dissabte, 28 de juliol del 2012

Sant Benet és Sant Benet



Gómez-Xalmet a La Prenyada


Extret de escalatroncs.wordpress.com

FITXA TÈCNICA 

Via: Gómez-Xalmet 
Zona: La Prenyada (Sant Benet - Montserrat)
Dificultat: MD- (6a)
Dificultat obligada: V/A0
Recorregut: 145 metres
Material necessari: via semi-equipada. Cintes exprés, tascons o friends i bagues per llaçar savines pel segon, tercer i quart llarg. 
Aproximació: Agafem el camí de Sant Benet fins al Refugi. Un cop allà, el corriol que passa per darrere ens mena a un petit sender que surt a mà dreta i ens porta a peu de via de la sud de La Prenyada.

Marc Soto i Lluís Ferrer
Dijous 26 de juliol del 2012

Si anem a fer una clàssica de Montserrat ho fotem bé i hi anem amb tren, com feien abans. Així que sortim de Sabadell cap a migdia i ens plantem a Montserrat a primera hora de la tarda, després d'agafar Rodalies, Ferrocarrils i Carrilet. Ens quedarem a passar la nit i tornarem demà.


La Gómez-Xalmet ressegueix la llarga fissura que creua de dalt a baix la cara sud de La Prenyada. Una via clàssica oberta l'any 1957 per J.Gómez i J. Xalmet que té, en alguns punts, la roca molt polida. Feia molt de temps que la seva ressenya corria per la carpeta de Ressenyes. Així que avui és el dia. El Marc ja l'ha feta aquesta via, però fa molts anys i m'avisa que està generosament equipada... després ens emportarem una sorpresa, malgrat que la ressenya que tenim ja ens avisa que no està tan equipada.  

El primer llarg és un diedre-xemeneia amb l'últim tram una mica desplomat i molt llepat. El Marc va de primer i se'n surt de conya.  Jo darrere tinc més problemes i acabo fent el pas clau en A0. No començo gaire fi, tot polit i força relliscós.L1 (6a o V/A0, 30 m).


El següent llarg és el meu torn, continua resseguint la fissura que forma el diedre, L2 (V-, 30m). El Marc em diu que està cosit de parabolts i que no em preocupi. La ressenya no diu això i m'enduc el joc de tascons i algun friend que hem portat quasi de casualitat (Sant Benet és Sant Benet). Llaço les dues sabines i un pont de roca que reforço amb una baga a una savina seca. Per sobre, un parabolt que xapo amb tranquil·litat. Fins aquí bé. Miro i no veig res més. Finalment veig un altre parabolt molt amunt, a uns 10 m. El Marc em diu que hi ha d'haver més coses i li dic que no veig res i que el putu parabolt està molt amunt. Miro avall, miro amunt i no ho veig clar.  Em diu que si no hi ha res que tiri amunt i que posi algo. Finalment em decideixo a pujar. Poso un friend que queda prou segur i amb el culet apretat arribo al parabolt, que xapo amb satisfacció infinita. D'allà a la reunió cap problema. Quan arriba el Marc constatem que la via ha estat desequipada des que ell la va fer fa uns 10 anys.


És el seu torn i es treballa el tercer llarg que va més per la placa. La roca torna a ser polida en algun tram però millora passat el primer tros. La reunió es monta a l'alzina, L3 (V-, 35m).


El quart llarg em toca a mi però veig que el primer parabolt està molt, molt amunt i no veig clar fer-lo, tot i que és un IV. L4 (IV, 25 m). Així que li dic al Marc que ell mateix faci els honors. Puja protegint els primers metres amb un friend i uns tascons fins arribar a la fissura horitzontal i al primer parabolt. És un jefe. A partir d'aquí un flanqueig a l'esquerra porta a la bola somital. El Marc enllaça el llarg amb el L5 (IV+, 25m) un primer mur força vertical que de seguida es tomba i porta fins al cim. 




Les vistes des del cim són espectaculars. Baixem rapelant la cara nord fins a la canal que ens mena a la cara sud, on tenim les motxilles, després de pujar i baixar unes quantes vegades. Reculem fins al Refugi de Sant Benet. Passarem la nit al ras just davant del refu. Així que traiem el fogonet, la pasta, el fuet i el pa que ja és hora de sopar i la gana apreta. Tot sopant comentem la jugada, una via clàssica per una fissura i un diedre molt guapos, una via amb ambient i solera. L'he suat però la satisfacció no té preu.


