ens podem encantar. Baixem un trosset amb bastanta bona neu i anem a buscar, flanquejant, l'Haut Glacier d'Arolla, un indret espectacular. D'allí, foquejarem fins al Col du Mont Brûlé (3.213 m), el segon coll del dia.


















A la base del coll guardem els esquís i ens calcem els grampons. La pujada no és dura perquè hi ha molt bona traça, però és bastant pendent. Els nois que ens precedeixen gairebé són a dalt.










Una pujada bastant xula. D'allí, una curta baixada ens porta a l'Haut Glacier de Tsa Tsan. Una basta extensió de neu i gel. La calor torna a ser extrema. Mentre posem pells per enèsima vegada, el Sergi té un moment brillant. Des del seu iPhone comença a sonar Thuderstrack dels AC/DC, a tot volum. El so de la guitarra virtuosa i contundent de l'Angus Young i la veu rogallosa del Brian Johnson inunden un escenari que, de sobte, s'omple de vida. Em poso a riure, boníssim. És un gran moment. Surrealista. Recordo el primer i únic cop que els vaig veure en concert al Sant Jordi, l'any 96. Jo tenia 16 anys i em va semblar un concertàs. Recordo que vaig perdre els meus companys a la primera nota de la primera cançó, Back in Black i que vaig estar tot el concert sol, saltant, ballant i cantant com un boig. A la sortida em van venir a recollir els meus pares i, com que no havia dinat (perquè vaig sortir directament de l'institut cap a Barcelona) ni sopat, sumat a les més de 2h de concert, quan vaig sortir devia fer una cara tan blanca que ma mare em va acusar, sense fonament, d'haver fumat haixix. I no tenia raó perquè jo encara no havia provat el haixix en aquella època, tot i que suposo que no devia faltar gaire. Vaig estar de morros tot el viatge de tornada. 



Després d'aquest moment d'eufòria que m'ha portat bons records, afrontem l'última pujada. El Col de Valpelline (3.568 m) s'alça davant nostre. Una llarga pujada, suau, que al darrer tram acaba girant a nord-est. A dalt, gairebé tot haurà acabat i tindrem la recompensa de la vista del Cerví (4.478 m).










I, per fi, el Cerví. S'alça davant nostre la seva cara oest, imponent, regnant tota la vall amb el seu esplendor. Una emoció indescriptible recorre tot el meu cos. Quin tros de muntanya! No m'estranya que l'Edward Whymper s'obstinés fins a l'obssessió. Ens abracem, contents d'alegria. Ara sí. Ara, ho tenim.






Comencem una llarguíssima baixada de més de 2.000 metres fins a Zermatt, els nostres centinelles, el Cerví (4.478 m) i la Dent d'Hérens (4.171 m), ens acompanyen en aquest magnífic trajecte pel Stockjigletscher i el Zmuttgletscher. No hi ha paraules per descriure moments com aquests.













Anem vorejant el Cerví mentre baixem, anant a buscar la fosca i lletja cara nord. El dia, una vegada més, ens acompanya. És un autèntic luxe estar aquí, em sento un privilegiat.















Arribem a l'estació d'esquí de Zermatt i ens toca carregar els esquís a l'esquena un trosset fins a empalmar amb les pistes. Un cop allí, ens sentim desubicats, gent per tot arreu que ens passen sense mirament, gairebé a tocar, en pistes força estretes i, en general, un ambient que no és el nostre. Bastant maleducats, per cert. 












Anem baixant fins arribar a la darrera part de les pistes on, finalment, ens abracem d'alegria. Ho hem aconseguit!!!! Són les 4 de la tarda i avui hem estat 9h de travessa, però ha estat increïble. Una jornada memorable.




Anem a la plaça de l'església de Zermatt a fer-nos la foto d'arribada, tal i com el Joan volia. I tal i com mana la tradició, que per alguna cosa existeix. Després, enfilem cap a la sortida del poble on busquem un taxi que ens porti fins a Chamonix. Allà, ens espera una dutxa, una fondue ben merescuda i un llit calent per celebrar aquesta magnífica aventura que ha significat la Chamonix-Zermatt.




Sóc conscient que l'atzar (o el destí, cadascú que hi posi la cara que vulgui) ens ha somrigut amb sis dies increïbles de sol, bon temps, sense vent ni boira. No em puc imaginar aquesta travessa amb mal temps. Més aviat, no me la vull imaginar. Però com em va dir algú fa uns dies, la sort és per als intrèpids.   


Crec que aquesta foto resumeix bastant bé l'esperit del grup. M'agradaria agrair als companys de travessa, al Joan, a l'Oleguer, al Paulino i al Sergi, els bons moments que hem viscut aquests dies. Sóc dels que penso que tan important és què es fa, com amb qui es fa. I, en aquest cas, el què i el amb qui han excel·lit per igual. Un plaer, companys. Crec, també, que la Chamonix-Zermatt ha estat una de les experiències més boniques que he viscut com a persona a la muntanya, per la bellesa dels seus paisatges, per la immensitat dels seus espais blancs, pels companys de ruta però, també, perquè té aquella cosa de començar en un punt i acabar en un altre i, per tant, anar canviant cada dia d'escenaris. Les travesses, certament, tenen quelcom d'especial. Només espero que en vinguin moltes més.

6 comentaris:

  1. Ostia! LLuis!!! Avui si, avui despres de llegir la teva crònica haig de confessar que he plorat; avui si.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan, l'emoció d'arribar dalt del Col de Valpelline i veure el Cerví va ser grandiosa. L'any vinent, La Silvretta, no? :)

      Elimina
  2. Felicitats a tots per aquesta gran Chamonix-Zermat. Molt bones fotos i millor crònica.
    Manel

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Manel.
      Molt recomanable, la Chamonix-Zermatt. Ha estat una gran experiència per a tots.

      Elimina
  3. Molt bo Lluís, com he disfrutat llegint les teves vivències, ja m'hi veia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jaume.
      No sempre és fàcil transmetre les vivències que un ha tingut i plasmar-les en paraules. Una abraçada!

      Elimina