dimecres, 25 de juliol del 2012

Història amb majúscules



Via Estasen al Pedraforca



FITXA TÈCNICA 

Via: Estasen
Zona: Calderer (2.493 m) - Pedraforca
Dificultat: AD (IV)
Desnivell: 700 m de recorregut
Horari: entre 3-5 hores, en funció dels llargs que fem en ensemble
Material necessari: via poc equipada. Portar tascons i friends mitjans. Tota la via està indicada amb marques de color verd.
Aproximació: Des del Refugi Estasen agafar el caminet que s'aproxima a la cara nord seguint les marques blanques fins a arribar a un torrent sec, el camí s'enfila cap amunt i arriba a un ressalt de roca on hi trobem unes pintades "Estasen" i "Pany". Seguir la direcció que indica fins a la base de la piràmide. La via comença al vèrtex dret. (1h)
Cartografia: Serra del Cadí-Pedraforca, 1:25.000. Ed. Alpina


A la quarta va la vençuda. Després d'un intent fallit a Cabaret Galàctic (Vilanova de Meià), i que la pluja impedís Esperó Xelo-Bam (Roca Narieda) i la cresta del Peiraforca, la cordada Ferrer-Sarabia reeixí, finalment, aquest cap de setmana, a la via Estasen del Pedraforca. Ni més ni menys que una via històrica. La primera ascensió d'escalada a un cim català per una cara nord. Estasen, Puntes, Vila i Rovira, el 30 de juny de 1928, van aconseguir arribar al cim del Calderer, un cim secundari del Pedraforca, i s'inicià, així, l'època daurada de l'escalada a casa nostra. Els intents del 1922, 1924 i 1926 ja havien portat Estasen a reconèixer pràcticament la totalitat de la via. L'objectiu de 1928 era enllaçar l'escalada del 1924 amb l'intent de rapelar la via des de dalt del cim, de l'any 1926. Quedaven, però, uns 200 metres d'incògnita. Li faltava enllaçar la feixa que porta al Dit d'en Riambau amb el Jardí. Després del tercer llarg no veia una sortida aparent i Estasen, flanquejant a l'esquerra, trobà la solució que portava al Jardí i la canal central, on ja havien arribat el 1926. Aquest flanqueig exposat és la clau que portà als escaladors a poder completar la via. L'altra cara de la forca, un documental magnífic, recrea la històrica primera ascensió a la Cara nord del Pedraforca l'any 1928 a càrrec d'Estasen i companyia, i dóna una visió molt interessant del material, les condicions de l'escalada i del que va representar en aquell temps. Del tot recomanable pels amants de la història de l'alpinisme al nostre país.

Andreu Sarabia i Lluís Ferrer
Diumenge 22 de juliol del 2012


El Pedraforca és una muntanya especial, no només pel simbolisme que representa sinó també en tant que fenomen geogràfic o geològic. És un espectacle superlatiu. Ja feia molt de temps que tenia ganes de fer aquesta via. Òbviament, el component històric i l'emplaçament n'eren les seves dues principals motivacions. En aquesta escalada no buscarem dificultat ni continuïtat en els llargs, és la via més assequible a la paret nord. Cerca els seus punts febles, precisament perquè va ser la primera. No l'hem de mirar des d'una perspectiva moderna, tot el contrari. Fer aquest itinerari l'any 28 fou un atreviment immens, sense clavar ni un clau, amb corda de cànyem lligada a la cintura, botes i espardenyes pels trams complicats. L'Estasen i la seva gent els tenien ben posats.



Arribem a peu de paret cap a migdia, després d'1h d'aproximació des del Refugi Lluís Estasen. A la dreta de la piràmide comença la via, amb un diedre molt polit i estrany d'escalar, L0 (IV, 25 m). Hi ha una imnmensa pintada "Estasen" i una fletxa. Sembla que serà la tònica general. Una llàstima perquè es perd el component d'aventura. Comença l'Andreu.




Després del diedre, pleguem cordes, caminem per la feixa i pugem la canal fins arribar a una plataforma, deixant a la dreta el Dit d'en Riambau.





Allí comença pròpiament l'escalada. Em toca a mi i enllaço els dos primers llargs L1 (IV, 30 m) i L2 (IV, 30 m). Torn de l'Andreu al L3 (IV, 25 m), bona fissura.


Arribem així al pas clau de la via. Al famós flanqueig, L4 (IV, 30 m). Em toca a mi i no m'arronso. Li tiro decidit, però un punt nerviós. El pas és aeri i exposat però no és difícil. Poc a poc i bona lletra, vaig flanquejant i guanyant metres. Hi ha molt bona presa, dos ponts de roca i dos pitons per assegurar. Passo i arribo al Jardí.




Pleguem cordes altra vegada i pugem per la canal (I, II) fins arribar a una placa amb una gran fissura. La via continua a la dreta de la fissura, L6 (III+, 60 m) que ens porta ja a la cresta i podem seguir en ensamble.




Passada la cresta seguim una canal (III) en ensamble i anem a buscar l'inici d'un diedre, petit flanqueig a la dreta. Em toca a mi altra vegada L8 (IV, 45 m). Al diedre no trobo cap clau però tampoc poso res perquè  és un pas curt. Vaig tirant amunt i anem en ensamble fins que arribo a una petita repisa. Des d'allí les vistes sobre la sud del Cadí són espectaculars. Pleguem cordes i busquem el camí més fàcil, marques verdes, per afrontar els darrers metres (II) de la via.




Arribem molt satisfets al cim del Calderer, 2.493 m (3h). Vistes a la Serra d'Ensija, a La Mola, a Montserrat, al Montseny. Un privilegi ser aquí dalt.



Mengem una miqueta i afrontem la baixada, primer desgrimpant i després per la tartera que cada any es troba en pitjors condicions. En 1h 30 min arribem al refu.



Primera via de la cordada Ferrer-Sarabia, finalment ens hem estrenat després d'un diumenge ben aprofitat. I així, de camí cap a casa, anem pensant en projectes futurs que ens portin moments tan bons com els que hem viscut avui.

dilluns, 16 de juliol del 2012

Qui vol anar al Carib si tenim els Pirineus (IIª part)



 
FITXA TÈCNICA 

Via: Picos del Infierno (3.075, 3.083 i 3.079 metres) pel Collado de Tebarrai i el Cuello del Infierno
Zona: Valle del Tena (Aragó)
Dificultat: PD- (II- un pèl exposat)
Desnivell: + 1.000 m - 1.700 m
Horari: 3h 30min fins al cim des del Refugio Respomuso. 10h pel total de la jornada i tornar al cotxe
Material necessari: no és necessari cap material específic
Allotjament: Refugio Respomuso (2.200 m), FAM, 105 places. 974 33 75 56
Aproximació: Des de l'Embalse i Refugio de Respomuso (2.200 m) seguir el GR-11 remuntant el Valle de la Llena Cantal fins al Collado Tebarrai  i el Cuello del Infierno, per afrontar, després, la Cresta, franca i sense complicacions.
Cartografia: Panticosa-Formigal, 1:25.000. Ed. Alpina




Dissabte 7 de juliol del 2012
L'esmorzar, que l'hem demanat a 2/4 de 8, ens decepciona una mica. Realment per què costa tant trobar refugis amb esmorzars en condicions? ja saben que no anem a fer La Mola... tenim per davant una jornada de 10h i pretenen que comencem el dia amb un parell de torrades i una magdalena... en fi. Entre una cosa i l'altra ens posem a caminar a 2/4 de 9, baixem cap al riu que nodreix l'Embalse de Respomuso i seguim el GR-11 que remunta la Vall de la Llena Cantal. Sembla que el dia s'ha llevat ennuvolat també. Potser s'arregla més tard. Malgrat la pallissa d'ahir tots estem en bona forma i anem pujant a bon ritme.





El primer tram és molt plaent, ressegueix el curs del riu fins arribar a l'Ibon de la Llena Cantal (2.440 m), un estanyó de forma quasi triangular que imagino preciós per passar-hi una tarda infinita d'estiu, estirat a l'herba, observant els núvols, com es desdibuixen i retallen siluetes blanques al cel blau. D'aquests petits plaers de butxaca que agraden als amants de la slow life. Però avui no hi ha cel blau i els núvols, espessos, retallen siluetes grises i fosques sobre sí mateixos. Tanmateix l'indret és molt bonic. L'herba creix arreu, uniforme i verda.




Ascendim una tartera, oblíquament, amb algunes clapes de neu i, al final de la vall, enfilem a la dreta una canaleta de roca trencada (35º) que ens porta al Collado de Tebarrai, 2.780 m (2h). Quan arribem al coll, el vent és tant fort que gairebé ens tomba. No tenim clar si seguir o no, però les ganes són massa grans com per renunciar ara. Decidim baixar a l'Ibon de Terrabai, un indret espectacular, completament lunar, anar fins al Cuello del Infierno (2.720 m), i allà, decidir.




El vent és suportable, que vol dir que en fa força però que és prudent seguir. Arribem al Cuello del Infierno i seguim, afrontant la primera pujada important, amb tendència a l'esquerra, fins al Garmo Blanco (2.975 m).


Arribats dalt del pic ja veiem la primera Marmolera, ambient espectacular, bones vistes i perill de caiguda. La traça creua en diagonal, passos una mica exposats, però amb compte no hi ha cap problema. Aquest sector és molt guapo.






Arribem dalt del cim Occidental (3.075 m) i seguim tota la cresta cap al Central (3.083 m) i Oriental (3.079 m), aèria però fàcil. (3h 30 min)



Desfem la cresta, tornem sobre els nostres passos, una mica més segurs, passos coneguts. Admirem un magnífic exemplar de Silene Acaulis a 3.000 metres. La cresta dels Infiernos és un lloc magnífic, una cresta fàcil, però aèria, amb molt bones vistes i uns canvis de color a les roques, marmoleras, espectaculars.





Després de passar altra vegada el Garmo Blanco fem una parada per dinar. Hem demanat un picnic al refu, que consisteix en un entrepà, un suc, una taronja, una barreta i un croissant.






I el dia s'obre, un petit regal dels Déus que ens obsequien amb unes vistes esplèndides de la muntanya que vam fer ahir. I així, prenem consciència de la magnitud, tot va prenent cos. Veiem l'espectacle que se'ns ofereix als nostres ulls i donem gràcies per aquests petits moments que ho són tot.


Arribant al Collado de Terrabai ens fa gràcia pujar fins al cim del mateix nom, el Pico de Tebarrai (2.916 m) un pic modest però molt ben situat, davant del Balaitús, amb unes vistes superlatives. En 10 min pugem fins a cim i ens hi quedem una estona embadalits, esbrinant el nom de cada muntanya de formes conegudes.


I la silueta del Midi d'Ossau i de la cara Oest del Vignemale, dos dels mítics del pirineu, es desperten després de la mandra matinal i, amb els primers rajos de sol, donen la benvinguda al dia. I nosaltres, talment com nens encara capaços de meravellar-se per aquests petits encants, observem com els núvols es van obrint i s'alça el món de l'alta muntanya.



Arriba el moment d'anar tirant. Baixem altra vegada fins al Collado de Terrabai i enfilem la canaleta que ens portarà a la tartera, i d'allà altra vegada a l'Ibon de Llena Cantal.






El camí cap al refu es bifurca arribats al riu, nosaltres aquesta vegada seguim el camí de la dreta i passem vora de l'Ibon de Campoplano, a la dreta del refugi lliure de Piedrafita, admirant, una vegada més, el magnífic Balaitús. I mirant endarrere, la silueta piramidal del Pico de Terrabai, al fons de vall.




Passem per un munt de petits estanys i arribem al refu, carreguem tot el material que havíem deixat a les guixetes i tirem cap al cotxe, on arribem després de 10h de caminada. Allí, només arribar, amb els músculs encara tensos, ens tirem al riu Aguas Limpias, d'aigües congelades però summament analgèsiques. D'aquelles coses que si les penses no les fas. 


Un cop recuperats, unes cerveses fresques, unes xurruques i uns talls de llonganissa, ens acaben de posar a to. Decidim tirar altra vegada cap a Sarvisé i sopar allà. La Cafetería Meliz farà els honors i ens deixarem temptar per les seves carns a la brasa i el seu Patxaran del Valle. Tot plegat, un bon final de festa.



Diumenge 8 de juliol del 2012
I com que no en tenim prou, fem la volteta turística, la passejada ocellaire. Anem al Valle de Otal, un ramal que surt del Valle de Ara, després de San Nicolás de Bujaruelo. Un lloc magnífic, relativament solitari.


El nostre expert, l'Albert, amb l'ajuda del Jordi, gran aficionat, ens deleiten amb les seves explicacions sobre el món natural, la flora i sobretot la fauna ornitològica. Una classe magistral en directe. Un gust pels sentits. 




I escoltem un munt d'ocellets cantaires i veiem milans i àguiles daurades, i Trencalòs i no-sé-quantes coses més, un exercici subtil. Tot un món, complex i alhora fascinant, el llenguatge del qual, a mi, se m'escapa..  entre d'altres coses perquè la vista se me'n va muntanyes amunt, crestes enllà, cap als cims. Com la punta de la cara Oest del Vignemale que avui torna a treure el nas, fumant de bon matí. Fa un dia preciós, pur, l'aire és net, el cel blau, les flors exuberants i els ocells canten. Una magnífica jornada per estirar les cames. Arribats altre cop a San Nicolás de Bujaruelo, una capbussada gelada al Río Ara acaba posant els punts sobre les ís. Nus, el cos tremola els primers instants, però tot seguit cessa el tremolor i la temperatura s'equilibra. Llavors, passat aquest primer moment d'esglai, que necessita d'un xiscle, si se supera, llavors, hom pot romandre una estona dins l'aigua gèlida i sentir una pau infinita.


I és hora de plegar veles, així que agafem el cotxe camí cap a casa. Passem Aínsa. El color blau turquesa de les aigües de l'Embalse de Mediano, els magnífics llacs i els rius de muntanya que hem vist ens porten a preguntar-nos... qui carai vol anar al Carib si tenim els Pirineus?